Anarquisme

Mural anarquista a Sant Celoni.

Emma Goldman adreçant-se als participants d'una manifestació.

Manifestació a París el 1983 contra el tancament de Radio Libertaire.

Estudiants en una protesta contra l'ocupació d'Iraq a Washington DC el 2007.

L'anarquisme (del grec αν- ,an-, "no", i αρχω, arkho, "poder") és una ideologia política basada en el principi de que les persones són lliures i es poden organitzar millor en societats sense jerarquies ni coaccions que limitin aquesta llibertat. Des del punt de vista anarquista l'estat és una estructura opressora que cal superar, utilitzada per a justificar l'autoritat d'unes persones sobre les altres. Per aquest mateix motiu la tradició anarquista s'ha oposat radicalment als exèrcits, la propietat privada i les estructures de poder del capitalisme i algunes religions.

L'antiautoritarisme és intrínsec a l'anarquisme i va ser un element clau de ruptura amb els promotors del socialisme marxista durant la segona meitat del segle XX. La teoria i acció anarquista s'han centrat en el sindicalisme revolucionari, la rebel·lió pacífica o violenta i l'acció directa. Els moviments anarquistes han defugit la formació de partits polítics i la participació en institucions governamentals, amb la notable excepció de la revolució social del 1936 durant la Guerra Civil Espanyola. Les seves teories i models de conducta han influït àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava ha quedat circumscrit a les organitzacions obreres.

L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'utòpics i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.

Història

Pierre-Joseph Proudhon va ser el primer filòsof polític en autonomenar-se anarquista.

Barricada a la Comuna de París.

Piotr Kropotkin és considerat un dels principals teòrics de l'anarquisme.

Lev Tolstoi, anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

Antecedents

El primer referent del qual hi ha constància és Lao Tse i la definició del taoisme, oposats a l'estat i qualsevol mena d'autoritat imposada. A la Grècia Antiga, Zenó de Cítion va contraposar una concepció de comunitat lliure de govern a l'utopia estatista de Plató. És en aquest període quan es registra el terme "anarquia", a l'obra d'Els set contra Tebes (467 a.C.) d'Èsquil, si bé llavors el terme s'utilitzava de manera despectiva. Alguns historiadors troben en el discurs i la figura de Jesús de Natzaret una gran presència de valors anarquistes.

A la història de les religions existeixen diversos moviments que rebutgen tota autoritat terrenal o espiritual i que confien en la llibertat absoluta per a actuar segons la seva fe. Aquestes sectes herètiques eren sovint subjectes a la persecució i havien de buscar refugi en la clandestinitat i la conspiració. Les denominades heretgies manifestaven una actitut de revolt contra el dogma i l'autoritat establerts. Els seus principis es basaven més en un allunyament d'allò que trobaven corrupte i un recolliment en la puresa que no pas en un projecte de transformació social. Hi ha l'exemples dels Valdesos, que practicaven un culte a la pobresa. Altres sectes practicaven una mena de comunisme abolint la propietat individual.

En el marc del reformisme religiós i social del segle XVI a Europa, la primera presentació literària d'una societat igualitària és l'Utopia, de Thomas More (1516). Els anabaptistes són a vegades considerats precursors religiosos de l'anarquisme modern, destacant el teòleg i activista polític Thomas Müntzer, líder revolucionari durant la Guerra dels camperols alemanys en temps del Sacre Imperi Romanogermànic. El 1532 va ser escrita l'obra Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais, on es descriu l'Abadia de Thélema com un lloc on els seus habitants viuen sense necessitat de govern, lleis o religió. També en aquesta època poden es identificar com a precursors de l'anarquisme a Étienne de La Boétie, així com al reformador protestant Gerrard Winstanley, fundador dels Igualitaris Autèntics, el qual va publicar un pamflet cridant a la propietat comunal i social, i una organització econòmica basada en petites comunitats agrícoles.

