Llengua hittita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hittita
nešili
Parlat a:
Regió: península anatòlica
Parlants: extinta
Classificació genètica: Indoeuropea

  Anatòlica

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-1 hit
ISO 639-2 hit
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

La llengua hittita és la llengua indoeuropea més antiga coneguda i s'inclou en la branca anatòlica, juntament amb el luvita, el palaic, el lidi i el lici. Els hittites l'anomenaven Nesi (de la ciutat de Nesa).

Escriptura hittita[modifica | modifica el codi]

Els hittites van desenvolupar llur pròpia escriptura basada en pictogrames dels quals s'han trobat alguns exemples, però no s'han pogut desxifrar ni tan sols associat amb la posterior escriptura hittita. Era una escriptura ideofonogràfica (amb ideogrames, fonogrames, determinants, complements fonètics i signes auxiliars de lectura). Per la seva forma externa és d'influència egípcia, però pels principis que la regeixen deriven del sistema gràfic sumeri-accadi. L'orientació pot ser de dreta a esquerra o a l'inrevés, i si té més d'una ratlla segueix el principi bustrofèdic. Fou usada només en segells. Es coneix com "hittita jeroglífic".

Després del 1500 aC van adoptar l'escriptura cuneïforme, influenciats per la civilització de Mesopotàmia, anomenada modernament "hittita cuneïforme", molt semblant al ductus i forma de les tauletes del segle XVII aC d'Alalakh, que està influenciat pel sil·làbic sumer-accadi, i en deriva a través d'un intermediari encara no precisat. És possible que el cuneïforme fos introduït com a resultat de la introducció hittita dels escribes siris per tal que desenvolupessin les seves activitats a la capital hittita durant la primera part de l'antic Regne, poc després de 1650 aC.

Història[modifica | modifica el codi]

Els pobles hittites sembla que entraren a Anatòlia cap al final del mil·lenni III aC tot desplaçant la població autòctona la llengua de la qual no era indoeuropea. L'origen de llur procedència no és clar: potser varen venir de l'est pel Caucas o del sud pels Balcans i Grècia. Durant el mil·lenni II aC el regne hittita fou un dels més poderosos a l'Orient Mitjà, amb la seva capital a Hattusa, l'actual Bogazköy, a uns 150 im a l'est d'Ankara, a Turquia. Les excavacions de principis de segle XX permeteren descobrir 25.000 tauletes de fang escrites en dues llengües: sumer i accadi, i d'altres en una tercera llengua, desconeguda fins aleshores. El fet que s'emprés el caràcter cuneïforme per a les tres llengües va permetre de desxifrar la llengua nova: l'hittita, una llengua indoeuropea.

El material hittita antic es pot trobar en noms propis i en alguns préstecs del dialecte local recollits a les tauletes de Capadòcia (correspondència comercial en assiri dels colons assiris que visqueren a Anatòlia, especialment a l'empori de Kanish, prop de l'actual Cesarea de Capadòcia, entre el 1900 i el 1720 aC).

L'antic hittita, el corpus d'escrits més antics d'una llengua indoeuropea, és conegut per algunes tauletes preservades a un "antic ductus" d'escriptura que era típic de còpies del Regne antic (1700-1500 aC). L'etapa intermèdia anomenada edat fosca entre el 1500 i el 1400 aC és descrita com el període de la denominada llengua hittita mitjana. La major part dels texts hittites mitjans i antics estan preservats en còpies del període imperial posterior.

Els arxius d'Hattusa han estat descoberts a diversos llocs de la ciutadella, al complex cel Gran Temple. Tot i que la majoria dels texts tracten d'assumptes religiosos (oracles, himnes, oracions, mites, rituals i festivitats) també hi contenen material històric, polític, administratiu, literari i legal. A més d'aquests gèneres, hi ha un material emprat pels escribes per a llur tasca d'ensenyament, que inclou llistes de paraules, noms i prescripcions rituals, en què es reflecteix un exhaustiu coneixement dels assumptes tractats. Els texts sumeris trobats en aquests arxius pertanyen a aquesta classe de literatura. Per als tractats i correspondència amb potències estrangeres s'emprà l'accadi com a llengua diplomàtica del període, el que significà que tant el sumeri com l'accadi foren llengües obligatòries de coneixement per als escribes, essent dues de les vuit llengües trobades als arxius hittites.

