Llibre
De Viquipèdia
Un llibre és una obra impresa o manuscrita no periòdica que compta amb una sèrie de fulls de paper, pergamí, vitela o algun altre material, cosida o enquadernada on es reuneix en un volum. Segons la definició de la UNESCO [1] ha de tenir 49 pàgines o més, sense comptar les cobertes. Un llibre pot tractar sobre qualsevol tema. Un llibre és també cadascuna de les parts de l'obra i els codis i lleis d'una gran extensió.
Un llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i cobert amb tapes per protegir-lo i organitzar el material imprès.
Sintèticament, es pot dir que el llibre neix com a imitació del còdex, però en paper en comptes de pergamí. És arran de la impremta que el llibre va anar atenyent la majoria de trets que li són característics i que alhora el distingeixen del còdex.
Avui dia, tanmateix, aquesta definició no queda circumscrita al món imprès o dels suports físics, donada l'aparició i pujada dels nous formats documentals i especialment del web World Wide Web. El llibre digital, conegut com e-book en anglès col·loquial, està irrompent cada cop amb més força en el món del llibre i a la pràctica professional bibliotecària i documental. A més, el llibre també pot trobar-se en format d'àudio, en el qual cas és anomenat audiollibre.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El nom amb què es designa el llibre en català i en la majoria de llengües romàniques és de formació baixmedieval, i prové del llatí liber, que significa ‘escorça d'arbre’; significat originari, així mateix, del nom que rep el llibre en grec, býblos. El nom emprat en les llengües germàniques (book, Buch...) i en les eslaves (bukvà...) prové d'una arrel indoeuropea de significat anàleg.
[edita] Parts del llibre
El llibre, en tant que unitat física (volum), és compost d'un conjunt de plecs o de fulls encolats o relligats entre si, tot formant la tripa, estant aquesta enquadernada amb coberta. L'extrem per on resten units els plecs o fulls és el llom. Els altres extrems són els talls: el cap o tall superior; el canal o tall frontal (oposat al llom); i el peu o tall inferior (oposat al cap).
2 – solapa (ací, incorporada a la coberta)
3 – guarda anterior (ací, la contraguarda)
4 – coberta
5-7 – talls
5 - cap
6 – canal
7 – peu
8 – pàgina dreta (recto del full)
9 – pàgina esquerra (verso del full)
10 – llom
No s'hi representa el queix
Les parts principals del llibre, anant de l'exterior a l'interior, són les següents:
- a) coberta (o tapa) anterior, a voltes protegida encara per sobrecoberta
- b) guardes anteriors, parell de fulls encarats que uneixen les cobertes amb les tripes. Una de les guardes (contraguarda) està encolada al verso de la coberta anterior; l'altra (guarda volant) fa de primer full del llibre.
- c) preliminars, consistents bàsicament en:
-
- full de respecte, (o pàgina de cortesia), en blanc.
- portadella, pàgina on figura (sovint en forma resumida) el títol del llibre, o el nom de l'autor, o el títol i número de la col·lecció. El verso de la portadella (encarat amb la portada) generalment va en blanc; si duu alguna il·lustració, o informació sobre l'autor, etc., el verso de la portadella s'anomena frontispici
- portada, màxim element identificatiu del llibre; el seu verso és habitualment la pàgina de crèdits
- full amb dedicatòria o amb lema al recto
- sumari (eventualment acompanyat d'altres taules especialitzades)
- pròleg, escrit per algú diferent de l'autor, presentant aquest o l'obra
- prefaci o introducció, escrit pel mateix autor de l'obra, presentant aquesta o la seva matèria, etc. La nomenclatura d'aquesta secció és variadíssima, i –almenys en català-- no sempre està clarament definida ni delimitada: introducció, preàmbul, proemi, prefaci, liminar, prolegòmens, presentació, exordi, notícia, avís al lector, pòrtic, introito, advertiment...
