Llengües de Suïssa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de Suïssa mostrant en verd les llengües gal·loromàniques (francès i arpità), en taronja el gal·loitàlic, en vermell el romanx i en blau l'alamànic.
Inscripció en alemany suís en un fanalet durant el carnaval de Bâle: Friehner isch alles besser gsi! (alemany: Früher war alles besser!; francès: Tout était mieux auparavant!; català: Tot era millor abans!).

La qüestió de les llengües de Suïssa és un component cultural i polític central d'aquest país. L'alemany, el francès, l'italià i el romanx són les quatre llengües nacionals parlades a Suïssa. Històricament, les llengües esteses a Suïssa han tingut estatus diversos. El plurilingüisme afirmat del país és alhora el resultat històric de la voluntat política que funda la Confederació. Una cinquena llengua nacional, sense territori afiliat, és el ienix, reconegut quan Suïssa va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries el 1997,[1] tot i que no és utilitzat a cap text oficial.

El territori suís està dividit en quatre zones lingüístiques la llengua majoritària de les quals determina la llengua d'ús. La Constitució Federal fixa quatre principis: la igualtat de les llengües, la llibertat dels ciutadans en qüestions de llengua, la territorialitat de les llengües i la protecció de les llengües minoritàries.

En funció del principi de territorialitat, les fronteres lingüístiques són fixades pels cantons, entre els quals n'hi ha que són plurilingües. La divisió lingüística actual, apareguda a finals del segle XIII, s'ha mantingut pràcticament sense canvis d'aleshores ençà. El Röstigraben és el nom donat a la frontera cultural i lingüística entre l'alemany i el francès.

Fundada pels Waldstätte el 1291, la Confederació és totalment germanòfona en el seu origen, amb molts dialectes suïssos alemanys, però des del segle XV té una extensió de la seva àrea d'influència al sud dels Alps, amb una regió italòfona, després a l'oest, amb una regió francòfona. L'alemany continua sent dominant, però el francès gaudeix de valor sota l'Antic règim pel prestigi de la cultura francesa i els llaços entre França i Suïssa. Al segle XIX, quan la República Helvètica aporta el reconeixement formal de la igualtat de les llengües, l'Estat federal del 1848 adopta l'alemany, el francès i l'italià com a llengües nacionals.

Avui dia, segons el cens del 2010, el 65,6% de la població és germanòfona (63,7% el 2000) i parla un dels nombrosos dialectes suïssos alemanys i el 22,8% francòfona (20,4% el 2000), el francès es parla majoritàriament a l'oest del país; l'italià representa el 8,4% de la població (6,5% el 2000) i és sobretot parlat al sud dels Alps; i el romanx, parlat pel 0,6% (0,5% el 2000) es parla al cantó dels Grisons i té menys de 40.000 parlants.

L'italià i el romanx, molt minoritaris, tenen el suport de l'estat federal. Finalment, a causa d'una forta immigració, al voltant del 9% de la població resident parla una llengua estrangera no nacional com a llengua principal.

Taula de continguts

Història de les llengües a Suïssa[modifica | modifica el codi]

Origen de la divisió lingüística[modifica | modifica el codi]

Burgundis i alamans abans del 1000.

Des del segle I aC fins al segle IV el territori d'Helvètia es troba sota dominació de l'Imperi Romà. L'ús del llatí es generalitza. Tots els escrits trobats són, efectivament, en llatí, una indicació que la llengua es va estendre no només a l'administració, sinó també a la vida quotidiana.[2] Però des de finals del segle III les primeres incursions bàrbares fan recular la població romana cap al sud, i el territori queda finalment tallat en dos pobles en guerra permanent l'un contra l'altre:[3] els burgundis a l'oest i, des del segle VI, els alamans a l'est.[4]

Arran de llur instal·lació a Helvètia a l'oest del territori suís actual, cap al 443, els burgundis ja sabien el llatí: molts d'ells eren bilingües i podien expressar-se en llatí vulgar.[5] Abandonant llur llengua d'origen provinent de la branca germànica oriental avui dia extinta, adopten el llatí local, que evoluciona a poc a poc per donar pas al francoprovençal, que més endavant fou suplantat pel francès, tot i que encara ha perdurat en algunes poblacions de Romandia.

A l'est del territori suís actual, les llengües germàniques d'Alamània donen naixement als dialectes alemànics.[6]

L'arqueologia i la toponímia permeten seguir la progressió de les colònies alamanes per la plana suïssa a partir del segle VI. Mentre que les llengües romàniques desapareixen lentament a l'est de l'Aar, els alamans aconsegueixen al llarg del segle VII les terres al sud-est de l'Aar fins als llacs de Thoune i de Brienz. Remunten després per les valls de l'Oberland bernès (valls de Simme i de Kander). El límit lingüístic dins la regió central de la plana suïssa es fixa doncs a poc a poc: segueix la línia Morat-Friburg, l'espai comprès entre l'Aar i la Sarine esdevé des del segle VII una zona de contacte lingüístic que perdura fins a l'actualitat.[dhs 1] · [dhs 2]

La inserció del Regne de Provença en el Sacre Imperi Romanogermànic el 1032 i la fundació de la ciutat de Friburg pels Zähringen el 1157 afavoreixen l'alemany. Només alguns canvis locals intervenen durant els segles següents com durant la Guerra de Borgonya o la Reforma.[7] La frontera de les llengües ja fixada a finals del segle XIII no es modifica gaire i correspon a la divisió lingüística actual.[8] · [9]

A Valais, la part superior de la vall del Roine és ocupada cap a l'any 1000 per un grup d'alamans provinents de l'Oberland bernès, els Walser. Així doncs, el límit de les llengües separa l'Alt-Valais germanòfon i el Baix-Valais francòfon.

Immigració a Rècia: influència germana i romànica[modifica | modifica el codi]

Els recis, establerts als Grisons actuals, al Tirol i a una part de Llombardia, són sotmesos als romans entre el 15 aC i el 400. En contacte amb el llatí, les llengües rècies indígenes donaren lloc a una variant rècia del llatí vulgar anomenada reci-romà, els dialectes romanxos.[10] L'àrea de difusió del romanx, al començament, s'estén al nord fins al llac de Walenstadt i al llac de Constança. L'arribada de pobles germànics a partir de l'edat mitjana fa que els romanxos reculin fins a les valls dels Grisons.[dhs 3]

Durant l'edat mitjana Rècia és al centre de diversos moviments d'immigració, la població es dobla entre el segle VI i el XIV. A partir del segle IX, sota Carlemany, Rècia forma part del Sacre Imperi Romanogermànic. Un comte germànic s'instal·la a Coira, i el bisbe de Coira és atribuït al de Magúncia, cosa que enforteix la presència de les llengües germàniques. Després de l'incendi de Coira del 1464 i de la seva reconstrucció pels artesans germanòfons, la germanització de la ciutat i de la regió és ja completa.[10] Entre els segles XII i XV, els Walser, provinents de l'Alt-Valais, colonitzen les valls altes poc poblades del nord i del centre dels Grisons portant-hi llur pròpia llengua alemànica, el wàlser. Els habitants de les valls obertes al sud dels Alps, com la vall Poschiavo i la vall Mesolcina, parlen els dialectes llombards.[dhs 4]

Confederació suïssa[modifica | modifica el codi]

El creixement de la Confederació (1291-1481)[modifica | modifica el codi]

Nascuda a finals del segle XIII, Suïssa es forma lentament a partir dels Waldstätte i de la Confederació dels tres cantons. D'ençà 1291 fins al 1481, la Confederació es desenvolupa únicament en les regions germanòfones per formar la Confederació dels tres cantons (amb Lucerna, Zuric, Glarus, Zug i Berna). Tot i que igualment germanòfona, la ciutat de Berna es situa més a l'oest en territori burgundi, entre la zona d'influència de la dinastia dels Habsburg i de la de Savoia. Ciutat dominant l'oest de la plana suïssa, Berna disposa d'un sistema d'aliances amb Bienne, Soleure, Friburg i Neuchâtel, i cobeja les zones francòfones de la zona de Vaud per tal d'assegurar límits naturals al seu territori entre la serralada del Jura i el llac Léman.[b 1]

El primer territori no germanòfon és, tanmateix, italòfon. El cantó d'Uri, que controla l'accés nord del camí de Gothard, desitja també controlar l'accés sud. El 1403 Uri i Obwalden aprofiten una rebel·lió a Leventina contra el duc de Milà, propietari de la regió, per conquerir primer Leventina, que esdevé el primer país subjecte dels Confederats. Després vénen Vallemaggia, la vall Verzasca i Bellinzona. El tractat del 1403 amb Uri i Obwalden[dhs 5] es va redactar ja en alemany.[b 2]