Al principi la identitat indoeuropea de l'hittita fou enfosquida per la presència d'un abundant nombre de paraules no indoeuropees i l'absència d'inflexió que s'hagués esperat en una llengua indoeuropea més antiga que el sànscrit vèdic o que el grec homèric. L'element exòtic en el vocabulari, però, és fàcilment explicable com el substrat d'un període allargat d'exposició a un medi no indoeuropeu, tot i que no hi ha cap explicació convincent per a la sorprenent simplicitat del sistema morfològic.

Desxiframent de la llengua[modifica | modifica el codi]

La primera reivindicació important sobre l'afiliació de l'hittita fou realitzada per Jorgen Alexander Knudtzon (1902), en un llibre dedicat a dues cartes entre el rei d'Egipte i un governant hittita, trobades a Al-Amārna, Egipte. Knudtzon sostenia que l'hittita era indoeuropeu,[1] bo i basant-se àmpliament en la morfologia (lingüística). Tot i que mancava de texts bilingües, fou capaç de donar-hi una interpretació parcial de les dues cartes gràcies a la presència de frases fetes en la correspondència diplomàtica de l'època. El seu argument no fou acceptat majoritàriament, en part perquè les semblances morfològiques que Knudtzon havia observat entre l'hittita i les llengües indoeuropees podien trobar-se en llengües no indoeuropees, i en part perquè la interpretació de les cartes fou considerada justificadament com incerta.

Els estudis de Knudtzon s'havien mostrat certs sobre una gran quantitat de tauletes escrites en escriptura cuneïforme accàdia, tret amb les pertanyents a una llengua desconeguda descoberta per Hugo Winckler al poble d'Hattusa, la capital hittita. Basant-se en un estudi d'aquest extens material, Bedřich Hrozný tingué èxit en analitzar la llengua. Hrozný argumentà que la llengua era indoeuropea en un article publicat el 1915[2] que aviat acompanyà d'una gramàtica. L'argument de Hrozný sobre l'afiliació indoeuropea de l'hittita era exhaustiu. Se centrà en les sorprenents semblances en aspectes idiosincràtics de la morfologia, però probables que ocorreguessin per casualitat o préstecs. Això incloïa l'alternança r/n, en algunes arrels i alternança vocàlica, ambdós aspectes vists als sorprenents canvis de la paraula per a "aigua" entre nominatiu singular, wadar i genitiu singular, wedenas. Després d'un breu parèntesi per culpa de la Primera Guerra Mundial, l'anàlisi lèxica i gramatical d'Hrozný, així com la demostració de l'afiliació indoeuropea de l'hittita, foren ràpidament acceptades.

Fonètica[modifica | modifica el codi]

L'hittita fou escrit en una forma adaptada del sistema cuneïforme mesopotàmic. A causa de la predominant naturalesa sil·làbica d'aquest sistema d'escriptura és difícil de determinar precisament les qualitats fonètiques d'una porció de l'inventari fonètic hittita. Això no obstant, les limitacions de l'escriptura sil·làbica s'han resolt en major o menor mesura a través de l'etimologia comparativa i l'examen de les convencions ortogràfiques hittites. Els investigadors han ifnerit els següents fonemes com a pertanyents a l'hittita:

Vocals[modifica | modifica el codi]

VOCALS
Anterior Central Posterior
Tancada i   u
Mitjana e  
Oberta   a  
  • Les vocals llargues apareixen com a alternatives a llurs corresponents vocals curtes quan estan condicionades per l'accent.
  • Totes les vocals poden anar a l'inici i al final del mot, tret d'e.
  • L'hittita presenta a on altres llengües indoeuropees, com el llatí o llengües celtes, presenten a o o.

