Estats membres de les Nacions Unides

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Mapa dels Estats membres de les Nacions Unides, amb els seus territoris (inclosos els territoris dependents reconeguts per l'ONU en blau.[1] Els següents territoris han estat exclosos, atès que l'ONU no els considera part de cap estat membre: Ciutat del Vaticà (la Santa Seu té l'estatus d'estat observador no-membre), els Territoris Palestins (Palestina està representada per l'OAP, amb la categoria d'observador, el Sàhara Occidental (estatus en disputa entre el Marroc i el Front Polisario), i l'Antàrtida (regulada pel Tractat Antàrtic). Els territoris o estats no reconeguts no estan exclosos a causa de la posició de les Nacions Unides que formen part d'algun altre estat membre de l'ONU, inclosos, per exemple, els territoris governats per la República de la Xina (Taiwan i altres illes més petites), atès que els membres de l'ONU van votar per considerar que la República Popular de la Xina és l'únic representant legal de la Xina davant les Nacions Unides i que les Nacions Unides no posen en dubte la seva afirmació que Taiwan forma part de la Xina.
Banderes dels estats membres de l'ONU, al davant de la Palau de les Nacions (Ginebra, Suïssa).

Actualment hi ha 193 estats membres de les Nacions Unides, i cadascun d'ells és un membre de l'Assemblea General de les Nacions Unides.[2]

El criteri per admetre nous estats membres, segons la Carta de les Nacions Unides capítol II, article 4:[3] és el següent:

« 1. La pertinença a les Nacions Unides està oberta a tots els altres Estats amants de la pau que acceptin les obligacions consignades en la Carta i que, segons el parer de l'Organització, estiguin capacitats i disposats per dur a terme aquestes obligacions.

2. L'admissió d'aquests Estats com a Membres de les Nacions Unides s'efectuarà per decisió de l'Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat.

»

Una recomanació d'admissió del Consell de Seguretat exigeix els vots afirmatius d'almenys nou dels quinze membres del consell, i que cap dels cinc membres permanents no hi voti en contra. La recomanació del Consell de Seguretat, llavors ha de ser posteriorment aprovada en l'Assemblea General per una majoria de dos terços.[4]

En principi, només els estats sobirans poden esdevenir membres de l'ONU, i actualment tots els seus membres són estats sobirans (tot i que un petit nombre de membres no eren sobirans quan van entrar a l'ONU). La Ciutat del Vaticà és actualment l'únic estat sobirà reconegut internacionalment que no forma part de les Nacions Unides (si bé la Santa Seu té la categoria d'observador). Com que un Estat només pot ser admès a l'ONU per l'aprovació del Consell de Seguretat i l'Assemblea General, un cert nombre d'estats que poden ser considerats com a estats sobirans d'acord amb els criteris de la Convenció de Montevideo no són membres, perquè l'ONU no considera que tinguin sobirania, a causa principalment de la falta de reconeixement internacional o l'oposició d'alguns membres.

A més dels estats membres, l'ONU també convida estats no membres, organitzacions intergovernamentals i entitats l'estatalitat o sobirania de les quals no està definida amb precisió, per tal que siguin observadors a l'Assemblea General, la qual cosa els concedeix la possibilitat d'assistir, amb veu però sense vot, a les sessions de l'Assemblea General.

Membres originals[modifica]

Mapa dels actuals estats membres de les Nacions Unides, classificats per dates d'admissió.
  1945 (membres originals)
  1946–1959
  1960–1989
  1990–present
  Estats observadors no membres

L'ONU va començar a existir oficialment el 24 d'octubre de 1945, després de ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU (la República de la Xina la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques els Estats Units d'Amèrica, França i Regne Unit) i una majoria dels altres signataris.[5] Un total de 51 membres originals (o membres fundadors) s'hi van unir aquell any; 50 d'ells signaren la Carta a la Conferència de les Nacions Unides sobre Organització Internacional a San Francisco el 26 de juny de 1945, mentre que Polònia, que no estava representada a la conferència, la signà el 15 d'octubre de 1945.[6]

Entre els membres originals, 49 o bé encara són membres de les Nacions Unides o la seva pertinença a l'ONU va continuar com a estat successor (vegeu la taula de més avall); així per exemple, la pertinença de l'URSS fou continuada per la de la Federació Russa després de la seva dissolució. Els altres dos membres originals, Txecoslovàquia i Iugoslàvia s'han dissolt, i per bé que els estats independents que han sorgit en aquells territoris, a conseqüència de la dissolució, han estat admesos com a membres de ple dret de l'ONU, els estats en si no han tingut continuïtat en un altre.

Quan es va fundar l'ONU, el lloc de la Xina l'ocupava la República de la Xina, però com a resultat de la Resolució 2578, en l'actualitat l'ocupa la República Popular de la Xina.

Un cert nombre dels membres originals no eren sobirans quan es van unir a l'ONU, i només posteriorment aconseguiren la seva independència:[7]

  • Nova Zelanda, si bé era de facto un estat sobirà en aquella època, "només aconseguí la plena capacitat de tenir relacions amb altres estats el 1947 quan aprovà l'Acta d'Adopció de l'Estatut de Westminster de 1947. Això va tenir lloc 16 anys després que el Parlament britànic aprovés l'Estatut de Westminster de 1931, que reconeixia l'autonomia de Nova Zelanda. Si ho jutgem pels criteris de la Convenció de Montevideo, Nova Zelanda no aconseguia la plena consideració estatal de iure fins a 1947."[8]

Membres actuals[modifica]

Els membres actuals i les seves dates d'admissió estan llistats més avall. En negreta, els països que foren membres originals.[9][10]

L'ordre alfabètic el determina la denominació oficial del país, i s'utilitza per determinar com han de seure els representants dels estats a les sessions l'Assemblea General, on se celebra cada any un sorteig per seleccionar un estat membre com a punt de partida.[11] Uns quants membres utilitzen els seus noms complets oficials en les seves designacions oficials, per la qual cosa la seva ordenació es fa fora de l'ordre dels seus noms comuns: República Democràtica Popular de Corea, República Democràtica del Congo, la República de Corea, la República de Moldàvia, la República de Macedònia del Nord i la República Unida de Tanzània.

