Lleó III de Bizanci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monedes de Lleó III amb el seu fill Constantí V.

Lleó III de Bizanci (Leo o Leon, Λεών) anomenat Lleó III l'Isauri, fou emperador bizantí del 718 al 741, fundador de la dinastia isàuria.

Era nascut a Isàuria i fill d'un granger que es va establir a Tràcia. El seu nom original fou Conó (Conon) i de jove va ingressar a l'exèrcit on va arribar al càrrec d'espatari (spatharius) amb Justinià II, i després es va destacar pel seu talent militar.

Anastasi II (713-716) li va donar el comandament suprem a Àsia que encara exercia quan Teodosi III va deposar a Anastasi el gener del 716; el nou emperador el va convidar a reconèixer la nova situació però Lleó el va tractar d'usurpador i es va revoltar al·legant que volia restaurar a Anastasi. Va rebre el suport d'Artabaces, comandant de les legions armènies i d'altres amics que tenia a l'exèrcit. Quan això passava Lleó estava fent front als àrabs que havien assetjat Armorium (Galàcia). Lleó va anar a Capadòcia on la població estava al seu favor però el seguia de ben prop el general Muslima, de manera que va desistir d'actuar a la zona i va anar a marxes forçades cap a Constantinoble.

A Nicomèdia fou aturat per les forces sota comandament del fill de Teodosi III, a les que va derrotar i va fer presoner al príncep; tot seguit va marxar a Constantinoble i Teodosi, sense esperances de poder fer front a les millors tropes de l'imperi, va abdicar (març del 718) i es va retirar a un convent a Efes (on va viure en pau durant més de 30 anys). Una vegada a Constantinoble Lleó es va fer coronar, i va enviar una expedició per sotmetre l'illa de Rodes que s'havia perdut i el control de la qual fou assegurat el mateix any 718.

Molt pocs després de la coronació va aparèixer davant la ciutat una flota del califa Solimà. La capital fou assetjada per tercera vegada pels àrabs, en un setge que va durar dos anys (15 d'agost del 718 al 15 d'agost del 720) encara que Solimà va morir al cap de poc però el seu successor Omar va continuar el setge; les sortides de Lleó i el foc grec van anar minvant les forces àrabs que van patir diverses derrotes a la mar; les forces de terra foren derrotades severament en una batalla a començaments de l'agost del 720 (uns 28.000 àrabs van morir) i finalment els musulmans es van retirar, quan ja només restava un part de la seva força inicial i una part important encara fou destruïda per una tempesta de camí cap a Síria, de manera que només va quedar un terç de la flota.

Durant el temps que havia durat el setge havia nascut un fill de l'emperador, Constantí V, que fou declarat cèsar (719). També es va establir una nova divisió administrativa per Àsia Menor, i els tres themes de Opsici, Armènia i Anatòlia van passar a ser quatre al ser creat el de Cibirra (segregat d'Anatòlia).

Però a les províncies s'havia escampat el rumor de què la capital ja havia caigut i de què el califa era ara emperador. El governador de Sicília, Sergi, va acceptar aquesta versió i es va proclamar independent a Siracusa, col·locant com emperador al seu amic Gregori o Basili segons les fonts (que va agafar el nom de regnat de Tiberi) amb govern de Sicília i Calàbria. Lleó III va enviar a la zona al general Pau (Paulus) amb forces veteranes, que aviat va posar fi a la revolta en aconseguir l'obediència de les mateixes tropes locals que havien donat suport a l'aixecament. Més tard Sergi fou perdonat i amnistiat i encara va recuperar el govern de Sicília.

Una altra conspiració fou la de l'antic emperador Anastasi II, en nom del qual s'havia revoltat Lleó, i que aprofitant el setge havia intentar recuperar el tron. La conspiració no fou descoberta fins al 721, i va acabar amb la decapitació d'Anastasi.

El califa Omar va reprendre la guerra i el 726 va conquerir Cesarea de Capadòcia i Neocesarea al Pont, però Lleó els va poder fer front amb eficàcia.

El mateix 726 Lleó es va declarar obertament contrari al culte a les imatges i va emetre un decret en aquest sentit. Es pensa que amb aquesta política Lleó es volia assegurar una certa simpatia dels musulmans i jueus contraris a les imatges en les seves religions. Es va ordenar retirar la pintura de Crist del gran palau, i quan es va intentar la gent es va amotinar i un dels soldats que anava a complir l'ordre va morir; més soldats finalment van retirar la imatge i les manifestacions populars contràries foren reprimides.

Roma, on l'abolició del culte de les imatges era impensable, es va declarar en contra i va deixar d'enviar el tribut a l'emperador; l'exarcat de Ravenna es va revoltar en contra de la imposició de la iconoclàstia i l'exarca Pau va morir en la rebel·lió dels contraris a la iconoclàstia que es van fer amb el poder. Es va formar una aliança entre els longobards, el Papa i les ciutats italianes contra els bizantins.

