Llengües d'Itàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de les llengües d'Itàlia

Encara que a Itàlia la llengua oficial i d'obligat coneixement és l'italià, n'hi ha d'altres que es parlen en grups més reduïts i que són, bàsicament:

Història[modifica | modifica el codi]

Antigues llengües d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Llengües de la Itàlia prerromana[1]

Des de la prehistòria a l'actual Itàlia s'hi han parlat tot de llengües diferents, la majoria pertanyen a la família indoeuropea, sobretot a la branca itàlica, subdividides alhora en les llengües oscano-umbres (com l'umbre, l'oscà o el picènic) i les llengües latino-falisques, com el falisc i el llatí. També s'hi parlaven altres llengües pertanyents a la branca indoeuropea: algunes llengües paleobalcàniques, com el venètic i el mesapi, i a la regió nord el lepòntic i alguns dialectes del gal, pertanyents a la branca celta.

Amb aquestes llengües, però, hi havia d'altres d'origen no indoeuopeu, destacant especialment l'etrusc, però també el rètic (relacionat possiblement amb l'etrusc), l'antic lligur, l'elimi (que encara es discuteix sobre si és o no indoeuropeu), el sicà i el sícul (possiblement indoeuropeu). A les illes de Sardenya i Còrsega s'hi parlava una llengua autòctona, el nurag.

A causa de la colonització púnica i grega, també s'hi parlaven les llengües púnica i grega al sud d'Itàlia i a Sicília i Sardenya.

Amb el floriment de la cultura romana, el llatí acabà per imposar-se a totes les altres, i fou l'origen de les després ja modernes llengües romàniques.

Origen de les llengües d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Distribució dels adstrats longobarc i bizantí a l'alta edat mitjana de la península italiana.

Moltes de les regions d'Itàlia tenien ja diferents substrats lingüístics abans que els romans conquerissin la península: el nord d'Itàlia tenia un substrat celta (aquesta part era coneguda com a Gallia Cisalpina), un substrat lígur o un substrat venecià. El centre d'Itàlia tenia substrat etrusc i el sud itàlic o grec.

A causa de la separació històrica en molts estats petits i després per les colonitzacions per part de potències estrangeres com la Corona Catalanoaragonesa, França i Àustria, separació que anava des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a la unificació italiana el 1861, hi ha hagut una gran facilitat per a la diversificació lingüística.

Tanmateix, els estats sotmesos feien servir com a llengua oficial l'idioma de les potències estrangeres i els estats independents (com per exemple el Vaticà) varen mantenir el llatí com a idioma oficial. Rarament es feien servir les llengües vernacles per als documents oficials i sovint la gramàtica d'aquestes llengües no estava normalitzada. Les persones que podien escriure, en privat, empraven llur llengua de manera informal, com per exemple va fer Leonardo da Vinci, que, tanmateix, escrivia en llatí per a publicacions importants.

La qüestió de sintetizar els dialectes existents en un italià estàndard era l'objectiu principal d'Alessandro Manzoni, que lluità per construir un idioma nacional basat principalment en el toscà, que havia guanyat prestigi des que Dante Alighieri va escriure La Divina Comèdia en aquest idioma.

Per tant seria un error per utilitzar l'expressió "dialectes de l'italià", ja que no varen derivar de l'italià, sinó del llatí vulgar: era italià el derivat d'aquests dialectes i no al contrari.

Els dialectes varen seguir parlant-se entre la població italiana fins a la dècada dels 50. A partir d'aleshores l'italià estàndard comença a ser acceptat gradualment com la llengua nacional a causa del seu ús ja més comú en literatura. Fins a la Segona Guerra Mundial les classes més baixes, que no podien pagar un ensenyament, van seguir parlant llurs propis dialectes.

Ús actual[modifica | modifica el codi]

Percentatge de persones que parlen una llengua pròpia en el context familiar, per regions.

La solució per a l'anomenada "qüestió de llengua" que havia amoïnat Manzoni va venir de la televisió. La seva popularització fou el principal factor que va fer esdevenir l'italià la llengua nacional. Durant el mateix període molta gent del sud van emigrar al nord a la recerca de feina. Els sindicats de gran abast, que volien mantenir els treballadors units, feren una exitosa campanya contra l'ús dels idiomes propis i dels dialectes. Aquesta campanya va permetre la població del sud, les llengües pròpies de la qual eren inintel·ligibles amb les llengües pròpies de la població del nord, integrar-se fent servir l'italià estàndard. La gran quantitat de matrimonis mixtes, especialment a les grans ciutats industrials com Milà o Torí, va donar lloc a una generació que podria parlar només italià estàndard o només entendre alguns dels dialectes de les generacions anteriors.