País Data d'ingrés
Afganistan Afganistan 19 de novembre de 1946
Albània Albània 14 de desembre de 1955
Alemanya Alemanya[12] 18 de setembre de 1973
Andorra Andorra 28 de juliol de 1993
Angola Angola 1 de desembre de 1976
Antigua i Barbuda Antigua i Barbuda 11 de novembre de 1981
Aràbia Saudita Aràbia Saudita 24 d'octubre de 1945
Algèria Algèria 8 d'octubre de 1962
Argentina Argentina 24 d'octubre de 1945
Armènia Armènia[13] 2 de març de 1992
Austràlia Austràlia 1 de novembre de 1945
Àustria Àustria 14 de desembre de 1955
Azerbaidjan Azerbaidjan[13] 2 de març de 1992
Bahames Bahames 18 de setembre de 1973
Bangladesh Bangladesh 17 de setembre de 1974
Barbados Barbados 9 de desembre de 1966
Bahrain Bahrain 21 de setembre de 1971
Belarús Belarús[13][14] 24 d'octubre de 1945
Bèlgica Bèlgica 27 de desembre de 1945
Belize Belize 25 de setembre de 1981
Benín Benín 20 de setembre de 1960
Bhutan Bhutan 21 de setembre de 1971
Bolívia Bolívia 14 de novembre de 1945
Bòsnia i Herzegovina Bòsnia i Hercegovina[15] 22 de maig de 1992
Botswana Botswana 17 d'octubre de 1966
Brasil Brasil 24 d'octubre de 1945
Brunei Brunei 21 de setembre de 1984
Bulgària Bulgària 14 de desembre de 1955
Burkina Faso Burkina Faso 20 de setembre de 1960
Burundi Burundi 18 de setembre de 1962
Cap Verd Cap Verd 16 de setembre de 1975
Cambodja Cambodja 14 de desembre de 1955
Camerun Camerun 20 de setembre de 1960
Canadà Canadà 9 de novembre de 1945
Qatar Qatar 21 de setembre de 1971
Txad Txad 20 de setembre de 1960
Xile Xile 24 d'octubre de 1945
República Popular de la Xina R.P. de la Xina[16] 24 d'octubre de 1945
Cyprus Xipre 20 de setembre de 1960
Colòmbia Colòmbia 5 de novembre de 1945
Comoros Comores 12 de novembre de 1975
República del Congo Rep. del Congo 20 de setembre de 1960
Costa Rica Costa Rica 2 de novembre de 1945
Costa d'Ivori Costa d'Ivori 20 de setembre de 1960
Croàcia Croàcia[15] 22 de maig de 1992
Cuba Cuba 24 d'octubre de 1945
Dinamarca Dinamarca 24 d'octubre de 1945
Dominica Dominica 18 de desembre de 1978
Equador Equador 21 de desembre de 1945
Egipte Egipte[17] 24 d'octubre de 1945
El Salvador El Salvador 24 d'octubre de 1945
Emirats Àrabs Units Emirats Àrabs Units 9 de desembre de 1971
Eritrea Eritrea 28 de maig de 1993
Eslovàquia Eslovàquia[18] 19 de gener de 1993
Eslovènia Eslovènia[15] 22 de maig de 1992
Espanya Espanya 14 de desembre de 1955
Estats Units Estats Units 24 d'octubre de 1945
Estònia Estònia[13] 17 de setembre de 1991
Etiòpia Etiòpia 13 de novembre de 1945
Rússia Rússia[13] 24 d'octubre de 1945
Fiji Fiji 13 d'octubre de 1970
Filipines Filipines 24 d'octubre de 1945
Finlàndia Finlàndia 14 de desembre de 1955
França França 24 d'octubre de 1945
Gabon Gabon 20 de setembre de 1960
Gàmbia Gàmbia 21 de setembre de 1965
Geòrgia Geòrgia[13] 31 de juliol de 1992
Ghana Ghana 8 de març de 1957
Grenada Grenada 17 de setembre de 1974
Grècia Grècia 25 d'octubre de 1945
Guatemala Guatemala 21 de novembre de 1945
Guinea Guinea 12 de desembre de 1958
Guinea Bissau Guinea Bissau 17 de setembre de 1974
Guinea Equatorial Guinea Equatorial 12 de novembre de 1968
Guyana Guyana 20 de setembre de 1966
Haití Haití 24 d'octubre de 1945
Hondures Hondures 17 de desembre de 1945
Hongria Hongria 14 de desembre de 1955
Índia Índia 30 d'octubre de 1945
Indonèsia Indonèsia 28 de setembre de 1950
Iran Iran 24 d'octubre de 1945
Iraq Iraq 21 de desembre de 1945
Irlanda Irlanda 14 de desembre de 1955
Islàndia Islàndia 19 de novembre de 1946
Illes Marshall Illes Marshall 17 de setembre de 1991
Salomó Illes Salomó 19 de setembre de 1978
Israel Israel 11 de maig de 1949
Itàlia Itàlia 14 de desembre de 1955
Jamaica Jamaica 18 de setembre de 1962
Japó Japó 18 de desembre de 1956
Jordània Jordània 14 de desembre de 1955
Kazakhstan Kazakhstan[13] 2 de març de 1992
Kenya Kenya 16 de desembre de 1963
Kirguizstan Kirguizstan[13] 2 de març de 1992
Kiribati Kiribati 14 de setembre de 1999
Kuwait Kuwait 14 de maig de 1963
Lesotho Lesotho 17 d'octubre de 1966
Letònia Letònia[13] 17 de setembre de 1991
Líban Líban 24 d'octubre de 1945
Líbia Líbia 14 de desembre de 1955
Libèria Libèria 2 de novembre de 1945
Liechtenstein Liechtenstein 18 de setembre de 1990
Lituània Lituània[13] 17 de setembre de 1991
Luxemburg Luxemburg 24 d'octubre de 1945
Macedonia Macedònia del Nord[15] 8 d'abril de 1993
Madagascar Madagascar 20 de setembre de 1960
Malàisia Malàisia 17 de setembre de 1957
Malawi Malawi 1 de desembre de 1964
Maldives Maldives 21 de setembre de 1965
Mali Mali 28 de setembre de 1960
Malta Malta 1 de desembre de 1964
Marroc Marroc 12 de novembre de 1956
Maurici Maurici 24 d'abril de 1968
Mauritània Mauritània 27 d'octubre de 1961
Mèxic Mèxic 7 de novembre de 1945
Micronèsia Micronèsia 17 de setembre de 1991
Mònaco Mònaco 28 de maig de 1993
Montenegro Montenegro[15] 28 de juny de 2006
Mongòlia Mongòlia 27 d'octubre de 1961
Moçambic Moçambic 16 de setembre de 1975
Myanmar Myanmar 19 d'abril de 1948
Namíbia Namíbia 23 d'abril de 1990
Nauru Nauru 14 de setembre de 1999
Nepal Nepal 14 de desembre de 1955
Nicaragua Nicaragua 24 d'octubre de 1945
Níger Níger 20 de setembre de 1960
Nigèria Nigèria 7 d'octubre de 1960
Noruega Noruega 27 de novembre de 1945
Nova Zelanda Nova Zelanda 24 d'octubre de 1945
Oman Oman 7 d'octubre de 1971
Països Baixos Països Baixos 10 de desembre de 1945
Pakistan Pakistan 30 de setembre de 1947
Palau República de Palau 15 de desembre de 1994
Panamà Panamà 13 de novembre de 1945
Papua Nova Guinea Papua Nova Guinea 10 d'octubre de 1975
Paraguai Paraguai 24 d'octubre de 1945
Perú Perú 31 d'octubre de 1945
Polònia Polònia 24 d'octubre de 1945
Portugal Portugal 14 de desembre de 1955
Regne Unit Regne Unit 24 d'octubre de 1945
Síria Síria[17] 24 d'octubre de 1945
República Centreafricana República Centreafricana 20 de setembre de 1960
Txèquia Txèquia[18] 19 de gener de 1993
Corea del Sud Corea del Sud 17 de setembre de 1991
República Democràtica del Congo R.D. del Congo 20 de setembre de 1960
Laos Laos 14 de desembre de 1955
República Dominicana República Dominicana 24 d'octubre de 1945
Moldàvia Moldàvia[13] 2 de març de 1992
Corea del Nord Corea del Nord 17 de setembre de 1991
Tanzània Tanzània[19] 14 de desembre de 1961
Rwanda Ruanda 18 de setembre de 1962
Romania Romania 14 de desembre de 1955
Saint Kitts i Nevis Saint Kitts i Nevis 23 de setembre de 1983
Samoa Samoa 15 de desembre de 1976
San Marino San Marino 2 de març de 1992
Saint Lucia Saint Lucia 18 de setembre de 1979
São Tomé i Príncipe São Tomé i Príncipe 16 de setembre de 1975
Saint Vincent i les Grenadines Saint Vincent i les Grenadines 16 de setembre de 1980
Senegal Senegal 28 de setembre de 1960
Sèrbia Sèrbia[15] 1 de novembre del 2000
Seychelles Seychelles 21 de setembre de 1976
Sierra Leone Sierra Leone 27 de setembre de 1961
Singapur Singapur 21 de setembre de 1965
Somàlia Somàlia 20 de setembre de 1960
Sri Lanka Sri Lanka 14 de desembre de 1955
Sud-àfrica Sud-àfrica 7 de novembre de 1945
Sudan Sudan 12 de novembre de 1956
Sudan del Sud Sudan del Sud 14 de juliol de 2011
Suècia Suècia 19 de novembre de 1946
 Suïssa 10 de setembre de 2002
Surinam Surinam 4 de desembre de 1975
Eswatini Eswatini 24 de setembre de 1968
Tailàndia Tailàndia 16 de desembre de 1946
Tadjikistan Tadjikistan[13] 2 de març de 1992
Timor Oriental Timor Oriental 27 de setembre de 2002
Togo Togo 20 de setembre de 1960
Tonga Tonga 14 de setembre de 1999
Trinitat i Tobago Trinitat i Tobago 18 de setembre de 1962
Tunísia Tunísia 12 de novembre de 1956
Turkmenistan Turkmenistan[13] 2 de març de 1992
Turquia Turquia 24 d'octubre de 1945
Tuvalu Tuvalu 5 de setembre del 2000
Ucraïna[13] 24 d'octubre de 1945
Uganda Uganda 25 d'octubre de 1962
Uruguai Uruguai 18 de desembre de 1945
Uzbekistan Uzbekistan[13] 2 de març de 1992
Vanuatu Vanuatu 15 de setembre de 1981
Veneçuela Veneçuela 15 de novembre de 1945
Vietnam Vietnam 20 de setembre de 1977
Iemen Iemen[20] 30 de setembre de 1947
Djibouti Djibouti 20 de setembre de 1977
Zàmbia Zàmbia 1 de desembre de 1964
Zimbàbue Zimbàbue 25 d'agost de 1980