L'emperador Lleó III llavors va enviar a Eutiqui per reprendre el control. Eutiqui va arribar a Nàpols on va ordenar l'assassinat del papa Gregori II però l'atemptat va fallar, i llavors va intentar subornar als longobards cosa en la que va tenir més èxit; el rei Liutprand va rebre ajut bizantí per controlar als ducs de Benevent i Spoleto que escapaven de la seva autoritat, però se li demanava donar suport a la destitució del Papa a canvi. Però el papa Gregori es va entrevistar amb Liutprand i el va convèncer d'abandonar la seva idea. Tot i així Eutiqui va enviar tropes per combatre la revolta a Ravenna, provocant en la seva marxa el conflicte amb els longobards. Germà patriarca de Constantinoble, Joan Damascè i Joan Crisorroes foren (junt amb el papa Gregori II) els principals caps del partit favorable a les imatges.

La revolta es va estendre a la Grècia Central i Peloponès, i a les illes Cíclades, i els grecs van atacar Constantinoble per mar, però Lleó els va rebutjar i els va sotmetre. A la mateixa capital Lleó va aconseguir deposar a Germà i nomenar al seu ajudant, més obert a l'iconoclasta, Anastasi (730). El 731 Gregori III, successor de Gregori II, va reunir un Concili a Roma, on es va condemnar la iconoclàstia.

El 733, després d'una aliança amb els khàzars (que va durar cent anys) va enviar a Itàlia una expedició formada per una poderosa flota, que volia recuperar Ravenna i Roma, però que fou destruïda per una tempesta a la mar Adriàtica sense aconseguir-ho, i llavors el 734 l'emperador va decidir confiscar les propietats de l'església a Itàlia del sud i separar Il·líria de l'autoritat de Roma (va passar a dependre del patriarcat de Constantinoble). Els longobards van ocupar finalment la ciutat de Ravenna el 737. La guerra amb els longobards es va aturar un temps però es va reprendre el 739. El Papa Gregori III havia donat suport als ducs de Spoleto i Benevent contra el rei Liutprand, i ara aquest va envair la Itàlia central, l'exarcat i el ducat de Roma, que foren assolats. El 740 Eutiqui, l'exarca de Ravenna (que no dominava pas aquesta ciutat) va demanar ajut a Venècia, i els venecians van poder recuperar Ravenna pels bizantins.

El mateix any el Papa va demanar ajut als francs que eren dirigits per Carles Martell. El 741 va pujar al soli pontifici Zacaries I i Liutprand va planejar altre cop reconquerir Ravenna. Zacaries va anar a l'exarcat, va trobar a Eutiqui a Rimini, i junts van entrar a Ravenna davant la joia de la població. Després el Papa va seguir cap a la capital dels longobards, Pavia, on va convèncer al rei Liutprand de parar l'expedició contra els bizantins i retornar els territoris que els hi havia pres. Poc anys després (quan Lleó ja no era emperador) el nou rei longobard Aistulf va entrar a Ravenna el 751, i en les lluites que van seguir Eutiqui va morir el 752 i els longobards van quedar amos de tot l'exarcat. El Papa va reclamar el territori i va donar suport als francs per la seva conquesta. Finalment el 756 el franc Pipí va obligar a Aistulf a cedir l'Exarcat al Papa Esteve II.

Durant tots aquest anys la guerra amb els àrabs va continuar. El califa Hixem va enviar a un aventurer que es feia passar per Tiberi, fill de Justinià II, que va entrar a Jerusalem amb les robes i atributs de l'emperador bizantí, però l'intent no va tenir continuïtat. El 739 el general àrab Solimà va envair territori imperial amb 90000 homes, dividits en tres cossos: un que va entrar a Capadòcia (que fou assolada); el segon dirigit per Malik i Sad al-Batak, que va arribar fins a Frígia; i el tercer, sota el mateix Solimà, que cobria la retirada dels altres dos. Lleó va reunir tropes i el general Acroní va derrotar el cos que havia anat a Frígia en una batalla en la que van morir els seus dos caps. Solimà es va haver de retirar a Síria.

L'octubre del 740 un fort terratrèmol va afectar diverses ciutats de l'imperi i fins i tot a la capital es van ensorrar edificis i Tràcia es va cobrir de runes; la ciutat de Nicea fou destruïda del tot (només es va salvar una església) i Nicomèdia i Prenestos seriosament damnades.

Encara abans de morir un nou canvi administratiu va tenir lloc al thema d'Anatòlia, que fou dividit en dos: el dels Tracessis (que va agafar aquest nom per les forces de Tràcia que hi havia acantonades) i el d'Anatòlia (la part oriental de l'antic thema).

L'emperador va morir el 18 de juny del 741 i el va succeir el seu fill Constantí V, de renom Coprònim.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleó III de Bizanci