A l'oest, a partir de la Guerra de Borgonya el 1475, bernesos i friburguesos guanyen per primer cop territoris francòfons a Vaud: els habitants de l'Alt-Valais (aliats dels Confederats) s'emparen al Baix-Valais.[b 3]

El 1481 la Confederació creix considerablement i esdevé plurilingüe, amb possessions italòfones al sud del Gothard, relacions amb les Tres Lligues romanxes grisones i possessions francòfones amb Vaud, el Baix-Valais, però també territoris al Jura aconseguits per Bienne i la diòcesi de Bâle.[b 4] Friburg esdevé llavors el primer cantó francòfon que entra en la Confederació. En aquest cantó l'alemany, però, també és llengua oficial de les autoritats des del 1543 i ho és fins a la caiguda de l'Antic règim, quan el bilingüisme s'hi restableix.[11] La consciència de constituir d'ara endavant una nació els incita a considerar l'alemany suís com única «llengua nacional». Així doncs, tota la correspondència oficial és redactada en alemany suís.[b 5]

La influència francesa (1481-1798)[modifica | modifica el codi]

Des de Lluís XI fins a Lluís XVI, els mercenaris suïssos serveixen els reis de França. Si Lluis XI només contractava mercenaris germanòfons, els romands es fan majoria. A partir del segle XVII el francès s'imposa a Europa i fins i tot els mercenaris alemànics parlen ja francès, cosa que contribueix al desenvolupament de l'ús del francès a Suïssa.[b 6]

Durant els segles XVII i XVIII les relacions entre França i Suïssa eren fortes i el prestigi de la cultura francesa va revaloritzar la Suïssa romanda.[n 1] Les ciutats situades a la frontera lingüística cultivaren les relacions amb el món francòfon: les bones famílies berneses eren francòfiles, i es parlava una barreja de francès i de dialecte bernès, a Basilea el francès és molt freqüent i a Friburg, les bones famílies parlen només francès. A la Suïssa central la influència es restringeix a l'ús d'alguns mots francesos com «adieu» o «bonjour», que reemplacen els equivalents en alemany suís.[b 7]

Al segle XVIII, les escoles privades, freqüentades per suïssos germanòfons que cultiven l'art de viure a la francesa, es desenvolupen a Ginebra, Lausanne i Neuchâtel. Al segle XVII ja s'havien desenvolupat intercanvis de joves entre famílies alemàniques i romandes.[b 8]

Entre la igualtat de les llengües i l'alemany predominant (1798-1848)[modifica | modifica el codi]

Fins a finals del segle XVIII l'alemany és considerat com l'única llengua de la Confederació. La República Helvètica entre el 1798 i el 1803 aporta el reconeixement formal de la igualtat de les llengües així com la igualtat dels ciutadans. Els territoris de Vaud i de Ticino, com que volien romandre a Suïssa, s'integren a la República Helvètica. El 29 d'abril del 1798 els consells legislatius publiquen les lleis i decrets en francès i en alemany. El juliol del 1798 els cantons italòfons de Lugano i Bellinzone s'uneixen a la república: l'italià queda reconegut com a llengua nacional.[b 9]

Amb l'Acte de Mediació, entre el 1803 i el 1813, Suïssa queda sotmesa a França i organitzada segons el model federal atribuint més autoritat als cantons. Dinou cantons componen ara el país: només Vaud i Ticino no són germanòfons. Durant les Dietes, l'alemany domina clarament, els Grisons i els friburgesos utilitzen aquesta llengua majoritàriament.[b 10]

Entre el 1815 i el 1830 la Restauració uneix els vint-i-dos cantons sobirans en un pacte. Tot i que aquesta nova Confederació comprèn alguns cantons llatins o multilingües (Ginebra, Vaud, Neuchâtel, Friburg, Berna, Valais, Ticino i Grisons), l'alemany queda com l'única llengua privilegiada del país, en reacció a la preponderància del francès sota l'antiga República Helvètica. A la Dieta cadascú fa ús de la llengua que desitja, però les decisions són publicades únicament en alemany.[b 11]

La creació d'institucions militars federals, com l'Escola Militar de Thoune, així com la creació de nombroses societats d'estudiants contribueixen a l'emergència d'un sentiment nacional i permeten que les persones provinents de diverses regions lingüístiques es freqüentin. A més a més, les elits de confessió protestant dels cantons de Ginebra, Vaud, Neuchâtel i Jura s'interessen en la cultura alemanya. El francès és introduït en els programes escolars de la Suïssa alemanya, a Basilea a partir del 1817. La Suïssa romanda ocupa d'ara en endavant un lloc en la vida econòmica i cultural, i crea un cert equilibri entre alemànics i romands.[b 12]

L'estat federal del 1848 plurilingüe[modifica | modifica el codi]

El 1847 la Guerra de Sonderbund oposa cantons catòlics (tret de Ticino) i protestants. Els cantons romands es reparteixen en els dos bàndols segons llur confessió i no segons llur pertinença lingüística, així doncs, els soldats de tot el país es freqüenten per la mateixa causa, cosa que preserva la pau de les llengües. La ràpida victòria de les forces federals permet la creació d'un estat democràtic i progressista.[b 13]

El problema de les llengües no és un tema central del nou estat. Segons l'article 109 (adoptat per poc) de la Constitució del 1848: «Les tres principals llengües parlades a Suïssa, l'alemany, el francès i l'italià són les llengües nacionals de la Confederació». Aquestes tres llengües esdevenen llengües oficials. No hi ha, doncs, coincidència entre llengua i nació a Suïssa, atès que l'alemany, majoritari, no és l'única llengua nacional. És una originalitat en el context europeu dels estats nació.[dü 1]

El primer consell federal té en compte les llengües, car està compost de cinc alemànics, d'un romand i d'un de Ticino. Això no obstant, per llei la seva pròpia estructura, l'estat federal del 1848 va fer que les tres llengües llatines fossin minoritàries: la tendència és a la centralització dels afers públics sobre el pla nacional.[b 14]

Cal esperar als anys 1990 per veure com la qüestió de la protecció de la diversitat lingüística i cultural s'inscriu en els texts oficials. El poble accepta, el 1996, un nou article constitucional sobre les llengües;[dü 2] la revisió de la constitució federal d'abril del 1999 conté diversos nous articles sobres les llengües, i les aportacions principals són: el romanx, llengua nacional des del 1938,[dhs 6] s'inscriu en tant que llengua nacional (article 4), els cantons determinen llurs llengües oficials i prenen en consideració les minories autòctones (article 70.2), la Confederació i els cantons promouen la comprensió i els intercanvis entre comunitats lingüístiques (article 70.3), la Confederació dóna suport als cantons plurilingües en llurs tasques particulars (article 70.4) i dóna suport a mesures per promoure i protegir l'italià i el romanx (article 70.5).[b 15]

Llengües nacionals i llengües oficials[modifica | modifica el codi]

Fitxer:AideAuxMères1945-d.jpg
Ús de les quatre llengües en una targeta del Don Suís sobre la Festa Nacional de Suïssa del 1945.

A nivell federal es distingeix entre les llengües nacionals,[12] que són les llengües utilitzades a Suïssa, i les llengües oficials,[13] que són les que utilitza la Confederació o els cantons.

Les quatre llengües nacionals són l'alemany (i no pas l'alemany suís),[14] majoritari, i tres llengües romàniques minoritàries: el francès, l'italià i el romanx.[15]

Les llengües oficials són l'alemany, el francès i l'italià. Segons l'article 70 de la Constitució federal del 1999 el romanx és parcialment llengua oficial en el sentit que és utilitzat per als informes que la Confederació fa amb les persones de llengua romanxa,[13] és doncs, a partir d'aquesta data, una llengua oficial regional,[16] atès que només es parla al cantó dels Grisons.

A l'ONU Suïssa utilitza el francès com a llengua de treball.[17] · [18]

Principis[modifica | modifica el codi]

Els quatre grans principis contemplats per la Constitució Federal són:[6]

  • La igualtat de les llengües
  • La llibertat dels ciutadans en matèria de llengua
  • La territorialitat de les llengües
  • La protecció de les llengües minoritàries

Les tres llengües oficials són, per tant, iguals en dret a nivell federal des del 1848.[19] Segons el segon principi, els ciutadans tenen la llibertat de triar llur llengua; és, tanmateix, el principi de territorialitat que és primordial, car permet d'establir les zones lingüístiques. Quant al romanx, fortament minoritari, ha patit una disminució del seu territori al llarg del temps. D'altra banda, gràcia a l'estatus de llengües regionals i al títol de quarta llengua, l'italià i el romanx reben el suport de la Confederació, que duu a terme mesures als cantons dels Grisons i de Ticino.

