Xinès

Xinès 中[zhōng]文[wén]
Altres denominacions:	汉[hàn]语[yǔ], 华[huá]语[yǔ] 汉语/漢語, 华语/華語, o 中文;; pinyin: hànyǔ, huáyǔ, o zhōngwén)
Parlat a:	República Popular de la Xina, Taiwan, Singapur, Indonèsia, Malàisia i en comunitats xineses d'arreu del món
Regió:
Parlants:	1.200 milions
Rànquing:	1 (si se la considera una única llengua)
Classificació genètica:	Llengües sinotibetanes  Xinès
estatus oficial
Llengua oficial de:	República Popular de la Xina, República de la Xina (Taiwan) i Singapur
Regulat per:	A la Xina continental: per diverses agències (enllaç en xinès) a Taiwan: Consell per a la promoció de mandarí
codis de la llengua
ISO 639-1	zh
ISO 639-2	chi (simplificat)/ zho (tradicional)
SIL	cmn
Visiteu el Portal:Llengües

Aquest article o secció conté transcripció ruby. Consulteu si el vostre navegador hi és compatible. Si no és així, és possible que veieu les transcripcions darrere el caràcter transcrit i entre claudàtors; per exemple, veureu 中[zhōng], en comptes de veure-ho en petit i a sobre del caràcter transcrit.

El xinès és un grup d'idiomes que pertany a la família de llengües sinotibetanes. Encara que la majoria de xinesos veuen les varietats parlades com un mateix idioma, les variacions a la llengua parlada són comparables a les diferències entre les Llengües romàniques (per exemple, el català i el castellà).

L'escriptura xinesa, però, ha canviat molt més lentament que la llengua parlada, i, per tant, manté molta més uniformitat. És necessari notar, tanmateix, que la forma escrita del xinès, encara que s'ensenya i s'usa entre parlants de totes les llengües xineses, és basada en el mandarí i no és "neutral" amb respecte a les varietats del xinès. Hi ha formes escrites de cantonès i mǐn que difereixen de l'estàndard, reflectint diferències del mandarí en el vocabulari i la gramàtica.

Vora una cinquena part de la població del món parla alguna forma de xinès com a llengua materna. Això fa que siga la llengua amb més nombre de parlants natius del món. El llenguatge xinès, parlat en la forma de l'estàndard mandarí (普通话), és l'idioma oficial (官方语言) de la República Popular de la Xina (中华人民共和国) i la República de la Xina, un dels quatre idiomes oficials de Singapur, i un dels sis idiomes oficials de les Nacions Unides.

És una llengua del grup sinotibetà, originària de la Xina, on és parlada per la gran majoria de la població. A la meitat dels anys noranta tenia uns 1.220 milions de parlants arreu del món, dels quals uns 1.200 habitaven a la República Popular de la Xina, on el dialecte mandarí és llengua oficial. També era oficial a l'antiga colònia britànica de Hong Kong (integrada a la Xina el 1997) i a Taiwan. Fora de la Xina és parlat per uns 20 milions de persones, dues terceres parts de les quals són al Sud-est asiàtic, sobretot a Tailàndia, Indonèsia i el Vietnam. A la resta del món, les colònies més nombroses es concentren als Estats Units.

Denominacions

A més del zhōngwén existeixen altres denominacions autòctones per a l'idioma xinès. A la República Popular de la Xina (RPX) també s'utilitza el nom hànyǔ (汉语 / 漢語, "llengua dels Hàn"). Per altra banda, a la forma culta normalitzada de la llengua se la denomina normalment pǔtōnghuà (普通话 / 普通話, "parla comú") a la Xina, mentre que a Taiwan se la coneix com a guóyǔ (国语 / 國語, "llengua nacional"). Un tercer terme per a referir-se a la llengua estàndard és huáyǔ (华语 / 華語, "llengua xinesa"), utilizat sobre tot a Singapur, Malàsia i altres zones del sud-est asiàtic; tant "guóyǔ" com "huáyǔ" són termes oficials per la llengua en aquests països respectius. Per tant, aquests dos termes són ambigus; mentre que "pǔtōnghuà" es refereix només a la varietat culta del mandarí oficial en la RPC, "guóyǔ", i "huáyǔ" es poden referir o a totes les llengües xineses, o a varietats estandarditzades del mandarí.

En català, de forma general, s'utilitza el terme "xinès" per a referir-se a la llengua estàndar, tot i que a vegades s'usa el terme mandarí per a referir-se a aquest idioma si se la vol distingir de les formes dialectals. Les denominacions "mandarí" o "pǔtōnghuà" s'ha d'utilitzar amb compte, ja que també poden referir-se als dialectes mútuament intel·ligibles que es parlen al nord, al centre i al sud-oest de la Xina.

