Llívia

From Viquipèdia
Jump to: navigation, search
Per a altres significats vegeu «Llívia (Lleida)».
Llívia
Localització

Llívia situat respecte Catalunya
Llívia situat respecte Catalunya

Localització de Llívia respecte de la Baixa Cerdanya


Municipi de la Baixa Cerdanya
LliviaGeneral.jpg
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Girona
Alt Pirineu i Aran
Cerdanya
Gentilici Llivienc, llivienca
Superfície 12,93 km²
Altitud 1.224 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
1.625 hab.
125,68 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 416250 4702050Coord.: 42° 27′ 59″ N, 1° 58′ 53″ E / 42.46639°N,1.98139°E / 42.46639; 1.98139
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

3
Sílvia Orriols Palmero (CiU)
Codi territorial 170947
Agermanament Boé (França)

Llívia és un municipi català de la Baixa Cerdanya. Té la particularitat de ser un enclavament català dins del territori de França, com a conseqüència dels termes del Tractat dels Pirineus (1659), la posterior Conferència de Ceret (1660) i el Tractat de Llívia (1660).

El municipi és integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita—mas de Travis—i el mas Jonquer. A més, s'hi troba l'església de Sant Guillem de la Prada. Localment, la població és coneguda com a Llivi.

Llívia és coneguda, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d'Europa, fundada possiblement a principis del segle XV, tot i que està documentada des de 1594. Cal dir, però, que la farmàcia antiga va deixar de desenvolupar la seva activitat tradicional el 1926 i actualment és un museu.

Geografia[edit | edit source]

Entitat de població Habitants
Cereja 34
Gorguja 24
Llívia 1.607
Dades: 2011. Font: Idescat
Vista de la Vall de la Cerdanya amb la població de Llívia al fons.
Vista panoràmica de Llívia i el seu entorn

La vila de Llívia (1.223 m) es troba als Pirineus, a la comarca de la Cerdanya. Està situada al peu del Turó del Castell, tot estenent-se pel pla de Fontanelles. Està limitada pels termes de la Guingueta d'Ix –zona de Càldegues– i de Santa LlocaiaSerra de Concellabre–, a migdia; d'Ur i d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, a ponent; de Targasona, a tramuntana; i d'Estavar i de Sallagosa, a llevant. El Segre creua el terme municipal, entrant-hi per Estavar. Al seu pas per Llívia, rep les contribucions fluvials dels rius Er, Targasona i Éguet.

Vers el nord-est i darrere de la carena del puig del Castell, pot accedir-se als tranquils paratges de la font del Sofre, més propera i situada a la petita vall d'Estaüja, i de la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona. Al seu territori destaquen el Puig de Llívia (1.357,5 m) –també anomenat Turó del Castell–, el Serrat de Baladret (1.428 m) i el Pla del Tudó (1.403 m), a més de la Roca Canal i el Serrat de Palmanill, tot formant una petita serra prolongada en direcció al caos de Targasona i d'Angostrina, i sobresortint de la fèrtil plana que envolta la vila.

Història[edit | edit source]

L'origen de la seva peculiar situació es troba en el tractat dels Pirineus.

Noms que ha tingut la Vila de Llívia al llarg dels segles:

  • Cere / Ilibikain / Lybica / Lybisoca / (època preromana)
  • Iulia Lybica (època romana)
  • Castrum Libyae (s. VII)
  • Medinet el Bab [ciutat de la porta] (època àrab)
  • Libia (s. IX - XVI)
  • Llívia (actualment)

Prehistòria[edit | edit source]

Llívia és documentalment l'agrupació humana més antiga de la Cerdanya. La primera ocupació del territori correspon a la fi de l'edat del bronze, localitzada tant a dalt del castell com a rampeu. La població indígena rebé les influències del món ibèric i poc temps després, cap al darrer quart del segle I aC, la colonització romana. S'ha especulat que la població anomenada Brachile, capital dels karretans, ceretans o ceretes, podia haver estat la Llívia preromana.

Ocupació romana[edit | edit source]

Mapa de l'imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).

Com a conseqüència de la II Guerra Púnica, l'àrea catalana va restar sota dominació romana cap al 200 aC. Els romans van avançar vers la Cerdanya a través de la vall del Tet (Conflent i Rosselló), procedents de Narbona.