-
- d) cos de l'obra, o part principal, cardinal, del text, agrupat per signatures i sovint estructurat intel·lectualment en seccions anomenades capítols (que poden subdividir-se en epígrafs); en cas necessari els capítols poden agrupar-se en seccions de rang superior (llibre, tom, part...). El cos de l'obra pot anar rematat per un epíleg (o conclusió, o postfaci, etc.), de caire recapitulatori o a tall de resum
- e) seccions posteriors o auxiliars, entre les quals, i sempre per ordre estàndard de presentació:
- f) guardes posteriors, amb la guarda volant posterior fent d'últim full del llibre i la contraguarda posterior encolada al verso de la coberta posterior
- g) coberta (o tapa) posterior.
 Coberta de llibre en tapa dura: enquadernació en mitja pell amb cantoneres |
 Coberta de llibre en tapa dura: en cartoné |
 Coberta de llibre: en rústica |
 Exemple de sobrecoberta de llibre |
[edita] Tipus de llibres
Els llibres es poden classificar segons com estiguin fent físicament o pel seu contingut. Segons la confecció hi ha llibres de tapa dura o de butxaca, per exemple, mentre que el contingut estableix dos grans tipus de llibres: els de ficció i els de no ficció. Dins la ficció es troben els grans gèneres de la literatura (poesia, narrativa i teatre) i en canvi els llibres de no ficció es divideixen en:
- Llibres de referència
- Llibres instructius
- Guies o how-to
- Manuals per fer funcionar aparells o programes informàtics
- Receptes de cuina
- Assaig i llibre divulgatiu
- Guies de viatge
- Àlbums de fotos
- Llibres de jocs
- Biografies i diaris
- Reculls de premsa
La biblioteconomia estudia els sistemes de classificació dels llibres perquè puguin ser més accesibles al públic, especialment quan es troben en grans quantitats, com a les biblioteques.
[edita] Història
Des dels seus orígens, la humanitat ha tingut que fer front a dos problemes fonamentals:
- La manera de transmetre els continguts en l'espai i en el temps
- La manera de preservar-los.
El plantejament d'aquestes qüestions no és una qüestió baladí ja que suposa d'una banda, determinar-ne la forma de garantir la integritat intel·lectual del contingut de l'obra i la conservació del suport en el que fou plasmada, i d'altra banda, el mitjà pel qual es mantindrà inalterada la intenció o finalitat per la qual va concebre's.
Els orígens de la història del llibre es remunten a les primeres manifestacions pictòriques dels nostres avantpassats, la pintura rupestre de l'home del paleolític. Amb un simbolisme carregat de significats religiosos, aquestes pintures presentaven animals, caceries i altres escenes quotidianes de l'entorn natural de l'home antic, que tractava de dominar les forces adverses de la natura capturant la seva essència mitjançant la seva representació.
[edita] Formes de comunicació
[edita] Comunicació oral i formes rudimentàries
La paraula parlada és la forma més antiga d'expressar i manifestar missatges i històries. Es poden afirmar que, primigèniament, existí el que s'anomena "llibre oral". Mitjançant fórmules de valor mnemotècnic, com les estudiades per W. Ong i altres especialistes, s'estructuraven narracions, reals o no, que passaven de generació en generació, com valuosa herència cultural dels més diversos grups humans. Regles mnemotècniques ajudaven tant a la memorització com a la reproducció dels relats. És el cas, per exemple, dels poemes homèrics, que han merescut valuosíssims estudis sobre el particular. És gairebé segur que gran part de les nostres tradicions i llegendes han tingut semblant inici.
Aquesta transmissió oral tenia l'inconvenient dels "sorolls" que deformaven el missatge. La major part de les vegades era el narrador (rapsode, aede, joglar) qui en funció dels seus interessos la deformava d'una o una altra manera.
[edita] L'escriptura
Quan els sistemes d'escriptura foren inventats en les antigues civilitzacions l'home utilitzà tots els suports d'escriptura dels que es van fer servir: tables amb cera, plom, pells, ossos, fusta, papirs o post de massilla.
