Llamprea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Llamprees
Famennià – recent
Llamprea de mar o ferratimó (Petromyzon marinus)
Llamprea de mar o ferratimó (Petromyzon marinus)
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Cephalaspidomorphi
Clade: Hyperoartia
Ordre: Petromyzontiformes
Família: Petromyzontidae
Berg, 1940
Subfamílies

Geotriinae
Mordaciinae
Petromyzontinae

La llamprea com a motiu heràldic, escut de Nakkila, Finlàndia.

Les llamprees o llampreses són un tipus de peixos molt primitius que pertanyen a la superclasse dels àgnats, és a dir, sense mandíbules i a la classe dels Cephalaspidomorphi. Les llamprees pertanyen a la família dels petromizòntids (Petromyzontidae), l'única família de l'ordre dels Petromyzontiformes.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Presenten un cos molt viscós, sense escates i amb forma cilíndrica. Tenen l'aparença d'una anguila, tot i que filogenèticament el parentiu és molt llunyà.

La seva boca posseeix unes dents còrnies i en forma de ventosa característica. Llur nom llatí prové del fet que es poden aferrar a les pedres amb la boca (lambere = llepar; petra = pedra).

En algunes espècies la funció de la boca rodona és fixar-se a les seves preses vives, a les que els absorbeix la sang de la que s'alimenta. Per exemple en el cas de la llampresa de mar o ferratimó, (Petromyzon marinus) no resulta rar veure-la fixada com a paràsit de a taurons, salmons, bacallans i fins it tot mamífers marins, com les foques. Altres espècies, com la llampresa del Caspi (Caspiomyzon wagneri) només mengen preses mortes.

Cicle vital[modifica | modifica el codi]

Neix al riu, en on roman durant 4-5 anys en estat larvari, fins a arribar a mesurar 20 cm de llarg, moment en què es converteix en adult i descendeix al mar on viurà, entre els 200 i 500 m de profunditat, fins a arribar a la maduresa sexual. És llavors quan, amb una longitud entre 80-100 cm i un pes de fins a 1 kg, en viatge migratori, remunta el riu per pondre.

La fresa té lloc a la primavera i estiu en llocs poc profunds, on construeix un niu de pedres que transporta amb la seva boca de ventosa. El nombre d'ous varia entre 50.000 i 200.000; durant la posta el mascle es fixa a la femella amb la seva boca i roman agafat a ella; la femella, de la mateixa manera, es fixa a una pedra del fons. Després de la fresa les llamprees moren.

Pesca[modifica | modifica el codi]

Tacuinum Sanitatis: Pesca de llamprees al segle XV

Les llampreses es pesquen als rius o estuaris, en llocs anomenats "pesqueres" en les quals, mitjançant murs de maçoneria, es canalitzen les aigües per fer-les passar a través d'unes nanses anomenades en gallec butrones.

Ocasionalment les llampreses es pesquen amb el cap d'un animal mort amarrat a una corda. Les llampreses s'aferren tan fermament al cap que es deixen treure de l'aigua.

A Galícia, Astúries i Portugal la veda de les llampreses conclou en arribar el mes de gener. Varen ser abundants a tots els rius de l'oest de la Península Ibèrica, però avui en dia ja han desaparegut de molts d'ells. Continuen gaudint de fama merescuda les llampreses d'As Neves, Arbo, Salvaterra de Miño, Tui i tota la ribera del riu Miño.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Arròs amb llampresa a la portuguesa.

A part de Galícia, Astúries i Portugal, la carn de les llampreses és molt apreciada també a França, el Regne Unit, Suècia, Finlàndia, els Estats bàltics i Corea. Els romans ja la consideraven veritablement exquisida i era menjar digne de reis i bisbes a l'Edat Mitjana.[1]

La llampresa té un gust una mica fort i una textura ferma i viscosa característica que, encara que desagradi a alguna gent, fa que alguns gastrònoms trobin aquest peix desmesuradament exquisit. Al rei Enric I d'Anglaterra (1068 - 1135) li agradava tant aquest peix que va morir d'una indigestió de llampreses a St.Denis-le-Fermont, a prop de Rouen, Normandia.

Depenent de l'espècie i la mesura la llampresa es fa arrebossada, guisada, a la brasa o bé es pot degustar cuinada a la bordelesa (lamproies à la bordelaise) amb vi i amb la seva pròpia sang.[2]

Sistemàtica[modifica | modifica el codi]

La taxonomia presentada aquí és la donada per Fisher (1994)[3] que classifica les llamprees com els únics membres de la classe Cephalaspidomorphi.[4] Les llamprees representen l'únic ordre dels Petromyzontiformes i la família Petromyzontidae.[5]

Aquesta família del petromizòntids (Petromyzontidae) inclou 3 subfamílies, 9 gèneres i 40 espècies descrites.

Subfamília Geotriinae[modifica | modifica el codi]

Subfamília Mordaciinae[modifica | modifica el codi]

Subfamília Petromyzontinae[modifica | modifica el codi]

Boca d'una llamprea de riu

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Arnau de Vilanova et. al. Regimen sanitatis ad regem Aragonum
  2. Recette Lamproie à la bordelaise (Poissons)
  3. Fisher (1994): Fishes of the World, 3ª Edició. John Wiley and Sons. ISBN 0-471-54713-1.
  4. Cephalaspidomorpha es considerada a vegades com a subclasse del Cephalaspidomorphi.
  5. Petromyzoniformes i Petromyzonidae són termes utilitzats a vegades de manera alternativa a Petromyzontiformes i Petromyzontidae repectivament.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llamprea