Legislació[modifica | modifica el codi]

El suport a les llengües minoritàries és regit per la «Llei federal del 6 d'octubre del 1995 sobre els ajuts financers per a la protecció i la promoció de les llengües i cultures romanxa i italiana». Aquesta llei fou reemplaçada des de l'1 de gener del 2010 per una llei general, la «Llei federal del 5 d'octubre del 2007 sobre les llengües nacionals i la comprensió entre les comunitats lingüístiques (Llei sobre les llengües, LLC)». L'ordre d'aplicació entra en vigor l'1 de juliol del 2010.[20] La protecció i la promoció de les llengües minoritàries és represa per l'ordenança. S'hi van afegir nous punts: mesures de promoció d'intercanvis escolars, el suport als cantons plurilingües, mesures per enfortir el plurilingüisme en l'administració federal, la instauració de quotes i, finalment, la creació d'un centre de competència del plurilingüisme.[21] · [22]

La llibertat dels ciutadans en matèria de llengua cohabita amb la jurisprudència del Tribunal Federal en matèria de llengua materna.[fh 1] · [23] De fet, el principi de la llibertat dels ciutadans en matèria de llengua i el de la territorialitat de les llengües poden contradir-se, sobretot en algunes viles, districtes o cantons oficialment bilingües.[dü 2]

Suïssa i la Convenció Europea de les Llengües Minoritàries[modifica | modifica el codi]

El 25 de setembre del 1997 Suïssa va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 5 de novembre del 1992. La carta va entrar en vigor l'1 d'abril del 1998 sota la forma de la llei RS 0.441.227[24] presentada per l'oficina federal de cultura, que és responsable de dur-la a la pràctica.[25] Per la seva situació lingüística específica, Suïssa declara que no té cap «llengua regional o minoritària» bo i reconeixent el romanx i l'italià «llengües oficials menys esteses» segons l'article 3 de la carta[26] i declara el ienix com «llengua sense localització territorial».[27] D'acord amb les disposicions de la carta, Suïssa adreça al secretari general del Consell d'Europa un primer informe periòdic el 2 de desembre del 1999 en què són precisades les disposicions jurídiques posades en pràctica, l'absència, en el sentit jurídic del terme, de llengua regional o minoritària així com dos informes, redactats respectivament pels cantons dels Grisons i de Ticino sobre l'aplicació dels paràgrafs que concerneixen les mesures recomanades per la carta.[28]

El 2001 el comitè de ministres del Consell d'Europa adopta, sobre proposició d'un comitè d'experts l'informe dels quals conté vuit conclusions generals, una recomanació en tres punts per demanar a Suïssa d'enfortir la protecció de la llengua romanxa, en particular davant la justícia als Grisons i d'enfortir l'ús del romanx i de l'italià al si de l'administració federal.[29] L'any següent, Suïssa produeix un segon informe periòdic[30] en què insisteix llargament sobre la recomanació d'enfortir l'ús de les llengües minoritàries al si de l'administració[31] i precisa en particular la diferència entre l'italià, llengua oficial, i el romanx, llengua nacional, l'adopció del qual com a llengua de treball no seria «realista, vist el petit nombre de persones de llengua romanxa en l'administració i el cost desproporcionat de l'operació». L'informe menciona finalment el desenvolupament dels serveis de traducció italiana, decidits el 1991 i posats en pràctica el 1996 i el 1999 amb més de 20 llocs de treball creats.

En la seva segona publicació el 2004, el comitè introdueix dues noves recomanacions: l'enfortiment de l'ús del romanx en la ràdio i televisió privades així com el reconeixement del ienix com llengua regional o minoritària tradicionalment parlada i fent part del patrimoni cultural i lingüístic del país.[32] En l'informe d'experts que acompanya la recomanació, el cas particular de la minoria wàlser a la vila de Bosco-Gurin és evocat sota la forma d'una indicació segons la qual aquesta llengua estaria en procés d'extinció i d'un avís demanant a les autoritats competents de prendre «mesures urgents per donar suport a l'alemany (wàlser) en aquesta vila».[33] Aquests punts diferents són llargament presos en compte i detallats en el tercer informe publicat per Suïssa el 2006,[34] on, si el ienix és oficialment reconegut com fent part integrant del patrimoni cultural suís, el cantó de Ticino declara «que a imatge de les espècies biològiques hi ha també per a les llengües en via d'extinció una grandesa límit a partir de la qual la supervivència és impossible» i que els prop de 30 habitants de la vila que parlen encara wàlser no justifiquen pas fer accions per protegir aquesta llengua.

El tercer informe del comitè d'experts, publicat el 2008, demana d'assegurar-se que el Rumantsch Grischun és introduït a les escoles, que, a les viles majoritàriament germanòfones, el romanx sigui utilitzat en les relacions amb els locutors minoritaris romanxos, i finalment mantenir el diàleg amb els locutors ienixos en vista de l'aplicació de la carta.[35]

Equilibri lingüístic del consell federal[modifica | modifica el codi]

L'òrgan executiu de la Confederació és el Consell Federal, format per set membres.

La llei només fixa uns pocs criteris sobre la representativitat dels membres del Consell, però l'origen geogràfic cantonal i lingüístic dels candidats juga un paper determinant en llur tria. La proporció entre llatins i alemànics ha estat des de fa temps l'objecte d'una atenció particular, el primer Consell Federal del 1848 estava format per dos llatins i cinc alemànics,[36] una proporció semblant a la repartició lingüística de la població suïssa. La majoria del temps els dos llatins vénen de la Suïssa romanda, però aquesta proporció no fou pas constant i, de vegades, el Consell només tingué un llatí (durant els períodes de 1913-1917, 1934-1947 i 1967-1970).[37] La Suïssa Italiana no ha estat sempre representada al Consell Federal, així com els parlants romanxos. Els pocs consellers federals del cantó dels Grisons parlaven romanx però només un, Felix-Louis Calonder, conseller federal entre el 1913 i el 1920, va representar plenament la regió romanxa.[38]

La qüestió de la representativitat lingüística al si del Consell Federal és sovint tema de debats i especulacions durant els períodes de renovament dels consellers federals.[39]

Repartició geogràfica[modifica | modifica el codi]

Població segons llengua principal en % de la població total[40]
any alemany francès italià romanx altres
llengües[n 2] · [41]
1910 69,1 21,1 8,1 1,1 0,6
1920 70,9 21,3 6,1 1,1 0,6
1930 71,9 20,4 6,0 1,1 0,6
1941 72,6 20,7 5,2 1,1 0,4
1950 72,1 20,3 5,9 1,0 0,7
1960 69,3 18,9 9,5 0,9 1,4
1970 64,9 18,1 11,9 0,8 4,3
1980 65,0 18,4 9,8 0,8 6,0
1990 63,6 19,2 7,6 0,6 8,9
2000 63,7 20,4 6,5 0,5 9,0
2010 65,6 22,8 8,4 0,6 ND
La repartició de les llengües el 2000[pls 1]
Source : Oficina Federal d'Estadística (2002)

Suïssa es divideix en quatre zones lingüístiques reconegudes, en principi unilingües: una zona de llengua alemanya, una zona de llengua francesa (a l'oest),[42] una zona de llengua italiana (representada pel cantó de Ticino i algunes valls meridionals dels Grisons), i una zona de llengua romanxa (al cantó dels Grisons).

Tot i que la majoria dels cantons són unilingües, n'hi ha alguns que estan dividits en dues i fins i tot tres zones lingüístiques.

Dels 26 cantons que té el país, 22 tenen una única llengua oficial:

Els cantons dividits en diverses zones lingüístiques són:

Principi de territorialitat[modifica | modifica el codi]

La Confederació no té competències en matèria de repartició de les llengües. Les fronteres lingüístiques són fixades pels cantons, que determinen llurs llengües oficials i vetllen per la repartició territorial tradicional de les llengües. En alguns casos, poden delegar aquest poder a les viles (per exemple per delimitar la zona de la llengua romanxa al cantó dels Grisons).

L'objectiu del principi de territorialitat és el manteniment, en la mesura del possible, de les zones lingüístiques dins de llurs límits històrics, que es mantenen relativament estables. Tanmateix, entre el 1860 i el 2000, 83 viles han canviat de regió lingüística[43] i al llarg de la història la frontera entre l'alemany i el francès ha canviat a Friburg, al Jura i a Valais.

Per exemple, a Valais, les viles de Sion i Sierre van ser primer de llengua francesa, després, sota l'Antic Règim, de llengua alemanya abans de tornar al francès. La regió romanxa disminueix regularment en profit de la regió lingüística alemanya.[9]

Amb el principi de territorialitat, cada vila té una llengua oficial i, per exemple, quan un germanòfon s'estableix a la Suïssa romanda, ha d'acceptar la llengua oficial del seu lloc de residència i, sobretot, acceptar que l'escola pública es faci en francès.[6] Una excepció parcial a aquest principi és admesa a la vila de Berna, per la seva funció de vila federal, on treballen nombrosos treballadors federals que provenen d'altres regions lingüístiques. La vila té sobretot escoles en altres llengües que l'alemany, com per exemple en francès.

