Llei de Hooke

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En mecànica dels medis continus, la llei de Hooke enunciada el 1660 per el físic anglès Robert Hooke (1635-1703) indica que quan un sòlid és sotmès a una força de tracció externa, es deforma en proporció direct entra la força aplicada i l'allargament. Per estabilitzar aquesta deformació, s'equilibren les forces internes del sòlid amb les externes.[1]

La llei de Hooke és la relació entre les forces externes sobre un sòlid elàstic amb les deformacions que experimenta el sòlid. Com més grans són les forces aplicades sobre el sòlid, més grans són les deformacions provocades i a més són proporcionals. Si per exemple, s'aplica una força F, hi ha una deformació d'allargament (D), i si s'aplica una força 2F s'obtindrà un allargament 2(D). Aquesta llei no es compleix quan la força aplicada és superior al límit elàstic. Si s'entra en la zona plàstica, les deformacions deixen de ser proporcionals a la força aplicada.[2]

L'expressió de la deformació és:

 \epsilon = \frac{\Delta L}{L} = \frac{F}{AE}

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Llei de Hooke». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Molera i Solà, Pere; Cruells i Cadevall; Montserrat et alii. Ciència dels materials. Volum 1 de Ciència dels materials. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2007, p. 163-168. ISBN 9788447531783.