Jean-Jacques Rousseau no va ser anarquista, però sí va influenciar els teòrics anarquistes a l'igual que els precursors d'altres moviments polítics. Rousseau descriu la noció del "noble salvatge": "L'home va néixer lliure i arreu es troba encadenat", escriu. La idea d'un món primigeni natural i feliç on les persones viuen en relacions de cooperació va inspirar profundament el pensament anarquista. Tot i que l'obra de Rousseau contribuiria a ideologies polítiques de fort caràcter estatal, les idees de bondat i innocència primitives i les seves teories d'educació racional gairebé no difereixen de les que més d'un segle més tard promourien anarquistes com Piotr Kropotkin o Francesc Ferrer.

Trencament amb el liberalisme a la Revolució Francesa

L'anarquisme modern té un origen comú amb el socialisme en la Revolució Francesa (1789-1799). Si bé aquesta va marcar el triomf del liberalisme sobre l'antic règim, també va fer palès que els principis polítics de "Llibertat, igualtat, fraternitat" no resolien per a la gran majoria una realitat marcada per l'esclavitud econòmica, la desigualtat social i la lluita de classes. François-Noël Babeuf i la Conspiració dels Iguals representen un sector radical que considera que la revolució ha quedat a mitges i que cal seguir lluitant per a què la llibertat política es tradueixi en igualtat social. La convicció de que el ciutadà no pot ser lliure en una societat que no garanteixi la seva vida material marcarà l'oposició definitiva entre els liberalistes i els precursors del socialisme.

En el pla teòric, William Godwin estableix les primeres bases filosòfiques de l'anarquisme amb la seva obra Justícia Política (1793). "L'home és un ésser racional" és l'eix de la seva doctrina. Godwin considera que amb la raó i la saviesa les persones poden trobar solucions a tots els problemes socials. Per tant, afirma, res no pot impedir el lliure exercici de la raó. Godwin considera que l'Estat, justificat per la força, el dret diví o un contracte, s'oposa a la raó. "No oblidem mai que tot govern és un mal: que és l'abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència.", escriu. Godwin condemna també el dret, la propietat privada i el matrimoni pel fet d'estar arrelats en els costums i no en la raó, que obstaculitzen.

En el model social de Godwin cap d'aquestes eines de coerció existeix. El motor social és l'altruisme nascut de la necessitat d'ajuda mútua. La societat ha de ser fraccionada en petites societats on sigui possible la distribució equitativa de la propietat i la resolució directa de problemes, on es treballi per a cobrir necessitats i on l'adquisició de béns superflus estigui fora de lloc. En aquest model utòpic, els individus són lliures però a la vegada estan moralment subjectes al veredicte de la raó.

La Primera Internacional

Amb el creixement de la industrialització a tot el continent europeu va augmentar també la massa d'obrers desarrelats i en condicions precàries que començaren a organitzar-se i a militar en un diversificat moviment obrer. En aquest període foren cabdals les obres de Proudhon que afavoriren la creació arreu d'associacions o mútues d'obrers que servien per ajudar-se mútuament entre ells en moments de penalitats individuals.

L'obrerisme intentà estructurar-se o buscar uns patrons ideològics comuns amb l'experiència de la Primera Internacional (AIT) el 1864. Però aquesta va acabar fracassant per l'oposició entre dues teories: la marxista de l'alemany Karl Marx (que, en essència, no renunciava al concepte d'estat i per tant no era anarquista) i la pròpiament anarquista del rus Mikhaïl Bakunin (que en essència negava la necessitat de cap estat i entenia la solidaritat humana com un mode suficient d'organització) que escindiren la AIT i configuraren dues grans tendències dins dels moviments obrers europeus i, per extensió, occidentals. Els que seguiren més o menys fidelment les idees de Bakunin, James Guillaume i Ricardo Mella, passaren a ser els anarcocol·lectivistes perquè cercaven la col·lectivització dels mitjans de producció a través de les associacions d'obrers (mútues, entitats, sindicats...) Amb el temps, però, el "fracàs" continuat de les vagues generals com a eina perquè es produís la revolució (entesa com a canvi immediat de les condicions de vida) va decebre molts obrers i intel·lectuals que donaren crèdit a les idees anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, els quals advocaven per la violència ("propaganda pel fet") com a nova eina obrera: Efectivament durant l'últim terç del segle XIX es produïren a Europa i els EUA milers d'atemptats més o menys organitzats i més o menys mortífers, però amb una gran transcendència social. Foren sonats, per exemple, els assassinats del president francès Sadi Carnot (1894), l'emperadriu Sissí (1898) i el president dels EUA William McKinley (1901), o a casa nostra atemptats com el del carrer de Canvis Nous de Barcelona durant una processó (1896) o la bomba del Liceu (1893).

