Llista d'òperes més importants

Un teatre d'òpera

El renaixement de la presència de l'òpera en el món de la música, sovint gràcies a les gravacions, ha suposat un considerable increment del repertori. Abans, els teatres oferien sempre els mateixos títols, limitant a cinquanta o a molt estirar cent les obres que s'oferien regularment. Tanmateix, actualment no para de créixer el nombre d'òperes redescobertes que s'han incorporat als circuits operístics.

La següent llista d'òperes més importants ha seguit el criteri dels experts que es mostren a l'apartat de bibliografia consultada i pretén mostrar totes aquelles òperes que s'interpreten amb freqüència, han tingut un èxit considerable en la seva estrena, o bé han passat a la història per algun motiu que les ha fet notables.

Data	Títol	Autor	Comentari
1600	Eurídice	Jacopo Peri	És la primera òpera conservada dins de les escrites en l'anomenat stile rappresentativo, en el que, contra la praxis de l'època, es cantava en una sola veu i amb un succint acompanyament orquestral^[1].
1607	L'Orfeo	Claudio Monteverdi	Considerada per molts veritablement la primera òpera^[2]. Monteverdi tenia la consciència que es trobava davant d'un nou gènere musical i que, per tant, no podia regir-se per les normes d'anteriors espectacles, inclosos els de Peri^[3]
1639	Le nozze di Teti e di Peleo	Francesco Cavalli	És la primera òpera de Cavalli i es considera la primera òpera veneciana de la qual se n'ha conservat la música.
1640	Il ritorno d'Ulisse in patria	Claudio Monteverdi	La primera òpera de Monteverdi per Venècia, basada en L'Odissea d'Homer, exhibeix el domini del compositor en el retrat d'individus genuïns per oposició a estereotips.^[4] És la penúltima òpera del compositor i, encara que hi ha notables diferències respecte les anteriors, no sembla fonamentat plantejar-se dubtes de l'autoria.^[5]
1642	L'incoronazione di Poppea	Claudio Monteverdi	L'última òpera de Monteverdi, composta per a una audiència veneciana, s'interpreta sovint avui. El context venecià ajuda a explicar l'absència completa del to moralitzant sovint associat amb l'òpera d'aquesta època.^[4]
1644	L'Ormindo	Francesco Cavalli	Una de les primeres òperes de Cavalli a ser reposades al segle XX. L'ambigüitat d'alguns personatges, afavorida per l'aparició dels castrati, només s'entén si es té en compte que es tracta d'una època previctoriana.^[6]
1649	Il Giasone	Francesco Cavalli	Com totes les òperes venecianes d'aquest període, les escenes al·lusives al drama clàssic s'acompanyen d'escenes còmiques amb llargs recitatius a càrrec de dides, criats i altres personatges de tipus humorístic.^[7]
1649	L'Orontea	Antonio Cesti	El que la fa especialment notable és el Pròleg, en el qual discuteixen l'Amor i la Filosofia de manera aguda i divertida. Fou la primera òpera italiana representada a la cort austríaca.^[8]
1651	La Calisto	Francesco Cavalli	La novena de les onze òperes que Cavalli va escriure amb Faustini, és notable per la seva sàtira de les divinitats de la mitologia clàssica.^[9]
1662	Ercole amante	Francesco Cavalli	Escollida per a la boda de Lluís XIV a fi de divulgar l'òpera italiana a París.^[10]
1674	Alceste	Jean-Baptiste Lully	Amb aquest títol s'obre una àmplia tradició operística francesa considerablement distant de la italiana per la seva inferioritat vocal.^[11]
1676	Acis et Galatée	Jean-Baptiste Lully	L'òpera està plena de plats forts: de solos i fragments vocals corals a una meravellosa música orquestral. De forma inusual en Lully, els amants moren tràgicament.^[12]
1683	Dido i Enees	Henry Purcell	Sovint considerada la primera òpera en llengua anglesa. Es va estrenar a la cort de Carles II el 1683.^[13]
1692	La reina de les fades	Henry Purcell	Més aviat era una semiopera més que una òpera genuïna. Es considera sovint com la millor obra dramàtica de Purcell.^[13]
1693	Médée	Marc-Antoine Charpentier	Charpentier va escandalitzar els conservadors introduint un número per a un solista i cor concebut a la manera italiana i cantat en aquesta llengua.^[14]

Data	Títol	Autor	Comentari
1708	Il più bel nome	Antonio Caldara	Fou la primera representació operística a Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la Península Ibèrica.
1710	Agrippina	Georg Friedrich Händel	És la darrera òpera que Händel va compondre a Itàlia, i va ser un gran èxit^[15], i li va donar una gran reputació^[16].
1711	Rinaldo	Georg Friedrich Händel	La primera òpera de Händel per a l'escenari de Londres era també la primera òpera completament en italià interpretada a aquella ciutat^[16]. Papers masculins que han de ser interpretats per veus femenines o contratenors, amb supressions i canvis posteriors a l'estrena, són les dificultats per representar aquestes òperes actualment. Molt notable l'ària Lascia ch'io pianga^[17].
1718	Il trionfo dell'onore	Alessandro Scarlatti	Primera òpera bufa napolitana de l'època del naixement del gènere que ens ha arribat completa^[18].
1724	Giulio Cesare	Georg Friedrich Händel	Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. Ha estat la més difosa de l'autor al segle XX^[19].
1724	Tamerlano	Georg Friedrich Händel	Una brillant escena de la mort de Bajazeto, que té la particularitat d'haver estat escrita per a tenor -paper gens freqüent en les seves òperes-, ha estat considerada un dels millors moments de l'obra de Händel^[20].
1725	Rodelinda	Georg Friedrich Händel	Va ser molt reeixida en el seu temps i conté el paper de tenor més complex de la seva producció^[21].
1725	Pimpinone	Georg Philipp Telemann	Es va cantar usualment amb els diàlegs en alemany i les àries i duets en italià. Va desaparèixer fins els anys 60 que va començar realment a circular per Europa^[22].
1727	Orlando Furioso	Antonio Vivaldi	La versió original durava sis hores. Actualment s'interpreta amb una dràstica reducció^[23].
1732	Lo frate 'nnamorato	Giovanni Battista Pergolesi	Excel·lent mostra del tipus d'òpera bufa (comèdies enfarfegades amb multitud de personatges) que va néixer a Nàpols a principis del segle XVIII^[24].
1733	La serva padrona	Giovanni Battista Pergolesi	Va esdevenir un model per moltes de les opera buffas que la seguiren, incloent les de Mozart^[25].
1733	Hippolyte et Aricie	Jean-Philippe Rameau	La primera òpera de Rameau va provocar gran controvèrsia al moment de la seva estrena^[26].
1735	Ariodante	Georg Friedrich Händel	Juntament amb Alcina gaudeix d'una gran reputació de la crítica^[16]. Tanmateix, en el seu temps no va acabar d'agradar, tot i l'important esforç en l'orquestració i que oferia formes de dansa conegudes per tal d'agradar al públic londinenc^[27].
1735	Alcina	Georg Friedrich Händel	Amb Ariodante formaren part de la primera temporada del Covent Garden^[16].
1735	Les Indes galantes	Jean-Philippe Rameau	En aquest treball Rameau afegia profunditat emocional i potència a la forma tradicionalment més lleugera de l'òpera-ballet endegada per Lully^[26].
1737	Castor et Pollux	Jean-Philippe Rameau	Inicialment només un èxit moderat, quan va ser reactivada el 1754 fou considerada com la millor consecució de Rameau^[26].
1738	Serse	Georg Friedrich Händel	És una desviació del model habitual d'òpera seriosa, tot i contenir alguns elements d'opera buffa, molt estrany en Händel. Inclou l'ària Ombra mai fu, potser la més coneguda de l'autor^[28].
1743	La Mérope	Domènec Terradelles	L'òpera més coneguda de Terradelles sobretot després de la recuperació que en va fer el 1936 Robert Gerhard. La música és brillant, variada i d'una extrema elegància en l'escriptura vocal, orientada ja cap a l'estil galant^[29].
1744	Semele	Georg Friedrich Händel	Originalment realitzat com una masque, nom donat a les òperes autòctones generades a Anglaterra, les qualitats dramàtiques de Semele l'han portat sovint als escenaris d'òpera en temps moderns^[30].
1745	Platée	Jean-Philippe Rameau	L'òpera còmica més famosa de Rameau. Originalment una diversió de cort, un reestrena del 1754 va ser extremadament popular entre les audiències franceses^[26].