Barreja de llengües[modifica | modifica el codi]

Al propi interior de les quatre regions lingüístiques, s'observen diferències en la repartició de les llengües. A la regió germanòfona, el 2000, l'italià és la segona llengua nacional més practicada amb el 3% de la població, el francès arriba només a l'1,4%. A les altres regions lingüístiques, l'alemany sempre és al segon lloc, però amb percentatges diversos: 5,1% a la Suïssa romanda, 8,3% a la Suïssa italiana i 25% a la suïssa romanxa.

La regió romanxòfona és la menys homogènia amb el 68,9% dels residents que utilitzen la llengua oficial. A més a més, només una mica més de la meitat del conjunt dels romanxòfons hi viuen. De fet, 18.000 locturos viuen a la seva pròpia regió lingüística, 9.000 a la resta del cantó dels Grisons i 8.000 a la resta de Suïssa, dels quals 990 a Zuric, que és la vila suïssa (fora dels Grisons) amb més parlants del romanx.[pls 2]

Repartició de les llengües nacionals en tant que llengües principals segons la regió lingüística [en %] (el 2000)[pls 3]
- Alemany Francès Italià Romanx Llengües no nacionals


[n 3] · [pls 4]

Regió germanòfona 86,6 1,4 3,0 0,3 8,7
Regió francòfona 5,1 81,6 2,9 0,0 10,4
Regió italòfona 8,3 1,6 83,3 0,1 6,6
Regió romanxòfona 25,0 0,3 1,8 68,9 3,9
Font: Cens federal de població (2000), Oficina Federal d'Estadística de Suïssa

La barreja de llengües es deu a:

  • Els intercanvis al llarg de la frontera lingüística.
  • L'economia i els transports.
  • La immigració.
  • Les migracions internes.

Al llarg de les fronteres lingüístiques les llengües tenen contacte entre elles, fins i tot es barregen, i apareixen així algunes viles bilingües com Bienne, Friburg, Sion i Sierre. Mentre que els suïssos són en gran part monolingües, els habitants d'aquestes regions són naturalment bilingües.[dü 3]

Lluny de les fronteres lingüístiques les llengües tenen contacte també, a causa de l'economia. Per exemple, la part de germanòfons a Ticino comença a donar-se al segle XX després de la construcció de la línia ferroviària del Gothard, oberta el 1882, i després de la construcció del túnel obert el 1980 que facilita els intercanvis, el turisme i l'establiment de molts germanòfons suïssos o estrangers al sud dels Alps. El 1980 algunes viles, com Orselina, ja tenien fins al 50% de germanòfons.[dü 4] Als grans centres econòmics com Ginebra o Zuric l'anglès també hi és molt present en les companyies multinacionals. La vila federal de Berna té també un gran nombre de funcionaris francòfons.[dü 3]

La immigració d'italòfons de l'estranger durant els anys 1960 i 1970 fa que el nombre de persones de llengua materna italiana augmenti en una gran proporció pertot Suïssa, i no només a la Suïssa italiana.[9] La taxa més alta d'italòfons a Suïssa va arribar a l'11,9% el 1970; baixa d'ençà aleshores, car els descendents de la primera generació d'immigrants adopten la llengua del lloc de residència. Entre aquesta població, el 40% practiquen encara l'italià dins l'àmbit familiar.[44]

La migració interna: els estudiants de Ticino que han d'estudiar a Zuric, companyies que obren sucursals pertot Suïssa; són exemples que indueixen a desplaçaments de població d'una regió lingüística a una altra.[dü 3]

Cantons bilingües[modifica | modifica el codi]

La Confederació dóna suport a l'execució de les tasques principals dels cantons que es troben entre dues o tres zones lingüístiques. La política lingüística queda determinada per cada cantó[dü 5] al nivell de districtes, viles i el principi de territorialitat.

Així doncs, al cantó bilingüe de Berna, el francès és la llengua oficial al Jura bernès mentre que l'alemany ho és a la resta del cantó, tret de la regió de Bienne, que és bilingüe francès-alemany.

  • Al cantó de Friburg, el districte de la Singine, germanòfon, representa el 14,5% de la població total del cantó.
  • Al cantó de Valais, els districtes germanòfons d'Haut-Valais representen el 37,1% de la població total del cantó.
  • Al cantó dels Grisons, la repartició de les llengües entre el romanx, l'alemany i l'italià es fa a nivell de viles: Els districtes de Bernina, Moesa, així com el cercle de Bregaglia (districte de Maloja) són bàsicament italòfons.

Districtes i viles bilingües[modifica | modifica el codi]

Placa d'un nom de carrer bilingüe a Bienne.

En algunes aglomeracions situades a la frontera lingüística, el bilingüisme és també aplicat al nivell de viles. El bilingüisme de ciutat, però, és rar: només 35 viles són bilingües francès-alemany. Una vila és bilingüe si la minoria lingüística representa almenys el 30% de la població resident.[9] Per exemple, Bienne és bilingüe alemany-francès i la vila de Friburg és bilingüe francès-alemany.

Els districtes bilingües són:

  • Al cantó de Berna, l'arrondissement administratiu de Bienne amb el 61% de germanòfons i el 39% de francòfons.
  • Al cantó de Friburg, el districte de la Sarine amb el 75,3% de francòfons i el 14,5% de germanòfons, i el de Le Lac amb el 67,1% de germanòfons i el 24,9% de francòfons.
  • Al cantó dels Grisons la majoria dels districtes són bilingües.
  • A Valais no hi ha cap districte bilingüe.[pls 5]

Límits de la llibertat de les llengües[modifica | modifica el codi]

En algunes regions oficialment bilingües, el principi de la llibertat dels ciutadans en matèria de llengua és limitat pel de la territorialitat de les llengües. El principi de la llibertat dels ciutadans en matèria de llengua permetria a una minoria nacional fer ús de la seva llengua en els informes a les autoritats o també que fos possible l'escolarització pública en la seva llengua minoritària. De fet, el principi de territorialitat exigeix que només la llengua determinada oficialment sigui utilitzada a l'escola. Per exemple, al cantó dels Grisons, les viles determinen llur llengua i, en raó de la forta presència de germanòfons a les viles romanxòfones, les situacions varien segons les polítiques comunals. a Pontresina l'escola es fa en romanx mentre que només el 15% de la població és romanxòfona; i a la vila veïna de Sankt Moritz la població romanxòfona, també minoritària, ha d'acceptar que l'escola es faci en alemany. El principi de la territorialitat de les llengües, de vegades qüestionat, actua també com un instrument d'assimilació als cantons dels Grisons, Friburg, Valais i Berna o a les viles de Bienne, Friburg, Sion i Sierre.[dü 6]

L'arrondissement administratiu de Bienne, bilingüe, limita el principi de territorialitat en profit del de la llibertat dels ciutadans; la població censada és poliglota. L'ús de l'alemany i del francès és possible amb les autoritats. La representació política és proporcional a la repartició alemany-francès de la població i cadascú s'expressa en la seva llengua al Parlament, sense cap traducció.[dü 5]

Límits lingüístics[modifica | modifica el codi]

Röstigraben[modifica | modifica el codi]

El Röstigraben (en alemany literalment «barrera de röstis», del nom del plat típic de la Suïssa alemanya, la truita de patates cuites) és el nom que es dóna a la separació lingüística, cultural i política entre l'alemany i el francès. Aquesta frontera lingüística es remunta a l'Alta edat mitjana.

L'estudi dels topònims de localitats permet de trobar les traces de l'extensió de les zones d'influència de les diferents llengües. Així doncs, els noms dels pobles que acaben en -ens o -ence, molt freqüents als cantons de Friburg i de Vaud fins al bord del llac Léman, són d'origen alemany i mostren grans obertures en el territori burgundi; els prefixos Wal- i Walen- (que significa Welsch) es troben molt majoritàriament a la zona compresa entre l'Aar i la Sarine, que fixa la frontera lingüística a partir del segle VIII.