Consonants[modifica | modifica el codi]

CONSONANTS Bilabials Alveolars Palatals Velars Labiovelars Laríngies
Oclusives p  b t  d   k  g kʷ  gʷ  
Nasals m n        
Fricatives   s       h₂, h₃
Africades   ʦ        
Aproximants w r, l j      
  • L'escriptura cuneïforme, tal com l'empraven els escribes hittites, no distingia la sonoritat, tret en els casos on l'escriptura d'oclusives sordes era geminada entre vocals.
  • Totes les obstruients i sonants, tret de r, apareixen a l'inici de paraula. Això es compleix per a totes les llengües anatòlies.
  • Al final del mot es produeixen els següents fenòmens:
    • Entre oclusives, només les sonores apareixen al final de paraules: -d i -g són comunes, -b és estranya.
    • -s apareix freqüentment. -h₂, -h₃, -r, -l i -n apareixen amb menys freqüència; i -m mai.
    • Les semivocals w i j apareixen a diftongs amb a i .

Laringals[modifica | modifica el codi]

L'hittita preserva algunes característiques molt arcaiques perdudes en altres llengües indoeuropees. Per exemple, ha retingut des de les tres laringals (h₂ i h₃ a l'inici de paraula). Aquests sons, l'existència dels quals fou teoritzada per Ferdinand de Saussure sobre la base de la qualitat vocàlica en altres llengües indoeuropees el 1879, no es preservaren com a sons independents en cap altra llengua indoeuropea coneguda fins al descobriment de l'hittita. En hittita, aquest fonema s'escriu . L'hittita, així com la majoria de les altres llengües anatòlies, difereix en aquest aspecte de qualsevulla altra llengua indoeuropea, i el descobriment de les laringals en la llengua hittita suposà una contundent confirmació de la hipòtesi de Saussure.[3]

La conservació de les laringals, i la manca de proves que l'hittita compartís característiques gramaticals existents en altres llengües indoeuropees modernes, ha portat alguns filòlegs a creure que les llengües anatòlies es dividiren de la resta de protoindoeuropeu molt abans que les altres divisions de la protollengua. Alguns han proposat una família o superfamília de llengües indo-hittites, que inclouria la resta de llengües indoeuropees en una branca i les anatòliques en una altra. Tanmateix, el gruix dels investigadors continua reconstruint el protoindoeuropeu, i pensen que les llengües anatòliques constituïren la primera branca de l'indoeuropeu a separar-se.

Gramàtica[modifica | modifica el codi]

Com a llengua indoeuropea més antiga, l'hittita és interessant en gran mesura per la manca de força característiques gramaticals que exhibeixen altres llengües familiars "antigues", com el lituà, el sànscrit i el grec.

De la numeració hittita només es coneixen quatre números:

  • 2: da-
  • 3: tri-
  • 4: meiu-
  • 7: sipta-

Morfologia[modifica | modifica el codi]

El sistema nominal hittita consta dels següents casos:

Tanmateix, els testimonis registren alguns casos menys al plural que el singular, i etapes més tardanes de la llengua indiquen una pèrdua de certs casos al singular també. Té dos gèneres gramaticals:

  • comú
  • neutre

I dos nombres gramaticals:

  • singular
  • plural

La flexió dels verbs es realitza segons dues conjugacions generals: la conjugació en mi i la conjugació en hi. Hi ha dues veus (activa i mig-passiva), dos modes (indicatiu i imperatiu) i dos temps verbals (present-futur i passat). A més a més, el sistema verbal disposa de dues formes d'infinitiu, un verb substantivat, un supí i un participi.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fortson, IV, Benjamin W. Indo-European Language and Culture (en anglès). Benjamin W. Fortson, IV, 2011, p. 170. ISBN 1444359681. 
  2. Baldi, Philip. An Introduction to the Indo-European Languages (en anglès). SIU Press, 1983, p. 152. ISBN 0809310910. 
  3. Bryant, Edwin. The Quest for the Origins of Vedic Culture (en anglès). Oxford University Press, 2003, p. 71. ISBN 0195169476.