Data	Títol	Autor	Comentari
1752	Le devin du village	Jean-Jacques Rousseau	Representada a Fontainebleau, va obtenir un èxit immens i es va representar amb freqüència durant més de seixanta anys^[31].
1754	Il filosofo di campagna	Baldassare Galuppi	Òpera amb llibret goldonià que va tenir molt èxit en el seu temps^[32].
1760	La buona figliuola	Niccolò Piccinni	L'obra de Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 s'havien produït més de 70 produccions d'òpera que s'havien realitzat a totes les ciutats europees importants^[33].
1761	Il café di campagna	Baldassare Galuppi	Òpera d'ambient rural que presenta la imatge pintoresca de la gent del camp ambiciosa de prosperar econòmicament^[34].
1762	Orfeo ed Euridice	Christoph Willibald Gluck	L'òpera més popular de Gluck. El primer treball en el qual el compositor intentava reformar els excessos de l'òpera seriosa italiana^[35]. És l'òpera més antiga representada assíduament. A part de la seva música exquisida, també hi han contribuït els pocs mitjans que es requereixen per a la seva representació^[36].
1762	Artaxerxes	Thomas Arne	En anglès i basada en un text de Metastasio, és l'obra mestra d'Arne. L'orquestració és més que notable i crea l'ambient adequat en les escenes més importants^[37].
1767	Il Bellerofonte	Josef Mysliveček	Fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols. Mysliveček fou el primer compositor txec en esdevenir un compositor d'òpera de fama internacional.
1767	Alceste	Christoph Willibald Gluck	La segona òpera de "reforma" de Gluck, actualment es representa en la revisió francesa de 1776^[38].
1768	Bastien und Bastienne	Wolfgang Amadeus Mozart	Singspiel en un acte basada en una paròdia de la novel·la de Rousseau Le devin du village^[39]. Va ser la primera òpera estrenada de Mozart^[40].
1777	Lo speziale	Joseph Haydn	Gustav Mahler la va reestrenar el 1899 basada en una reconstrucció de Robert Hirschfeld, després d'un segle sencer sense cap òpera de Haydn en escena^[41].
1770	Mitridate, re di Ponto	Wolfgang Amadeus Mozart	Composta quan Mozart tenia 14 anys i escrita per a un càsting exigent de cantants en una producció de 6 hores^[39]. Un argument mancat d'interès només serveix per delectar-se amb les complicades àries de gran elegància vocal^[42].
1772	Lucio Silla	Wolfgang Amadeus Mozart	Aquesta òpera dels anys adolescents de Mozart no es va reposar fins al 1929, després de la seva cursa inicial de 25 actuacions^[39].
1774	Iphigénie en Aulide	Christoph Willibald Gluck	Primera part que acabaria l'any 1779, arribant al cim de la seva obra reformadora^[43].
1775	La finta giardiniera	Wolfgang Amadeus Mozart	Aquesta obra es reconeix generalment com la primera opera buffa important de Mozart^[39]. Fou el primer encàrrec que li va arribar de Munic. L'òpera comença a reflectir la personalitat de Mozart com a creador d'un teatre musical especialment refinat^[44].
1775	Il re pastore	Wolfgang Amadeus Mozart	L'última òpera de Mozart de la seva adolescència, amb un llibret de Pietro Metastasio^[39].
1777	Il mondo della luna	Joseph Haydn	Aquesta òpera era l'última de les tres que Haydn va musicar sobre llibrets de Carlo Goldoni^[45].
1777	Armide	Christoph Willibald Gluck	Gluck va utilitzar un llibret originalment lliurat a Lully per a aquesta obra francesa^[46].
1779	Iphigénie en Tauride	Christoph Willibald Gluck	El darrer treball de Gluck i la seva obra mestra^[47]. És la més avançada de Gluck cap a la reforma, per ser la més austera, la que compta amb més àries curtes i la més vinculada al moviment neoclàssic^[48].
1781	Idomeneo	Wolfgang Amadeus Mozart	Normalment coneguda com la primera òpera madura de Mozart, Idomeneo era composta després d'una pausa llarga pel que fa a l'òpera^[49]. Mozart comença a donar importància al cor i a retallar els recitatius^[50].
1781	La serva padrona	Giovanni Paisiello	Per manca de temps, va fer la seva versió de la peça de Pergolesi. L'obra va recórrer tots els teatres d'Europa amb molt d'èxit^[51].
1782	El rapte del serrall	Wolfgang Amadeus Mozart	Es considera la primera de les obres mestres còmiques de Mozart. És freqüentment interpretada en l'actualitat^[52].
1782	Il barbiere di Siviglia	Giovanni Paisiello	L'òpera còmica més famosa de Paisiello, més tard eclipsada pel treball de Rossini del mateix nom^[53].
1784	Armida	Joseph Haydn	Va ser una de les seves òperes més divulgades en el seu temps. Després ha desaparegut pràcticament ^[54].
1784	Richard Coeur de Lyon	André Ernest Modeste Grétry	Considerada la seva obra mestra. Comencen a notar-se les influències proto-romàntiques per la qual cosa es pot considerar un de les primeres òperes de rescat^[55].
1786	Les noces de Fígaro	Wolfgang Amadeus Mozart	La primera de la sèrie famosa d'òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo Da Ponte, és ara l'òpera més popular de Mozart^[39]. L'autor va convertir la història de Beaumarchais en una òpera bufa italiana sense cap relació musical amb Espanya^[56].
1786	Una cosa rara	Vicent Martín i Soler	L'èxit de l'obra va representar una fita en la vida musical vienesa^[57], fins al punt que el mateix Mozart n'inclogué una menció a Don Giovanni.
1786	Nina	Giovanni Paisiello	La importància històrica d'aquesta òpera recau en haver sigut la primera en introduir una escena de bogeria que s'anà imposant en el Romanticisme^[58].
1786	Doktor und Apotheker	Karl Ditters von Dittersdorf	Va tenir molt d'èxit en el països de parla alemanya, però que, al no entrar en el circuit de la llengua italiana, s'anà apagant^[59].
1787	Don Giovanni	Giuseppe Gazzaniga	Versió que Da Ponte va afusellar i ampliar per a Mozart. La versió de Gazzaniga insisteix molt més en els aspectes bufos de la comèdia^[60].
1787	Don Giovanni	Wolfgang Amadeus Mozart	La segona amb Da Ponte, Don Giovanni ha proporcionat des d'aleshores un trencaclosques per a escriptors i filòsofs sobre la seva composició^[39]. Va ser l'única òpera de Mozart que es representà amb certa regularitat el segle XIX^[61].
1788	La molinara	Giovanni Paisiello	És una òpera bufa simpàtica i amb grans moments musicals que li han proporcionat una certa permanència en el temps^[62].
1790	Così fan tutte	Wolfgang Amadeus Mozart	La tercera i darrera amb Da Ponte, era difícilment realitzada durant el segle XIX ja que es considerava que la trama era immoral^[63]. Amb menys pressupost, amb menys personatges i exigències escèniques, l'esperit mozartià està més concentrat^[64].
1791	La clemenza di Tito	Wolfgang Amadeus Mozart	Va ser molt popular a Alemanya fins el 1810. Després va quedar en l'oblit i no va ser rescatada fins a mitjans dels segle XX. Malgrat el seu impossible argument, es considera una de les set grans de Mozart^[65].
1791	La flauta màgica	Wolfgang Amadeus Mozart	S'ha descrit com "l'apoteosi del Singspiel". Fou denigrada durant el segle XIX per la seva confusió i falta de definició^[52]. No esdevingué una òpera de culte fins a la segona meitat del segle XX^[66].
1794	Le astuzie femminili	Domenico Cimarosa	Va tenir un èxit immediat i va circular per tot Europa. Després s'interpretà intermitentment. Una curiositat és el ball rus de la darrera escena, degut a l'estada de Cimarosa en aquell país^[67].
1797	Lodoïska	Luigi Cherubini	Fou rebuda amb entusiasme al llarg de 200 representacions. Fou una de les primeres en buscar arguments de l'actualitat política o social^[68].
1792	Il matrimonio segreto	Domenico Cimarosa	Normalment considerada la millor òpera de Cimarosa^[69]. Leopold II va gaudir de l'estrena de tres hores i li va agradar tant, que la va fer repetir després del sopar^[70].
1797	Médée	Luigi Cherubini	L'única òpera francesa del període de la Revolució que es realitza amb regularitat actualment. Una vitrina per a sopranos famoses com Maria Callas^[71].
1798	Le cantatrici villane	Valentino Fioravanti	Paròdia teatral que va ser el seu èxit més gran i que va circular per tot Europa fins a mitjans del segle següent. Es diu que era l'òpera favorita de Napoleó^[72].
1799	Falstaff	Antonio Salieri	Òpera bufa a l'estil italià que és el primer trasllat a l'òpera d'una obra de Shakespeare^[73].