És probable que la primera escriptura apareixés a Àsia a l'antiga Mesopotàmia, mitjançant signes cuneiformes: escriptura cuneiforme (s'utilitzava una eina de canya amb secció triangular que fenedida en argila deixava una marca en forma de cunya). La van utilitzar els sumeris, acadis, asiris, hititas, perses, babilonis, etc.
Sobre l'escriptura egípcia podem distingir l'escriptura jeroglífica, que representa les paraules mitjançant figures (altres pobles, com els hitites i els asteques també van tenir aquesta mena d'escriptura) que va evolucionar en cursiva: en les escriptures hieràtica i demòtica i també en una escriptura fonètica amb 22 signes consonàntics i 36 sil·làbics.
[edita] Història del llibre
[edita] Antiguitat
Quan els sistemes d'escriptura es van inventar a les antigues civilitzacions, tot aquell suport sobre el que es podia escriure es feia servir: la pedra, argila, l'escorça dels arbres, les fulles de metall. L'alfabètic escrit va sorgir a Egipte al voltant de 1800 aC. Al principi les paraules no estaven separats unes de les altres (scriptura continua) i no hi havia puntuació. Els texts s'escrivien de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, i fins i tot en direccions oposades en línies alternes. El terme tècnic per a aquest tipus d'escriptura es coneix com bustrofedon, que significa literalment "bou-d'arada" per la manera en què un agricultor condueix un bou per llaurar els seus camps.
[edita] Rotlles
El papir, un material gruixut similar al paper confeccionat teixint les tiges de la planta de papir, i després colpejant la fulla teixida fent servir un martell com a eina, va ser usat per a escriure a l'antic Egipte, potser ja des de la Primera Dinastia, encara que la primera evidència dels llibres del rei Nefererkare Kakai de la Cinquena Dinastia (al voltant de 2400 aC). [1] La fulla obtinguda així era aplastada i assecada, proporcionant un bon paper (aquesta paraula paper prové del terme grec πάπυρος papiros). Generalment, empalmant diverses fulles s'obtenien rotlles, que poden arribar a diversos metres i solien guardar-se enrotllats entorn a un suport cilíndric de fusta, per això el seu nom. L'escorça dels arbres, com el Til·ler també es van utilitzar. [2]
D'acord amb Herodot (Història 5:58), el fenicis van portar l'escriptura i el papir a Grècia al voltant del segle X o IX abans de Crist. La paraula grega per al papir com a material d'escriptura (biblion) i per als llibres (Biblos) procedeixen del port fenici Biblos, a través del qual es va exportar el papir a Grècia. [3] Dels grecs també prové la paraula grega τόμος (tomus), que originalment significava una llesca o peça i des d'aquell moment es va fer servir per referir-se a "un rotlle de papir". Tomus fou utilitzat pels llatins amb exactament el mateix significat que el volum.
Tant si eren fets de papir, pergamí, o de paper de l'Àsia oriental, els rotlles varen ser la forma dominant de llibre en la cultura hel·lenística, romana, xinesa i hebrea. El format més modern que va supossar el còdex més similar a un llibre, va despegar al món romà en l'antiguitat tardana, però el format de rotlles va persistir molt més temps a l'Àsia.
[edita] Còdex
Els rotlles de papir encara dominaven en el segle I dC com ho demostren els trobats a Pompeia. La primera menció escrita del còdex com una forma de llibre és de Marc Valeri Marcial, en el seu Apophoreta CLXXXIV al final del segle, on elogia la seva compacitat. No obstant això, el còdex no va guanyar molta popularitat en el món hel·lenístic pagà, i només dins de la comunitat cristiana s'en va fer un ús generalitzat. [4] Aquest canvi va passar gradualment durant els segles III i IV, i les raons per adoptar la forma de còdex del llibre són diverses: el format és més econòmic, ja que ambdós costats del material d'escriptura es poden utilitzar; és portàtil, fàcil per consultar, i fàcils de guardar. Els autors cristians poden també haver volgut distingir els seus escrits dels textos pagans escrits sobre rotlles.
