Llengua sarda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sard
Sardu
Parlat a: Illa de Sardenya (Itàlia)
Regió: Europa meridional
Parlants: 1.85 milions[1]
Classificació genètica: Indoeuropea
Itàlica
Romànica
Sard
estatus oficial
Llengua oficial de: Sardenya
Regulat per: Limba Sarda Comuna
codis de la llengua
ISO 639-1 sc
ISO 639-2 srd
ISO 639-3 sdc, sro
Mapa de distribució dels dialectes sards
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El sard (sardu en sard) és una llengua parlada a l'illa de Sardenya, és una llengua romànica i es considera una de les més conservadores de les llengües derivades del llatí. També és la que ha rebut més influències del català, a causa de l'ocupació catalana de l'illa durant molts segles.

El sard es parla a gairebé tota l'illa, excepte a l'Alguer (on es parla un dialecte del català, l'alguerès) i a les illes menors de San Pietro i part de Sant'Antioco (on es parla el dialecte ligur de Tabarcha). Es calcula que aproximadament el 80 % dels habitants de l'illa el comprenen perfectament, i que entre el 65 i el 70 % l'empra com a idioma habitual.

Dialectes[modifica | modifica el codi]

El sard pròpiament dit presenta dos grups:

  • Sard logudorès (al nord i centre de l'illa), que comprèn també el subdialecte de Nuoro o nuorès, és la forma més arcaica i més propera al llatí.
  • Sard campidanès (a la regió del Campidano, a la part centre-meridional de l'illa, que inclou la capital Càller); és la variant majoritària a l'illa.

Per altra banda, aquests altres dos dialectes són sovint considerats dialectes sards tot i que tenen característiques gramaticals netament diferents:

  • El gal·lurès (gadduresu), parlat a la Gal·lura, a la part nord-occidental de l'illa, és de fet un dialecte cors, aparegut a partir dels corrents migratoris des de l'illa veïna des del segle XV.
  • El sassarès (sassaresu en sassarès, thatharesu en sard, -- th per representar la consonant interdental sorda), parlat a Sàsser, a Porto Torres i voltants, té característiques a mig camí entre el gal·lurès i el sard logudorès, efecte de la migració corsa i de fortes influències dels dominadors pisans, genovesos i catalans.

La llengua sarda és reconeguda com a llengua oficial de l'illa des de 1997, amb l'italià.

Senyalització bilingüe a Siniscola/Thiniscole

Lingüística[modifica | modifica el codi]

Algunes característiques notables del sard logudorès:

  • Comparteix amb el baleàric i de la Costa Brava i l'occità d'algunes àrees de la Provença l'ús de l'article salat (derivat del llatí ipse). Els articles són su i sa en singular, en plural varien segons els dialectes: is o bé sos i sas.
  • Comparteix amb el català, el castellà, el portuguès i l'occità l'ús del subjuntiu per expressar l'imperatiu negatiu.
  • La V manté la seva pronúncia bilabial (bolere-voler).
  • Els grups kw i gw passen a bb i b (abba-aigua, limba-llengua).
  • LY pasa a zh i dz (fidzu-fill).
  • La L en grups oclusiva+L es rotatitza (prenu-ple).
  • Conserva els neutres en -us (pettus-pit).
  • La geminada LL llatina esdevé l'oclusiva cacuminal dd (casteddu-castell).

Frase en sard que posa en relleu la proximitat al llatí clàssic:

  • Veni in domo mea (Vine a casa meva).

Vocabulari[modifica | modifica el codi]

Taula de comparació del les llengües neollatines:

Llatí Francès Italià Castellà Occità Català Portuguès Romanès Sard Cors Sicilià
aqua eau acqua agua aiga aigua agua apă abba acqua
vallis val valle valle val vall vale vale adde vaddi
clavis clef chiave llave clau clau chave cheie crae/crai chjave/chjavi chiavi
nox (acc.: noctem) nuit notte noche nuèit/nuèch nit noite noapte notte/notti notte/notti notti
cantare chanter cantare cantar cantar cantar cantar cânta cantare/cantai cantà cantari
capra chèvre capra cabra cabra cabra cabra capra cabra/craba capra crapa
lingua langue lingua lengua lenga llengua língua limbă limba/lingua lingua lingua
platea place piazza plaza plaça plaça praça piaţă pratha/pratza piazza chiazza
pons pont ponte puente pònt pont ponte punte' ponte/ponti ponte/ponti ponti
ecclesia église chiesa iglesia glèisa església igreja biserică creia/cresia ghjesgia cresia
hospitalis hôpital ospedale hospital espital hospital hospital spital ispidale/spidali spedale/uspidali spitali
caseus
lat.volg.formaticum
fromage formaggio queso formatge formatge queijo caş casu casgiu furmaggiu/caciu

Catalanistes lexicals[modifica | modifica el codi]

El sard ha servat catalanismes i/o hispanismes deguts a la presència històrica d'aquest dos pobles a Sardenya.[2]

Història i orígens[modifica | modifica el codi]

Estatuts de la República de Sàsser mitgeval, un dels documents més antics escrits el llengua sarda (segles XIII-XIV)

La llengua sarda apareix, com la resta de les llengües romàniques o neollatines, de l'evolució del llatí importat durant l'ocupació romana de l'illa a partir del segle III aC. Quan van arribar altres invasors, segles més tard; el llatí ja s'havia difós per tota l'illa i mantenia el caràcter primari de la seva estructura lingüística. Davant aquesta unitat inicial dels seus caràcters constitutius, sembla que cap als volts del segon mil·lenni comencen a aparèixer diferenciacions arreu de l'illa en la parla. En tot cas, tot i les constants aparicions de llengües foranes en les successives onades invasores (pisans, catalans, castellans, piemontesos), el sard mantindrà la seva particularitat, incorporant en les diverses èpoques nou vocabulari que a poc a poc l'anirà enriquint com a llengua però mantenint-se molt propera a les formes del llatí originari.