L'Estat espanyol va ingressar després d'uns anys de presentar candidatura i ser rebutjada pel que es coneix com a Qüestió espanyola: El conjunt de circumstàncies geopolítiques i diplomàtiques que van marcar la relació entre Espanya i les Nacions Unides entre 1945 i 1955, centrades en el fet que l'ONU li va negar l'ingrés en l'organització a causa de la simpatia que el règim de Franco va tenir cap a les potències de l'eix feixista, derrotades en la Segona Guerra Mundial. Finalment, prèvia recomanació del Consell de Seguretat de l'ONU, l'Assemblea General del 14 de desembre de 1945 aprova l'admissió d'Espanya i altres quinze estats.[21] En el Consell de Seguretat, la candidatura espanyola va ser aprovada per 10 vots a favor i l'abstenció de Bèlgica justificada per la no extradició del col·laboracionista nazi León Dagrelle.[22]

Antics membres[modifica]

Cinc antics membres, sigui per la seva dissolució o fusió amb altres membres, no va tenir continuïtat en la seva afiliació a les Nacions Unides per cap altre estat:

D'altra banda, l'URSS i la República Federal de Iugoslàvia (prèviament República Federal Socialista de Iugoslàvia) mantingueren la seva afiliació a l'ONU mitjançant un estat successor després de la seva dissolució, mentre els dos estats que formaven l'efímera República Àrab Unida tornaren a les seves afiliacions separades després de la seva dissolució.

La República de la Xina, actualment un estat de facto amb reconeixement internacional limitat, fou reconeguda prèviament com a representant legítim de la Xina a l'ONU.

Txecoslovàquia entrà a les Nacions Unides com a membre original el 24 d'octubre de 1945. Canvià el seu nom a República Federal Txeca i Eslovaca el 20 d'abril de 1990. Arran de la seva imminent dissolució, en una carta amb data de 10 de desembre de 1992, el seu Representant Permanent informà el Secretari General de les Nacions Unides que la República Federal Txeca i Eslovaca deixaria d'existir el 31 de desembre de 1992 i que la República Txeca i Eslovàquia, com a estats successors, sol·licitarien la seva afiliació a les Nacions Unides. Els dos estats foren admesos a l'ONU el 19 de gener de 1993.[23]

Tant la República Federal d'Alemanya (i.e. Alemanya Occidental) com la República Democràtica Alemanya (i.e. Alemanya Oriental) van ser admeses a les Nacions Unides el 18 de setembre de 1973. Durant la Reunificació alemanya, eficaç des del 3 d'octubre de 1990, el territori de la República Democràtica Alemanya es va convertir en part de la República Federal d'Alemanya, avui coneguda simplement com a Alemanya. En conseqüència, la República Federal d'Alemanya continuà sent un membre de l'ONU, mentre que la República Democràtica Alemanya va deixar d'existir.[23]

República de la Xina[modifica]