Les tauletes de cera van ser el material d'escriptura habitual a les escoles, a la comptabilitat, i per prendre notes. Tenien l'avantatge de ser reutilitzables: la cera es podia fondre, i tornava a estar "en blanc". El costum d'unir diverses tauletes de cera juntes (pugillares romà) és un possible precursor dels llibres moderns (és a dir, còdex). [5] L'etimologia de la paraula còdex (bloc de fusta) també suggereix que pot haver-se desenvolupat a partir de tauletes de cera de fusta. [6]
En el segle V, Isidor de Sevilla explica la relació entre còdex, llibre i rotlle en el seu Etymologiae (VI.13): "El còdex està compost de molts llibres, un llibre és d'un rotlle. S'anomena còdex a manera de metàfora dels troncs (còdex) dels arbres o les vinyes, com si es tractés d'un magatzem de fusta, perquè conté en si mateix una gran quantitat de llibres, com si fossin les branques".
[edita] Edat Mitjana
[edita] Manuscrits
La caiguda de l'Imperi Romà en el segle V va comportar el declivi de la cultura de l'antiga Roma. Papir era difícil d'obtenir a causa de la manca de contacte amb Egipte, i el pergamí, que s'havia utilitzat durant segles, va començar a ser el principal material d'escriptura.
Els monestirs continuen la tradició d'escriure en llatí a l'Imperi Romà d'Occident. Cassiodor, al monestir de Vivarium (creat al voltant de 540), va destacar la importància de la còpia de texts. [7] Sant Benet de Núrsia, a la seva Regla monachorum (acabada a mitjans del segle VI) també promou la lectura.[8] La Regla de Sant Benet (Cap. XLVIII), que preserva determinats moments per la lectura, va exercir gran influència en la cultura monàstica de l'Edat Mitjana, i, és una de les raons per les quals el clergat eren els lectors predominants. La tradició i l'estil de l'Imperi Romà segueix present, però a poc a poc la peculiar cultura del llibre medieval emergirà.
Abans de la invenció i adopció de la premsa, gairebé tots els llibres es copiaven a mà, fent els llibres cars i relativament poc freqüents. Als petits monestirs generalment només hi havia una dotzena de llibres. ALs que eren de mida mitjana, potser arribaven a un parell de centenars. Al segle IX, les grans col·leccions arribaven al voltant de 500 volums, i fins i tot a finals de l'Edat Mitjana, a la biblioteca pontifícia d'Avinyó i a la biblioteca de París (Sorbona), atessorava només uns 2.000 volums. [9]
Els llibres eren copiats i il·luminats pels monjos al scriptorium (sala d'escriptura) d'un monestir. Els llums i les espelmes estaven prohibides per a evitar incendis, i els monjos no podien parlar per no cometre errades. Tota comunicació era duta a terme mitjançant els signes.
Hi ha quatre tipus d'escriptors:
- Cal·lígrafs o copistes, en la producció de llibres, els que s'ocupen de la producció de base i de la correspondència
- Correctors, que recopilen i comparen els llibres acabats amb el manuscrit del qual s'han produït
- Il·luminadors, que pintaven les imatges i il·lustracions multicolor o il·luminacions, que eren l'equivalent als actuals grafistes.
- Rubricadors, que escribien les rúbriques o capçaleres dels capítols i altres parts de text a destacar i que es feia habitualment amb lletres vermelles.