Cal dir també que a finals de segle va sorgir en paral·lel una variant secundària més individualista i intel·lectual basada en els textos del filòsof Max Stirner: l'anarcoindividualisme. Altres tendències i iniciatives personals buscaren altres mètodes de transformació social (pacífics i a llarg termini) mitjançant la culturització dels obrers a través de les escoles, la difusió dels avenços científics, el control de la natalitat, l'antimilitarisme, o el naturisme; tot i que sovint aquestes experiències s'acabaren tancant tant en els seus objectius particulars que abandonaren l'objectiu de fer una revolució (entesa com a insurrecció). De fet s'acabaren estructurant en filosofies pròpies no específicament anarquistes i tingueren un gran creixement social durant les primeres dècades del segle XX generant els seus propis moviments arreu d'Europa.

La tradició anarcocol·lectivista va acabar generant un corrent renovat al tombant de segle: l'anarcosindicalisme. Fou decisiva la fundació el 1895 a Llemotges de la Confederació General del Treball francesa, i l'elaboració de la seva carta d'Amiens el 1906. Aquests fets tingueren repercussions mimètiques a tot Europa i Amèrica.

Per superar tanta dispersió teòrica, a principis del segle XX els anarquistes europeus van intentar homogeneïtzar idees i organitzar-se (mirant de no caure en la contradicció de jerarquitzar-se) constituint la Internacional Anarquista a Amsterdam el 1907. Aquesta, però, fou totalment ineficaç i va acabar desapareixent amb l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914.

En general, pot afirmar-se que el moviment anarquista es dissolgué internacionalment després de la Segona Guerra Mundial (1945), malgrat que intermitentment sorgiren a Europa brots violents d'arrel anarquista, com a Alemanya el grup Baader-Meinhoff.

Arrel del maig francès de 1968, es configuraren moviments d'inspiració anarquista, com la Internacional Situacionista, però en conjunt el moviment s'ha mantingut en una fase de dispersió. Malgrat tot s'ha d'assenyalar que en els mitjans sindicalistes europeus i americans no marxistes, àdhuc en els d'inspiració cristiana, han romàs elements propis de la teoria anarcosindicalista, com l'autonomia, l'autogestió, l'apoliticisme i el cooperativisme.

Finals del segle XX: post-esquerra i post-anarquisme

Pancarta anarquista en una manifestació a Londres el 2011.

L'anarquia post-esquerra o anarquisme post-esquerra, és una forma d'anarquisme socialista postmodern que promou una crítica de la relació de l'anarquisme clàssic amb el esquerranisme tradicional. Constitueix una tendència una mica recent amb cert auge després de la caiguda de la Unió Soviètica, que molts veuen com la mort de l'esquerranisme autoritari. Filosòficament intenta superar les diferències entre l'anarquisme individualista i anarquisme societari. Cerca diferenciar-se de la "esquerra tradicional" (comunistes, progressistes, socialdemòcrates). Se centra sovint en l'individu en lloc de parlar en termes de classe o altres grans generalitzacions.