La República de la Xina (RDX) es va unir a l'ONU, com a membre original, el 24 d'octubre de 1945, i segons el que estableix la Carta de les Nacions Unides, Capítol V, l'article 23, es va convertir en un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.[24] El 1949, com a resultat de la Guerra civil xinesa, el govern de la RDX encapçalat pel Guomindang perdé el control efectiu de la Xina continental i es va traslladar a Taiwan i, i el govern encapçalat de Partit Comunista de la República Popular de la Xina (RPX), declarada l'1 d'octubre de 1949, prengué el control de la Xina continental. L'ONU va ser notificada el 18 de novembre de 1949 de la formació del Govern Popular Central de la República Popular de la Xina; tanmateix, el Govern de la República de la Xina continuà representant la Xina a les Nacions UNides, malgrat la petita grandària de la jurisdicció de la República de la Xina de Taiwan i un cert nombre d'illes més petites comparada amb la jurisdicció de la RPX sobre la Xina continental. Atès que els dos governs afirmaven ser l'únic representant legítim de la Xina, les propostes d'efectuar un canvi en la representació de la Xina a l'ONU no s'aprovaren durant les dues dècades següents, donat que la RDX encara es reconeixia com a únic representant legítim de la Xina per una majoria de membres de l'ONU.

A principis dels anys 1970 s'havia produït un cert canvi en cercles diplomàtics internacionals i la RPX duia avantatge en les relacions diplomàtiques internacionals i en el recompte de reconeixements. El 25 d'octubre de 1971, la 21a vegada que l'Assemblea General de les Nacions Unides discutia sobre l'admissió de la RPX a les Nacions Unides,[25] s'adoptà la Resolució 2758 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, per la qual es reconeixia que "els representants del Govern de la República Popular de la Xina són els únics representants legítims de la Xina a les Nacions Unides i que la República Popular de la Xina és un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat", i decidia "tornar tots els seus drets a la República Popular de la Xina i reconèixer els representants del seu Govern com els únics representants legítims de la Xina a les Nacions Unides, i expulsar de seguida els representants de Chiang Kai-shek del lloc que ells ocupaven il·legalment ocupar a les Nacions Unides i en totes les organitzacions relacionades amb aquesta."[26] Aquest fet transfería eficaçment el seient de la Xina a l'ONU, incloent-hi el seu seient permanent en el Consell de Seguretat, i expulsava la RDX de les Nacions Unides. Des de la perspectiva de les Nacions Unides, la "República de la Xina" no és un antic membre. Cap membre de l'ONU va ser expulsat el 1971. Per contra, les credencials d'una delegació xinesa (de Taipei) van ser rebutjades i es van acceptar les credencials d'una altra delegació xinesa (de Pequín).

Oferiments de readmissió com a representant de Taiwan[modifica]

Ma Ying-jeou dempeus darrere un faristol adornat amb flors
La presidència de Ma Ying-jeou contemplà la primera participació de la República de la Xina en un organisme de les Nacions Unides en gairebé 40 anys.

Entre 1993 i 2007, la RDX va demanar repetidament de retornar a l'ONU com a representant de Taiwan, en comptes de com el representant de la Xina, utilitzant la designació "República de la Xina a Taiwan" (utilitzada per l'administració del Kuomintang sota Lee Teng-hui), "República de la Xina (Taiwan)" (utilitzada per l'administració dirigida pel Partit Democràtic Progressista de Chen Shui-bian), o "Taiwan" (utilitzat per l'administració de Chen Shui-bian per primera vegada el 2007). En la seva aplicació, el govern de la RDX ha demanat a la comunitat internacional "reconèixer el dret dels 23 milions de persones de Taiwan a estar representats Sistema de les Nacions Unides".[27] Tanmateix, els quinze intents van ser rebutjats, ja sigui perquè la petició fracassà a l'hora d'aconseguir que els vots suficients per entrar en l'agenda formal, o perquè la petició fou rebutjada per l'ONU, a causa principalment de l'oposició de la RPX.

Responent a la petició de la RDX el 2007, que fou rebutjada per l'Oficina d'Afers Jurídics de les Nacions Unides citant la Resolució de l'Assemblea General 2758,[28] el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon va manifestar que:[29]

« Amb la comprensió del Governador i el President, esmentaré breument que la pertinença a l'ONU, en última instància, ha de ser decidida pels estats membres de les Nacions Unides. L'adhesió s'atorga a un país sobirà. La posició de les Nacions Unides és que la República Popular de la Xina està representant a la totalitat de la Xina com l'únic i legítim representant del Govern de la Xina. La decisió fins ara sobre el desig de la gent a Taiwan d'unir-se a les Nacions Unides ha estat decidida sobre aquesta base. La resolució (Resolució 2758 de l'Assemblea General) que vostè acaba d'esmentar està esmentant clarament que el Govern de la Xina és l'únic i legítim Govern i la posició de les Nacions Unides és que Taiwan és part de la Xina. »

Responent al rebuig de la seva petició per part de les Nacions Unides, el govern de la RDX ha manifestat que Taiwan ni està ni ha estat mai sota la jurisdicció de la RPX, i que, atès que la Resolució 2758 de l'Assemblea General no va aclarir la qüestió de la representació de Taiwan a les Nacions Unides, no impedeix la participació de Taiwan a les Nacions Unides com una nació independent i sobirana.[30] El govern de la República de la Xina també va criticar Ban per afirmar que Taiwan és part de la Xina i tornar la sol·licitud sense passar-la al Consell de Seguretat o l'Assemblea General.[31] contrari al procediment estàndard de l'ONU (Reglament Provisional del Consell de Seguretat, capítol X, regla 59)[32] D'altra banda, el govern de la República Popular de la Xina, que ha declarat que Taiwan és part de la Xina i s'oposa fermament a la petició de les autoritats de Taiwan d'unir-se a l'ONU, sigui com a membre o com a observador, va elogiar que la decisió de l'ONU "es realitzés de conformitat amb la carta de l'ONU i la Resolució 2758 de l'Assemblea General de l'ONU, i va mostrar l'adhesió universal de l'ONU i els seus estats membres al principi d'una sola Xina"[33]

Al maig de 2009, el Departament de Salut de la República de la Xina va ser convidat per l'Organització Mundial de la Salut a assistir a la 62a Assemblea Mundial de la Salut com a observador sota el nom de "Taipei xinès". Aquesta va ser la primera participació de la República de la Xina en un esdeveniment organitzat per una agència afiliada a l'ONU des de 1971, com a resultat de les millors relacions entre la Xina i Taiwan des que Ma Ying-jeou es va convertir en President de la República de la Xina un any abans,[34]

La RDX està reconeguda per 21 estats membres de l'ONU i la Santa Seu.

