Lliga Comunista Revolucionària

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
W21-1a.svg
 Aquest article s'està elaborant i està inacabat.
Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los.
Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
Aquest article tracta sobre l'organització d'àmbit de l'Estat espanyol. Vegeu-ne altres significats a « Lliga Comunista Revolucionària (França)».
Logo de la LCR a les eleccions de 1977

La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) fou una organització política d'àmbit de l'Estat espanyol, fundada el 1970, sorgida del grup català Comunismo i militants del Frente de Liberación Popular i del Front Obrer de Catalunya. D'orientació trotskista, era la secció a l'Estat espanyol de la Quarta Internacional (Secretariat Unificat). Va nàixer sota la influència i el ressò del maig francès, la formació en aquell país de l'organització homònima encapçalada per Krivine, Bensaid i Weber, líders de les revoltes estudiantils del 68, amb la missió de bastir un Partit dels Revolucionaris que refusés la col·laboració de classes. Per a l'Estat espanyol defensava la creació d'una federació de repúbliques socialistes de consells obrers, a partir de reconèixer el dret a l'autodeterminació dels pobles. El 1972 un sector va escindir-se baix el nom de Lliga Comunista; posteriorment reunificats, un petit grup va originar el Partit Socialista dels Treballadors, de tendència morenista.

Taula de continguts

Franquisme i Transició [modifica]

El 1973, s'unificà amb el sector obrerista d'ETA, la VI Assemblea, implantant-se així a Euskalherria i passant-se a anomenar LCR-ETA-VI, fins el 1976 que va recuperar el nom original (en aquest país es va anomenar Liga Komunista Iraultzailea, formant un partit independent a mitjans dels 80). Encara il·legals com tota l'extrema esquerra, davant les eleccions del 15 de juny del 1977 impulsà la coalició Front per la Unitat dels Treballadors, amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista, Acció Comunista i l'OIC. El 1978 la Lliga Comunista es reincorporà a la LCR. En aquell mateix any en fou assassinat el militant basconavarrès Germán Rodriguez per part de la policia espanyola que va a entrar "sense importar matar" (sic) en els encierros dels sanfermines d'aquell any.

Per aquella època la implantació catalana de la LCR es centrava en terres barcelonines, era més fluixa a terres valencianes i mallorquines. Malgrat l'origen estudiantil i de classe mitjana de molts dels seus membres, de forma similar a d'altres organitzacions d'influència trotskista i en mig de les lluites socials de la Transició on el moviment obrer en fou un dels principals protagonistes, el component obrer i la imatge obrerista eren més destacades en la LCR que en altres organitzacions de l'extrema esquerra comunista o independentista. Incidí de forma especial en la formació de les Comissions Obreres on destacà gent com Joaquin Nieto dirigent sindical a les vagues de la construcció de 1976-1977; o en el llançament de la publicació barcelonina El Viejo Topo. Les seves cares visibles eren Miguel Romero a Madrid, Pau Pons a Barcelona o Joxe Iriarte Bikila a Euskalherria.

Amb el Moviment Comunista del País Valencià (MCPV) va formar la coalició Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). El 1980 en les eleccions autonòmiques catalanes impulsà la coalició Unitat pel Socialisme, i el 1982, davant les eleccions, es presentà a aquest territori dins la coalició Front Comunista de Catalunya. A les eleccions autonòmiques basques, s'integrà en la coalició Auzolan, amb l'EMK i LAIA.

Les seves publicacions eren Combate i Comunismo, Inprecor en l'àmbit internacional en castellà, Barricada la de les seves joventuts, les Joventuts Comunistes Revolucionàries. A Catalunya el portaveu era Demà.

Els anys 80 [modifica]

A partir del desencís de la Transició i, de forma similar en tots els partits d'esquerra o extrema esquerra, perd bona part de la seva militància. Tanmateix, juntament amb l'MC i els sectors que sobreviuen a la post-Transició (Mientras Tanto, La Puça el General, en alguns casos el Partit dels i les Comunistes de Catalunya...), s'aboca a l'activisme en els nous moviments socials de base que creixeran amb posterioritat al 23-F: pacifisme i antiotan, solidaritat internacional principalment amb la Revolució Sandinista, feminisme, alliberament gai i lesbià, antinuclear i ecologisme, estudiantil, antimilitarisme, objecció i insubmissió (el primer insubmís condemnat en un consell de guerra a l'Estat espanyol fou Josep Maria Moragriega militant barceloní de la LCR, 9 mesos en una presó militar).[1] Continua la seva petita incidència al moviment obrer amb la participació en vagues generals com la de 12 de juny de 1985 o la del 14D (14 de desembre de 1988), mitjançant la corrent d'esquerra sindical a les Comissions Obreres o amb la presència preponderant a comitès d'empresa del metall (ambdues plantes de SEAT, Miniwatt-Philips) o de banca, principalment a Catalunya. La cara visible a Catalunya era José Borrás.