Data	Títol	Autor	Comentari
1805	Fidelio	Ludwig van Beethoven	L'única òpera de Beethoven estava inspirada en les seves passions per la llibertat política^[74].
1807	La vestale	Gaspare Spontini	L'òpera de Spontini sobre un verge vestal va exercir una gran influència en Berlioz i és una precursora de la grand opéra francesa^[75].
1810	La cambiale di matrimonio	Gioacchino Rossini	Sorprèn la maduresa de Rossini amb només 18 anys en aquesta farsa en un acte d'una notable complexitat orquestral i que va ser la seva primera òpera representada^[76].
1812	La scala di seta	Gioacchino Rossini	Farsa amb influències de Cimarosa^[77]. L'obertura ha estat de les més populars com a peça de concert^[78].
1813	Il signor Bruschino	Gioacchino Rossini	De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és la més enrevessada, trepidant i divertida^[79].
1813	Tancredi	Gioacchino Rossini	La primera òpera seriosa de Rossini, malgrat canvis obligats, indisposicions i altres factors que l'afectaren a l'estrena. Tancredi va portar la fama de l'autor fins als núvols^[80].
1813	L'italiana in Algeri	Gioacchino Rossini	Fou la seva primera obra mestra en el gènere buffo^[77].
1814	Il turco in Italia	Gioacchino Rossini	Aquesta òpera destaca de la producció de Rossini pels seus conjunts freqüents i l'absència d'àries^[77]. L'èxit modern li va arribar a partir de què la Callas interpretés aquest paper bufo el 1950, única vegada que ho feia a excepció del Barbiere^[81].
1815	Elisabetta, regina d'Inghilterra	Gioacchino Rossini	Primera òpera a Nàpols del que ja era el compositor més famós del món. Va ser molt apreciada durant uns decennis i després va quedar oblidada fins al renaixement rossinià dels anys 50. Va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita en la seva totalitat, sense deixar-la al criteri i possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu strumentato totalment escrit a la partitura, en lloc del recitatiu secco^[82].
1816	Il barbiere di Siviglia	Gioacchino Rossini	És l'opera buffa més popular de Rossini^[77] i la més representada, amb una successió magnífica d'àries, duets i cors. Nascuda en plena època belcantista, ha sobreviscut a tots els moviments posteriors. Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena^[83].
1816	Faust	Ludwig Spohr	Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la que ha estat sobretot difosa^[84].
1816	Otello	Gioacchino Rossini	És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare^[85].
1817	La Cenerentola	Gioacchino Rossini	Malgrat que la completà en un període de tres setmanes, es considera que conté part de la seva escriptura més fina per a àries i conjunts^[86].
1817	La gazza ladra	Gioacchino Rossini	L'òpera és coneguda sobretot per la seva obertura, que és notable per l'ús de tambors.
1818	Mosè in Egitto	Gioacchino Rossini	Aquesta obra fou concebuda originalment com un drama sagrat adequat per ser representat durant la quaresma^[77].
1819	La donna del lago	Gioacchino Rossini	Òpera exòtica gràcies a la situació dels seus personatges a l'entorn d'un llac de les muntanyes d'Escòcia, disposició escènica que havia d'agradar als romàntics^[87].
1820	Maometto II	Gioacchino Rossini	Rossini hi va introduir alguns canvis i l'estrenà sis anys després amb el nom de La siège de Corinthe^[88].
1821	Der Freischütz	Carl Maria von Weber	L'obra mestra de Weber i la primera gran òpera romàntica alemanya^[89], especialment per la seva identificació nacional i la seva càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore d'aquell país^[90]. Primera òpera alemanya representada a Catalunya (1849), el cèlebre "Cor de caçadors" del III acte inspirà directament la creació dels Cors de Clavé.
1823	Semiramide	Gioacchino Rossini	Aquesta és l'última òpera que Rossini va compondre a Itàlia.^[77]

Data	Títol	Autor	Comentari
1825	La dame blanche	François-Adrien Boieldieu	L'opéra comique més reeixida de Boieldieu, fou un dels molts treballs del segle XIX inspirats per les novel·les de Walter Scott^[91].
1825	Il viaggio a Reims	Gioacchino Rossini	Una estrena de circumstàncies que passà a l'oblit per despertar a les darreres dècades del segle XX, com la majoria de les obres de Rossini^[92].
1826	Oberon	Carl Maria von Weber	Basada en la comèdia El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Weber, malalt d'ua greu infecció, va acceptar aquest encàrrec del Covent Garden per tal d'assegurar la subsistència de la seva família. El compositor va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya i precursora dels drames wagnerians. Es representa molt poc a causa de la seva dificultat escènica^[93].
1827	Il pirata	Vincenzo Bellini	La seva segona producció professional i l'òpera més llarga de Bellini. Fou la primera que li assegurà un lloc definitiu en la vida operística italiana en aconseguir una independència estilística respecte a Rossini com cap altre compositor no havia aconseguit^[94].
1828	Le comte Ory	Gioacchino Rossini	Deliciosa òpera bufa italiana amb rivets francesos. És una farsa en la que Rossini demostra estar en plena forma amb una inventiva fresca i brillant. Tanmateix, després només escriuria una altra òpera^[95].
1828	La muette de Portici	Daniel Auber	Scribe, Delavigne i Auber tractaren en aquesta òpera la llibertat dels pobles, argument de moda a París quan s'hi estava gestant la Revolució de Juliol^[96]. La seva estrena a Brussel·les provocà un aldarull que és considerat el tret de sortida de la independència de Bèlgica.
1829	Guillaume Tell	Gioacchino Rossini	Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller. L'última òpera de Rossini abans de la seva prematura jubilació és un conte sobre llibertat situat als Alps suïssos. Va ajudar a establir el gènere francès de la grand'opéra^[97].
1830	Anna Bolena	Gaetano Donizetti	Fou el primer èxit de Donizetti en l'escena internacional i l'ajudava a en gran manera establir la seva reputació.^[98] El 1847 va ser l'òpera elegida per a la primera representació lírica del Gran Teatre del Liceu.
1830	Fra Diavolo	Daniel Auber	Una dels més populars opéras comiques del segle XIX^[99] basada en un divertit i complicat llibret d'Eugène Scribe.
1830	I Capuleti e i Montecchi	Vincenzo Bellini	Versió de Bellini del Romeu i Julieta de Shakespeare. Només va tenir un mes i mig per la seva composició, per la qual cosa va utilitzar el recurs de desguassar l'òpera anterior Zaira^[100].
1831	La sonnambula	Vincenzo Bellini	Situat en una Suïssa idealitzada, el text de Scribe adaptat per Felice Romani va servir a Bellini per fer aquesta òpera semiseriosa^[101].
1831	Norma	Vincenzo Bellini	L'òpera més coneguda de Bellini, paradigma de les òperes romàntiques. L'aria Casta diva de l'acte I és probablement la més famosa de les de soprano. L'acte final d'aquesta obra és notable per l'originalitat de la seva orquestració^[102].
1831	Robert le diable	Giacomo Meyerbeer	La primera grand opéra de Meyerbeer va provocar sensació amb el seu ballet de monges mortes^[103].
1832	L'elisir d'amore	Gaetano Donizetti	Aquesta obra fou l'òpera més sovint interpretada a Itàlia entre 1838 i 1848^[98] i mai no ha desaparegut del repertori. Conté la cèlebre ària de tenor Una furtiva laccrima. A principis del segle XX fou adoptada per Enrico Caruso com a títol d'èxit segur i amb poc esforç, motiu pel qual l'obra va redoblar el seu prestigi^[104].
1833	Beatrice di Tenda	Vincenzo Bellini	Tragèdia notable per l'ús extensiu del cor^[105] que mai ha tingut l'acceptació de la resta de les seves peces de maduresa. Fou la darrera de l'autor amb Felice Romanicom a llibretista^[106].
1833	Lucrezia Borgia	Gaetano Donizetti	Una de les més populars del repertori de Donizetti^[107], que prenia el relleu de Romani. Si no ha tingut l'èxit de Lucia di Lammermoor és pel nombre inusual de cantants que precisa^[108].
1834	Maria Stuarda	Gaetano Donizetti	Fou un fracàs durant el segle XIX, però des del seu ressorgiment el 1958 ha estat molt freqüent a l'escena^[109].
1835	I puritani	Vincenzo Bellini	Drama situat a la Guerra Civil Anglesa, és una de les seves millors peces^[110]. Bellini i el seu nou llibretista Carlo Pepoli escolliren una història típicament romàntica ambientada a Escòcia. Les qualitats de la melodia i l'orquestració van captivar tot Europa, incloent-hi Wagner^[111].
1835	La Juive	Jacques Fromental Halévy	Aquesta grand'opéra va rivalitzar amb les de Meyerbeer en popularitat. L'ària de tenor Rachel, quand du Seigneur és particularment famosa^[112].
1835	Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	L'òpera seriosa més famosa de Donizetti, notable per l'escena de la bogeria de Lucia^[113]. Donizetti, per donar un relleu, insòlit fins llavors, a la figura del tenor, li va escriure un escena final amb recitatiu, ària i cabaletta^[114].
1836	Una vida pel tsar	Mikhaïl Glinka	Glinka començava a establir la tradició de l'òpera russa amb aquesta obra històrica^[115]. Fruit dels coneixements adquirits en els seus viatges per Itàlia i l'afegitó de contingut nacional rus^[116].
1836	Le postillon de Lonjumeau	Adolphe Adam	Com que era crític musical, Adams va criticar Verdi perquè destruïa les veus, mentre ell oferia als seus intèrprets arriscats malabarismes vocals. Curiosament ha quedat en el repertori de teatres alemanys^[117].
1836	Les Huguenots	Giacomo Meyerbeer	Potser la més famosa de totes les grands opéras franceses, àmpliament considerada com l'obra mestra de Meyerbeer^[118]. Va gaudir d'una popularitat immensa a la seva època i fou representada centenars de vegades en els millors teatres d'Europa^[119].
1837	Il giuramento	Saverio Mercadante	Aquesta òpera i Il bravo són els títols que han sobreviscut de l'extensa creació de Mercadante, però Il giuramento es troba més a prop del nivell de Bellini i Donizetti.
1837	Le domino noir	Daniel Auber	Basada en un llibret de Scribe, va circular per tot Europa fins a principis del segle XX. Els primers setanta anys després de l'estrena va aconseguir la xifra impressionant de més de 1.200 representacions a l'Opéra-Comique^[120].
1837	Roberto Devereux	Gaetano Donizetti	Donizetti la va escriure com a distracció del dolor que sentia per la mort de la seva muller^[121]. Pràcticament oblidada, s'ha mantingut amb força des de la Donizetti Renaissance a les darreres dècades del segle XX. Seguint la moda dels inicis del Romanticisme, està ambientada a la Gran Bretanya^[122].
1837	Tsar i fuster	Albert Lortzing	Òpera amb la que es va consagrar Lortzing. Poc divulgada a la resta d'Europa, és molt popular a Alemanya^[123].
1838	Maria de Rudenz	Gaetano Donizetti	Malgrat va fracassar en el seu debut, va tenir una carrera força brillant a Europa i Amèrica. Com la majoria d'obres de Donizetti va ser oblidada a partir del 1870 per renéixer amb força a la segona meitat del segle XX^[124].
1838	Poliuto	Gaetano Donizetti	Estrenada dos anys més tard a París, amb ballet com no podia ser altrament, i amb el títol de Les Martyrs, les dues versions van córrer paral·leles durant un temps però es retornà a la versió original^[125].
1838	Benvenuto Cellini	Hector Berlioz	La primera òpera de Berlioz està plena de virtuosismes molt difícils d'interpretar^[126]. Mal considerada en el seu temps, tret de comptades excepcions, no començà a circular fins la recuperació del Covent Garden el 1966^[127]. Tanmateix la seva obertura mai no ha deixat de ser interpretada en concert.
1840	La favorite	Gaetano Donizetti	Llarga i complexa història que era una dels primers títols en què els tenors havien de demostrar que eren capaços de cantar el do^#₄. També és notable la seva obertura^[128].
1840	Saffo	Giovanni Pacini	La qualitat de la inventiva de Pacini es fa notar de forma molt especial en aquesta òpera. Va aconseguir un gran èxit a la seva estrena a Nàpols i després a tot el món^[129].
1840	La fille du régiment	Gaetano Donizetti	En instal·lar-se a París, el característic mimetisme de Donizetti va permetre adaptar les seves idees italianes al gènere còmic francès. L'èxit fou immens i derivà en patrioterisme fins al punt de representar-se als teatres el 14 de juliol durant tot el segle XIX^[130]. Tot i ser una òpera "de soprano", la cèlebre ària de tenor Ah, mes amis amb nou dos^#₄, considerada l'"Everest" del repertori, l'han mantinguda a la fama.
1842	El caçador del bosc	Albert Lortzing	L'obra mestra còmica de Lortzing pretenia presentar que una òpera alemanya podia rivalitzar amb l'opera buffa italiana i l'opéra comique francesa^[131].
1842	Nabucco	Giuseppe Verdi	Verdi va descriure aquesta òpera com el començament genuí de la seva carrera artística^[132]. Va rebre aquest encàrrec després de diversos fracassos i de la mort successiva dels seus dos fills i de la seva dona. Amb aquesta òpera i el seu cor Va pensiero, Verdi es va convertir en un símbol del Risorgimiento italià^[133].
1842	Linda di Chamounix	Gaetano Donizetti	Juntament amb La sonnambula, és l'única òpera semiseriosa que sobreviu, amb el típic final feliç gràcies a un fet inesperat^[134]. Suposa la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa.
1842	Rienzi	Richard Wagner	La contribució de Wagner a la grand'opéra^[135]. Tret de l'obertura i de la commovedora ària de tenor del darrer acte, típicament wagnerià, tota la resta fa pensar en un producte per a l'escena parisenca amb cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc^[136].
1842	Ruslan i Lyudmila	Mikhaïl Glinka	Aquesta versió episòdica d'un conte de fades de Puixkin va tenir gran influència en els compositors russos posteriors^[137].
1843	L'holandès errant	Richard Wagner	Wagner considerava aquesta òpera romàntica alemanya com el veritable començament de la seva carrera^[138]. Wagner s'acosta al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions^[139]. Sovint ha estat anomenada El vaixell fantasma.
1843	Don Pasquale	Gaetano Donizetti	L'obra mestra còmica de Donizetti és una de les últimes grans opere buffe^[140]. La va escriure com una peça d'època, per acontentar a un públic distant amb les noves tendències. És de les poques òperes de Donizetti que sempre s'han representat^[141].
1843	I Lombardi alla prima crociata	Giuseppe Verdi	Tractant de repetir l'èxit de Nabucco, ara situa els llombards a la primera croada. És destacable la frescor de la inventiva verdiana que s'accentua en el notable moviment de concert de violí i orquestra que precedeix la conversió d'Oronte^[142].
1843	Maria di Rohan	Gaetano Donizetti	Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que sens dubte l'haguessin portat més enllà del belcantisme sinó fos perquè, dissortadament, una malaltia li atacà el sistema nerviós^[143].
1844	Ernani	Giuseppe Verdi	El millor treball de les primeres obres de Verdi^[144]. Va obtenir un èxit que es perllongaria vuitanta anys, seguit per un oblit i per una reaparició als anys 70 del segle XX^[145].
1845	Tannhäuser	Richard Wagner	L'obra més "medieval" de Wagner descriu el conflicte entre l'amor pagà i la virtut cristiana^[146]. Tercera òpera escrita des de Dresden. Wagner no havia renunciat a triomfar a París i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable. Malgrat això, la representació parisenca -tot i la versió ad hoc que en féu el compositor- va ser un fracàs^[147].
1846	Attila	Giuseppe Verdi	Verdi va patir problemes de salut durant l'escriptura d'aquesta peça, que fou només un èxit moderat a l'estrena^[148]. Darrera obra en col·laboració del llibretista Solera amb l'objectiu de despertar el sentit patriòtic del públic^[149].
1846	La damnation de Faust	Hector Berlioz	La seva concepció del gènere poc ortodoxa portaren Berlioz a realitzar aquesta llegenda dramàtica primer només en forma de concert^[150].
1847	Macbeth	Giuseppe Verdi	El primer Shakespeare de Verdi^[148]. Com tants d'altres compositors romàntics, Verdi admirava Shakespeare i arribà a compondre tres òperes basades en les seves obres teatrals^[151].
1847	Martha	Friedrich von Flotow	Barreja de bon gust francès, llenguatge italianitzant i melodisme germànic, amb la incorporació fins i tot d'algunes peces del folklore internacional. Al seu temps va gaudir de milers de representacions^[152], però avui dia només se n'interpreta en recitals l'ària de tenor Ach, so fromm (M'apparì, en versió italiana).
1849	Les alegres comares de Windsor	Otto Nicolai	L'única òpera alemanya de Nicolai fou el seu èxit més durador^[153]. Basada en l'homònima comèdia de Shakespeare, amb rivets de singspiel i temes populars, va tenir un èxit immens al seu temps. Va representar-se en molts teatres europeus i americans.
1849	Le prophète	Giacomo Meyerbeer	Una grand opéra sobre la vida del fanàtic religiós Joan de Leiden^[154].
1849	Luisa Miller	Giuseppe Verdi	Basada en el drama Càbala i amor de Friedrich von Schiller. Verdi sortia de l'esquema habitual del primer Romanticisme de la comèdia de capa i espasa per abordar la realitat humana^[155].