El postanarquisme es tracta d'una multiplicitat heterogènia de teories polítiques radicals que s'articula, segons els casos, amb el pensament del postestructuralisme, el postmodernisme, el postcolonialisme, el postfeminisme i el postmarxisme, sempre amb la intenció de superar les nocions modernes de l'anarquisme i conservant, però, el caràcter antiautoritari, el rebuig simultani al capitalisme i a la forma / Estat característic de l'anarquisme clàssic. El postanarquisme argumenta també contra l'anarquisme d'hora que el capitalisme i l'Estat no són els únics focus de dominació, i que per tant s'han de desenvolupar nous enfocaments que combatin les estructures de dominació en xarxa que caracteritzen la modernitat tardana. Algunes de les temàtiques més representatives del post-anarquisme i l'anarquisme post-esquerra que podem esmentar són: l'enfocament centrat en el subjecte, la importància de les relacions i els efectes discursius, una reconceptualització del poder, desnaturalització del cos i la sexualitat, d'una perspectiva genealògica, etc.

S'hauria de considerar també esforços intel.lectuals anarquistes recents de característiques diverses. Així podem considerar ara la detallada proposta de posada en pràctica de l'anarquisme coneguda com Parecon elaborada pel nord-americà Michael Albert a la qual s'examina com funcionaria l'economia i la política d'acord amb principis llibertaris. Un similar esforç teòric és el de la democràcia inclusiva elaborada per Takis Fotopoulos. Des d'un enfocament més filosòfic podríem destacar intel·lectuals com Agustín García Calvo en obres com "Contra el temps" i "Contra la Realitat". Els principals exponents exponents d'aquesta tendència són Todd Mai, Saul Newman i Lewis Call. Des d'una perspectiva post-situacionista destaquen els escrits de Hakim Bey, Bob Black i la xarxa activista i editorial nord-americana Crimethinc.

Cos ideològic

L'anarquisme pot ser dividit en dues grans branques: l'anarquisme clàssic (també anomenat anarquisme social o socialista) i l'anarquisme individualista o anarcoindividualisme. No obstant això, el tipus d'anarquisme més estès és l'anarquisme clàssic.

Al llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme; encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre.

Els pensadors clàssics més rellevants van ser Proudhon, fundador del mutualisme, i Mikhaïl Bakunin, que propugnava la col·lectivització dels mitjans de producció. Durant l'últim terç del segle XIX Kropotkin i Malatesta prengueren el relleu ideològic. A la fi del segle XIX, va sorgir una variant més individualista i intel·lectual basada en els textos del filòsof Max Stirner. Aquest nou corrent marcava la diferència entre l'anarquisme clàssic i l'anarcoindividualisme.

L'acràcia nega que es necessiti un poder i una autoritat política, i creu que cal combatre'ls per a suprimir-los. De manera semblant, l'anarquisme clàssic és una ideologia política de caire social o també socialista que considera l'Estat com una estructura mitjançant la qual una minoria privilegiada oprimeix a l'àmplia majoria de la població, i que per tant per a alliberar a les majories cal destruir. Amb la destrucció de l'Estat la classe social privilegiada ja no podria defensar la propietat privada dels mitjans de producció, i per tant aquests quedarien automàticament al servei del poble. Alhora, altres formes de coerció com la religió institucionalitzada desapareixerien. Una nova societat sense autoritat, classes ni coerció de cap tipus sorgiria, on l'individu seria lliure i igual als seus semblants, vivint en una societat unida en solidaritat i fraternitat.

L'anarquisme clàssic propugna que la societat és la que defineix i forma als individus, contràriament a l'anarquisme individualista, que es centra en la idea que l'individu, en unir-se amb altres individus, forma la societat. Ja que l'objectiu és la llibertat de l'individu, el canvi social és necessari, ja que només en una societat lliure els individus poden ser lliures. Si bé l'anarquisme clàssic confia en la bondat de les persones, essent la injustícia social la causa major de la seva maldat, en cas de què qualsevol individu violés l'interès del col·lectiu, aquest seria l'encarregat de reprimir-lo o reeducar-lo, sempre sense crear una estructura de repressió estable, que s'identificaria amb l'Estat.