En l'àmbit del Països Catalans va participar des d'un primer moment en La Crida a la Solidaritat. Després de la sortida de Colom, fou amb sectors de base d'aquest darrer moviment, el pacte amb el Moviment Comunista, el Moviment de Defensa de la Terra, el Moviment d'Esquerra Nacionalista i el recolzament del col·lectiu Nova Falç que es va donar suport a Herri Batasuna a les eleccions europees de 1987. Els 53.000 vots catalans (40.000 al Principat) de la plataforma presagiaven un nou rumb en l'esquerra radical catalana, que fou bruscament tallat, però, per les conseqüències de l'acció d'ETA a la planta d'Hipercor del popular barri barceloní de La Sagrera. Malgrat això, l'orientació que anava agafant tant la LCR com l'MC era l'apropament al moviment independentista, amb l'assumpció a Catalunya del Dret a la Independència en el Vè. Congrés de 1987 i una reorganització nacional de les seves estructures. A principis dels 90, l'onada autodeterminista influenciada pels processos a les repúbliques bàltiques i a l'Est, va donar peu a noves mobilitzacions i a noves formacions com Assemblea Unitària per l'Autodeterminació, posteriorment l'Assemblea d'Unitat Popular. De fet, però, ni l'esquerra comunista com la LCR o l'MC -ja en la unificada i conflictiva Revolta- ni altres sectors alternatius gairebé participaren en aquests projectes, que al seu torn acabaran desapareixent.

Unificació amb l'MC i desaparició [modifica]

Des des de finals dels 1980 s'inicià un període de col·laboració estreta amb el Moviment Comunista (MC), que en el cas valencià ja s'havia plasmat, un cop ja extinta la EUPV original, en la formació del col·lectiu Revolta. La unificació a nivell estatal va donar lloc a un seguit d'organitzacions federades (Revolta, Liberacion, Zutik...), als primers 90. En aquells anys posteriors a la caiguda del mur, a nivell mundial, l'esquerra radical nascuda al voltant del 68 va registrar retrocessos i canvis importants, moltes vegades la desaparició. Fruit entre d'altres d'aquest context, l'esmentat procés d'unificació amb l'MC a l'Estat espanyol va resultar un fracàs i la dissolució de la majoria d'organitzacions que n'eren el resultat.

Actualitat [modifica]

El fracàs de la unificació amb l'MC va portar al 1992 a la dissolució tant de l'experiència unitària com d'ambdues experiències anteriors, amb l'excepció de Zutik a Euskalherria. Els pocs militants que quedaven de la LCR integrats a Esquerra Alternativa, inclòs el seu ideòleg Jaime Pastor Verdú, van formar l'organització Espai Alternatiu junt amb ecosocialistes, la qual fou un corrent intern d'Esquerra Unida, tot i que funcionant també com a organització sobirana, mantenint algun senyal d'identitat i comunitat, com la revista Viento Sur. No obstant això, l'organització es va anar consolidant a escala estatal i des del seu últim congrés. Així, al desembre 2007, després de la seva V Trobada Confederal, l'organització decidix la seua eixida d'IU, així com el canvi de nom pel d'Esquerra Anticapitalista, i la concurrència a les eleccions europees de juny de 2009 junt amb l'NPA de França (Nou Partit Anticapitalista impulsat per la LCR francesa) i Sinistra Crítica en Itàlia.

A pesar de les discrepàncies de molts dels antics membres i dirigents de la LCR i de l'antic Secretariat Unificat de la IV Internacional, Esquerra Anticapitalista es reivindica successora de la LCR i continuadora d'este últim. A nivell de Catalunya, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, l'organització liderada per Esther Vivas, n'ha reinvidicat la seva herència i, de fet, en formen part algunes de les antigues membres d'aquella formació. També a nivell estatal, s'en reivindica Socialismo 21, integrada en bona part a Izquierda Unida.

Militants destacats [modifica]

Si bé la militància a la LCR fou una de les experiències esquerranoses més reeixides de la generació de la Transició (l'antiga ministra del Partit Popular Pilar del Castillo n'és un exemple curiós) i, en menor grau, als anys 80, es pot destacar coneguts personatges ben diversos que procedeixen o varen passar per aquella organització tals com el productor i empresari mediàtic Jaume Roures, l'especialista en història militar Xavier Hernàndez, l'ex-eurodiputat José María Mendiluce, l'actor Jordi Dauder, el cantautor Eduard Canimas, l'historiador José Gutierrez-Álvarez, el portaveu pacifista Francesc Tubau, el portaveu del Front d'Alliberament Gai de Catalunya Eugeni Rodriguez, la feminista Montserrat Cervera, el sindicalista Llorenç Buades, l'economista Daniel Raventós, els dirigents d'IU Jaime Pastor i Diosdado Toledano o el diputat d'Amaiur al Congrés espanyol, Sabino Cuadra. I també un bon grapat d'actuals activistes de base del moviment obrer, dels moviments socials alternatius i dels moviments d'alliberament nacional català, basc i andalús..

Referències [modifica]

  1. ↑ Movimiento de Objeción de Conciencia. Informe sobre la represión a los insumisos 1998

Bibliografia [modifica]

Crystal Clear app virussafe.png
 Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.
Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets.

Enllaços externs [modifica]

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lliga_Comunista_Revolucionària&oldid=11468748»