Iugoslàvia[modifica]

La República Federal Socialista de Iugoslàvia es va desintegrar en diversos estats a partir de principis de 1990. Per a l'any 2006, sis Estats membres de l'ONU existien en el seu antic territori. La declaració d'independència de 2008 República de Kosovo no ha estat acceptat per les Nacions Unides.

La República Federal Socialista de Iugoslàvia, coneguda com a Iugoslàvia, es va unir a les Nacions Unides com a membre original, el 24 d'octubre de 1945. El 1992, havia estat efectivament dissolta en cinc estats independents, tots els quals van ser posteriorment admesos a l'ONU:

A causa de la disputa sobre els seus estats successors legítims, l'Estat membre de "Iugoslàvia", en referència a l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia, es va mantenir en la llista oficial dels membres de les Nacions Unides durant molts anys després de la seva dissolució efectiva.[23] Després de l'admissió dels cinc estats com a nous membres de l'ONU, "Iugoslàvia" va ser retirada de la llista oficial dels membres de l'ONU.

El govern de la República Federal de Iugoslàvia, establert el 28 d'abril de 1992 per a les restants repúbliques iugoslaves de Montenegro i Sèrbia[38] es reclamà a si mateix com a legal estat successor de l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia;[39] no obstant això, el 30 maig de 1992 es va adoptar la Resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides 757, mitjançant la qual es van imposar sancions internacionals a la República Federal de Iugoslàvia, a causa del seu paper en les guerres iugoslaves, i s'assenyalà que "la reclamació per part de la República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro) d'assumir automàticament el lloc de l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia en les Nacions Unides no ha estat generalment acceptada""[40] i el 22 de setembre de 1992,l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la seva Resolució A/RES/47/1, en la qual considera que "la República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro) no pot assumir automàticament el lloc de l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia a les Nacions Unides", pel que va decidir que" la República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro) hauria de sol·licitar la seva admissió a les Nacions Unides i que no participarà en els treballs de l'Assemblea General"[41][42] La República Federal de Iugoslàvia es va negar a complir amb la resolució durant molts anys, però arran de l'expulsió del President Slobodan Milošević del seu càrrec, en va demanar l'adhesió, i va ser admesa a les Nacions Unides l'1 de novembre del 2000.[37] El 4 de febrer de 2003, la República Federal de Iugoslàvia havia canviat el seu nom oficial, que va passar a ser Sèrbia i Montenegro, després de l'aprovació i promulgació de la Carta Constitucional de Sèrbia i Montenegro per l'Assemblea de la República Federativa de Iugoslàvia.[43]

Sobre la base d'un referèndum celebrat el 21 de maig de 2006, Montenegro va declarar la independència de Sèrbia i Montenegro el 3 de juny de 2006. En una carta datada el mateix dia, el president de Sèrbia va informar el Secretari General de les Nacions Unides que la pertinença de Sèrbia i Montenegro a les Nacions Unides estava sent continuada per Sèrbia, després de la declaració d'independència de Montenegro, de conformitat amb la Carta Constitucional de Sèrbia i Montenegro.[44] Montenegro va ser admès a l'ONU el 28 de juny de 2006.[45]

Arran de la Guerra de Kosovo, el territori de Kosovo, una província autònoma de Sèrbia, va ser posat sota l'administració provisional de la missió de les Nacions Unides a Kosovo el 10 de juny de 1999. El 17 febrer del 2008 Kosovo va declarar la seva independència, però aquest fet no ha estat reconegut per Sèrbia. La República de Kosovo no és membre de l'ONU, però és membre del Fons Monetari Internacional[46] i del Grup del Banc Mundial,[47] ambdós organismes especialitzats dins el Sistema de les Nacions Unides. La República de Kosovo és reconeguda per 107 estats, incloent-hi tres dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (França, el Regne Unit, i els Estats Units), mentre que els altres dos -Xina i Rússia- no reconeixen Kosovo. El 22 de juliol de 2010, el Tribunal Internacional de Justícia, l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides, va emetre una opinió consultiva, en què dictaminava la declaració d'independència de Kosovo no constituïa una violació del dret internacional[48]

Tanganyika i Zanzíbar[modifica]

Tanganyika fou admès a l'ONU el 14 de desembre de 1961 i Zanzíbar el 16 de desembre de 1963. Després de la ratificació, el 26 d'abril de 1964 dels Articles d'Unió entre Tanganyika i Zanzíbar, els dos estats es fusionaren per formar la República Unida de Tanganyika i Zanzíbar, que continuà com a únic membre, amb el seu nom canviat a República Unida de Tanzània l'1 de novembre de 1964.[23]

República Àrab Unida[modifica]

President egipci Gamal Nasser (assegut a la dreta) i el president sirià Shukri al-Quwatli signen l'acord per formar la República Àrab Unida el 1958. L'efímera unió política va representar breument ambdós estats i s'utilitzà com el nom d'Egipte després de la retirada de Síria el 1961.

Tant Egipte com Síria s'adheriren a l'ONU com a membres originals el 24 d'octubre de 1945. Després d'un plebiscit celebrat el 21 de febrer de 1958, s'establí la República Àrab Unida per una unió d'Egipte i Síria i continuà com a únic membre. El 13 d'octubre de 1961, Síria, havent reprès el seu estatus com a estat independent, continuà la seva afiliació separada a les Nacions Unides. Egipte continuà com a membre de les Nacions Unides sota el nom de República Àrab Unida, fins que tornà al seu nom original el 2 de setembre de 1971. Síria convertí el seu nom a República Àrab Siriana el 14 de setembre de 1971.[23]

URSS[modifica]

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) s'adherí a les Nacions Unides com a membre original el 24 d'octubre de 1945, i tal com i assenyala la Carta de les Nacions Unides, en el seu Capítol V, article 23, esdevingué un dels cinc membre permanents del Consell de Seguretat de l'ONU.[24] Arran de la imminent dissolució de la Unió Soviètica, en una carta data el 24 de desembre del 1991, Borís Ieltsin, President de la Federació Russa, informà el Secretari General de les Nacions Unides que la pertinença de l'URSS al Consell de Seguretat i a la retsta d'organismes de les Nacions Unides seria continuada per la Federació Russa, amb els suport dels 11 països membres de la Comunitat d'Estats Independents.[23]

Els altres catorze estats independents establerts a partir de les anteriors Repúbliques soviètiques foren tots admesos a les Nacions Unides:

  • Estònia, Letònia, i Lituània foren admeses a l'ONU el 17 de setembre de 1991, després de recuperar la seva independència abans de la dissolució de l'URSS.
  • Geòrgia fou admesa a l'ONU el 31 de juliol de 1992.