Data	Títol	Autor	Comentari
1850	Genoveva	Robert Schumann	L'única incursió en el món de l'òpera de Schumann va ser un fracàs relatiu, i tanmateix l'obra ha tingut els seus admiradors, de Franz Liszt a Nikolaus Harnoncourt^[156].
1850	Lohengrin	Richard Wagner	Primera culminació del sistema del leitmotiv. Fou la seva obra més representada per aplanar el recel que el públic tradicional sentia per la música wagneriana. A Catalunya, Francesc Viñas, en fou un interpret excepcional^[157].
1851	Rigoletto	Giuseppe Verdi	La primera -i més innovadora- de les tres òperes de Verdi del període intermedi i que s'ha convertit en indispensable del repertori. Basada en la comèdia El rei es diverteix de Victor Hugo^[158]. Després d'un període no reeixit des de Luisa Miller, Verdi entra en la maduresa amb un drama de passió, engany, amor filial i venjança amb una figura central, Rigoletto, un bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. És molt coneguda l'ària La donna è mobile^[159].
1852	Si j'étais roi	Adolphe Adam	Basada en Les mil i una nits, va acabar desapareixent a França i en canvi va sobreviure a Alemanya, com moltes altres òperes franceses^[160].
1852	Faust	Ludwig Spohr	Spohr va ser el primer compositor europeu a prendre el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena (1816) anà retocant l'obra fins el 1852, forma en la que ha estat difosa sobretot ^[84].
1853	Il trovatore	Giuseppe Verdi	Aquest melodrama romàntic és una de les partitures més melòdiques de Verdi^[161]. Basada en el farragós drama homònim de José Garcia Gutiérrez, la trama, una mica enrevessada, es desenvolupa durant la Guerra civil catalana 1452-1462^[162].
1853	La traviata	Giuseppe Verdi	Basada en la narració La dame aux camélias d'Alexandre Dumas fill, va marcar el zenit dels èxits de Verdi a la segona part de la seva carrera. Poques òperes han tingut tanta difusió com La traviata. L'escena del brindis és de les més conegudes d'aquest gènere^[163].
1854	Alfons i Estrella	Franz Schubert	Estrenada vint-i-sis anys després de la mort del compositor. Malgrat que cap de les òperes de Schubert es representa de forma regular degut sobretot al pobre interès dels seus llibrets, aquesta té una certa envergadura com a tal^[164].
1855	Les vêpres siciliennes	Giuseppe Verdi	L'òpera mostra una clara influència de Meyerbeer^[165]. Basada en el fet històric de les Vespres Sicilianes, l'òpera palesa el seu origen francès, en haver estat destinada al temple de la grand'opéra. Conté moments de la millor qualitat musical^[166].
1858	Les Troyens	Hector Berlioz	L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa^[167]. Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins la versió íntegra de Colin Davis el 1969^[168].
1859	Faust	Charles Gounod	De totes les posades en escena musicals de la llegenda de Faust, la de Gounod ha estat la més popular en audiència, especialment en l'era victoriana^[169]. Actualment el títol continua essent popular, però el cost del muntatge i l'extensió la fan molt menys freqüent als teatres^[170].
1859	Un ballo in maschera	Giuseppe Verdi	A l'època que va escriure Un ballo en maschera, Verdi era prou ric per no haver de treballar la resta de la seva vida. Aquesta òpera va tenir problemes amb els censors perquè originalment tractava sobre l'assassinat d'un monarca (Gustau III de Suècia), fins que l'autor decidí situar-la a Boston^[171]. Arribava després del fracàs de les seves dues darreres òperes Simon Boccanegra i Aroldo^[172].
1861	Bánk Bán	Ferenc Erkel	L'òpera va contribuir a donar força al drama i d'aquí la seva popularitat a Hongria, que a la resta d'Europa no tindria massa sentit. Molt influenciada per Donizetti i Verdi.
1862	Béatrice et Bénédict	Hector Berlioz	L'última òpera que Berlioz escrivia era el fruit de la seva admiració eterna per Shakespeare (versió de Molt de soroll per no res)^[173]. No s'interpreta massa sovint, i mai ha format part del repertori operístic convencional. N'hi ha diversos enregistraments i l'obertura ha esdevingut una popular peça de concert^[174].
1862	La forza del destino	Giuseppe Verdi	Aquesta tragèdia fou encarregada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg, i Verdi pot haver estat influït per la tradició russa en la seva escriptura.^[175]. Amb un argument extret de Don Álvaro o la Fuerza del Sino del Duque de Rivas, forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint^[176].
1863	Les pêcheurs de perles	Georges Bizet	Avui és la segona òpera més interpretada de Bizet i és especialment famosa pel seu duet de tenor i baríton^[177]. Va catapultar la carrera de Bizet, malgrat que no es va rebre amb entusiasme a la seva estrena^[178].
1864	La belle Hélène	Jacques Offenbach	Parodia dels clàssics grecs, Offenbach utilitza tots els elements comuns de la farsa, a més de satisfer la demanda del segle XIX per les dolces melodies^[179].
1864	Mireille	Charles Gounod	Es basa en el poema èpic Mireio de Frederic Mistral i fa ús de la música popular provençal^[180].
1864	L'Africaine	Giacomo Meyerbeer	La darrera grand'opéra de Meyerbeer va tenir una estrena pòstuma després d'haver-hi treballat durant 25 anys i d'haver-la deixat no acabada del tot. Va tenir un considerable èxit fins als anys 30 en què va desaparèixer quasi completament, tret de la seva ària de tenor Beau paradis (O paradiso, en italià) que continua interpretant-se en recitals. Va influenciar les òperes La Gioconda i Aïda^[181].
1865	Tristany i Isolda	Richard Wagner	Aquesta tragèdia romàntica és el treball més radical de Wagner i una de les peces més revolucionàries en la història de la música^[182]. Hi ha el famós duet d'amor en què les fluctuacions de la tonalitat imperant durant l'extensa escena van facilitar les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys possibilitat de trencar el sistema tonal per obrir-lo a altres combinacions sonores^[183]. És un dels cimals de l'art universal de tots els temps.
1866	Mignon	Ambroise Thomas	Obra lírica inspirada en la novel·la de Goethe Wilhelm Meister, fou l'òpera més reeixida de Thomas junt amb Hamlet^[184]. Si bé les seves melodies van captivar tota Europa, avui és gairebé desconeguda^[185].
1866	La nòvia venuda	Bedřich Smetana	Aquesta comèdia folklòrica de Smetana es la que més es realitza de totes les seves òperes^[186]. La intervenció d'un circ al tercer acte culmina amb efectivitat la simpàtica obra^[187].
1867	Don Carlos	Giuseppe Verdi	Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller, aquesta grand'opéra de Verdi és una de les seves millors creacions^[188]. La seva popularitat ha variat molt en el temps, desapareixent pràcticament fins els anys 50. Verdi la va retallar en una versió italiana, que és la que se sol representar^[189]. Conté la cèlebre ària de mezzo-soprano O don fatale i la de baix Ella giammai m'amò, ambdues de l'acte IV.
1867	Roméo et Juliette	Charles Gounod	La versió de Gounod de la tragèdia de Shakespeare és la seva segona obra més famosa^[190] després de Faust.
1867	Dalibor	Bedřich Smetana	Una de les òperes més reeixides de Smetana que explora temes de la història txeca^[191]. En un principi fou criticada per ser massa wagneriana. Molt estimada a la República Txeca, ha circulat poc per la resta d'Europa^[192].
1867	Els mestres cantaires de Nuremberg	Richard Wagner	L'única òpera còmica de Wagner, també és l'única de les seves obres de maduresa que inclou solos d'instruments de corda. El compositor s'hi cenyeix a l'escala diatònica^[193]. Portat per l'entusiasme, va convertir aquesta òpera en la més llarga de la història del gènere (cinc hores llargues)^[194]. És una clara exaltació del nacionalisme alemany.
1868	Hamlet	Ambroise Thomas	L'òpera de Thomas es pren moltes libertats amb la seva font shakespeariana^[195]. Thomas fa una àgil adopció d'un música de sòlida factura, d'harmonies suggestives i una coloració instrumental inspirada^[196].
1868	Mefistofele	Arrigo Boito	Sobretot famós com a llibretista de Verdi, Boito era també compositor i va passar molts anys per aconseguir aquesta versió musical del mite de Faust^[197], una de les més fidels de l'obra de Goethe. Des de la seva estrena, ha ocupat un lloc relativament fix en el repertori internacional^[198].
1869	L'or del Rin	Richard Wagner	És la primera de les quatre òperes que formen el cicle L'Anell del Nibelung. Ja abans d'aixecar-se el teló, la música -un triple acord en mi major de més de cent-trenta compassos- atrapa al públic en un regne místic, poblat de déus i criatures fantàstiques^[199].
1869	La valquíria	Richard Wagner	La segona del cicle L'Anell del Nibelung. En les produccions de la Tetralogia sol ser la favorita, ja que conté els temes musicals més memorables de Wagner. El més famós és el de les extraordinàries valquíries, les guerreres immortals. El comiat de Wotan i la música del foc màgic final constitueixen un dels moments àlgids de la història de la música^[200].
1870	Il Guarany	Antônio Carlos Gomes	Composta per Gomes a Itàlia sobre un llibret basat en la novel·la de José Martiniano Alencar. Va recórrer tot Europa i Brasil però avui dia és pràcticament fora del repertori^[201].
1871	Marina	Emilio Arrieta	Estrenada primer el 1855 com a sarsuela, l'han cantat alguns dels més grans tenors de tots els temps, especialment Alfredo Kraus i Jaume Aragall^[202].
1871	Aïda	Giuseppe Verdi	Encarregada pel governador d'Egipte per a la inauguració del canal de Suez, Verdi es va inspirar en la grand'opéra francesa. El seu gran dramatisme i excitant música li atorgà un èxit immediat i en deu anys es representà a 155 teatres diferents a tot el món^[203].
1874	Borís Godunov	Modest Mússorgski	El gran drama històric de Mússorgski mostra el desordre de Rússia a principis del segle XVII^[204] mitjançant les seves cançons folklòriques i els seus cants ortodoxes a través dels cors i melancòliques àries^[205].
1874	El ratpenat	Johann Strauss	Probablement la més popular de totes les operetes^[206]. A Àustria se sol representar arreu per les festes de Nadal, amb la intervenció de cantants d'altres gèneres com a convidats.
1874	Les dues vídues	Bedřich Smetana	Una altra comèdia de Smetana, l'única de les seves òperes amb un tema no txec^[207].
1875	Carmen	Georges Bizet	Amb argument extret de la novel·la homònima de Prosper Mérimée, és probablement la més famosa de totes les òperes franceses. Els crítics de l'estrena estaven impressionats per la barreja que va fer Bizet del Romanticisme i el realisme^[208]. Opéra-comique que en els seus inicis no va tenir l'èxit que va anar adquirint al segle XX per convertir-se en una de les més representades^[209].