El procés de producció era llarg i laboriós. Calia preparar el pergamí i aplanar els fulls individualment amb un instrument rom. Després el cal·lígrafs transcrivia el text deixant en blanc les àrees de la il·lustració i la rubricació. Per últim, el llibre estava llest per l'enquadernació. [10]
En l'antiguitat es coneixien diferents tipus de tinta, generalment a partir de sutge i goma, i més tard també de colorants vegetals i vidriol de ferro. Això va donar a l'escriptura el típic color negre marró, però no eren aquets els únics colors utilitzats. Hi ha textos escrits en vermell, o fins i tot a l'or, i per les il·luminacions s'utilitzaven diferents colors. A vegades tot el pergamí era de color morat, i el text està escrit amb or o plata (per exemple, Codex argenteus).< ref> Bernhard Bischoff. Paleografia Llatina, pp. 16.-17.</Ref>
Els monjos irlandesos varen introduir l'espaiament entre les paraules en el segle VII. Això va facilitar la lectura, ja que aquests monjos tendien a estar menys familiaritzats amb el llatí. Tanmateix, l'ús dels espais entre les paraules no es convertiria en comú fins el segle XII. S'ha argumentat, [11] que l'ús d'espai entre les paraules mostra la transició de la lectura semi-vocalitzada a la lectura silenciosa.
Els primers llibres utilitzaven pergamí o vitela (pell de vedell) per als fulls. Les cobertes del llibre es feien de fusta i cobertes de cuir. Com el pergamí sec tendeix a agafar la forma d'abans de la seva elaboració, els llibres van ser equipats amb fermalls i corretges. Durant l'edat mitjana, quan només les esglésies, universitats i homes pertanyents a la noblesa podien disposar de llibres, aquests eren sovint posats sota clau per evitar els furts. Els anomenats libri catenati es van utilitzar fins al segle XVIII.
Al principi la majoria dels llibres van ser copiats als monestirs, d'un en un. Amb el sorgiment de les universitats al segle XIII, el major accés als manuscrits dur a un augment de la demanda de llibres, i va aparèixer un nou sistema per copiar llibres. Els llibres van ser dividits en fulls solts (pecia), que es prestava a diferents copistes, per la qual cosa la velocitat de producció de llibres va augmentar considerablement. El sistema es va mantenir pels gremis d'impressors, que eren seculars, i produien tant material religiós com laic. [12]
El Judaisme, ha mantingut l'art de l'escriba fins al present. Segons la tradició jueva, el rotlle amb la Torà en una sinagoga ha de ser escrit a mà sobre pergamí. No és vàlid un llibre imprés, encara que la congregació pot fer-los servir per l'oració i per estudiar fora de la sinagoga. El Sofer (escriba) és un respectat membre de qualsevol comunitat jueva.
Avançada l'edat mitjana els llibres començaren a ser produïts per impressió de blocs. La tècnica de impressió de blocs consisteix a tallar sobre una post de fusta la imatge de cada pàgina d'un llibre. La post amb el relleu era, més tard, tintada i utilitzada per crear nombroses còpies d'aquella pàgina. Tanmateix, crear un llibre sencer mitjançant aquest mètode era una tasca costosa, ja que necessitava d'una post tallada per cada pàgina.
[edita] Impressió de bloc de fusta
En la impressió en fusta, es treballa amb una imatge en relleu de tota una pàgina tallada en blocs de fusta que, un cop entintada, s'utilitza per a imprimir còpies d'aquesta pàgina. Aquest mètode es va originar a la Xina, a la dinastia Han (220 Ac), com a mètode d'impressió de tèxtil i més tard de paper, i va ser àmpliament utilitzat a tot l'Àsia Oriental. El llibre imprès més antic fet per aquest mètode és El Sutra del Diamant ( 868 dC).
El mètode (anomenat xilografia quan s'utilitzen en l'art) va arribar a Europa a principis de segle XIV. Llibres (coneguts com xilografiats), així com baralles de cartes i imatges religioses, van començar a ser produïdes per aquest mètode. La creació d'un llibre sencer és un procés ardu, que requereix un bloc tallat a mà per cada pàgina, i els blocs de fusta tendeixen a trencar-se, si es conserven per un període llarg de temps.
