Hebreu
|
עברית [‘Ivrit] |
|
|---|---|
| Altres denominacions: | - |
| Parlat a: | Israel |
| Regió: | Orient Mitjà i altres països |
| Parlants: | 5 milions |
| Rànquing: | - |
| Classificació genètica: | Llengua afroasiàtica Llengua semítica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Israel (amb l'àrab) |
| Regulat per: | Acadèmia de la Llengua Hebrea (האקדמיה ללשון עברית) |
|
|
|
| ISO 639-1 | he |
| ISO 639-2 | heb |
| ISO 639-3 | heb |
 Visiteu el Portal:Llengües |
|
|
L'hebreu (עברית) ʿIvrit és una llengua semítica occidental de la família lingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelians i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no jueves tot i que ètnicament relacionades entre si, com els samaritans. L'escriptura s'efectua mitjançant l'alfabet hebreu. L'hebreu va deixar de ser una llengua d'ús quotidià al voltant del 200 després de Crist —essent substituïda per l'arameu a Palestina, i va sobreviure l'edat mitjana només com la llengua de la litúrgia jueva i la literatura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a finals del segle XIX, gràcies al treball, entre altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5'3 milions de persones arreu del món, especialment a Israel.[1] Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comunes han estat històricament sobretot dos: el jiddisch, parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània.
L'hebreu modern és una de les dues llengües oficials d'Israel (junt amb l'àrab), mentre que l'hebreu clàssic és emprat en la pregària i l'estudi de les comunitats jueves d'arreu del món. A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del segle X aC.[2] La Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigaors consideren que va ésser especialment important al Segle VI aC, pels volts del captiveri babiloni. És per això que sovint els jueus es refereixen a la llengua hebrea com Leshon HaKodesh (לֶשׁוֹן הֲקוֹדֶשׁ), la llengua sagrada.
Taula de continguts |
Història [modifica]
Els documents en hebreu més antics de què es té constància daten d'entre el segle X aC i el VII aC, segons el seu grau de divergència respecte d'altres dialectes canaanites.
Parlat originàriament a la zona del Llevant (les terres a l'orient de la Mediterrània), va anar cedint lloc a l'arameu, procés que es va accelerar després de la destrucció del segon temple l'any 70 dC i el subseqüent inici de la diàspora.
Durant la major part dels següents 2000 anys, l'hebreu es va mantenir únicament com a llengua d'ús litúrgic, fins que cap a finals del segle XIX, Eliezer Ben Yehuda, un sionista originari de Rússia va dedicar els seus esforços a la recuperació i modernització de l'hebreu amb la intenció de fer-ne la llengua vernacular de la immigració jueva a Palestina. En la tradició jueva es considera l'hebreu com a llengua perfecta, ja que segons la història d'Éber no va patir la confusió de la Torre de Babel i per tant seria l'idioma original de la humanitat.
Com a part de la seva tasca, Ben Yehuda va crear un nombre de neologismes necessaris per la seva utilització eficaç en una societat moderna, preferint en primer terme reciclar mots de l'hebreu clàssic, i en segon terme el manlleu d'expressions d'altres llengües semítiques (principalment l'àrab) –tot i així, una gran quantitat de termes són d'arrel europea. Altres modificacions van consistir en adaptar la gramàtica i l'adopció dels signes de puntuació occidentals (cal notar que en hebreu no s'inverteix el sentit dels signes de puntuació com a l'àrab. Per exemple, el signe d'interrogació s'escriu ? i no pas ؟).
La pronunciació israeliana de l'hebreu modern es basa en la forma sefardita dels jueus radicats a l'Europa oriental i el nord d'Àfrica, amb excepcions com la pronunciació gutural de ר (Resh), d'origen clarament germànic. Aquesta pronunciació va perdre la major part dels fonemes típicament semites com per exemple les formes emfàtiques de les consonants /k/ i /t/ (respectivament ק - Quf, corresponent a l'àrab ق - Qaf, i ט - Tet corresponent a l'àrab ط - Ta).
Degut a la seva relativa simplicitat i a les facilitats donades als nous immigrants per al seu aprenentatge, l'hebreu és avui dia una llengua plenament viva, parlada per la pràctica totalitat de la població d'Israel, on és oficial juntament amb l'àrab.
