Llengües occitanoromàniques
De Viquipèdia
|
' |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: |
| Altres denominacions: | |
| Parlat a: | França, Espanya, Andorra, Mònaco, Itàlia |
| Regió: | |
| Parlants: | Gairebé 9,5 milions. |
| Rànquing: | |
| Classificació genètica: | Indoeuropea Itàlica |
|
|
|
| Regulat per: | |
|
|
|
| ISO 639-1 | |
| ISO 639-2 | |
| ISO 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | |
| vegeu també: llengua | |
La branca de les llengües occitanoromàniques junta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana, situades majoritàriament al sud de França, Andorra i a l'est d'Espanya. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques.
Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català forma part de les llengües iberoromàniques.
La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la Península Ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lübke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana.
Hi ha uns fets històrics indiscutibles, però. la llengua catalana i l'occitana tenen en comú l'origen en una mateixa mena de llatí, el diasistema gal·loromànic. Aquest llatí és el resultat d'una mateixa intensitat de la romanització a Catalunya i a Occitània, relacionada amb la proximitat de Roma, i també és la conseqüència d'un mateix substrat ibèric, si més no al sud d'Occitània. Les dues llengües comparteixen també el superstrat visigòtic i el fràncic, a més de la curta presència musulmana, si més no a la Catalunya Vella. El naixement del català i de l'occità s'esdevingué també en un moment de relacions per la pertinença de la Catalunya Vella i d'Occitània a l'Imperi Carolingi.
Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle VIII al XII) on hi havia una relació política, religiosa, comercial i cultural entre Occitània i Catalunya, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català. Al segle XII, la koiné de la poesia dels trobadors influí molt en el naixement del català literari. L'occità d'aquesta poesia dels trobadors, com a primera llengua vulgar que assolí el conreu culte, esdevingué un exemple d'ús formal de la llengua vulgar i quan en el català existien diferents alternatives formals, com en el cas de l'article, influí en la tria. Després, a partir del segle XIII, les diferències entre l'occità i el català s'accentuaren a poc a poc, un cop formada la koiné literària catalana i acabada la influència del Casal de Barcelona a Occitània, per la mort de Pere I el Catòlic a Muret.