Límit del romanx[modifica | modifica el codi]

Al sud i a l'est del país, el procés no ha estat tan ràpid i la frontera lingüística ha canviat lentament. Tot i que el romanx queda durant molt de temps com a dominant a les valls rètiques, s'estén segons algunes fonts, encara fins a Einsiedeln al segle X. La vila de Glaris és encara bilingüe al segle XI, durant el període en què el dialecte germànic comença a estendre's a la vall de Conches, i després a tot l'Alt-Valais, provocant la migració dels wàlser, que uneixen, al segle XIII, les valls dels Grisons. Des del segle XIV la majoria de les valls i la totalitat del Vorarlberg van convertir-se en germanòfones, la població autòctona va adoptar la llengua de la classe dominant. Els únics enclavaments romanxos que resisteixen són geogràficament lligats per colls a Itàlia.[45]

Límit de l'italià[modifica | modifica el codi]

El límit lingüístic entre l'italià i l'alemany és natural i separa, a Suïssa, el nord del sud dels Alps. Segueix els cims del massís del Gothard, l'italià i els seus diferents dialectes es parlen al sud del massís, a Ticino, i a les valls del cantó dels Grisons situades al sud dels Alps.[9]

Migracions internes[modifica | modifica el codi]

Usos[modifica | modifica el codi]

Tot i que el país és quatrilingüe, els habitants no tenen pas tots el mateix coneixement lingüístic i rarament parlen totes quatre llengües nacionals. Majoritàriament els suïssos neixen monolingües; el 6% són bilingües al començament de l'escolaritat. La majoria dels suïssos esdevenen doncs plurilingües perquè aprenen les altres llengües.[dü 7]

L'ús de les llengües difereix segons les regions lingüístiques, la proximitat o no d'un límit lingüístic, la nacionalitat i la barreja de les poblacions, el perfil socioeconòmic o l'activitat professional. Al voltant del 64% de la població té l'alemany com llengua principal, el francès representa al voltant del 20% de la població, l'italià el 6% i el romanx, en regressió lenta, (-15% d'ençà deu anys) té menys de 40.000 parlants; i al voltant del 9% de la població resident parla una llengua estrangera no nacional. A la pràctica, els germanòfons parlen majoritàriament un dels nombrosos dialectes alemanys suïssos o Schwyzerdütsch. D'acord a la repartició de les llengües principals, les llengües parlades per a un ús familiar o laboral són més representades, sobretot les llengües minoritàries i les de la immigració; de mitjana, un adult parla dues llengües estrangeres.

Els suïssos alemànics anomenen de vegades els romands els Welsches[dü 8] i la Suïssa romanda el Welschland, el mot Welsch significa 'celtes' en alemany antic. També s'ha reprès per designar els pobles de llengua romànica a les zones majoritàriament francòfones com la Romandia o fins i tot la Valònia (sud de Bèlgica).

Els suïssos romands anomenen de vegades els suïssos alemànics els Totos[dü 8] o Bourbines i la Suïssa alemanya Bourbineland (aquests termes tenen en principi una connotació pejorativa).

Llengües nacionals (les quatre zones lingüístiques)[modifica | modifica el codi]

Cartell en les quatre llengües.

La majoria dels suïssos parlen més d'una llengua. A l'escola l'ensenyament d'una altra llengua nacional com a llengua estrangera és obligatori. Els romands o els habitants de Ticino aprenen l'alemany estàndard a l'escola, l'ús corrent de l'alemany suís a la Suïssa alemànica és una dificultat suplementària en els intercanvis culturals, així com per a l'accés als estudis o als llocs de treball on el coneixement i la pràctica d'un dialecte alemany són importants.[46] A la Suïssa alemànica els estrangers i els suïssos que provenen d'altres regions lingüístiques han d'aprendre l'alemany estàndard i l'alemany suís local si volen comunicar-se amb els habitants del seu lloc de residència.[47]

Les minories italòfona i romanxòfona són particularment desfavorides: les principals escoles superiors es troben o bé a la Suïssa romanda o bé a la Suïssa alemànica. Així doncs, aquestes minories estan obligades a parlar l'alemany per defensar llur economia de cara a la Suïssa alemànica.

La majoria dels productes comercials són etiquetats en francès, alemany i italià.

Alemany[modifica | modifica el codi]

L'àrea de difusió tradicional dels signes dialectals de l'alemany superior occidental (=alemànic) durant els segles XIX i XX.
Primera publicació de la Neue Zürcher Zeitung el 1780.

En l'ús corrent de les llengües i a l'esfera privada, la població germanòfona parla generalment un dels nombrosos dialectes alemanys suïssos o Schwyzerdütsch,[dhs 7] els quals gaudeixen d'un gran valor social, també als centres urbans, mentre que l'ús de l'alemany estàndard (Hochdeutsch' o alt alemany) queda limitat a les situacions més formals.

L'alemany suís agafa préstecs de molts termes estrangers en francès, italià o anglès. Aquests préstecs no són pas els mateixos que pren l'alemany.[48] En lingüística, un helvetisme designa una modificació o expressió típiques a Suïssa. Per exemple: Perron, Kondukteur i Billet en comptes de Gleis, Schaffner i Fahrkarte.[49]

Formats entre els segles XI i XV, els dialectes alemanys suïssos s'estenen del nord al sud, en tres grups: baix alemany, alt alemany i alemany superior.

Només el dialecte de Basilea pertany al baix alemany. La gran majoria dels dialectes són de l'alt alemany i els dialectes practicats als Alps són de l'alemany superior. La pronúncia varia força del nord al sud i d'una regió a una altra.

L'alemany estàndard és après a l'escola primària, i de seguida és principalment emprat per a la forma escrita formal, els diaris i les revistes. El seu ús oral no és pas apreciat per la població alemanya, de fet:

« L'alemany suís no és còmode quan parla alemany, conscient que s'expressa de manera estranya. Així doncs, els suïssos alemanys no tenen una llengua estàndard oral simplement marginal, no tenen de fet cap registre oral en la llengua estàndard en què es trobin còmodes. »
— Haas, p.104[fh 2]

A la ràdio, a la televisió, però també en política, es parla preferentment l'alemany suís en comptes de l'alemany estàndard, tret d'en algunes emissions, com les notícies i les discussions de fons que tracten sobre tot Suïssa, on participen representants de les minories lingüístiques. En l'àmbit escolar, per tal d'elevar el nivell d'alemany dels alumnes que generalment prefereixen el dialecte, molts cantons alemànics (Zuric, Schwytz, Uri i Zug) han imposat l'ús sistemàtic de l'alemany estàndard, i els professors són obligats a expressar-se exclusivament en aquesta llengua. És també el que recomana la conferència suïssa dels directors cantonesos de la instrucció pública (CDIP).[fh 2]

La consideració de l'alemany estàndard en relació amb els dialectes alemànics ha evolucionat al llarg de la història. Al segle XVIII els dialectes eren mal considerats i quan l'escola va esdevenir obligatòria al començament del segle XIX, l'ús de l'alemany estàndard augmentà significativament. A finals del segle XIX l'alemany era emprat en públic i el dialecte només en l'àmbit familiar.[fh 2] L'arribada massiva d'alemanys a Suïssa féu créixer la desaparició dels dialectes. Els diccionaris de regionalismes van començar a editar-se per protegir aquest patrimoni, com el 1862 el Schweizerische Idiotikon.[50] Al començament del segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, l'alemany estàndard perd la seva influència i, després del 1933, l'ús dels dialectes fou alenat per tal de distanciar-se d'Alemanya.[fh 2] Durant la segona meitat del segle XX l'alemany suís esdevé la llengua corrent. En l'ensenyament públic el dialecte esdevé la llengua practicada abans de convertir-se en el bon alemany a finals de segle.[fh 2] Tanmateix, la barreja de les poblacions urbanes i els mitjans de comunicació moderns tenen tendència a modificar els dialectes locals, que es transformen en un «alemany suís interregional» comú a tota la Suïssa alemanya.[dhs 7]

A la Suïssa romanda i italiana, és l'alemany estàndard el que s'ensenya a l'escola, i no pas l'alemany suís. És un desavantatge per a la comunicació i la comprensió interregional.[51]

Francès[modifica | modifica el codi]

Els dialectes francoprovençals i d'oïl.

Parlat a l'oest del país, el francès de Suïssa es diferencia molt poc del francès de França. Es caracteritza per alguns termes provinents del francoprovençal, per mots com septante, huitante o nonante en comptes de soixante-dix, quatre-vingts o quatre-vingt-dix (setanta, vuitanta i noranta respectivament); així com, localment, alguns mots i expressions provinents de llengües germàniques com mouttre, witz o poutser.