Com a resultat d'aquests fenòmens, els idiomes propis estan més arrelats al sud (on no va produir-se el fenomen de la immigració massiva), a les àrees rurals (on va haver-hi molta menys influència sindicalista) i entre les velles generacions. El no poder parlar italià és encara avui dia un estigma social a Itàlia.

Situació legal[modifica | modifica el codi]

L'italià és l'idioma oficial del país, tot i que no hi ha cap article de la Constitució que el reconegui explícitament com a tal. El reconeixement exprés es troba a l'estatut de la regió Trentino - Tirol del Sud, que formalment és una llei constitucional de l'estat. L'article 99 d'aquest estatut diu textualment:

« ...[La lingua] italiana (...) è la lingua ufficiale dello Stato. »

Traduït al català: la llengua italiana és la llengua oficial de l'Estat.

A més a més, l'original de la Constitució Italiana està redactat en aquest tipus d'italià. D'altra banda, en els processos penals i civils és obligat l'ús de l'italià. Quant a les altres llengües, la Constitució expressa a l'article sisè:

« ... La República protegirà, mitjançant les normes adequades, les minories lingüístiques. »

Actuant d'acord amb aquest article, el Parlament ha concedit estatus oficial a nivell regional amb una llei de 1999 a uns altres tretze idiomes: ladí, alemany, francès, català, occità, francoprovençal, eslovè, albanès, grec, llengua sarda i croat. Aquestes llengües, a les zones on són parlades, han de ser emprades en igual de condicions amb l'italià, han de ser ensenyades a les escoles i han de fer-se servir a les retransmissions de la RAI. A més de les lleis nacionals, diversos estatuts regionals han reconegut l'oficialitat de diverses llengües als seus respectius territoris. Així doncs, el ja mencionat cas Trentino - Tirol del Sud reconeix l'alemany i l'estatut de la Vall d'Aosta dóna oficialitat al francès. Per la seva part, l'estatut de Piemont fomenta l'occità, el francoprovençal i el wàlser, una variant de l'alemany, a més a més, la regió del Vèneto ha reconegut des de març la llengua vèneta com a idioma natural del poble vèneto.

Nombre de parlants[modifica | modifica el codi]

Segons les últimes estadístiques, el 44% dels italians parla de manera predominant l'italià estàndard, el 51% el combina amb les llengües pròpies, i només un 5% parla exclusivament una llengua que no sigui l'italià.

Grup Parlants Llengua original Domini lingüístic
Napolità 5.500.000[2] napolità Campània, Baix Laci, Pulla septentrional i Basilicata
Sicilià 4.700.000[3] sicilià Sicília, Salento i Baixa Calàbria
Vènet 3.800.000[4] vènet Vèneto, Província de Trento, Friül
Llombard 3.600.000[5] llombard Llombardia, Província de Novara i Província del Verbano-Cusio-Ossola
Sard 1.000.000[6] llengua sarda Sardenya
Furlà 300.000[7] furlà Friül i Vèneto (Mandamento di Portogruaro)
Tirolès 250.000[8] alemany Tirol del Sud (69,15%)
Albanès 80.000[9]-100.000[10] albanès Itàlia del sud: Calàbria, Sicília, Molise, Campania, Basilicata, Pulla i a una petita part dels Abruços
Francès 100.000[11] francès Vall d'Aosta (17,33%)
Occità 100.000[12] occità Piemont a les valls de Cuneo i Torí, Ligúria a Imperia, Calàbria a La Gàrdia
Sasserès 100.000[13] sasserès Província de Sàsser (36%)
Eslovè 100.000[14] eslovè Friül a Trieste (9,6%), a Gorizia (8%), a Udine (3%)
Francoprovençal 70.000[15] francoprovençal Piemont a Torí (0,89%), Vall d'Aosta a Aosta (60%), Pulla a Foggia (0,23%), llengua pròpuia de La Gàrdia, Calàbria
Català 20.000[16] alguerès Sardenya a L'Alguer (60%)
Ladí 20.000[17] ladí Trentino - Tirol del Sud en Bozen (4,19%), en Trento (1,69%), Veneto en Belluno (10%)
Grec 20.000[18] grec Calàbria (0,88%) i Pulla a la Grècia Salentina (1,88%), Sicília a la Província de Siracusa, Província de Ragusa i a la Vall de Girgenti (0,92%)
Alemany 3.400[19] alemany Vall d'Aosta, Piemont
Bavarès 2.800[20][21] bavarès Vèneto (Província de Vicenza i Província de Verona) i a la Província de Trento
Croat 1.000[22] croat Molise (0,79%)