Inscripcions més antigues en hebreu [modifica]
El juliol de 2008, l'arqueòleg israelià Yosef Garfinkel va trobar unes restes de ceràmica amb inscripcions a Kirbet Qeiyafa, i va considerar que eren les mostres més antigues d'escriptura hebrea, llur cronologia es remuntava al 1000aC.[3][4] Per la seva banda, l'arqueòleg Amihai Mazar va considerar que la inscripció estava escrita en llengua proto-cananea, manifestant les seves reserves al respecte ja que la diferència entre les grafies i entre les llengües d'aquest període resta poc clara, suggerint que potser resultava excessiu considerar aquell text com llengua hebrea.[5]
El calendari trobat a Guèzer l'any 1908 presenta una cronologia del Segle X aC, l'època tradicional del regnat del rei David i del rei Salomó. El calendari presenta una llista d'estacions i d'activitats agrícoles relacionades amb cada moment de l'any, escrites en una escriptura semítica antiga, relacionada amb l'alfabet fenici,[6] aquell que a través dels antics grecs i la civilització etrusca va esdevenir la grafia llatina. El text del calendari de Guèzer no té vocals, i no empra mater lectionis (consonants per transcriure vocals) fins i tot en aquells punts on la llengua hebrea posterior ho requeria.
En aquesta regió s'han trobat altres tauletes amb inscripcions similars en altres llengües semítiques antigues. Es considera que les grafies d'aquesta escriptura deriven dels jeroglífics egipcis, per bé que llur traducció fonètica és inspirada pel principi d'acrofonia. L'antecessor comú de l'hebreu i la llengua fenícia és el cananeu, i va ser la primera llengua en emprar un alfabet semític diferent a l'egipci. D'aquesta època són també l'estela de Moab i l'estela de Tel Dan. La primera, escrita en dialecte cananeu moabita, presenta la descripció dels triomfs de Mesh, rei de Moab, sobre Omri, rei d'Israel, tot presentant un gran paral·lelisme amb el capítol tercer del Segon llibre dels Reis. Per la seva banda, l'estela de Tel Dan,[7] escrita en hebreu a mitjans del segle VIII aC, commemora les victòries del rei sirià Hazael sobre Joram, fill d'Acab, rei d'Israel, i sobre Ocozies, fill de Joram, rei de Judà, de la dinastia de David. És la citació escrita més antiga que existeix sobre aquesta dinastia. Altres exemples no tan antics d'hebreu arcaic són els ostraka trobats prop de Tel Laquix, que descriuen esdeveniments anteriors a la presa de Jerusalem per part de Nabucodonosor II i el Captiveri Babiloni del 586 aC.
Filiació lingüística [modifica]
Dins del grup nord-occidental de llengües semítiques, l'hebreu pertany a la família cananea, que inclou al fenici, el moabita i l'amonita; alguns inclouen l'ugarític. L'altra gran família de la llengua semítica nord-occidental és la aramea.
La paraula hebreu (ivrît) no és utilitzada en la llengua fins al període hel·lenístic, però es pot llegir la frase "la llengua de Canà" al Llibre d'Isaïes (19.18). També al Segon dels Reis (18.26,28) (= Isa. 36.11,13; 2Cròn. 32.18) i al Llibre de Nehemies (13.24), els jerosolimitans parlen yehûdît, és a dir, "jueu".
Amb certesa, la similitud entre l'hebreu bíblic i el fenici, i algunes paraules cananees que apareixen a les cartes d'Amarna des del segle XIV aC, mostra que la llengua dels israelites no diferia gaire, després de tot, de la dels cananeus. Alguns han inferit de les comuns característiques de l'hebreu i el cananeu, i de les paraules "un arameu errant va ser el meu pare" (Deut. 26.5), que els antecessors dels israelites parlaven arameu i que van adoptar dels cananeus la llengua més tard coneguda com hebreu.
És dubtós, però, si el Deuteronomi 26.5 pretén transmetre informació sobre història lingüística. D'altra banda, les afinitats de l'hebreu amb la llengua parlada pels cananeus poden ser explicades sobre la hipòtesi que els israelians i els seus antecessors ja parlaven una llengua fortament relacionada amb la dels cananeus.
Denominació [modifica]
El terme modern hebreu deriva de la paraula Ibri (en plural, Ibrim), un dels diversos noms amb els que es denominen els jueus. Tradicionalment s'ha considerat que és un adjectiu basat en el nom d'Éber ("Ebr" עבר en hebreu), el suposat antecessor d'Abraham mencionat al Gènesi 10:21. El seu nom possiblement deriva de l'arrel "ʕ-b-r" (עבר), que significa intercanviar. Les interpretacions del terme "ʕibrim" ho relacionen amb aquest verb, mentre que les interpretacions homilètiques consideren que fa referència a les persones que van creuar l'Eufrates.[8]
A la Bíblia, la llengua hebrea és anomenada Yәhudit (יהודית) perquè el regne de Judà (Yәhuda) va ser el regne que existia en el moment de la seva denominació, a finals del Segle VIII aC. Al llibre d'Isaies (19:18) també és anomenat la llengua de Canaan (שְׂפַת כְּנַעַן).