L'ús dels dialectes romands o francoprovençals declina a partir de la Reforma Protestant i el declivi s'accentua durant la Revolució Francesa. Es manté una mica més als cantons catòlics i al camp. Al començament del segle XIX els pedagogs aconsellen als pares de parlar francès amb els fills per facilitar-los l'aprenentatge de les matèries escolars i, a finals del segle XIX, els dialectes són finalment prohibits a l'escola sota pena de sanció.[fh 2] Els dialectes romands es van estendre al llarg del segle XX. La vila d'Évolène, a la Vall d'Hérens, és l'única vila de la Suïssa romanda on el dialecte local es transmet de generació en generació sense interrupció.[52] La pràctica local dels dialectes subsisteix, sobretot a Valais (6,4% de parlants a finals del segle XX), al cantó de Friburg (3,9%) i al del Jura (3,1%), però pràcticament han desaparegut en l'ús quotidià. Provenen tots del francoprovençal, tret del del cantó del Jura, que és un dialecte d'oïl, el franc-comtès. Malgrat el suport institucional i el fet que el dialecte és inscrit dins la constitució del Jura, el dialecte local no té cap transmissió.[dhs 8]

La publicació d'un glossari dels dialectes de la Suïssa romanda va aparèixer el 1899 per iniciativa de Louis Gauchat.[53]

Italià[modifica | modifica el codi]

A la Suïssa italiana (el cantó de Ticino i algunes valls meridionals dels Grisons: vall Poschiavo, vall Bregaglia, vall Calanca i vall Mesolcina; i la vila de Bivio, l'única vila del costat nord dels Alps on l'italià és llengua oficial) es parla un dialecte ticinès, emparentat amb els parlars llombards, mentre que la llengua escrita és l'italià.

Hi ha tres classes d'italià en ús:

  • Un dialecte local que canvia d'una vall a una altra, que és la llengua de les antigues generacions. El dialecte ticinès regional, que reemplaça els dialectes locals, és la llengua familiar més utilitzada per totes les capes de la població, tant per a l'àmbit privat com públic.
  • L'italià, que és la llengua que s'aprèn a l'escola, utilitzada per a l'escrit i per a les situacions menys familiars.
  • El dialecte és la llengua materna de la majoria de la població. L'italià s'empra amb el ticinès a l'administració, al món dels negocis i als serveis públics. Els programes de ràdio i de televisió de la RTSI són en italià, però alguns s'emeten també en el dialecte.
L'italià de Suïssa agafa prestats termes del francès o de l'alemany:[54]
Italià estàndard Italià de Suïssa Mot corresponent en francès i alemany
offerta speciale azione action; Aktion
prenotare/prenotazione riservare/riservazione réserver/réservation; reservieren/Reservation
ordinare comandare commander
istruttore monitore moniteur

La meitat de la població de l'àrea italòfona és bilingüe.[51] Les principals escoles superiors es troben a altres regions lingüístiques del país i la majoria dels italòfons es veuen obligats a parlar l'alemany o el francès. A l'inrevés, Ticino és una regió turística freqüentada pels suïssos alemànics o alemanys. L'ús de l'alemany estàndard a Ticino augmenta i la tendència és que es converteix en llengua corrent.[9]

Els dialectes locals, diferents segons les valls i les viles, són encara vius fins al 1950. Les múltiples llengües, dialectes locals, ticinès i italià, són utilitzades en funció de les necessitats. Els dialectes foren prohibits a l'escola davant l'augment del feixisme a Itàlia, i més endavant foren tolerats de nou. Si el ticinès supra-regional encara és estès, els dialectes locals estan en vies d'extinció i són tema d'estudis etnogràfics, tant que els diccionaris dialectals es van començar a publicar ja als anys 1970.[fh 3]

La vila de Bosco/Gurin és l'única vila tradicionalment germanòfona de Ticino. Aquest poble fou fundat el 1253 per colons wàlser vinguts de l'Alt Valais, que van aportar llur dialecte alemànic.[dhs 9]Avui dia és una vila bilingüe,[55] tot i que la majoria de la població parla l'italià.[56]

Romanx[modifica | modifica el codi]

Plantilla:Animation El romanx és d'ençà una votació popular el 20 de febrer del 1938 una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, quan el poble acceptà esmenar la Constitució Federal.[dhs 6] · [57] És considerat, doncs, amb algunes restriccions, llengua oficial a nivell federal des de la votació popular del 10 de març del 1996. Parlat únicament al cantó dels Grisons, on té un estatus oficial des del segle XIX, el romanx pateix una lenta regressió (-15% des de fa deu anys, amb menys de 40.000 parlants) i el seu futur és complicat.

Es pot fer una distinció en cinc llengües escrites infra-regionals:

  • El sursilvan: 13.879 parlants de la regió del Rin Anterior.
  • El sutsilvan: 571 parlants a la vall del Rin Posterior.
  • El surmiran: 2.085 parlants a les valls de l'Albula i de la Júlia.
  • El puter: 2.343 parlants a l'Alt Engadin.
  • El vallader: 5.138 parlants al Baix Engadin.

Ús de les llengües nacionals per la població immigrant[modifica | modifica el codi]

Els estrangers representen el 18% de la població total. D'entre aquests, un terç dels immigrants declaren utilitzar una de les llengües nacionals com a llengua principal, però es reparteixen de manera diferent de com ho fa la població suïssa. La part dels italòfons és més gran: el 14,8% parlen italià i el 18% francès. L'alemany és parlat per aproximadament un terç dels estrangers (29,4%).[pls 6]

Repartició de les llengües principals segons la nacionalitat suïssa o estrangera, en % (2000)[pls 7]
- Alemany Francès Italià Romanx Llengües
no nacionals[n 2] · [pls 4]
Població total 63,7 20,4 6,5 0,5 9,0
Població de nacionalitat suïssa 72,5 21,0 4,3 0,6 1,6
Població de nacionalitat estrangera 29,4 18,0 14,8 0,1 37,7
Font: Cens federal (2000), Oficina Federal d'Estadística

Llengua nacional (sense territori)[modifica | modifica el codi]

Ienix[modifica | modifica el codi]

El 1997 el ienix és reconegut com «llengua nacional sense territori» de Suïssa.[1]

Ienixos al llac Lauerz a Schwyz, 1928, col·lecció particular.

El ienix és el sociolecte o argot dels ienixos, és a dir, d'uns grups marginalitzats que han viscut des de fa diverses generacions de manera nòmada. A Suïssa se'n compten aproximadament uns 30.000, són una minoria autòctona de la qual només uns 3.500 són encara nòmades. El ienix es considera una «llengua nacional sense territori»,[58] es caracteritza per una gramàtica alemanya i per un lèxic compost que derivat de l'alemany, de l'hebreu i del romaní, i també amb una gran influència del francès i de l'italià.[51]

Llengües no nacionals[modifica | modifica el codi]

Hi ha dues classes de llengües no nacionals: en primer lloc, les llengües autòctones que són o bé localitzades, o bé molt minoritàries i amenaçades de desaparèixer o sense cap lligam territorial; i en segon lloc, les llengües aportades per la immigracó. Només les noves llengües dels immigrants són les que cada cop adquireixen més importància.

Llengües regionals suïsses[modifica | modifica el codi]

Bavarès[modifica | modifica el codi]

El bavarès és una llengua del grup de l'alt alemany. A Suïssa és present com a un dialecte del Tirol (bavarès del sud) i es parla únicament a la vila de Samnaun (als Grisons), que es considera com la minoria lingüística més petita de Suïssa.[59] Aquesta particuliaritat ve del fet que la vila és geogràficament orientada cap al Tirol austríac. El 1913 s'hi construí una carretera perquè l'accés fos accessible des de Suïssa.[dhs 10]

Francoprovençal[modifica | modifica el codi]

El francoprovençal o arpità és una llengua romànica històricament present als cantons francòfons, tret del cantó del Jura, que ha desaparegut com a llengua viva als cantons de Ginebra, Neuchâtel i Vaud. A Valais i Friburg (districte de la Gruyère) encara s'hi parla, però molt localment i per una minoria. Més enllà d'Évolène, on la meitat de la població el parla,[60] ja no té cap transmissió.[dhs 8] Les autoritats suïsses[51] la consideren extingida, encara qua hi ha algunes associacions de locutors que continuen demanant-ne un reconeixement oficial.[61]

Jiddisch[modifica | modifica el codi]

El jiddisch és una llengua jueva d'origin germànic propera a l'alemany, amb una aportació de vocabulari hebreu i eslau, que ha estat llengua vernacle de comunitats asquenazites de l'Europa central i oriental. Després de la seva esplendor els anys 1920, aquesta llengua ha desaparegut progressivament, però s'ha estabilitzat fa poc. Actualment és parlada per una petita comunitat de 1.500 persones,[51] en primer lloc per jueus ortodoxos.