Els romans van construir la Strata Confluetana que perllongaren cap a Lleida seguint el curs del Segre. A aquest tram se'l va anomenar Strata Ceretana i data del 250 aC, aproximadament.
Els romans no van poder ocupar amb molta facilitat els territoris controlats pels ceretans, ja que aquests hi van oposar resistència. En una data tan tardana com l'any 50 aC, el general Caius Fabius va expulsar del Pirineu oriental els seguidors de Pompeu, que s'hi havia establert i rebut suport local. Cap al 39 aC, Domicius Calvinus, tractava de pacificar els natius, ja que 200 anys de romanització no havien estat suficients.

Els romans van fortificar un castrum (campament romà) a Iulia Lybica, l'actual Llívia, amb la qual cosa esdevingué la capital de la Cerdanya durant molts segles i rivalitzà en importància amb La Seu d'Urgell. És poc probable que Iulia Lybica fos de fundació exclusivament romana i molt més probable que ja hi hagués aquí un nucli de població ceretana força antic i d'una certa importància.
La fundació o l'elecció de l'indret no és casual. Iulia Lybica es trobava a un turó molt estratègic, que servia per vigilar els passos del port del Pimorent, a través de la vall del Querol, i del Coll de la Perxa, a més de ser un bon punt d'observació dels passos de Toses i del Pendís. Tanmateix, molt a prop de Llívia es trobaven aquae calidae (fonts termals), que encara es conserven a Dorres i a altres punts de les rodalies, a les quals els romans eren molt afeccionats.

Segons l'historiador Ptolemeu, Iulia Lybica va ser un nom concedit per Juli Cèsar al poble que hi havia a Llívia abans de l'ocupació romana i que probablement s'anomenava Kerre o Ker.

La presència romana a Llívia no només és documental, sinó que s'hi han trobat moltes restes d'origen romà: mosaics, ceràmiques, denaris (monedes), restes d'edificacions, murs, etc.

La probable concessió del títol de municipi per part de l'emperador Juli Cèsar –i d'aquí, possiblement, el seu nom de Iulia Lybica– i el fet d'erigir-se en capital és reflex de la seva importància en el marc pirinenc. Juli Cèsar també li atorgà el dret romà, privilegi que es concedia a poques ciutats i que feia que Iulia Lybica estigués regida per les mateixes lleis que Roma i no es tractés com una simple possessió conquerida. És a dir, el dret i la ciutadania.

L'any 116 fou destruïda per una rebel·lió i més tard repoblada sota l'emperador Adrià, el qual envià una colònia per restaurar el nucli de població sota la seva protecció.

Època visigòtica[edit | edit source]

El rei visigot Wamba, de la seva capital Toledo, va haver de sufocar l'aixecament del duc Pau (a Narbona), per la qual cosa envià exèrcits a través de la Strata Ceretana des d'Ilerda (Lleida) fins a Iulia Lybica, lloc on el bisbe d'Urgell Jacint –que s'havia fortificat al castell de Llívia– va oposar resistència. Finalment, fou derrotat juntament amb el general god Araujiste.

La influència visigoda a la Cerdanya, que no comportà moviments poblacionals, no va ser pas massa forta. La romanització, que tant havia costar d'imposar-se, un cop establerta va eliminar tot rastre de la cultura anterior. Va deixar una petjada molt difícil d'esborrar, si bé es va mantenir un substrat preromà que va tornar a reaparèixer amb moderació quan el domini romà va decaure.

Època musulmana[edit | edit source]

L'any 720, després de la invasió sarraïna de la península Ibèrica, la Cerdanya va restar sota domini musulmà, no abans d'importants vessaments de sang.

El vali o governador musulmà Munusa va fortificar el castrum Libyae cap al 731 i allà hi passava molt de temps.

Segons conta la llegenda, el govern de Munusa es va caracteritzar per un domini molt dur fins que es va enamorar de Lampègia, filla del duc d'Aquitània. Varen viure en pau i tranquil·litat a Llívia. Munusa es va convertir al cristianisme i va fer construir una ermita. Això va arribar a oïdes de l'emir de Còrdova: Abd-al-Rahman I, qui va enviar un exèrcit que ho va arrasar tot al seu pas al llarg del Segre fins a Llívia.

Munusa i Lampègia van poder escapar fins als boscos d'Odelló, a la Perxa. Allí, hi amagaren la imatge de la Verge que s'havien endut per tal que no la destruïssin. Finalment, Munusa va ser capturat i decaptitat, mentre que Lampègia va ser portada a Abd-el-Rahman, qui s'enamorà d'ella.

