Llei de Weber-Fechner
 |
A aquest article li manca una segona llegida per acabar de revisar la traducció. Col·laboreu-hi! |
La llei de Weber-Fechner estableix una relació quantitativa entre la magnitud d'un estímul físic i com aquest és percebut. Va ser proposada en primer lloc per Ernst Heinrich Weber (1795-1878), i elaborada fins a la seva forma actual per Gustav Theodor Fechner (1801-1887). Ernst Heinrich Weber va establir la seva llei de la sensació (o Llei de Weber ) en la qual formulava la relació matemàtica que existia entre la intensitat d'un estímul i la sensació produïda per aquest. Aquests i altres descobriments van portar a la convicció que era possible explicar mitjançant principis fisicoquímics tots els actes humans, el que va permetre considerar la psicologia i més particularment a la psicofísica com a possibles ciències.
Taula de continguts |
Formulació de la Llei [modifica]
La llei estableix que: el menor canvi discernible en la magnitud d'un estímul és proporcional a la magnitud de l'estímul . És fàcil d'entendre amb un exemple. Si estem sostenint a les nostres mans una massa de 100 grams, potser no ho puguem distingir d'un altre de 105 grams, però si d'un de 110 grams. En aquest cas, el llindar per destriar el canvi de massa és de 10 grams. Però en el cas de sostenir una massa de 1000 grams, 10 grams no seran suficients perquè notem la diferència, en ser el llindar proporcional a la magnitud de l'estímul. En el seu lloc, ens caldrà afegir 100 grams per notar la diferència ...
Cas del Pes [modifica]
Establerta la llei matemàticament, té aquest aspecte:
On 'dp' correspon al canvi percebut en l'estímul, 'dS' correspon a canvi de magnitud de l'estímul i S correspon a la magnitud de l'estímul. Integrant l'equació anterior, es té:
On 
és la constant d'integració, i ln és el logaritme natural. Per determinar el valor de , s'assigna a 
, és a dir no hi ha percepció, i llavors:
On 
és el nivell d'estímul per sota no es percep sensació. Per tant l'equació resulta:
La relació entre l'estímul i la percepció correspon a una escala logarítmica. Aquesta relació logarítmica ens fa comprendre que si un estímul creix com una progressió geomètrica (és a dir multiplicada per un factor constant), la percepció evolucionarà com una progressió aritmètica (és a dir amb quantitats afegides).