Iemen del Nord i Iemen del Sud[modifica]

Iemen del Nord fou admès a les Nacions Unides el 30 de setembre de 1947; Iemen del Sud fou admès a les Nacions Unides el 14 de desembre de 1967, amb el seu nom canviat a República Democràtica Popular del Iemen el 30 de novembre de 1970,i va ser esmentat més tard com el Iemen Democràtic. El 22 maig de 1990 ambdós estats es fusionaren per formar la República de Iemen, que continuà com a únic membre amb el nom de Iemen.[23]

Suspensió, expulsió, i retirada de membres[modifica]

Un Estat membre pot ser suspès o expulsat de l'ONU, d'acord amb l'article 5, Capítol II de la Carta de les Nacions Unides:.[3]

« Un membre de les Nacions Unides contra el qual s'hagi pres una acció preventiva o coercitiva pel Consell de Seguretat pot ser suspès de l'exercici dels drets i privilegis de la pertinença a l'ONU per part de l'Assemblea General per recomanació del Consell de Seguretat. L'exercici d'aquests drets i privilegis podrà ser restituït pel Consell de Seguretat. »

Per la seva banda, l'article 6 assenyala:.[3]

« Un membre de les Nacions Unides que hagi violat repetidament els Principis continguts en aquesta Carta podrà ser expulsat de l'Organització per l'Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat. »

Des de la seva creació, cap Estat membre ha estat suspès o expulsat de l'ONU en virtut dels articles 5 i 6. No obstant això, en uns pocs casos, els estats van ser suspesos o expulsats de la participació en activitats de l'ONU per mitjans diferents dels articles 5 i 6:

  • A l'octubre del 1974, el Consell de Seguretat va examinar un projecte de resolució que hauria recomanat que l'Assemblea General d'expulsar immediatament a Sud-àfrica de les Nacions Unides, de conformitat amb l'article 6 de la Carta de les Nacions Unides, a causa de les seves polítiques d'apartheid.[23] Tanmateix, la resolució no fou adoptada a causa de vetos per part tres membres permanents del Consell de Seguretat: França, el Regne Unit, i els Estats Units. En resposta, l'Assemblea General va decidir suspendre Sud-àfrica de la participació en els treballs del 29è període de sessions de l'Assemblea el 12 de novembre de 1974, però, Sud-àfrica no va ser suspès formalment en virtut de l'article 5. La suspensió es va perllongar fins que l'Assemblea General va acollir amb beneplàcit Sud-àfrica de nou a la plena participació en les Nacions Unides el 23 juny 1994, després de les seves exitoses eleccions democràtiques a principis d'any.[50]

Retirada d'Indonèsia (1965-1966)[modifica]

A black-and-white three-quarters view of Sukarno's face
La decisió del President d'Indonèsia Sukarno de retirar-se de les Nacions Unides és l'únic cas d'una suspensió de pertinença en la història de l'ONU.

Des de la seva creació, només un Estat membre (amb exclusió dels que es van dissoldre o es fusionen amb altres estats membres) s'ha retirat unilateralment de l'ONU. Durant la Confrontació indonesi-malaia, i en resposta a l'elecció de Malàisia com a membre no permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en una carta de data 20 de gener de 1965, Indonèsia va informar el Secretari General de les Nacions Unides que havia decidit "en aquesta etapa i en les actuals circumstàncies" de retirar-se de l'ONU. No obstant això, després de l'enderrocament del règim indonesi encapçalat per President Sukarno, en un telegrama de data 19 setembre de 1966, Indonèsia va notificar al secretari general sobre la seva decisió "de reprendre la plena cooperació amb les Nacions Unides i de reprendre la participació en les seves activitats a partir de la vint-i-unena sessió de l'Assemblea General". El 28 de setembre de 1966, l'Assemblea General de les Nacions Unides va prendre nota de la decisió del Govern d'Indonèsia i el President va convidar els representants d'aquest país a prendre els seus seients a l'Assemblea.[23]

A diferència de la suspensió i expulsió, no està expressament previst en la Carta de les Nacions Unides si o com un membre pot retirar-se legalment de l'ONU (en gran part per prevenir que l'amenaça de retirada sigui utilitzada com una forma de xantatge polític, o per evadir obligacions sota la Carta, igual que les retirades que van afeblir la predecessora de l'ONU, la Societat de Nacions),[49] o de si una sol·licitud de readmissió d'un membre retirat ha de ser tractada com una sol·licitud d'adhesió, és a dir que requereix el pronunciament del Consell de Seguretat, així com l'aprovació de l'Assemblea General. El retorn d'Indonèsia davant les Nacions Unides suggereix que això no cal, però, els estudiosos han argumentat que el curs d'acció adoptat per l'Assemblea General no estava en conformitat amb la Carta, des d'un punt de vista jurídic.[51]

Observadors i no-membres[modifica]


A més dels Estats membres, n'hi ha dos que no són membres, els Estats Observadors Permanents: la Santa Seu i l'Estat de Palestina.[52]

  • La Santa Seu exerceix sobirania sobre l'estat de la Ciutat del Vaticà i manté relacions diplomàtiques amb 180 estats. Ha sigut un estat d'observador des del 6 abril 1964,[53] i va aconseguir tots els drets dels membres de ple dret, excepte la votació, l'1 juliol 2004.[54]

També es va concedir a un cert nombre d'estats la condició d'observador abans de ser admesos a l'ONU com a membres de ple dret.[66][67][68] El cas més recent d'un Estat observador d'esdevenir un Estat membre fou Suïssa, que va ser admesa el 2002.[69]

A una institució de la Unió Europea, la Comissió Europea, se li va concedir l'estatut d'observador a l'Assemblea General mitjançant la Resolució 3208 el 1974. El Tractat de reforma institucional de la Unió Europea va comportar el 2009 que els delegats estiguessin acreditats directament a la UE.[70] Es concediren plens drets a l'Assemblea General, com el dret a votar i presentar candidats, a través de la Resolució A/RES/65/276 de l'AGNU, el 10 de maig de 2011.[71] És l'única part no estatal a més de 50 convencions multilaterals, i ha participat com a membre de ple dret en tots els sentits, excepte per tenir un vot en una sèrie de conferències de l'ONU.[72]

L'estatus de sobirania del Sàhara Occidental es troba en disputa entre el Marroc i el Front Polisario. La major part del territori està controlat pel Marroc, la resta (la Zona Lliure) per la República Àrab Sahrauí Democràtica, proclamada pel Front Polisario. El Sàhara Occidental està catalogat per l'ONU com un "territori no autònom".[73]

