Llei de Hotelling

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La llei de Hotelling és una observació econòmica que en alguns mercats és racional per als productors el fer els productes el més semblants possibles. Això també es coneix com el principi de mínima diferenciació o el model de ciutat lineal de Hotelling. L'observació va ser feta per Harold Hotelling (1895–1973) en un article titulat "Stability in Competition", publicat a l'Economic Journal l'any 1929.

El fenomen oposat és la diferenciació de producte, que és de fet considerada un avantatge en el negoci si s'executa com és degut.

Exemple[modifica | modifica el codi]

Suposi que hi ha dues botigues (A i B) competint al llarg d'un carrer que s'estén de nord a sud. Cada botiguer vol localitzar la seva botiga de la manera que maximitzi la seva quota de mercat (en el gràfic "x") aprofitant el major nombre de clients. (En aquest exemple, la botiga és considerada com a ella mateixa el 'producte' en si.) Els clients estan igualment distribuïts al llarg del carrer. Suposi, finalment, que cada client escollirà la botiga més propera.

Per a una sola botiga, la localització òptima és precisament al mitg de la llargada del carrer. El botiguer és indiferent sobre la localització de la botiga, ja que estigui on estigui tots els consumidors aniran a comprar a aquesta, per defecte. Des del punt de vista d'una funció del benestar social que tracta de minimitzar la suma de les distàncies que les persones han de caminar, el punt òptim és al mitg de la llargada total del carrer.
 \vert\overbrace{------------}^x A \overbrace{------------}^x\vert

La llei de Hotelling prediu que un carrer amb dues botigues, farà que aquestes dues estiguin ubicades una al costat de l'altra al mateix punt mitg de la llargada total del carrer. Cada botiga servirà a la meitat del mercat; una atraurà els consumidors del nord i l'altra els consumidors del sud.  \vert\overbrace{------------}^x A B\overbrace{-------------}^x\vert
Obviament, seria més beneficiós socialment si les botigues estiguessin separades i mogudes a un quart de la distància total del carrer (per tant si la longitut total fos 1; una al primer quart (1/4) i l'altra a l'últim quart (3/4)) - cadascuna encara atrauria la meitat de la clientela (la meitat nord o sud) i els consumidors gaudirien d'un desplaçament més curt per a poder adquirir el producte o servei.
 \vert\overbrace{------}^x A \overbrace{------}^x\overbrace{------}^x B\overbrace{------}^x \vert
Tot i així, cap de les dues botigues estarà interesada a fer això independentment, ja que permetrà així a l'altra botiga traslladar-se i captar més del meitat del mercat.  \vert\overbrace{------}^x A \overbrace{-----}^x\overbrace{-----}^x B\overbrace{---------}^x \vert
El carrer és una metàfora de la diferenciació d'un producte; en el cas específic d'un carrer, les botigues es diferenciaran entre elles mitjançant la localització. L'exemple pot ser generalitzat per tots els tipus de diferencició horitzontal de productes en qualsevol característica del producte, com la dolçor, el color o la mida. El cas anterior en que les dues botigues estan una al costat de l'altra es tradueix en productes que són idèntics entre si. Aquest fenomen està present en molts mercats, especialment en aquells que estan compostos principalment per productes bàsics, i resulta en la reducció de la varietat per al consumidor.

Cal assenyalar que el model original assumeix que cada consumidor al llarg del carrer consumirà un mínim de quantitat de béns venuts a les botigues, i que el preu d'aquests bens està fixat per una autoritat externa. Quan aquests supòsits no es compleixen, les empreses tenen incentius per diferenciar els seus productes. Quan no totes les persones al llarg del carrer, o al llarg de la gamma de possibles diferents posicions de productes a la botiga, consumeixen un nombre mínim de bens, les empreses poden posicionar els seus productes a seccions on els consumidors surten (de la botiga) per maximitzar els beneficis; això voldrà dir sovint que les empreses es posicionaran a diferents seccions dels carrer, ocupant nínxols de mercat. Quan els preus no estan fixats, les empreses poden modificar els seus preus per competir per clients; en aquests casos és en el millor interès de l'empresa el diferenciar-se amb l'altra i situar-se el més lluny possible, per tal que hi hagi menys competència entre aquestes.

Aplicació[modifica | modifica el codi]

Les empreses, de fet, segueixen la diferenciació de producte com també la llei de Hotelling, encara que pugui semblar el contrari. Prenguem per exemple, JetBlue. La companyia aèria que el mercat de baix de baix cost defineix com un revolucionari tipus de línia aèria - passatges aeris més barats, els avions més agradables, millors localitzacions. A mesura que JetBlue intenta diferenciar els seus productes dels seus competidors, també adopta similars horaris de vol i servei similar que altres companyies.

Una extensió del principi a altres entorns d'elecció racional com els "mercats" d'elecció, poden explicar la queixa comú que, per exemple, afirma els candidats a les presidencials dels dos partits polítics d'Amèrica són "pràcticament els mateixos". Una vegada que es confirma cada un dels candidats durant les primàries, que generalment s'estableixen dins dels seus propis campaments partidistes. La resta de l'electorat indecís resideix en el centre de l'espectre polític, i hi ha una tendència a que els candidats a la "carrera pel centre", per tal d'apel lar a aquest important bloc. Igual que l'exemple paradigmàtic, se suposa que la gent triï l'opció menys llunyana, (en aquest cas, la distància és ideològica) i que la majoria dels vots poden estar directament al centre.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Harold Hotelling, "Stability in Competition", Economic Journal, vol. 39, no. 153 (març 1929), 41-57.