Classificació de les llengües d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Romàniques[modifica | modifica el codi]

Les llengües romàniques són el grup de llengües majoritari a Itàlia. Això no obstant, cal notar que les llengües romàniques autòctones d'Itàlia tenen orígens independents i de fet pertanyen a diferents branques de la família romànica. Tradicionalment a Itàlia s'ha emprat el terme dialetto (dialecte) per fer referència a varietats romàniques diferents de l'italià estàndard oficial. Tanmateix, terme dialetto és força confús, ja que les llengües romàniques autòctones no són dialectes de l'italià estàndard en el sentit que siguin variacions diatòpiques o evolucions regionals de l'italià estàndard. L'ús autòcton de les llengües pròpies romàniques és anterior a l'ús de l'italià estàndard a tots els territoris italians, tret de la Toscana.

Una nova font addicional de confusió és que juntament amb les llengües romàniques autòctones, l'ús de la llengua estàndard ha adquirit accents particulars a cada territori, per això aquestes variants de l'italià estàndard amb accents diferents de cada territori sí són dialectes en sentit usual de l'italià estàndard, però aquestes formes difereixen notablement de les llengües autòctones pròpies que estrictament són llengües romàniques diferents de l'italià estàndard. Per això l'ús del terme dialetto és confús i cal evitar-se, ja que condueix als lectors no familiaritzats amb la situació diglòssica d'Itàlia a confondre els termes.

Gal·lorètiques[modifica | modifica el codi]

Gal·loromàniques[modifica | modifica el codi]

Gal·loitàliques[modifica | modifica el codi]

Retoromàniques[modifica | modifica el codi]

Italodalmàtiques[modifica | modifica el codi]

Judeoitalià[modifica | modifica el codi]

Sicilià[modifica | modifica el codi]

Sard[modifica | modifica el codi]

Germàniques[modifica | modifica el codi]

Es parla alemany al nord-est d'Itàlia, a Friül - Venècia Júlia, al Vèneto i sobretot a Trentino - Tirol del Sud. Tot el grup germanoparlant del nord-est d'Itàlia pertany al grup bavarès. A Friül també s'hi troben parlants cimbris. Finalment, a Piemont hi ha una important comunitat parlant de wàlser, una variant de l'alemany de tipus alemànic. És semblant al dialecte parlat al cantó suís del Valais.

Albaneses[modifica | modifica el codi]

A la Itàlia meridional i Sicília hi ha diverses illes de llengua arbërshë. Descendents directes dels albanesos que es refugiaren a Itàlia durant els segles XV i XVI després de la mort de Skanderberg i la invasió del territori albanès per part de l'Imperi Otomà el 1478.

Gregues[modifica | modifica el codi]

A la històrica regió de la Magna Grècia, sud de Calàbria (Bovèsia) i sud de Pulla (Grècia Salentina), s'hi parla un dialecte del grec modern anomenat grecànic. El principal enclau es troba a Lecce i el segon a Talsano (al sud de Tàrent).

Envers el 1900 el 80% dels habitants de la península salentina parlava el grecànic mentre que cap al 2001 el percentatge s'havia reduït a només un 30%. El grico avui dia està acceptat per Itàlia com una llengua de minoria ètnica nativa a l'anomenada Grècia Salentina.

Eslaves[modifica | modifica el codi]

A Itàlia hi ha dos focus on es parlen llengües eslaves, a les províncies de Trieste, d'Udine i de Gorizia de la regió de Friül - Venècia Júlia, s'hi parla eslovè i a una petita comunitat de la província de Campobasso (Molise) croat eslavisà. La comunitat eslavisana es limita a tres municipis de la província, a uns 30 km de l'Adriàtica: Acquaviva Collecroce, Montemitro i San Felice del Molise.

Indoàries[modifica | modifica el codi]

A Itàlia el poble gitano (itinerant) és en la seva majoria del grup sinti, parla dues llengües d'origen indi. Al nord i centre hi predomina el sinti, i se'ls anomena zingari (del grec, intocables), als Abruços i al sud de la península s'hi parla romaní, i se'ls anomena rom (del romaní, persona o ésser humà).

Referències[modifica | modifica el codi]