[edita] Tipus mòbils i incunables
El inventor xinès Pi Sheng va fer tipus mòbils de fang al voltant de 1045, però no es coneixen exemples de la seva impressió. Els tipus mòbils de metall es van inventar a Corea a la Dinastia Goryeo (al voltant de 1230), però no van ser àmpliament utilitzats degut, en part a l'enorme conjunt de caràcters del xinès. Al voltant de 1450, pel que comunament es considera com una invenció independent, Johannes Gutenberg va inventar els tipus mòbils a Europa, juntament amb innovacions en el tipus de fosa sobre la base d'una matriu i una motlle manual. Aquesta invenció va fer, gradualment, que els llibres fossin menys cars de produir, i més àmpliament disponibles. Els primers llibres impresos, els fulls solts i les imatges que van ser creades abans de l'any 1501 a Europa són coneguts com incunables. Un home nascut el 1453, any de la caiguda de Constantinoble, podria mirar enrere en el seu cinquantè aniversari i veure que s'havien imprés prop de vuit milions de llibres, potser més que tots els escriptors d'Europa haurien produït des de Constantí va fundar la seva ciutat l'any 330.[13]
[edita] El llibre imprès
Les impremtes a vapor es varen fer populars a començaments dels anys 1800. Aquestes màquines podien imprimir 1.100 fulls per hora, mentre que manualment només es podien montar 2.000 lletres per hora.
Les premses de monotipies i linotipies es varen introduir a finals del segle XIX. Es podien montar més de 6.000 lletres per hora i una línia completa de tipus a la vegada.
Durant els segles següents s'invertí molt d'esforç en la millora de la premsa d'impressió i la llibertat de premsa a través de la progressiva relaxació de les restrictives lleis de censura donant pas a un nou tipus de conceptes i legislació que regulen la propietat dels contiguts com ara la propietat intel·lectual, el domini públic, i els drets d'autor.
A mitjan segle XIX el paper va començar a ser fabricat amb cel·lulosa per ser més econòmica. En fer-se més barat els costs de producció dels llibres va augmentar la lectura al públic general. Això va fer que augmentés l'índex d'alfabetització en països industrialitzats i va facilitar el repartiment de informació durant la segona revolució industrial (1870-1914).
Tanmateix, la cel·lulosa contenia àcids que causaven l'eventual destrucció del material imprès. Actualment les biblioteques han d'encarregar-se de desacidificar massivament els seus llibres més vells. Actualment corren perill els llibres impresos entre 1850 i 1950. Els llibres més recents són impresos en paper alcalí, llibre d'àcid.
En encarregar-se de la cura dels llibres han de prendre's en consideració la possibilitat de canvis químics a la tapa i el text. Els llibres han de ser conservats en llocs amb poca llum, lluny de la llum solar, en temperatures baixes i amb humitat moderada. Els llibres més pesats necessiten ser "premsats" entre altres volums per mantenir la seva forma. Per aquesta raó es recomana agrupar els llibres per la seva mida.
A l'antiguitat les biblioteques eren un privilegi de la reialesa, insitucions religioses, universitats i persones amb molts diners.
Al llarg del segle XX s'ha experimentat un constant creixement en la demanda dels llibres, sovint coneguda com l'explosió de la informació. Amb l'aparició de la publicació electrònica i d'Internet, molta de la informació més recent o volumètrica no és impresa directament en llibres sinó distribuïda electrònicament. Això no necessàriament facilita la feina a les biblioteques i fins ara no ha reduït l'índex de publicacions sobre el paper; al contrari del que es pogués pensar, l'aparició de tecnologies digitals han obert una nova forma de dissenyar i produir llibres, permetent una explosió de la indústria editorial en els últims anys del segle XX i els primers del segle XXI.
[edita] El llibre electrònic
A finals del 1971 va començar a desenvolupar-se allò que avui dia s'anomena llibre digital o electrònic. Michael Hart fou l'impulsor del Projecte Gutemberg que consistia a la creació d'una bilioteca digital totalment de franc on es pogués trobar obres d'autors com Shakespeare, Poe i Dante entre d'altres, totes elles obres de domini públic. El 1981 es produeix un important avenç ja que surt en venda el primer llibre electrònic: Random House's Electronic Dictionary. Tanmateix fou al març del 2001 quan el llibre digital (també conegut com eBook) va experimentar la seva màxima expansió gràcies al novel·lista Stephen King qui va llançar al mercat a través de la xarxa el seu nobel Riding the Bullet. L'obra en menys de 48 hores va vendre més de mig milió de còpies, al preu de dos dòlars i mig la còpia. El mes següent Putin també va treure a través d'Internet les seves memòries.