Data	Títol	Autor	Comentari
1876	Siegfried	Richard Wagner	La tercera del cicle de L'Anell del Nibelung, en forma el nucli essencial i explica la joventut i els fets gloriosos de l'heroi Siegfried^[210]. El dos primers actes els va compondre el 1857, el tercer ho va fer vint anys després amb un estil molt més evolucionat i presentant una música excepcional^[211].
1876	El capvespre dels déus	Richard Wagner	Quart i darrer lliurament de L'Anell del Nibelung. Completa la història que porta a la destrucció dels antics déus de la mitologia germànica, amb el que s'iniciarà una nova era en la història del món^[212]. A diferència de les tres primeres, aquesta utilitza el cor. El més destacat és la marxa fúnebre i el solo final de Brünnhilde^[213]. Es va estrenar amb la tetralogia al primer Festival de Bayreuth i va completar així el cicle més extraordinari que s'havia vist fins aleshores al món de l'òpera^[212].
1876	La Gioconda	Amilcare Ponchielli	A part d'Aïda de Verdi, aquesta és l'única grand opéra italiana que s'ha quedat al repertori internacional^[214]. La Gioconda és important perquè assenyala per on seguirà l'òpera de la fi del segle XIX: una major atenció a l'expressivitat del cant, ús del leitmotiv wagnerià, i la creació d'un personatge malvat^[215]. N'és molt cèlebre el ballet Dansa de les hores.
1877	Samson et Dalila	Camille Saint-Saëns	Va costar molt que aquesta òpera fos acceptada a França tal com passava amb Wagner^[216]. És l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès. Uns dels fragments més coneguts de l'òpera són l'ària per a mezzo Mon coeur s'ouvre à ta voix del segon acte i la Bacanal del tercer^[216].
1879	Eugeni Oneguin	Piotr Ilitx Txaikovski	L'òpera més popular de Txaikovski, basada en la novel·la de Puixkin. El compositor s'identificà molt amb l'heroïna Tatyana^[217]. És l'òpera més popular de Rússia i tot i que evoca la vida camperola burgesa de l'època dels tsars, la seva música és decididament occidental^[218].
1881	Les contes d'Hoffmann	Jacques Offenbach	L'intent d'Offenbach de fer un treball més seriós romania inacabat a la seva mort^[219]. Amb molt d'èxit al principi, van anar minvant les seves interpretacions fins a pràcticament desaparèixer. Als anys 80, amb motiu del centenari de la mort d'Offenbach es va tornar a difondre^[220] i és la seva òpera més àmpliament interpretada actualment^[219].
1881	Simon Boccanegra	Giuseppe Verdi	Fins i tot Verdi considerava dolenta la seva versió de Simon Boccanegra del 1857 i la va retocar durant molt de temps amb l'ajuda del llibretista Arrigo Boito^[221].
1882	Parsifal	Richard Wagner	L'última òpera de Wagner està considerada la seva obra més exquisida. Medievalisme, budisme, cristianisme i filosofia s'uneixen per creau un idioma operístic sacre. L'estructura s'assembla a una escala que puja cap a l'èxtasi diví^[222]. Segons el mateix Wagner: un festival escènic sagrat^[223]. Només el primer acte, ja dura prop de dues hores.
1882	La donzella de neu	Nikolai Rimski-Kórsakov	Una de les obres més líriques de Rimski-Kórsakov^[224].
1883	Lakmé	Léo Delibes	La música vesteix un drama que coixeja, però si la soprano canta adequadament el seu difícil paper, l'òpera convenç^[225]. És cèlebre el duet de les flors.
1883	Henri VIII	Camille Saint-Saëns	Saint-Saëns es va preocupar d'incloure-hi material antic de l'època. El seu èxit fou, com a molt, moderat. Després d'un llarg parèntesi, una gravació de l'any 1989 l'ha feta revifar^[226].
1884	Le Villi	Giacomo Puccini	El primer treball operístic de Puccini amb abundància d'oportunitats per a la dansa^[227].
1884	Manon	Jules Massenet	És la seva òpera més popular. Es considera una opéra comique pel seu diàleg parlat, però és especialment tràgica, té un ritme lleuger i una música amb famoses àries i duets^[228].
1886	Khovànxtxina	Modest Mússorgski	La segona gran èpica de Mússorgski sobre la història russa va quedar inacabada a la seva mort^[229], Rimski-Kórsakov la va retallar i acabar per la seva estrena^[230].
1887	Otello	Giuseppe Verdi	La primera de les obres mestres del període tardà de Verdi es basava en un llibret inusualment bo d'Arrigo Boito^[132], després de setze anys de silenci verdià. Està considerada la millor de les més de dues-centes òperes inspirades en Shakespeare^[231].
1890	Cavalleria rusticana	Pietro Mascagni	Junt amb Pagliacci de Leoncavallo, estrenada dos anys més tard, va recórrer de forma triomfal no només els teatres d'Itàlia, sinó també els europeus, i es va convertir en un símbol del nou estil verista, contraposat al verdià aleshores encara en vigor^[232].
1890	Loreley	Alfredo Catalani	Per ser un autor italià, sorprèn per la seva atmosfera romàntica de to sobrenatural i amb regust germànic. Poc representada actualment, té un indubtable atractiu^[233].
1890	El príncep Ígor	Aleksandr Borodín	Borodín va passar 17 anys per compondre aquesta òpera i, tot i així, mai no aconseguiria acabar-la. És coneguda sobretot per les seves Danses Polovtsianes^[234].
1890	La dama de piques	Piotr Ilitx Txaikovski	Escrita en 44 dies durant un viatge a Itàlia, es va convertir en la seva òpera favorita. Amb música decididament romàntica, l'acció se situa uns quaranta anys abans de Puixkin per poder introduir música de ball mozartiana^[235].
1891	L'amico Fritz	Pietro Mascagni	Aquest treball es va pensar com a l'últim exemple d'òpera semiseria^[236]. És una obra de plàcid ambient rural, amb una parella protagonista que té una certa semblança amb la de La Bohème^[237].
1892	La Wally	Alfredo Catalani	Dins del realisme rural, tant en boga en aquests anys, el seu fragment més famosa és l'ària de soprano Ebben?, ne andrò lontana^[238].
1892	Pagliacci	Ruggero Leoncavallo	Una de les més famoses òperes veristes, normalment s'interpreta amb Cavalleria rusticana de Mascagni^[239]. La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l'ús moderat del leitmotiv wagnerià i sense excloure la presència d'àries; tots els personatges en tenen almenys una^[240].
1892	Werther	Jules Massenet	Encara que menys interpretada que Manon, és la millor òpera de Massenet. Adaptada de la novel·la de Goethe, és un pilar del moviment romàntic, una història d'amor amb final tràgic^[241].
1893	Falstaff	Giuseppe Verdi	L'òpera final de Verdi es basava en un altre bon llibret de Boito^[132]. La va compondre en secret ja que no estava segur d'acabar-la. Fou la primera òpera còmica des del fracàs d'Un giorno di regno cinquanta-tres anys abans, i una paròdia de les de Rossini^[242].
1893	Hänsel und Gretel	Engelbert Humperdinck	Amb influències de Wagner i del verisme italià, es representa sobretot als països germànics^[243]. Va utilitzar elements floklòrics i cançons populars de Westfàlia^[244].
1893	Aleko	Serguei Rakhmàninov	Per ser la primera òpera d'un gairebé estudiant, sense ser molt popular, ha romàs més o menys en actiu durant tot el segle XX.
1893	Manon Lescaut	Giacomo Puccini	L'èxit d'aquesta obra establia la reputació de Puccini com a compositor de música contemporània de primera fila^[214]. L'òpera té un estil vinculable a l'esperit verista que s'estava formant en aquells anys^[245].
1894	Thaïs	Jules Massenet	Va tenir molt èxit en el seu moment, però l'ha perdut gairebé tot. Segueix però en la memòria dels melòmans per la famosa Méditation per a violí sovint interpretada en concerts^[246].
1895	La Dolores	Tomás Bretón	Dins l'estètica del verisme, està basada en la novel·la homònima de Josep Feliu i Codina^[247].
1896	Andrea Chénier	Umberto Giordano	Sobre un llibret de Luigi Illica, aquest drama verista és l'òpera més popular de Giordano^[214]. Respira un ambient netament hostil a la Revolució Francesa^[248]. Són famossísims l'improvviso del tenor de l'acte I Un dì all'azzurro spazio i l'ària de soprano La mamma morta de l'acte III.
1896	La bohème	Giacomo Puccini	Basada en les Scènes de la vie en bohème d'Henri de Murger. Una de les òperes preferides per tothom, la seva força es recolza en la perfecta unió entre una història commovedora i una partitura molt melòdica^[249]. Puccini va decorar l'òpera amb alguns destacats leitmotiv. Els principals temes amorosos són la base de l'evocador quart acte^[250].
1896	Pepita Jiménez	Isaac Albéniz	Versió edulcorada que el banquer i mecenes Money-Coutts va fer de la novel·la de Juan Valera. El contingut musical de l'obra és desigual, amb una excessiva presència de ritmes hispànics^[251].
1897	La bohème	Ruggero Leoncavallo	Leoncavallo és més fidel a la novel·la d'Henri de Murger, però no ha resistit la comparació amb la versió de Puccini^[252].
1897	L'arlesiana	Francesco Cilea	Relativament poc divulgada, s'ha fet cèlebre el Lamento di Federico que apareix en multitud de recitals dels tenors més famosos^[253].
1898	Iris	Pietro Mascagni	Aquesta òpera va ser la porta per la que els autors veristes van començar a fixar-se en el món oriental. Un altre recurs verista també hi és present: el teatre dins del teatre^[254].
1898	Fedora	Umberto Giordano	A l'estrena va agradar al públic però no a la crítica, cosa que no va impedir un fos un èxit continu durant trenta anys. Després s'apagà però a finals del segle XX s'ha tornat a representar^[255].
1899	La núvia del tsar	Nikolai Rimski-Kórsakov	En aquesta òpera Rimski-Kórsakov va fer brillants experiments en la instrumentació, combinant sonoritats i efectes tonals d'una manera que preparà el camí per l'aparició d'un Stravinski o Prokófiev^[256].