Wàlser[modifica | modifica el codi]

El wàlser és una llengua alamànica del grup de l'alamànic superior, originària de la vall de Conches, a l'Alt Valais. El poble wàlser, format per grups d'alamans vinguts de l'Oberland bernès, s'instaŀlà al voltant de l'any 1000 a la vall de Conches. El clima dolç de l'època els permeté d'estendre's per territoris verges de grans alçades amb residències permanents. El creixement ràpid de la població els va forçar a emigrar a partir del segle XII fins al XV. Fundaren més de 150 colònies en una gran part de l'arc alpí, des de Savoia fins al Tirol. En el territori de la Suïssa actual, es van establir al Bosco/Gurin i en molts indrets dels Alps rètics (cantó dels Grisons),[62][63] però també a Itàlia (Vall d'Aosta i al Piemont), a Àustria (Vorarlberg), al Tirol i a Liechtenstein.[64] Amenaçats de desaparèixer, aquesta llengua encara la parlen al voltant de 10.000 persones a Suïssa i 13.000 a Itàlia, a Àustria i a Liechtenstein.[65]

Llengües immigrants estrangeres[modifica | modifica el codi]

Cal tenir en compte el plurilingüisme resultant de la immigració juntament amb el quadrilingüisme propi del país.[66]

La immigració ha augmentat considerablement durant el segle XX. Tanmateix, la part de les llengües estrangeres no nacionals com a llengua principal resta molt feble durant la primera meitat del segle, amb menys d'1%. És durant la segona meitat del segle que aquesta part augmenta amb força fins representar el 9% el 2000 sobretot a causa del canvi de provinença dels estrangers[pls 4]. Les llengües principals són, en ordre decreixent per nombre de locutors, el serbi, el croat, l'albanès, el portuguès, el castellà, l'anglès i el turc.[51]

L'anglès és sobretot present en les principals zones urbanes de Zuric, Zug i Basilea, la regió del llac Léman, Ginebra, Lausana, i també al Baix Valais. El portuguès és representat amb força a la regió francòfona mentre que a la regió germanòfona hi predominen el serbi i el croat, l'albanès i el turc. El serbi i el croat són també molt presents a la Suïssa italiana.

Repartició de les principals llengües no nacionals segons les regions lingüístiques, en % (el 2000)[pls 8]
- En % de la
població total[pls 4]
En nombre absolut de la
població total[pls 4]
Regió
germanòfona
Regió
francòfona
Regió
italòfona
Regió
romanx
Serbi / croat 1,4 103.350 84,1 10,6 5,1 0,2
Albanès 1,3 94.937 84,4 13,6 1,8 0,1
Portuguès 1,1 89.527 46,4 49,3 4,0 0,3
Castellà 1,1 77.506 57,3 38,6 4,1 0,1
Anglès 1,0 73.425 53,9 43,9 2,1 0,1
Turc 0,6 44.523 88,3 9,7 2,0 0,0
Font: Cens federal (2000), Oficina Federal d'Estadística
Anglès[modifica | modifica el codi]

L'anglès a Suïssa no és pas una llengua provinent dels grans corrents d'immigració com per exemple ho són el castellà, el serbi o el portuguès,[67] sinó una llengua global.[68][g 1] L'anglès s'ensenya a l'escola obligatòriament[69] i sovint és descrit com més fàcil d'aprendre que les llengües nacionals.[70]

Històricament, els països anglòfons van teixir molts vincles amb Suïssa durant la Reforma i el segle XVIII. Escriptors com George Gordon Byron i Mary Shelley varen visitar l'Oberland bernès o la regió del Léman i publicaren llurs impressions, contribuint així a l'atractiu turístic, d'ençà el segle XIX, dels Alps i de Suïssa.[71] La primera càtedra d'anglès es creà a l'ETH Zürich el 1855. A la Suïssa romanda cal esperar al 1920 perquè s'obrissin tres càtedres en les universitats de Ginebra i de Lausana. Així doncs, durant la primera meitat del segle XX l'anglès només era parlat per a les necessitats turístiques i de comerç exterior.

A més a més, l'ensenyament de l'anglès com a segona llengua estrangera es desenvolupa en l'ensenyament secundari, tret d'al Ticino. La influència anglesa i americana en els àmbits de la música, de la publicitat i de la terminologia científica, bancària, informàtica i aeronàutica, contribueix a la inserció de l'anglès com a llengua global en la vida quotidiana suïssa. L'anglès, doncs, és utilitzat, en alguns casos (en funció de les regions, dels grups socioculturals o de les professions), per comunicar-se entre diferents comunitats lingüístiques.[dhs 11] De cara a la invasió d'anglicismes, símbol de la colonització cultural, la cancelleria federal recomana l'ús de mots anglesos únicament si no n'hi ha equivalent en les llengües nacionals. Llista un gran nombre d'anglicismes que cal evitar del vocabulari oficial per a les relacions entre l'Estat i el ciutadà.[72][73]

Llengües vehiculars[modifica | modifica el codi]

Les llengües dins l'administració federal[modifica | modifica el codi]

Llengües parlades en l'àmbit familiar[modifica | modifica el codi]

Llengües parlades en l'àmbit laboral[modifica | modifica el codi]