Com passa amb els Arxius històrics catalans d'aquesta Alta edat mitjana, abundantíssims en documentació, a Sardenya hi ha un gran nombre de documents escrits en llengua autòctona dels segles XI i XII. Sembla que el llatí no era excessivament conegut i usat i per això els documents oficials de caràcter legal van ser escrits i difosos entre els habitants en la seva llengua, el sard.

Els primers testimonis escrits sobre la llengua sarda són de l'edat mitjana. Concretament, fa la seva primera aparició pels volts de l'any 1000 com a llengua oficial del Jutjat de Calaris (Casteddu), un dels quatre regnes independents en què es dividia l'illa de Sardenya. El primer document és un pergamí datat el 1070 i pertanyent a la Cancelleria del Jutjat durant el regnat de Torquitori de Lacon-Gunale i està escrit en sard campidanès. Encara que aquest sigui el primer document en sard, ja apareixen els elements de la llengua sarda en un acte de donació de 1063 del Jutge de Torres Barisó I adreçat a l'abat Desideri.

Senyalització local bilingüe italià/sard

Ja dels anys 80 del mateix segle existeixen altres documents, aquests en sard logudorès, com per exemple el Privilegi Logudorès: Ego iudice Mariano de Lacon fazo ista carta ad onore de omnes homines de Pisas pro xu toloneu ci mi pecterunt

Entre el 1089 i 1103 destaca la Donació de Torquitori, en antic campidanès, provinent de l'església de Sant Saturní de la diòcesi de Casteddu, conservat actualment als Arxius Departamentals de Marsella.

« E inper(a)tor(e) ki l ati kastikari ista delegantzia e fagere kantu narat ista carta siat benedittu… »

També les cancelleries dels altres dos jutjats sards, el de Gaddura i Arbarèe, redactaven els documents en llengua sarda.

Però el document més conegut d'aquest període és sens dubte la Carta de Logu del Regne d'Arbarèe, un recull de lleis iniciat per Marià IV i publicat per primera vegade l'any 1392 durant el govern de Elianora d'Arbarèe, la seva filla. Tenia com a objectiu conservari sa justicia dessu populu dessa terra nostra e dessu regnu d'Arbaree i va ser usat com a codi de lleis a Sardenya fins al 1827.

De notable importància són també els Estatuts Tatharesos, un cos de lleis que va ser utilitzat per l'Ajuntament Lliure de Tàthari des del 1283, imprès en llengua sarda en la seva varietat lugoduresa el 1316.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Visentu Porru. Nou Dizionariu Universali Sardu-Italianu. Casteddu: 1832
  • Giovanni Spanu. Vocabolario Sardo-Italiano e Italiano-Sardo. Cagliari: 1851-1852.
  • Max Leopold Wagner Dizionario Etimologico Sardo (DES)
  • FARINA, Luigi. Vocabolario Nuorese-Italiano e Bocabolariu Sardu Nugoresu-Italianu
  • PITTAU, Massimo. Grammatica del sardo-nuorese. Bologna: Patron Editore, 1972.
  • Antonio Lepori. Vocabolario moderno sardo-italiano: 8400 vocaboli. Cagliari: 1980.
  • PIRA, Michelangelo. Sardegna tra due lingue. Cagliari: Edizioni Della Torre, 1984.
  • LEPORI, Antonio. Dizionario Italiano-Sardo-Campidanese. Cagliari: 1988.
  • PITTAU, Massimo. Grammatica della Lingua Sarda. Sassari: Delfino Editore, 1991.
  • BLASCO FERRER, Eduardo. Sa domo. Edizioni Condaghes.
  • COLOMO, Salvatore (a cura di). Vocabularieddu Sardu-Italianu / Italianu-Sardu.
  • MAMELI, Francesco. Il logudorese e il gallurese. Villanova Monteleone (SS): Soter, 1998.
  • PITTAU, Massimo. Dizionario della lingua sarda: fraseologico ed etimologico. Cagliari: Gasperini Editore, 2000/2003.
  • RUBATTU, Antonino. Dizionario universale della lingua di Sardegna, Sassari: EDES, 2003
  • RUBATTU, Antonino. Sardo, italiano, sassarese, gallurese, Sassari: EDES, 2003.
  • BOLOGNESI, Roberto. HEERINGA, Wilbert. Sardegna tra tante lingue: il contatto linguistico in Sardegna dal Medioevo a oggi. Cagliari: Condaghes, 2005

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengua sarda Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquipèdia
Hi ha una edició en sard de la Viquipèdia