La similitud de l'anarquisme clàssic amb el comunisme duu a nombroses confusions. Primer de tot, no tots els anarquistes socials són comunistes (Bakunin, per exemple, era col·lectivista i no comunista). Segon, no tots els comunistes són anarquistes, o en altres paraules, hi ha comunistes que no són anarquistes sinó marxistes (avui en dia el terme "comunista" s'aplica com a sinònim de marxista, fet que confon encara més les coses). Tanmateix, la relació entre marxistes i anarquistes (comunistes o no) també duu a nombroses confusions. La principal diferència entre aquests dos és que mentre que pels anarquistes la destrucció de l'Estat faria desaparèixer automàticament la societat de classes, per als marxistes la majoria (identificada amb el proletariat) hauria de conquerir l'estructura de l'Estat i utilitzar-la per a la destrucció de la classe dominant. Amb el temps, aquest Estat proletari s'aniria dissolent, ja que la seva utilitat (la dominació de classe) desapareixeria. Per als anarquistes, això és impossible, i l'existència de l'Estat perpetuaria la dominació d'una minoria sobre la majoria.

L'anarquisme clàssic inclou tres variants clàssiques:

• El mutualisme

Pierre-Joseph Proudhon, considerat el pare de l'anarquisme en general, és l'autor de la teoria econòmica mutualista. El mutualisme propugna que l'economia estigui organitzada entorn al mercat lliure entre productors, la producció sent controlada pels propis productors. Tanmateix, el sou d'un treballador ha de ser equivalent al producte del seu treball, i el preu d'un producte ha de ser equivalent al seu cost de producció.

• El col·lectivisme anarquista

El col·lectivisme anarquista és normalment associat a Mikhaïl Bakunin i la secció anarquista de la Primera Internacional (1864-1876). Els anarquistes col·lectivistes s'oposen a la propietat privada dels mitjans de producció i propugnen la seva col·lectivització. Els mitjans de producció serien administrats per assemblees de treballadors a través d'un sistema anomenat democràcia directa, i totes les assemblees estarien federades en una gran federació que inclouria totes les branques de la producció. Els treballadors rebrien una compensació equivalent al temps dedicat al procés de producció.

• El comunisme anarquista

Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de si mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat.

L'acció directa

El símbol més conegut de l'anarquisme des dels anys 60. Més antiga és la bandera negra.

Cartell de la Fira del Llibre Anarquista de San Francisco el 2008.

Edifici okupa a Barcelona.

En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.

Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.

• Antiautoritarisme

L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.

• Autogestió

L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.

• Federalisme

Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.

• Pedagogia llibertària

L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

• Desobediència civil

Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució.

La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.

Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.

Anarquisme i nihilisme

El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot principi, autoritat o dogmatisme. Sorgeix amb força en la Rússia dels anys 60 com un moviment juvenil rebel i contestatari, enfront d'una societat adulta que consideraven hipòcrita. El nihilisme, com l'anarquisme clàssic, s'oposa a tota creença acientífica, com la superstició, la tradició o el prejuí. També ataquen la típica posició esteticista de l'art de l'època, una crítica que seria represa en el futur per grups polítics llibertaris pròxims a l'anarquisme.

Per tot això, nihilisme i anarquisme entronquen en la seua actitud antidogmàtica i antiautoritària. A més de ser una evidència històrica la relació entre els primers nihilistes russos i el que posteriorment seria el moviment anarquista a Rússia.

No obstant, hem de tenir en compte les diferències entre estes actituds per quant l'acostament d'anarquistes cap a propostes nihilistes suposa una diferenciació amb l'anarquisme clàssic, més pròxim al pensament il·lustrat. El nihilisme s'oposa al materialisme històric i a qualsevol visió lineal de la Història, la qual cosa suposa una ruptura amb l'anarquisme més pròxim a l'anàlisi historicista de Marx. També nega que la Història tinga un objecte, propòsit o fi superior a què hem d'encaminar-nos.