Des d'aquest moment van començar a aparèixer diverses editorials electròniques i moltes botigues virtuals van començar a incorporar llibres electrònics als seus catàlegs.
[edita] Confecció del llibre
Normalment, el llibre consisteix en un imprès en grans fulls de paper (folis) cadascun dels quals conté vuit pàgines a cada cara, tot i que les premses més modernes poden imprimir setze, trenta-dues i fins a seixanta-quatre pàgines per cara. Cadascun d'aquests grans folis es plega diverses vegades fins a convertir-lo en un plec (o quadern) de setze pàgines; els plecs es numeren i ordenen pel sistema de la signatura. Tret del cas de l'enquadernació a l'americana, els plecs es cusen o enganxen pel llom; aquest es pot arrodonir (llom clàssic) o deixar pla (llom modern); també s'hi poden enganxar les capçades i, si cal, una malla de tela per a assegurar-ne les parts. En cas que l'enquadernació hagi d'ésser en tapa dura, es marca un endit vora el llom, que té com a funció facilitar l'obertura del llibre, i el qual es reflectirà en el queixell de l'enquadernació. Per fi la tripa (el conjunt de plecs relligats) es guillotina per tres costats (per tots quatre, en l'enquadernació a l'americana) i es procedeix a l'enquadernació pròpiament dita (fixació de les cobertes, amb eventual presència de guardes, nervis, entrenervis, teixell, etc.). Tradicionalment aquesta tasca era manual; avui dia l'habitual és fer-la automàticament i en sèrie.
Moltes vegades el text de l'obra no arriba a cobrir les darreres pàgines, cosa que provoca que alguns llibres tinguin pàgines buides al final, encara que molts cops són aprofitades per a incloure-hi propaganda editorial.
|
|||||
[edita] Bibliografia
- Bohigas, Pere. Resum d'història del llibre. Barcelona: Barcino, 1933. (Col·lecció popular Barcino; 90)
- Carreras, Concepció; Martínez, Concepció; Rovira, Teresa. Organització d'una biblioteca: popular, escolar o infantil. 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1991. (Didàctiques; 10) ISBN 84-297-1631-9
- Dahl, Svend. Historia del libro. Madrid: Alianza, 1982. (Alianza Universidad; 336) ISBN 84-206-2336-9
- Dictionarium bibliothecarii practicum: ad usum internationalem in XXII linguis = The librarian's practical dictionary: in 22 languages = Wörterbuch des Bibliothekars: in 22 Sprachen. Herausg. von Dr. Zoltán Pipics. 7. Auflage. München: Dokumentation, 1977. ISBN 3-7940-4110-0
- Extracte del Reglament del Dipòsit Legal; Normes per a l'establiment del número d'ISBN; Normes per a la inscripció d'obres en el Registre de la Propietat Intel•elctual; Recomanacions per a la impressió dels fulls de portada i portadella. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1987. ISBN 84-393-0812-4
- Martínez de Sousa, José. Diccionario de edición, tipografía y artes gráficas.Gijón: Trea, 2001. (Biblioteconomía y administración cultural; 46) ISBN 84-95178-96-6
- Pujol, Josep M.; Solà, Joan. Ortotipografia: manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. 2a ed., rev. Barcelona: Columna, 1995. ISBN 84-7809-632-9
- TERMCAT, Centre de Terminologia. Lèxic d'arts gràfiques i edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d'Indústria i Energia, 1993. (La indústria a Catalunya) ISBN 84-393-2698-X
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Com es fa un llibre: propostes didàctiques, de la Fundació Bromera.