Les Illes Cook i Niue, que són dos estats associats de Nova Zelanda, no són membres de l'ONU, sinó que són membres d'organismes especialitzats de les Nacions Unides, com ara l'OMS.[74] i la Unesco[75] i signataris de tractats internacionals com la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar.[76] i són tractats com a estats no-membres.[77][78]

Referències[modifica]

  1. «The World». Nacions Unides.
  2. «What are Member States?». Nacions Unides.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Charter of the United Nations, Chapter II: Membership». Nacions Unides.
  4. «About UN Membership». Nacions Unides.
  5. . «History of the United Nations». Nacions Unides.
  6. . «Founding Member States». Nacions Unides.
  7. . «The World in 1945». Nacions Unides.
  8. . John Wilson. «New Zealand Sovereignty: 1857, 1907, 1947, or 1987?». Parlament de Nova Zelanda, Agost 2007. Arxivat de l'original el 2011-05-22. [Consulta: 16 febrer 2011].
  9. «Current Member States». Nacions Unides.
  10. . «Blue Book "Permanent Missions to the United Nations No. 300"». Nacions Unides, març 2010. Arxivat de l'original el 2011-06-07. [Consulta: 16 febrer 2011].
  11. «Thailand's name picked to set seating arrangement for General Assembly session». Nacions Unides, 02-08-2005.
  12. El 18 de setembre de 1973 van ser admeses la Alemanya República Federal Alemanya i la Alemanya Oriental República Democràtica Alemanya. Els dos països es van reunificar el 3 d'octubre de 1990, i els dos estats van quedar reduïts a un, sota el nom d'Alemanya
  13. 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 La Unió Soviètica fou un dels membres originals de les Nacions Unides, i va ingressar com a membre el 24 de desembre de 1941. Amb ella hi van entrar les repúbliques soviètiques de República Socialista Soviètica de Belarús Belarús y República Socialista Soviètica d'Ucraïna Ucraïna. La Unió Soviètica fou reemplaçada oficialment com a membre per la Rússia Federació Russa, el 24 de desembre de 1991. Els altres Estats de la Unió Soviètica, a excepció de Belarús i Ucraïna, adquiriren la seva condició de membre entre entre 1991 i 1992.
  14. Fins al 19 de setembre de 1991, era coneguda amb el nom de Plantilla:Country data Belarus (1991-1995) República Socialista Soviètica de Belarús
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Iugoslàvia Iugoslàvia va ser un dels membres fundadors de l'ONU, on hi va ingressar el 24 d'octubre de 1945. Aquesta es va dissoldre en 1992 i va donar origen als Estats de Bòsnia i Herzegovina Bòsnia i Hercegovina, Croàcia Croàcia, Macedonia Macedònia del Nord i Eslovènia Eslovènia; fou succeïda per la Sèrbia i Montenegro República Federal de Iugoslàvia, la qual seria admesa a l'ONU l'1 de novembre del 2000. La RF de Iugoslàvia va canviar oficialment el seu nom el 4 de febrer de 2003 a Sèrbia i Montenegro Sèrbia i Montenegro. El 6 de juny de 2006 va ser aprovada la dissolució d'aquesta unió estatal i el seu lloc va ser reemplaçat pel de Sèrbia Sèrbia. Finalment, Montenegro Montenegro va ser reconegut com a membre el 28 de juny de 2006.
  16. La Taiwan República de la Xina va ser un dels membres fundadors de l'Organització, sota el nom de la Xina. No obstant això, la Resolució 2.758 de l'Assemblea General, li va atorgar la qualitat de membre a la Xina Xina en representació de tota Xina.
  17. 17,0 17,1 Egipte Egipte i Síria Síria van ser membres originals de les Nacions Unides, on hi foren admesos el 24 d'octubre de 1945. Tots dos Estats es van unificar formant la República Àrab Unida República Àrab Unida, el 21 de gener de 1958. Des d'aquesta data, van ser representats com un únic membre fins que el 13 d'octubre de 1961, la unió estatal va ser dissolta i els dos països van recuperar la seva qualitat de membres independents a l'ONU. Egipte va mantenir la denominació de "República Àrab Unida" fins al 2 de setembre de 1971 quan van canviar el seu nom a "República Àrab d'Egipte"
  18. 18,0 18,1 Txecoslovàquia Txecoslovàquia va ser un dels membres originals de les Nacions Unides, on hi va ingressar el 24 d'octubre de 1945. El 10 de desembre de 1992, Txecoslovàquia va anunciar la seva dissolució a partir del 31 de desembre d'aquell any, i que els Estats successors, Eslovàquia Eslovàquia i la Txèquia Txèquia, presentarien una sol·licitud per ser-hi membres. Tots dos Estats van ser acceptats com a nous Estats membres, el 19 de gener de 1993.
  19. República de Tanganyika Tanganika va ser admesa com a membre de les Nacions Unides, el 14 de febrer de 1961, mentre que Zanzíbar ho va fer el 16 de desembre de 1963. Els dos països es van unificar formant la Tanzània Tanzània el 26 d'abril de 1964. L'1 de novembre de 1964 van canviar el seu nom al de "República Unida de Tanzània" i es van convertir en un únic membre de les Nacions Unides.
  20. El Regne del Iemen va ser admès originalment el 30 de setembre de 1974 i posteriorment va ser succeït per la República Àrab del Iemen (més coneguda com a Iemen del Nord). El 14 de febrer de 1967 va ser admesa la República Democràtica Popular del Iemen (més coneguda com a Iemen del Sud). Tots dos Estats es van unificar el 22 de maig de 1990 i des d'aquest moment han estat considerats com un únic membre, Iemen Iemen
  21. LLEONART AMSÉLEM, ALBERTO JOSÉ «El ingreso de España en la ONU. Obstáculos e impulsos». Cuadernos de Historia Contemporánea, n.« 17. Servicio dePublicaciones. Universidad Complutense, Madrid, pàg. 115.
  22. Peña González, José. Pemán, cronista político del tardofranquismo (1960-1981) (en castellà). Madrid: CEU Ediciones, 2013, p. 84. ISBN 978-84-15382-59-1. 
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 23,7 23,8 «Yearbook of the United Nations». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2010-08-15. [Consulta: 19 gener 2014].
  24. 24,0 24,1 «Charter of the United Nations, Chapter V: The Security Council». Nacions Unides.
  25. . «1971 Year in Review: Red China Admitted to UN». UPI.com, 1971.
  26. . «United Nations General Assembly Resolution 2758». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2014-02-03. [Consulta: 16 febrer 2011].
  27. .«Question of the representation of the twenty-three million people of Taiwan in the United Nations». Ministeri de Relacions Exteriors de la República de la Xina,, 10-08-2004. Arxivat de l'original el 2011-07-18. [Consulta: 16 febrer 2011].