Llengües dels mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Llengües i minories culturals, 1997 - Dates importants, Oficina federal de cultura, consultat el 14 de juny de 2012
  2. De l'Helvétie romaine à la Suisse romande op. cit.  page 33
  3. Justin Favrod, Les Burgondes. Un royaume oublié au cœur de l'Europe, p. 19, Collection Le Savoir suisse, PPUR, 2002
  4. De l'Helvétie romaine à la Suisse romande op. cit.  page 44
  5. Justin Favrod, Les Burgondes. Un royaume oublié au cœur de l'Europe, p. 35
  6. 6,0 6,1 6,2 L'aménagement linguistique dans le monde : 3 Bref historique de la Suisse autor: Jacques Leclerc, consultat el 28 d'abril de 2008.
  7. Burgondes et Alamans – la frontière des langues site memo.fr consultat el 21 de juny de 2009.
  8. Plantilla:Nhss, p.107-109
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Droit des langues en Suisse, consultat el maig de 2008.
  10. 10,0 10,1 Irréductibles Romanches article Swissinfo del 25 de juliol del 2006, consultat el 20 de juny del 2009.
  11. |- | style="background:#eeeeee;"| Web |
  12. Plantilla:Loi suisse
  13. 13,0 13,1 Plantilla:Loi suisse
  14. Sergio J. Lievano, Nicole Egger, Hoi! Et après... Manuel de survie en Suisse allemand, p.12, édition Bergli, Bâle, 2008, (ISBN 978-3-905252-16-3)
  15. Article 4 de la constitution
  16. L'aménagement linguistique dans le monde auteur : Jacques Leclerc, consulté le 28 avril 2008.
  17. La Suisse enfin à l'ONU !, article de Hadès magazine, consulté le 20 octobre 2010.
  18. Éditorial du 20 octobre 2010, Le Temps, consulté le 20 octobre 2010.
  19. Text de Michael Langner / Ruedi Imbach, Universitat de Friburg (PDF) consultat el 28 de maig de 2008.
  20. Bases légales, Office fédéral de la culture al web bak.admin.ch, consultat el 4 de juny de 2010.
  21. Adopció de l'ordenança sobre les llengües nacionals i la comprensió entre les comunitats lingüístiques, Département fédéral de l'intérieur al web admin.ch, consultat el 4 de juny de 2010.
  22. Des quotas linguistiques dans l'administration, article tsr.ch del 4 juny de 2010, consultat el 4 de juny de 2010.
  23. Arrêt du Tribunal fédéral BGE 127 V 219, web polyreg.ch, consultat el 17 de febrer de 2011.
  24. Plantilla:Loi suisse
  25. «Charte européenne des langues régionales ou minoritaires». [Consulta: 16 juny 2009].
  26. Plantilla:Loi suisse
  27. Archives des communiqués 20 décembre 2002, Service de presse et d'information du département fédéral de l'intérieur, consultat el 16 de juny de 2009.
  28. Le rapport de 1999 est disponible sur «lloc web de l'oficina».
  29. L'informe també és disponible al lloc web le site du Conseil de l'Europe
  30. L'informe del 2002 és disponible a «lloc web de l'oficina».
  31. Vegeu en particular les pàgines 31 i següents de l'informe mencionat.
  32. «Recommandations du Comité des Ministres». de 2004
  33. «2e rapport du comité d'experts». p.10
  34. L'informe del 2006 és disponible a «lloc web de l'oficina».
  35. La Charte européenne des langues régionales ou minoritaires : examen de son application par la Suisse Comunicat de premsa del 24 de setembre del 2004, web del Consell d'Europa, consultat el 16 de juny del 2009.
  36. Plantilla:Le Conseil fédéral Altermatt
  37. Plantilla:Le Conseil fédéral Altermatt
  38. Plantilla:Le Conseil fédéral Altermatt
  39. À quel point faut-il être Romand pour succéder à Couchepin ? article del 15 de juny del 2009 de La Tribune de Genève, consultat el 18 de juny del 2009.
  40. Població resident segons llengua principal (1910 - 2000), Oficina Federal d'Estadística OFS (XLS) consultat el 12 de maig del 2008.
  41. El serbi i croat, albanès, portuguès, castellà i anglès són les principals llengües estrangeres El paisatge lingüístic a Suïssa, cens federal del 2000 (PDF), pàgina 11, consultat el 3 de maig del 2008.
  42. http://www.hebdo.ch/la_suisse_romande_comme_on_ne_jamais_racontee_164611_.html
  43. .xls Llista de les viles que han canviat de regió lingüística Web admin.ch consultat el 18 de maig del 2008.
  44. Ces étrangers qui n’en sont plus tout à fait article Swissinfo del 9 de juny del 2003, consultat el 3 de juny del 2009.
  45. Plantilla:Nhss p. 107-109.
  46. Antonio Hodgers : Le renforcement du suisse-allemand pose un vrai problème national, article Le Temps del 23 de març del 2010, consultat el 24 de març del 2010.
  47. Andreas Auer : Monsieur Hodgers, qu’avez-vous contre le suisse-allemand?, article Le Temps del 24 de març del 2010, consultat el 24 de març del 2010.
  48. Nicole Egger, Hoi! Et après... p. 9
  49. (francès) Allocution prononcée par le conseiller fédéral Christoph Blocher à l’Institut national genevois, le 12 novembre 2007, a Ginebra: |- | style="background:#eeeeee;"| Web |
  50. (alemany) (anglès) Schweizerische Idiotikon Site consulté le 5 mai 2008.
  51. 51,0 51,1 51,2 51,3 51,4 51,5 Jacques Leclerc, L'aménagement linguistique dans le monde : Situació política i demolingüística, consultat el 28 d'abril del 2008.
  52. article del 2 d'octubre del 2007 web patoisduvalais.ch, consultat el 10 d'abril del 2009.
  53. Glossaire des patois de la Suisse romande Lloc web consultat el 5 de maig del 2008.
  54. El lèxic italià a Suïssa consultat el 12 de maig de 2008.
  55. (alemany) Dialectologie du suisse allemand consultat el 12 de maig de 2008.
  56. Recensement fédéral de 2000 (PDF) comunicat de premsa del 19 de desembre de 2002, consultat el 12 de maig de 2008.
  57. Langue officielle? La route est longue, article Swissinfo del 29 d'agost de 2006, consultat el 8 de març de 2011.
  58. Oficina Federal de Cultura: Llengües i minories culturals: Dates importants: 1997.
  59. Source : (alemany) lloc web oficial de la vila de Samnaun
  60. |- | style="width:15%;" rowspan="4" | ! style="width:35%;background:#B8B8D0;font-weight:bold;" colspan="2" | Nom de l'obra | style="width:15%;display:none;" rowspan="4" |Gnome-dev-camera.svg ! style="width:35%;background:#B8B8D0;font-weight:bold;display:none;" colspan="2" | Nom de l'obra |- | {{{any1}}} | {{{material1}}} | style="display:none;" | {{{any2}}} | style="display:none;" | {{{material2}}} |- | colspan="2" | {{{localització1}}} | colspan="2" style="display:none;" | {{{localització2}}} |- | colspan="2" | {{{descripció1}}} | colspan="2" style="display:none;" | {{{descripció2}}} , p. 37
  61. Pel reconeixement de l'arpità per les autoritats suïsses, 2013.
  62. Histoire de la colonisation de Vallorcine article del 15 de gener del 2009, lloc walser-alps.eu, consultat el 20 de juny del 2009.
  63. Projet Kuratiorium Walser, Enrico Rizzi (PDF) lloc walser-alps.eu, consultat el 20 de juny del 2009.
  64. L'aménagement linguistique dans le monde : le Walser auteur : Jacques Leclerc, consultat el 14 de maig del 2008.
  65. Ethnologue.com consultat el 14 de maig del 2008.
  66. De la Suisse quadrilingue à la Suisse plurilingue auteur : Lüdi, Georges, 1998, Bases démographiques, modèles de développement et problèmes de gestion. DiversCité Langues. En ligne. Vol. III. Disponible à http://www.uquebec.ca/diverscite. Consultat el 18 de maig del 2008.
  67. Transition à la vie adulte des jeunes issus de la migration: dynamique intergénérationnelle et conséquences sociales, Programme national de recherche, PNR 52, site nfp52.ch consultat el 28 de gener del 2011.
  68. Kushner Eva, « L'anglais comme langue globale : problèmes, dangers, opportunités », Diogène, 2002/2 Plantilla:Numéro, p. 21-28. DOI : 10.3917/dio.198.0021. Lloc webcairn.info,consultat el 8 de gener del 2011.
  69. Autres thèmes et projets : enseignement des langues, lloc web edk.ch, consultat el 29 de gener del 2011.
  70. (anglès) Plantilla:Web,pàgina 20
  71. Fabrice Bensimon, « Laurent TISSOT, Naissance d'une industrie touristique. Les Anglais et la Suisse au XIXe siècle », Revue d'histoire du Plantilla:S-, 23 - 2001, [En ligne], mis en ligne le 15 octobre 2002. URL : http://rh19.revues.org/index323.html. Consultat el 29 de gener del 2011.
  72. Stop aux anglicismes!, article Le Matin del 27 de juny del 2010, consultat el 29 de gener del 2011.
  73. Inflation de termes anglais et d'anglicismes Interpellation du 16 mars 2010 de Dominique Baettig au Conseil national, lloc web parlament.ch, consultat el 29 de gener del 2011.
Referències de Georges Lüdi (Universitat de Bâle) i Iwar Werlen (Universitat de Berna). Le paysage linguistique en Suisse, recensement fédéral 2000. Oficina Federal d'Estadística de Suïssa, 2005.
  1. p. 7
  2. pp. 13 - 18
  3. p. 17
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 p. 11
  5. p. 89 - 97
  6. p. 10
  7. p. 8 - 10
  8. p. 22
Referències de Christophe Büchi. Mariage de raison, Romands et Alémaniques : une histoire suisse [« Röstigraben »]. Éditions Zoé, 2001 (ISBN 2881824412 et 978-2881824418)
  1. p. 49
  2. p. 42 - 45
  3. p. 49 - 55
  4. p. 55 - 57
  5. p. 60 – 61
  6. p. 63 - 65
  7. p. 96 – 103
  8. p. 105 – 109
  9. p. 114 – 125
  10. p. 127 – 130
  11. p. 134 – 135
  12. p. 138 – 141
  13. p. 149 – 150
  14. p. 151 – 157
  15. p. 278 – 279
Referències del Diccionari Històric de Suïssa
  1. Berne (canton) - 1.2 - Haut Moyen Âge en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  2. Aar en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  3. Plurilingüisme en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  4. Les Grisons du Plantilla:Sp- - Població i llengües en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  5. Léventine en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  6. 6,0 6,1 Rhéto-romanche en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  7. 7,0 7,1 Dialectes alemanys suïssos en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  8. 8,0 8,1 Dialectes suïssos romands en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  9. Bosco/Gurin en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  10. Samnaun en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
  11. Anglais en Alemany, Francès o Italià al Diccionari històric de Suïssa.
Referències d'Urs Dürmüller. L'évolution du plurilinguisme : d'une Suisse quadrilingue à une Suisse multilingue, Pro Helvetia. Fondation suisse pour la culture, 1997 (ISBN 3-908102-51-0)
  1. p. 12
  2. 2,0 2,1 p. 12 - 13
  3. 3,0 3,1 3,2 p. 18
  4. p. 17
  5. 5,0 5,1 p. 16
  6. p. 13 - 16
  7. p. 49
  8. 8,0 8,1 p. 36
Referències de Daniel Elmiger et Simone Forster. La Suisse face à ses langues : histoire et politique du plurilinguisme, situation actuelle de l'enseignement des langues. Institut de recherche et de documentation pédagogique (IRDP), Neuchâtel, 2005
  1. p. 19
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 p. 12
  3. p. 13
Referències de François Grin. Compétences et récompenses - La valeur des langues en Suisse. Éditions universitaires Fribourg, Suïssa, 1999
  1. p. 101
Notes
  1. « entre el 1481 i el 1789 la influència de França en la Confederació augmenta, políticament, militarment et culturalment. Aquesta evolució enforteix considerablement la minoria francòfona a l'interior del país. » Pàgina 59 de l'obra de Christophe Büchi, Mariage de raison, Romands et Alémaniques : une histoire suisse (Röstigraben)
  2. 2,0 2,1 Llengües estrangeres o immigrants no nacionals.
  3. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Estrangeres
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües de Suïssa Modifica l'enllaç a Wikidata