Data	Títol	Autor	Comentari
1900	Louise	Gustave Charpentier	En un intent de proporcionar un equivalent francès al verisme italià, Louise se situa en un districte de classe treballadora de París^[257].
1900	Tosca	Giacomo Puccini	Tosca és la més wagneriana de les òperes de Puccini amb l'ús freqüent del leitmotiv^[214]. És la seva òpera més famosa en un febril drama d'amor, gelosia i mort. La partitura, guiada pel temperament ferotge de Tosca, és plena d'inquietants àries i duets^[258].
1900	El conte del tsar Saltan	Nikolai Rimski-Kórsakov	Peça colorista que els anys 1920 i 1930 va tenir èxit pel seu vestuari vistós i luxós. Després va sobreviure amb dificultats. Tanmateix, la seva música no deixa de passar per moments que ens recorden l'òpera wagneriana^[259].
1901	Rusalka	Antonín Dvořák	L'única òpera de Dvořák que ha tingut audiències internacionals, està basada en un conte folklòric danès sobre una nimfa aquàtica^[260].
1902	Adriana Lecouvreur	Francesco Cilea	Cilea combina alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista^[261].
1902	Pelléas et Mélisande	Claude Debussy	El drama simbolista de Debussy és una de les òperes més significatives del segle XX^[262]. Amb aquesta obra Debussy es desempallegava de la dependència de la música alemanya a la qual tan insensiblement s'havia anat lliurant els darrers trenta anys^[263].
1903	Terra baixa	Eugen d'Albert	Basada en la comèdia realista d'Àngel Guimerà però ambientada en una Espanya amb tots els tòpics, va tenir una carrera brillant per tot Europa. Actualment s'interpreta molt ocasionalment^[264].
1904	Risurrezione	Franco Alfano	Basada en una obra de Tolstoi, va ser l'òpera que va donar prestigi a Alfano i el va fer ocupar un lloc destacat en el panorama del verisme italià; per això li fou confiat l'acabament de Turandot de Puccini^[265].
1904	Jenůfa	Leóš Janáček	Pròxima al verisme italià, retrata la vida rural i inclou balls folklòrics i cors, però un ambient obscur es va cruspint l'obra. Va tardar 10 anys en completar-la^[266].
1904	Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Puccini va investigar la música popular i la cultura japoneses per conferir autenticitat a l'obra. Tanmateix, tot i que pren alguns motius japonesos, la música segueix sent italiana. Ell mateix la va definir com la seva òpera més profunda i imaginativa^[267].
1905	La vídua alegre	Franz Lehár	Una de les operetes vieneses més famoses^[268]. És una barreja de celebració imperial a l'antic estil vienès i de càlida nostàlgia per una època feliç. És famós el vals Lippen schweigen del tercer acte^[269].
1905	Salomé	Richard Strauss	El llibret és la traducció literal a l'alemany de l'obra homònima d'Oscar Wilde. Al finalitzar l'estrena de Salomé a Dresden, el públic l'ovacionà trenta-vuit vegades. Pel seu contingut decadentista evident, les seves crítiques foren variades i va trobar dificultats per la seva difusió en els primers temps^[270]. Actualment és considerada una obra mestra i potser la primera òpera autènticament moderna^[271].
1906	Francesca da Rimini	Serguei Rakhmàninov	L'escasa entitat del relat, imaginat a partir del cant V de l'Infern de la Divina Comèdia, ha impedit que aquesta petita obra mestra tingui la fama que es mereix^[272].
1907	La ciutat invisible de Kitege	Nikolai Rimski-Kórsakov	Basada en llegendes russes, amb un argument fantàstic i folklòric, típicament rimskià. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus^[273].
1909	Elektra	Richard Strauss	Aquesta tragèdia fosca porta la música de Strauss a les fronteres de l'atonalitat. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista Hugo von Hofmannsthal^[274]. Elektra és un paper important que atrau a sopranos amb gran talent dramàtic i vocal per aguantar llargues notes^[275].
1909	Il segreto di Susanna	Ermanno Wolf-Ferrari	Un intermezzo còmic. El secret de Susanna és que fuma^[276]. Amb una cuidada i luxosa instrumentació^[277].
1909	El gall d'or	Nikolai Rimski-Kórsakov	Sovint considerada la millor obra de Rimski, almenys és la més representada. Aquesta sàtira sobre la incompetència militar va comportar problemes al compositor amb els censors ja que només feia dos anys de la derrota de la Rússia imperial contra el Japó^[278].
1910	Don Quichotte	Jules Massenet	L'últim gran èxit de Massenet és una comèdia inspirada en El Quixot de Cervantes^[279].
1910	La fanciulla del West	Giacomo Puccini	Destaca pel seu sentit teatral: és de les poques òperes del repertori en les que el que succeeix a l'escena atreu a l'espectador gairebé per si mateix, fent que la música es converteixi en un mer subratllat de l'acció. Així només conté una veritable ària al tercer acte (Ch'ella mi creda)^[280].
1911	El cavaller de la rosa	Richard Strauss	El treball més popular de Strauss i Hofmannsthal, aquesta comèdia se situa al segle XVIII a Viena^[281]. Ens porta a l'època de Mozart amb una sensibilitat moderna. Per cantar els papers d'aquesta òpera s'ha de tenir alguna cosa més que una bona formació musical^[282]. El trio vocal del final del tercer acte es considera un dels moments més exquisits de tota la història de l'òpera^[283].
1911	L'heure espagnole	Maurice Ravel	La primera òpera de Ravel és una farsa de dormitori ambientada a Espanya^[284]. Amb música divertida i variada i un tragí escènic considerable, converteixen aquesta petita òpera en una veritable delícia^[285].
1912	Ariadne auf Naxos	Richard Strauss	Una mescla de comèdia i tragèdia amb una òpera dins d'una òpera^[286]. En la figura de Zerbinetta compareix la primera de les grans figures d'exhibició vocal de Strauss^[287].
1913	La vida breve	Manuel de Falla	Un apassionat drama espanyol influït pel verisme^[288] i per l'estètica típica de la sarsuela castissa, però amb una tècnica orquestral i una brillantor que han fet d'aquesta obra l'òpera en espanyol més representada.
1913	L'amore dei tre re	Italo Montemezzi	És la primera òpera del posverismo. En aquesta òpera són especialment notables els leitmotivs^[289].
1914	Francesca da Rimini	Riccardo Zandonai	En aquesta obra, Zandonai ja ha abandonat l'estètica verista per centrar-se en episodis històrics de la Itàlia renaixentista. El llenguatge simfònic de l'orquestra rep un tractament molt eficaç.^[290].
1916	Goyescas	Enric Granados	Amb influències del verisme italià, és mundialment famós el seu intermezzo, sovint interpretat en concert. Malgrat el seu prestigi, no és un títol freqüent al repertori^[291].
1917	La rondine	Giacomo Puccini	Va no ser un èxit al principi i Puccini la va revisar força dues vegades^[214]. Tanmateix, no ha aconseguit quallar en cap època i encara avui es representa molt poc^[292].
1917	Turandot	Ferruccio Busoni	Busoni conserva el to desenfadat i burlesc de l'obra teatral de Carlo Gozzi, basada en l'antic conte de les Mil i una nits^[293].
1917	El gato montés	Manuel Penella Moreno	El seu èxit es deu en gran part a la seva visió a l'estranger com a obra exòtica d'Espanya pel seu tractament del món taurí. Malgrat això, ha desaparegut del repertori. N'és molt famós el pasodoble tocat en tota mena d'ambients^[294].
1918	El castell de Barbablava	Béla Bartók	L'única òpera de Bartok és un drama psicològic intens i un dels seus treballs més importants^[295]. Bartok va cuidar la tonalitat en què està compost cada un dels passatges, amb una orquestració diferent dedicada a cada una de les portes^[296].
1918	Il Trittico	Giacomo Puccini	Trilogia composta per Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Actualment aquestes tres òperes d'un acte no se solen representar juntes. Normalment els teatres en representen dues o n'enllacen una amb una altra òpera curta^[297].
1918	La dona sense ombra	Richard Strauss	L'alt contingut simbòlic del complex llibret d'Hugo von Hofmannsthal ens parla de la immortalitat i la vida terrenal. Tot i algunes idees una mica vagues, l'admiració per aquesta obra creix a mesura que l'escoltes^[298].
1920	La ciutat morta	Erich Wolfgang Korngold	L'òpera més coneguda de Korngold, amb rivets simbolistes, fortíssimament influenciada per l'obra de Strauss^[299].
1921	Il piccolo Marat	Pietro Mascagni	Ja amb un estil postverista, l'òpera la va estrenar a Roma el tenor català Hipólito Lázaro, un dels pocs que tenia la potència i la resistència física necessàries per aquest paper esgotador^[300].
1921	Katia Kabanová	Leóš Janáček	La primera de les grans òperes de l'última maduresa de Janáček, basava en una obra d'Ostrovski sobre el fanatisme religiós i l'amor prohibit a la Rússia provincial^[301].
1921	L'amor de les tres taronges	Serguei Prokófiev	Una òpera còmica basada en un conte de fades de Carlo Gozzi^[302]. El seu enorme repartiment i ritme ràpid deixen poc espai a les àries, encara que la partitura estigui plena de vida i humor. La melodia més famosa és la marxa el segon acte^[303].
1922	Giulietta e Romeo	Riccardo Zandonai	A part del tractament postverista, destaca la integració del cinema en la narració, amb el recorregut a cavall de Romeo, mentre es veu avançar, filmada, una carretera amb arbres que van passant^[304].
1924	La guineueta astuta	Leóš Janáček	Una de les obres més populars del compositor, la història es basa en uns dibuixos sobre animals del camp txecs^[305]. Curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals en una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic^[306].