La realitat històrica no és ben bé aquesta. Cap al 731, el berber Munusa, vali de Septimània, d'acord amb el duc cristià Eudes d'Aquitània, es va rebel·lar contra els àrabs de Còrdova. Va lluitar contra dels seus germans islàmics de Cerdanya i va perseguir als cristians aliats amb els àrabs, fent cremar a la foguera a Nambad, bisbe d'Urgell. Munusa va ser derrotat a Llívia pel vali cordovès Abd-el-Rahman ibn 'Abd-Allah al Gafiqi, que va proseguir la seva ofensiva fins a Poitiers, on va ser derrotat pel famós Carles Martell l'any 732. Aquest va ser el punt més septentrional que els musulmans van assolir i on va començar la reconquesta per part dels francs. La Septimània i el Rosselló van ser alliberats dels musulmans cap al 759, i la Cerdanya poc després, amb la qual cosa la dominacio musulmana (que tampoc comportà ni moviments poblacionals ni aculturació) amb prou feines va arribar a cinquanta anys.

Edat moderna[edit | edit source]

Torre Bernat de So a Llívia

Mancada Llívia del seu castell, va ser posada immediatament sota protecció reial ("Lloc Reial"), essent regida per un batlle i un Conseller Municipal, si bé aquest sistema no va ser plenament estable fins al segle XVI. Per a l'elecció dels càrrecs públics s'instaurà un sistema d'insaculació l'any 1574.

A la segona meitat del segle XVI es van recollir els antics privilegis al Llibre Ferrat, al qual s'afegiren alguns textos el 1579 i uns altres més el segle XVII.

El 1528, l'emperador Carles V va concedir a Llívia el títol de Vila. Potser aquest va ser el títol més determinant de tota la història de Llívia, ja que va ser el que van fer servir els lliviencs un segle més tard, amb el Tractat dels Pirineus a la mà per oposar-se a formar part de França.

El fet més destacat, doncs, d'aquesta era per a Llívia va ser el Tractat dels Pirineus. Entre el 1659 i el 1660 i en el marc d'aquest tractat, el regne de França aconseguí tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Per a aquesta comarca, la discussió fou llarga, ja que tots tenien presents els avantatges estratègics que comportava la seva possessió, per la qual cosa hi hagué força discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els darrers arribaren a acceptar de deixar Bellver a Espanya i fins i tot Puigcerdà, mentre es garantiren l'annexió de 33 pobles cerdans, dels quals se salvà Llívia de formar-ne part, en al·legar Miquel de Salbà i de Vallgornera, comissionat espanyol, que el tractat parlava de villages o "pobles" i que Llívia no era altra cosa que una "vila" i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.

Els francesos, però, introduïren una darrera clàusula: mai més no podria fortificar-se aquesta població, cosa que fou mig autojustificada pel Consell d'Aragó en argumentar que els francesos no retindrien Llívia i, per tant, la condició de no fortificar-la no era important, ja que s'havia començat la de Puigcerdà. A canvi, el camí que uniria Llívia de Puigcerdà seria un camí reial, lliure de peatge.

El Tractat de Llívia (1660) va ser l'acord complementari que en consumava la separació. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què ran de l'annexió de Catalunya a França fou del departament del Segre. Però no és fins al 1868, sota el definitiu Tractat de Baiona, que s'estableixen les fites que separen els territoris estatals de França i Espanya, amb els agregats de Gorguja i Cereja, així com els camins que havia de seguir el bestiar per pasturar als pratscomunals del Carlit i els drets de reg.

Cal tenir present que el concepte de sobirania estatal i el d'estat mateix no era el mateix a l'època en què es va signar el Tractat dels Pirineus que el que tenim des del segle XIX i, molt més acusadament, des del segle XX. El canvi de sobirania dels municipis cerdans no va ser inicialment traumàtica, ja que representava poc més que passar de dependre d'un senyor a passar a dependre d'un altre. Però a partir de la Revolució Francesa es detecta un canvi molt més acusat. La llengua francesa s'imposarà com a única oficial –tal com passa encara avui dia–: l'estat francés tractarà d'esborrar tot rastre de l'antiga pertinença a Catalunya i els mateixos cerdans francesos maldaran per oblidar-la en benefici de la d'un estat més important. Tot i així, els matrimonis mixtos entre cerdans d'un i l'altre costat de la ratlla han estat freqüents sempre, igual que molts propietaris que tenen camps i masies a un i altre costat, protegits pel mateix Tractat dels Pirineus.