Gramàtica [modifica]
L'hebreu és una llengua que basa la formació de mots en la combinació de diferents morfemes que expressen els accidents gramaticals. Els verbs tenen gènere, persona, nombre i temps i les paraules nominals indiquen a més a més la funció amb desinències unides a l'arrel (usualment formada per tres consonants). Hi ha tres nombres: singular, plural i dual. Les frases es formen amb un ordre SVO, subjecte, verb i complements.
La llengua hebrea s'escriu de dreta a esquerra amb un alfabet de vint-i-dues lletres. Originalment, denotaven només consonants, però w, y i h han estat també usades per representar certes vocals llargues i vocals al final de paraula (w = /u/; y = /i/; h = /a/, /o/ i /e/; w i y van ser usades més tard per a /o/ i /e/, respectivament) fins a, almenys, el segle X aC; w i y a l'interior de paraula fins al segle IX. Aquestes consonants auxiliars escrites per denotar vocals s'utilitzen també en altres llengües semítiques, i s'anomena matres lectionis.
En textos procedents de Qumran i en escrits tardans, les lletres es van usar amb més profusió per representar vocals. El sistema complet de representació de vocals, afegint punts a les consonants, es va desenvolupar molt més tard, entre el segles V i X.
L'actual sistema de vocalització reprodueix, doncs, la pronunciació corrent d'uns mil anys després del final del període bíblic, encara que sens dubte està basat en les primeres tradicions de lectura de la Bíblia.
Fonologia [modifica]
En aquesta secció es fa una descripció de l'hebreu modern, que difereix en un cert nombre d'aspectes de l'hebreu antic o bíblic. En referència a la pronunciació, l'hebreu modern presenta una reducció del nombre de consonants.
Vocals [modifica]
La paraula hebrea per les vocals és tnu'ot תְּנוּעוֹת. La representació ortogràfica d'aquestes vocals es diu niqqud נִיקוּד i els diacrítics s'anomenen neqqudot נְקֻדּוֹת. L'hebreu d'Israel té 5 vocals; aquests fonemes es poden representar pels següents diacrítics:
| fonema | pronunciació en hebreu modern |
representació ortogràfica | ||
|---|---|---|---|---|
| "llarga" * | "curta" * | "molt curta" / "interrompuda" * | ||
| /a/ | qàmets ( ָ ) | pàtah ( ַ ) | hatef pàtah ( ֲ ) | |
| /e/ | [e̞] | tseré malé ( ֵי ) o tseré hasser ( ֵ ) | segol ( ֶ ) | hatef segol ( ֱ ), a vegades xevà ( ְ ) |
| /i/ | [i] | híreq malé ( ִי ) | híreq hasser ( ִ ) | |
| /o/ | [o̞] | hólem malé ( וֹ ) o hólem hasser ( ֹ ) | qàmets qatan o hatuf ( ָ ) | hatef qàmets ( ֳ ) |
| /u/ | [u] | xúreq ( וּ ) | qibbuts ( ֻ ) | |
Consonants [modifica]
| Labial | Coronal | Dorsal | Glotal | |
|---|---|---|---|---|
| Oclusiva | p, b | t, d | k, g | ʔ |
| Africada | ʦ | |||
| Fricativa | f, v | s, z; ʃ | χ, ʁ | h |
| Aproximant | l | j | ||
| Nasal | m | n |
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ «Hebrew language report». Ethnologue. [Consulta: 19 novembre 2012].
- ↑ «Most ancient Hebrew biblical inscription deciphered». Physorg.com. [Consulta: 2013-04-25].
- ↑ BBC News, 30 d'octubre 2008, 'Oldest Hebrew script' is found, Consultat el 3 de març de 2010
- ↑ Mail Online, 31 octubre 2008, Daily Mail, Consultat el 3 de març de 2010
- ↑ BBC News 30.10.08, Consultat el 20 de maig de 2010
- ↑ «Is it “Tenable”? Scholars Debate “Jezebel” Sea». [Consulta: 20 maig 2013].
- ↑ Athas, George. The Tel Dan Inscription: A Reappraisal and a New Introduction (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2006, p. 284. ISBN 0567040437.
- ↑ «הספריה של מט"ח». Lib.cet.ac.il. [Consulta: 2013-04-25].
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hebreu |
- Societat catalana d'estudis hebraics
- (en anglès) Acadèmia de la llengua hebrea.
- (en anglès) Hebreu modern