Data	Títol	Autor	Comentari
1925	Doktor Faust	Ferruccio Busoni	Busoni pretenia que aquesta òpera fos el clímax de la seva carrera, però la va deixar inacabada a la seva mort^[307]. És una obra molt complicada difícil de muntar en un teatre d'òpera i amb nombrós personal i per tant s'ha representat poc. Va incloure fragments d'obres seves diverses^[308].
1925	Wozzeck	Alban Berg	Una de les òperes clau del segle XX. Basada en una trama sorprenentment antiheroica, l'obra de Berg barreja tècniques atonals amb altres més tradicionals^[309], i li va donar un estructura de música simfònica^[310]. Va trigar vuit anys en compondre-la i la seva influència en compositors posteriors és difícil d'exagerar^[311].
1926	Cardillac	Paul Hindemith	Una òpera en l'estil neoclàssic d'Hindemith sobre un joier psicopàtic^[312]. Hindemith va revisar la partitura perquè el modisme musical semblava tosc i indisciplinat^[313]. Aquesta segona versió va aparèixer el 1952.
1926	El rei Roger	Karol Szymanowski	Una de les òperes poloneses més importants, està plena d'harmonies orientals^[314]. Szymanowski va crear una partitura entre exòtica i impressionista, encara que les llargues esperes per acabar aquest projecte van provocar que s'hi vegin estils diversos^[315].
1926	El cas Makropoulos	Leóš Janáček	Janáček va voler fer un experiment musical i linguístic per renovar el gènere, amb una actitud propera a l'expressionisme. No va tenir seguidors i Janáček va morir dos anys més tard sense haver-hi insistit^[316].
1926	Turandot	Giacomo Puccini	L'última òpera de Puccini fou deixada inacabada a la seva mort; s'encarregà de completar-la el compositor Franco Alfano^[214]. Es pot considerar postverista per tal com tracta la idea de l'amor sense la mort dels amants, i alhora com a finalitat a la que es llencen els mateixos desafiant els perills^[317]. És molt famosa la seva ària de tenor Nessun dorma.
1928	L'Helena egípcia	Richard Strauss	Aquesta òpera es va quedar en un pla inferior respecte a altres mostres de l'enginy del tàndem Strauss-Hofmannstahl^[318].
1928	El giravolt de maig	Eduard Toldrà	És l'òpera més aconseguida de creació catalana i una peça emblemàtica del període noucentista. Amb influències de Richard Strauss i, per tant, de Mozart. Es va estrenar al Palau de la Música Catalana^[319].
1932	Moses und Aron	Arnold Schönberg	Deixada inacabada a la seva mort, l'òpera de Schoenberg freqüentment empra tècniques serialistes^[320]. Complexa des de tots els punts e vista, ha sigut representada en poques ocasions ja que requereix un conjunt de professionals de gran altura i un cor extraordinàriament ben preparat^[321].
1933	Arabella	Richard Strauss	Fou l'última en què Strauss utilitzaria un llibret d'Hugo von Hofmannsthal^[322]. Concebut com a un segon cavaller de la rosa, ambientada en una Viena a ritme de vals. L'estrena no fou reeixida però amb el temps ha guanyat popularitat^[323].
1934	Lady Macbeth de Msensk	Dmitri Xostakóvitx	Fou molt reeixida a Rússia fins al punt que el dictador Stalin la va anar a veure. Aquest es va molestar pel llenguatge musical avanguardista de l'òpera, que no es tornà a representar fins al 1963, revisada fins i tot en el títol: Katerina Izmailova^[324].
1934	La fiamma	Ottorino Respighi	Òpera ben construïda plena d'historicisme, amb un llenguatge dens, encara influenciat pel verisme i per la rica instrumentació decimonònica^[325].
1934	Canigó	Antoni Massana	Òpera de forta influència wagneriana, escrita sobre un llibret de Josep Carner basat en el famós poema homònim de Jacint Verdaguer.
1935	La dona silenciosa	Richard Strauss	Una òpera còmica basada en una obra de Ben Jonson^[326]. Sense la mà de Hofmannsthal, aquesta òpera té un punt massa cerebral que l'ha perjudicat i ha impedit una existència teatral comparable a la resta de les seves òperes^[327].
1935	Porgy and Bess	George Gershwin	Inicialment un fracàs financer, una producció de 1941 que reemplaçava els recitatius de l'obra per diàleg parlat fou un èxit^[328]. La inclusió d'elements de jazz i d' espirituals negres li donaren un segell molt personal^[329].
1937	Lulu	Alban Berg	La segona òpera de Berg restà inacabada a la seva mort, però la finalització de Friedrich Cerha era reeixidament realitzada el 1979^[330]. Una barreja d'expressionisme i d'avantguardisme^[331].
1938	Maties el pintor	Paul Hindemith	L'òpera més popular d'Hindemith és una paràbola sobre un artista que sobreviu en un temps de crisi, reflectint la pròpia experiència del compositor sota els nazis^[332].
1942	Capriccio	Richard Strauss	Aquesta òpera és un exercici intel·lectual que Strauss va portar a terme amb la col·laboració de Stefan Zweig^[333].
1945	Peter Grimes	Benjamin Britten	Una fita en la història de l'òpera britànica, aquesta obra marcava l'arribada de Britten a l'escena de la música internacional^[334]. Es convertia en la primera òpera en anglès que arribava al repertori internacional des de Dido i Eneas de Purcell^[335].
1945	Guerra i pau	Serguei Prokófiev	Prokófiev retornava a la tradició de l'òpera històrica russa amb aquest treball èpic basat en una novel·la de Tolstoi^[336]. Poc representada per ser l'òpera que més solistes (37) necessita de tot el repertori^[337].
1946	The Medium	Gian Carlo Menotti	Considerat per molts la millor òpera de Menotti^[338]. L'obra és una denúncia de la simplicitat nord-americana en matèria de supersticions i creences, amb una música excelentment dosificada^[339].
1947	Les mamelles de Tirésias	Francis Poulenc	La primera òpera de Poulenc és una curta comèdia surrealista basada en una obra de Guillaume Apollinaire^[340]. La música té elements melòdics francesos i conserva la frescor irònica del text^[341].
1948	El gato con botas	Xavier Montsalvatge	Amb un llibret de Néstor Luján, adaptació del cèlebre conte infantil de Charles Perrault.