Edat contemporània[edit | edit source]

Llívia és actualment un municipi de la província de Girona, i pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.

En els darrers segles, la població ha estat canviant, oscil·lant entre els 700 i els 1.200 habitants, aproximadament, amb un mínim vers el 1940. Actualment, el municipi compta amb 903 habitants i la seva superfície és de 12,84 Km².

La superfície conreada representa al voltant del 60% del terme, i resulta ser la de major volum de la Baixa Cerdanya. A més, quasi una tercera part és de regadiu. Hi predomina el conreu de patates per sobre del de cereals (quasi exclusivament blat), els prats i els farratges. Contràriament, la superfície destinada a horta i fruiters –pereres– és molt reduïda. Té per mercat agrícola principal i àrea comercial Puigcerdà.

Al segle XIX hi hagué una important activitat tèxtil, amb diverses fàbriques, així com dos molins fariners i altres indústries. Actualment, a més de l'agricultura, la població viu del comerç –rams de l'alimentació i del vestit, sobretot– i de serveis en general, així com de l'hoteleria.

Llocs d'interès[edit | edit source]

Un carreró del Barri Antic
Carrer de Llívia
Paisatge de flors de Llívia

El nucli antic de la vila de Llívia està declarat coma bé cultural d'interès nacional en la categoria de conjunt històric. Les cases dels carrers del Mercadal, de Fontcitrane, de Santa Maria, i l'antiga plaça Major, conserven la típica arquitectura cerdana, amb teulada de pissarra, portals amb clau granítica, façana de pedra picada i balconades i porticons de fusta.[2]

Hi destaca l'església la Mare de Déu dels Àngels, la torre de Bernat de So que s'usà com a casa de la vila i com a presó i allotjà la Farmàcia, el Museu de l'antiga Farmàcia de Llívia, i també la creu de Toret.[2] Junts formen el patrimoni del Museu Municipal de Llívia.[3]

Altres llocs d'interès són el Castell de Llívia i el Museu de la Pagesia.[4]

Festes i activitats de projecció exterior[edit | edit source]

  • Festa Major. Se celebra el primer dilluns després de Pasqua (pasqüetes).
  • Festival de música de Llívia
  • Escola Catalana de la Festa (Festcat), de 1996 a 2012 tenia lloc la segona setmana completa del mes de juliol. Cursos i tallers sobre cultura d'arrel vehiculen els diferents àmbits de la festa tradicional i popular dels Països Catalans, alhora que es complementaven amb espectacles i activitats obertes a tots.[5]

Hostaleria i gastronomia[edit | edit source]

Llívia és una població amb una gran abundància de restaurants, tant de qualitat com assequibles.

Pel que fa a l'allotjament, hi ha diversos hotels, apartahotels, hostals i fondes, a més d'un alberg.

Esports[edit | edit source]

Llívia disposa d'un Pavelló Poliesportiu Municipal, un camp de futbol, una piscina municipal i un skatepark. Els esports més practicats entre els lliviencs són el bàsquet i el futbol. A l'estiu la piscina s'omple de turistes.

D'altra banda, a la vila hi ha la Penya Barcelonista de Llívia.

Accessos[edit | edit source]

  • N-152 des de Puigcerdà i C.D. 68 francesa fins a enllaçar amb el segon tram de la N-152 dins el terme municipal de l'enclavament. (Lliure circulació, d'acord amb l'article 21 del Tractat de Límits del 26-VI-1866). Dins el curt tram francès hi ha el trencall cap a Ur, des d'on es connecta amb la carretera N20 (La Guingueta d'Ix-París).
  • Accessos des de Llívia per la N-152 a les carreteres franceses d'Estavar-Font Romeu i Sallagosa.

Demografia[edit | edit source]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
55 - 72 680 777 968 1.070 1.236 941 994
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
877 743 723 755 755 856 921 910 851 903
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
924 975 1.013 1.133 1.173 1.291 1.517 1.608 - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Referències[edit | edit source]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 «Llívia». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 maig 2012].
  3. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 73. ISBN 84-393-5437-1. 
  4. «Llívia homenatjarà la vida a pagès amb un museu». Regió 7, 04/04/2011. [Consulta: 6 abril 2011].
  5. «Les retallades deixen Llívia sense el campus popular de la Festcat. El departament prioritza la formació cultural en els pobles on hi ha una base social que la promou», Regio7, 8 de juny de 2013

Enllaços externs[edit | edit source]