Una de les conseqüències més profundes és el distanciament de l'anarquisme de les idees que propugnaven que el progrés científic encamina a la societat cap a una millora de les condicions de vida (o inclús cap a un socialisme llibertari). Estes ruptures trobarien els seus expressions més clares en el primitivisme, que critica durament el progrés científico-tècnic i aposta per un futur primitiu; l'insurreccionalisme, que arreplega l'herència vitalista i lúdica del nihilisme, emfasitzant la importància de la insurrecció enfront de la revolució i apostant per formes d'organització informal i per la recerca i consecució dels desitjos com a fi de la rebel·lió, la desobediència i la lluita; i els defensors de la igualtat animal, que rebutgen les idees humanistes i col·loquen els humans a la mateixa altura que la resta d'animals "no humans".

També s'ha associat l'anarquisme a actituds nihilistes (habitualment passives o destructives, ben diferenciades del nihilisme positiu) per mitjà del fenomen punk. Esta associació sol ser més estètica, superficial (la simbologia anarquista és habitual entre els partidaris d'esta subcultura), que teòrica o pràctica.

• Violència

Segons els anarquistes l'Estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, a causa del fet que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, a l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes.

L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.

Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.

Corrents anarquistes

"Als agosarats els pertany el futur - Emma Goldman"

El nombre de corrents anarquistes és molt elevat, degut principalment a la llibertat formal associada a la teoria i la pràctica llibertària. Tots compartixen la idea comuna que una societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques, basant-se en la llibertat de l'individu per damunt de les institucions -estatals o privades- i dels seus organismes.

Podem destacar els corrents "clàssics", en ser els que han motivat històricament més anarquistes:

• comunisme llibertari
• anarquisme col·lectivista
• mutualisme
• anarquisme individualista.

També l'anarcosindicalisme ha sigut de gran importància, malgrat no tractar-se d'un corrent com a tal. Més que un corpus ideològic diferenciat d'altres tendències, l'anarcosindicalisme constitueix un corrent d'aplicació en la pràctica. Compte entre els seus partidaris amb defensors de distintes escoles teòriques anarquistes, des de comunistes llibertaris a individualistes.

Malgrat que aquests corrents compten amb major rellevància històrica, n'han sorgit recentment d'altres com el postanarquisme o l'insurreccionalisme, entre altres. A més, les tendències clàssiques dins de l'anarquisme s'han vist actualitzades amb propostes provinents d'altres moviments com el situacionisme o l'autonomia obrera.

Vegeu també

Portal: Filosofia

• Anarcoindependentisme
• Anarco-sindicalisme a Catalunya durant la guerra civil
• Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya
• Il·legalisme
• Moviment autònom
• Mujeres Libres
• Zapatisme

Bibliografia

• Aisa i Pàmpols, Ferran. La cultura anarquista a Catalunya. Barcelona: 1984, 2006 (De bat a bat). ISBN 9788496061613. 
• Arvon, Henri. L'anarquisme. Barcelona: 62, març 1964 (Llibres a l'abast). 
• Cappelletti, Ángel J. Prehistoria del Anarquismo (en castellà). Buenos Aires: Libros de la Araucaria, 2007. ISBN 9789871300068. 
• Ferrer, Christan. El lenguaje libertario (en catellà). Buenos Aires: Terramar, 2006. ISBN 9789871187539. 
• Joll, James. Los anarquistas (en castellà). Barcelona: Grijalbo, 1972 (Norte). 
• Taibo, Carlos. Libertari@s (en castellà). Barcelona: Los libros del lince, octubre 2010 (El rojo y el negro). ISBN 9788415070023. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anarquisme

• Vídeo de l'homenatge pòstum a Carles Fontserè.
• Dossier Pensament Anarquista al web del Dr. Ramon Alcoberro
• Anarquisme en filosofia, explicat per Joan Vergés
• Marxisme i Anarquisme
• Anarcoefemèrides (català)