Llengües occitanoromàniques

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llengües occitanoromàniques
Parlat a: França, Espanya, Andorra, Mònaco, Itàlia
Regió: Llengües occitanoromàniques
Parlants: Gairebé 16,5 milions.
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlic Occiental
      Gal·loibèrica
       Gal·loromànic
        Occitanoromànic

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

La branca de les llengües occitanoromàniques ajunta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana, situades majoritàriament al sud de França, Andorra i a l'est d'Espanya. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques.

Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català forma part de les llengües iberoromàniques.

La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la península Ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lübke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana.[1]

Classificacio supradialectal de l'occitanoromànic segon P. Bec[2]
Classificacio supradialectal de l'occitanoromànic segon D. Sumien[3]

Hi ha uns fets històrics indiscutibles, però. la llengua catalana i l'occitana tenen en comú l'origen en una mateixa mena de llatí, el diasistema gal·loromànic. Aquest llatí és el resultat d'una mateixa intensitat de la romanització a Catalunya i a Occitània, relacionada amb la proximitat de Roma, i també és la conseqüència d'un mateix substrat ibèric, si més no al sud d'Occitània. Les dues llengües comparteixen també el superstrat visigòtic i el fràncic, a més de la curta presència musulmana, si més no a la Catalunya Vella. El naixement del català i de l'occità s'esdevingué també en un moment de relacions per la pertinença de la Catalunya Vella i d'Occitània a l'Imperi Carolingi.

Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle VIII al XII) on hi havia una relació política, religiosa, comercial i cultural entre Occitània i Catalunya, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català. Al segle XII, la koiné de la poesia dels trobadors influí molt en el naixement del català literari. L'occità d'aquesta poesia dels trobadors, com a primera llengua vulgar que assolí el conreu culte, esdevingué un exemple d'ús formal de la llengua vulgar i quan en el català existien diferents alternatives formals, com en el cas de l'article, influí en la tria. Després, a partir del segle XIII, les diferències entre l'occità i el català s'accentuaren a poc a poc, un cop formada la koiné literària catalana i acabada la influència del Casal de Barcelona a Occitània, per la mort de Pere I el Catòlic a Muret. L'abandonament de la koiné literària trobadoresca també va fer més visibles les grans diferències entre les varietats de l'occità, unes varietats que també utilitzaren koinés literàries pròpies. Sobre això, cal destacar la producció literària gascona dels segles XV i XVI o el felibritge provençal.

Comparació lèxica[modifica | modifica el codi]

Els numerals en diferents varietats occitanorromàniques són:[4][5]

GLOSA Occità septentrional Occità occ. Occità oriental Català
Auvernyat Llemosí Gascó Llenguadoc Provençal Oriental Occidental
'1' vyn / vynɐ
vun / vunå
ỹ / ynɔ
un / una
y / yo
un / ua
ỹ / yno
un / una
yŋ / yno
un / una
un / unə
un / una
un / una
un / una
'2' du / dua
dou / duas
du / dua
dos / doas
dys / dyos
dus / duas
dus / duos
dos / doas
dus / duas
dous / douas
dos / duəs
dos / dues
dos / dues (val. dos)
dos / dues (val. dos)
'3' tʀei
tres
trei
tres
tres
tres
tres
tres
tʀes
tres
trɛs (bal. trəs)
tres
tres
tres
'4' katʀə
quatre
katre
quatre
kwatə
quatre
katre
quatre
katʀə
quatre
kwatrə
quatre
kwatre
quatre
'5' ʃin
cinc
ʃĩ
cinc
siŋk
cinc
siŋk
cinc
siŋ
cinc
siŋ / siŋk
cinc
siŋ / siŋk
cinc
'6' ʃei
sieis
ʃiei
sieis
ʃeis
sheis
siɛis
sièis
siei
sieis
sis
sis
sis
sis
'7' se
set
ʃe
sèt
sɛt
sèt
sɛt
sèt

sèt
sɛt
set
sɛt
set
'8'
vueit
jɥe
uèch
weit
ueit
ɥeʧ
uèch
vɥe
vuech
bujt (bal. vujt)
vuit
bujt (val. wit)
vuit (val. huit)
'9' niø~nou
nueu~nueu
nɔu
nòu
nau
nau
nɔu
nòu
nu
nòu
nɔu
nou
nɔu
nou
'10' die~de
dietz~detz
diɛ~de
detz
dɛʦ
dètz
dɛʦ
dètz
dɛs
dètz
dɛu
deu
dɛu
deu

Els numerals '1' i '2' distingeixen entre formes de masculí i femení.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sumien, D. Els lligams entre català i occità. L'Abadia de Montserrat, 2006, p. 115. ISBN 8484157938. 
  2. Pierre BEC (1973), Manuel pratique d'occitan moderne, coll. Connaissance des langues, Paris: Picard
  3. Domergue SUMIEN (2006), La standardisation pluricentrique de l'occitan: nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l'Association Internationale d'Études Occitanes, Turnhout: Brepols
  4. Indo-european numerals (Eugene Chan)
  5. Diccionari Alcover-Moll