Data	Títol	Autor	Comentari
1951	Amahl and the Night Visitors	Gian Carlo Menotti	Aquesta història de Nadal fou la primera òpera específicament escrita per la televisió^[342].
1951	Billy Budd	Benjamin Britten	Considerada una de les millors del segle XX, és una obra perfecta sobre les imperfeccions humanes. Tots els protagonistes són masculins, incloent-hi el cor^[343].
1951	The Rake's Progress	Ígor Stravinski	El treball operístic més important de Stravinski, sobre un llibret de W. H. Auden inspirat pels gravats de William Hogarth, sembla posterior a Mozart musicalment^[344]. Consta que Stravinski va demanar les partitures de les òperes de Mozart per amarar-se bé del seu estil^[345].
1954	L'àngel de foc	Serguei Prokófiev	Prokófiev no va ser a temps per veure el que s'ha considerat el treball més d'avantguarda del món operístic^[346]. Una rondalla intensa i simbolista sobre el bé i el mal.
1955	Il cappello di paglia di Firenze	Nino Rota	Paròdia de l'òpera bufa i el melodrama romàntic. Com a compositor cinematogràfic, utilitza amb habilitat el leitmotiv per les situacions que es repeteixen. S'hi uneixen els costums de la comèdia de boulevard francesa amb els recursos de l'òpera bufa italiana^[347].
1954	Un altre pas de rosca	Benjamin Britten	Òpera de cambra basada en la història d'un fantasma de Henry James^[348]. Consisteix en un tema i quinze variacions basat en la sèrie de dotze notes pròpia del sistema dodecafònic^[349].
1957	Dialogues des Carmélites	Francis Poulenc	La millor òpera de Poulenc se situa en un convent durant la Revolució Francesa^[350].
1958	Vanessa	Samuel Barber	Vanessa va guanyar un premi Pulitzer el 1958^[351]. Bastant pròxima al verisme i al postromanticisme, quasi sempre dins d'un marc tonal convencional^[352].
1976	Einstein on the beach	Philip Glass	Els seus episodis musicals tenen poc a veure amb una òpera tradicional, encara que el cant, especialment el del cor, no deixa de tenir característiques suficients per englobar aquesta obra en la tradició operística occidental^[353].

Llista d'òperes més importants

Taula de continguts

1600 – 1699 [modifica]

1700 – 1749 [modifica]

1750 – 1799 [modifica]

1800 – 1824 [modifica]

1825 – 1849 [modifica]

1850 – 1875 [modifica]

1876 – 1899 [modifica]

1900 – 1924 [modifica]

1925 – 1949 [modifica]

Des de 1950 [modifica]

Referències [modifica]

Bibliografia consultada [modifica]

Enllaços externs [modifica]

Menú de navegació

Cerca