Llengües i dialectes

Mapa dels diferents parlars xinesos

Tradicionalment, els xinesos han anomenat "dialectes" (方言, fāngyán) al que és en realitat una família de llengües amb diferències entre ells similars a les que hi pot haver entre les diverses llengües romàniques. En qualsevol cas, convé distingir aquests dialectes xinesos de la resta de llengües de la Xina, com el tibetà o l'uigur.

Existeixen diferents classificacions dels dialectes xinesos depenent de com d'estricte sigui el criteri d'intel·ligibilitat mútua, un punt que resulta difícil de definir. Una classificació habitual és la següent:

• Mandarí (北方話 / 北方话, běifānghuà, "parla del nord"), 885 milions de parlants; d'altres noms nadius inclouen pǔtōnghuà (普通话), literalment "parla comuna"; guóyǔ (国语 / 國語), "llengua nacional"; i huáyǔ (华语 / 華語), "llengua dels xinesos".
• Wu (吳語 / 吴语), 77 milions.
• Mǐn (閩語 / 闽语), 70 milions; el min es un grup de llengües, tradicionalment dividit en el mǐnběi (min septentrional) i el mǐnnán (min meridional). Avui és comú considerar alguns altres dialectes del mǐn iguals (i no subdialectes) d'aquests: el mǐndōng (min oriental), el mǐnzhōng (min central), i el dialecte púxiān (parlat en la ciutat de Putian i al comtat de Xianyou).
• Cantonès o yuè (粵語 / 粤语), 55 milions.
• Jìn (晉語 / 晋语), 45 milions.
• Xiāng o hunanès (湘語 / 湘语), 36 milions.
• Hakka o kèjiā (客家語 / 客家语), 34 milions.
• Gàn (贛語 / 赣语), 31 milions.
• Píng (平話 / 平话), 2 milions.

Atès que moltes llengües xineses no tenen formes estàndards, és difícil de determinar amb certesa quines varietats constitueixen llengües pròpies i quines són dialectes d'altres. Es comú tractar el píng com un dialecte del cantonès, i el jìn com un dialecte del mandarí. La qüestió de distingir entre "llengua" i "dialecte" no la pot resoldre la lingüística, i per això és impossible determinar objectivament quantes llengües comprèn el xinès.

Descripció gramatical

Vegeu també: Mandarí

Aquesta secció tracta de totes les llengües xineses. Discussió específica de la llengua mandarina pertany a aquell article.

Les llengües xineses són exemples molt clars de llengües analítiques -- en xinès, funcions gramaticals s'indiquen per mena de morfemas lliures, i no amb flexió (a diferència de la majoria de llengües europees, com ara el català o l'alemany). La xinesa, per tant, no marca la concordança entre, per exemple, substantius i verbs, ni entre adjectius i substantius. No marca el cas gramatical, el gènere, o el temps verbal. El nombre gramatical no és marcat excepte als pronoms personals i, rarament, a substantius amb referents humans.

Els idiomes xinesos tenen un ordre canònic de subjecte-verb-objecte o "SVO", però l'ordre d'una frase típicament s'organitza a base de tema i rema. Això vol dir que és comú que un locutor comença la frase amb qualsevol constituent que considera el tema; el rema, el comentari sobre el tema, segueix. Aquest moviment pot afectar tant el objecte com el subjecte. Entre llengües humanes, fenòmens sintàctics que permeten el moviment del tema d'una frase son comuns, però en xinès, aquest moviment és la regla i no l'excepció i per això el xinès s'anomena una llengua "tema prominent", un tret compartit amb moltes altres llengües properes.

Monosíl·labs en xinès

El xinès, a vegades, ha estat qualificat de "llengua monosil·làbica", però això no és veritat, particularment en les varietats xineses septentrionals, com ara el mandarí i el jìn. És cert que hi ha una tendència que els morfemes només tinguin una síl·laba, amb poques excepcions, en tota varietat de xinès. En el xinès clàssic, gairebé totes les paraules eren monomorfèmiques, compostes de només una unitat que lleva significat, amb el resultat que les paraules polisíl·labes eren rares.

En els idiomes xinesos moderns, tanmateix, les paraules compostes són molt comunes. Els dialectes septentrionals en particular es caracteritzen per la freqüència de paraules bisíl·labes, particularment en les paraules lèxiques (categoria de les paraules que no fan funció gramatical).