  28. «Transcript: Daily Press Briefing by the Office of the Spokesperson for the Secretary-General». Nacions Unides, 23-07-2007.
  29. «San Jose, California, 27 July 2007 – Secretary-General's press encounter with California Governor Arnold Schwarzenegger». Nacions Unides, 27-07-2007.
  30. «Talking points for Taiwan's UN Membership Application». Ministeri de Relacions Exteriors de la República de la Xina. Arxivat de l'original el 2009-01-09. [Consulta: 16 febrer 2011].
  31. «President Chen Shui-bian's Letters to UN Secretary-General Ban Ki-moon and UN Security Council President Wang Guangya on July 31 (Office of the President)». Ministeri de Relacions Exteriors de la República de la Xina. Arxivat de l'original el 2009-09-04. [Consulta: 16 febrer 2011].
  32. «Provisional Rules of Procedure of the Security Council». Nacions Unides.
  33. «China praises UN's rejection of Taiwan's application for membership». Xinhua, 24-07-2007.
  34. «Taiwan attends WHA as observer». UPI.com, 18-05-2009.
  35. Paul L. Montgomery «3 Ex-Yugoslav Republics Are Accepted Into U.N.». The New York Times, 23-05-1992 [Consulta: 29 juliol 2012].
  36. Lewis, Paul «U.N. Compromise Lets Macedonia Be a Member». The New York Times, 08-04-1993.
  37. 37,0 37,1 «A Different Yugoslavia, 8 Years Later, Takes Its Seat at the U.N.». The New York Times, 02-11-2000.
  38. Burns, John F. «Confirming Split, Last 2 Republics Proclaim a Small New Yugoslavia». The New York Times, 28-04-1992.
  39. «History of Serbia: The Break-up of SFR Yugoslavia (1991–1995)». Serbia Info. Arxivat de l'original el 2007-12-22. [Consulta: 16 febrer 2011].
  40. «United Nations Security Council Resolution 757». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2011-08-14. [Consulta: 16 febrer 2011].
  41. «United Nations General Assembly Resolution A/RES/47/1». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2011-08-14. [Consulta: 16 febrer 2011].
  42. Sudetic, Chuck «U.N. Expulsion of Yugoslavia Breeds Defiance and Finger-Pointing». The New York Times, 24-09-1992.
  43. «Yugoslavia consigned to history». BBC News, 04-02-2003.
  44. «World Briefing – Europe: Serbia: Going Solo». The New York Times, 06-06-2006.
  45. Schneider, Daniel B. «World Briefing – Europe: Montenegro: U.N. Makes It Official». The New York Times, 29-06-2006.
  46. «IMF Members' Quotas and Voting Power, and IMF Board of Governors». Fons Monetari Internacional.
  47. «World Bank Group Members». World Bank. Arxivat de l'original el 2011-02-19. [Consulta: 16 febrer 2011].
  48. «Kosovo independence not illegal, says UN court». BBC News, 22-07-2010.[Enllaç no actiu]
  49. 49,0 49,1 . John R. Bolton. «New Directions for the Chen Administration on Taiwanese Representation in the United Nations». American Enterprise Institute for Public Policy Research, 01-07-2000. Arxivat de l'original el 2006-03-21. [Consulta: 16 febrer 2011].
  50. «United Nations General Assembly Resolution A/RES/48/258». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2012-09-24. [Consulta: 16 febrer 2011].
  51. Blum, Yehuda Zvi. Eroding the United Nations Charter. Martinus Nijhoff Publishers, 1993. ISBN 0792320697. 
  52. 52,0 52,1 Gharib, Ali. «U.N. Adds New Name: "State of Palestine"». The Daily Beast, 20-12-2012. [Consulta: 10 gener 2013].
  53. «Vatican City (Holy See)». World Statesmen.org.
  54. «United Nations General Assembly Resolution A/RES/58/314». Nacions Unides.
  55. «Palestinians win implicit U.N. recognition of sovereign state». Reuters, 29-11-2012 [Consulta: 29 novembre 2012].
  56. «UN makes Palestine nonmember state». 3 News NZ, 30-11-2012 [Consulta: 20 gener 2014]. Arxivat 2013-01-16 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-01-16. [Consulta: 20 gener 2014].
  57. «United Nations General Assembly Resolution 3237». Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2013-10-22. [Consulta: 16 febrer 2011].
  58. «Israel defies UN after vote on Palestine with plans for 3,000 new homes in the West Bank». The Independent, 01-12-2012.
  59. «United Nations General Assembly Resolution A/RES/43/177». Nacions Unides.
  60. «Ban sends Palestinian application for UN membership to Security Council». Nacions Unides, 23-09-2011.
  61. «General Conference admits Palestine as UNESCO Member State». Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, 31-10-2011.
  62. «Countries or areas, codes and abbreviations». Divisió d'Estadística de les Nacions Unides.
  63. «Permanent Observer Mission of the State of Palestine to the United Nations - State of Palestine Permanent Observer Mission to the United Nations». Arxivat de l'original el 2013-01-31. [Consulta: 20 gener 2014].
  64. «Palestinian Authority officially changes name to 'State of Palestine' Israel News | Haaretz».
  65. 65,0 65,1 «Palestine: What is in a name (change)? - Inside Story - Al Jazeera English». Arxivat de l'original el 2020-03-21. [Consulta: 20 gener 2014].
  66. «About Permenant Observers». Nacions Unides.
  67. Osmańczyk, Jan. Encyclopedia of the United Nations and International Agreements. 3a edició. Routledge, 2003. ISBN 0-415-93920-8. 
  68. McNeely, Connie L. Constructing the Nation-State: International Organization and Prescriptive Action. Greenwood Publishing Group, 1995, p. 44–45. ISBN 978-0-313-29398-6. 
  69. «Security Council Recommends Admission of Switzerland as Member of United Nations». Nacions Unides, 24-07-2002.
  70. «About the EU at the UN — European Union Delegations». Europa. [Consulta: 22 setembre 2011].
  71. «Resolution adopted by the General Assembly: Participation of the European Union in the work of the United Nations» (PDF). Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2013-12-08. [Consulta: 22 setembre 2011].
  72. «About the EU at the UN». Europa. [Consulta: 22 setembre 2011].
  73. «Non-Self-Governing Territories listed by General Assembly in 2002». Nacions Unides.
  74. «Countries». World Health Organization.
  75. «Member States». Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. Arxivat de l'original el 2012-07-22. [Consulta: 16 febrer 2011].
  76. «Chronological lists of ratifications of the United Nations Convention on the Law of the Sea». Nacions Unides.
  77. «The World Today». Nacions Unides.
  78. «Repertory of Practice of United Nations Organs Supplement No. 8 Volume VI» p. 10. Nacions Unides.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]