Fonologia de xinès

En general, una síl·laba en un idioma xinès té un nucli d'un vocal simple (un monoftong), un diftong, o en algunes varietats, un triftong. (Alguns, com ara el cantonès, permeten síl·labes d'un únic consonant, /m/ o /ŋ/.) El nucli es precedit per un atac opcional, i seguit per una coda opcional. Les codes són restringits a certs consonants -- alguns idiomes xinesos permeten /p/, /t/, /k/, /m/, /n/, /ŋ/, i /ʔ/, però d'altres no permeten plosius en aquesta posició; el mandarí i el wǔ, per exemple, només permeten /n/ o /ŋ/. La tendència general afavoreix síl·labes obertes -- és a dir, síl·labes sense coda, que acaben amb vocal. Les llengües xineses modernes no permeten grups consonàntics, excepte en el cas marginal d'una combinació inicial de consonant i semivocal. Grups consonàntics en la coda no existeixen en cap idioma xinès. Hom creu que grups consonàntics eren comuns en el xinès arcaic, i que el sistema de tons que caracteritza les llengües xineses modernes tinguí el seu origen en la simplificació d'aquests grups, preservant distincions audibles entre síl·labes.

Totes les llengües xineses són tonals. El nombre de tons varia; n'hi ha quatre en el mandarí estàndard, i només tres en algunes varietats septentrionals. Les varietats meridionals en solen tenir més; el cantonès en té sis o set, segons el dialecte específic, i alguns varietats de mǐnnán tenen nou tons distints. La llengua wǔ, tanmateix, és una excepció -- té només dos tons, que formen el que podria ser descrit com a un sistema d' accent tonal (com el de japonès o sànscrit), i no un sistema de tons vertader.

En general, les llengües xineses no distingeixen els sons sonors dels sons sords. L'excepció és la varietat wǔ, que manté la distinció que existia en el xinès medieval, entre consonants sonores, sordes, i aspirats. Les altres varietats de xinès només distingeixen entre consonants sordes no-aspirades i sordes aspirades; això reflecteix una tendència general de perdre els sons del xinès medieval, un fenomen que ha resultat en un gran grau de homofonia en el xinès modern.

Mesuradors

Les llengües xineses, com d'altres llengües d'Àsia Oriental, incloent el coreà, el japonès, el tailandès, i el vietnamita, empren un sistema de mesuradors juntament amb els numerals per a quantificar un object, i amb els demostratius (paraules com "aquest" i "aquell"). El numeral o demostratiu precedeix el mesurador, que precedeix el substantiu. Hi ha dotzenes de mesuradors, associats amb classes d'objectes -- per exemple, zhāng (张 / 張) s'usa amb coses planes, com ara el papel, taules, o llits. Gè (个 / 個) és el mesurador més comú, usat amb substantius que refereixen a persones i amb qualsevol altre substantiu si es desconeix el mesurador adequat.

Sintàcticament, els mesuradors són equivalents a unitats de mesura, com ara "quilo" o "metre". Per exemple, "un quilo de taronges" es tradueix a "一公斤橙" yì gōngjīn chéng -- literalment "un quilo taronja". El sintaxi d'aquesta frase és exactament equivalent a "一张桌子" yì zhāng zhuōzi -- literalment "una làmina taula".

Sistemes d'escriptura

El caràcter xinès té caràcter logogràfic, de manera que les paraules s'escriuen amb un o la suma de diversos caràcters, a diferència de l'escriptures fonètiques on cada mot es composa de les grafies que representen els seus sons. Es calcula que el xinès estandaritzat compta amb 20000 caràcters, amb els quals escriu el seu vocabulari, força més extens.

• Nushu
• Pinyin
• Wade-Giles
• Xinès clàssic i literari
• Xinès simplificat
• Xinès tradicional
• Simplificacions del Xinès escrit a Hong Kong

Bibliografia

• DeFrancis, John. The Chinese Language: Fact and Fantasy (en anglès). University of Hawaii Press, 1984. ISBN 0-8248-1068-6. 
• Hannas, William C. Asia's Orthographic Dilemma (en anglès). University of Hawaii Press, 1997. ISBN 0-8248-1892-X. 
• Norman, Jerry. Chinese (en anglès). Cambridge University Press, 1988. ISBN 0-521-29653-6. 
• Qiu, Xigui. Chinese Writing (en anglès). Berkeley: Society for the Study of Early China and Institute of East Asian Studies, Universitat de Califòrnia, 2000. ISBN 1-55729-071-7. 
• S. Robert, Ramsey. The Languages of China (en anglès). Berkeley: Princeton University Press, 1987. ISBN 0-691-01468-X. 
• DeFrancis, John. ABC Chinese-English Comprehensive Dictionary (en anglès). Honolulu: University of Hawaii Press, 2003. ISBN 0-8248-2766-X. 
• Schuessler, Axel. ABC Etymological Dictionary of Old Chinese (en anglès). Honolulu: University of Hawaii Press, 2003. ISBN 978-0-8248-2975-9. 

Enllaços externs

• «Diccionari xinès-català».
• «Diccionario chino-catalán» (en castellà).
• «Portal del chino y la cultura china: Chinoesfera» (en castellà).
• «El xinès al World Atlas of Language Structures» (en anglès).