Llista d'òperes més importants

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un teatre d'òpera

El renaixement de la presència de l'òpera en el món de la música, sovint gràcies a les gravacions, ha suposat un considerable increment del repertori. Abans els teatres oferien sempre els mateixos títols; les obres que s'oferien regularment es limitaven a cinquanta o a tot estirar cent. Tanmateix, actualment no para de créixer el nombre d'òperes redescobertes que s'han incorporat als circuits operístics.

La següent llista d'òperes més importants ha seguit el criteri dels experts que es mostren a l'apartat de bibliografia consultada i pretén mostrar totes aquelles òperes que s'interpreten amb freqüència, han tingut un èxit considerable en la seva estrena, o bé han passat a la història per algun motiu que les ha fet notables.

1600 – 1699[modifica | modifica el codi]

Claudio Monteverdi aguantant la màscara de la tragèdia el 1640.
Data Títol Autor Comentari
1600 Eurídice Jacopo Peri És la primera òpera conservada dins de les escrites en l'anomenat stile rappresentativo, en el qual, contra la praxis de l'època, es cantava en una sola veu i amb un succint acompanyament orquestral.[1]
1607 L'Orfeo Claudio Monteverdi Considerada per molts la primera veritable òpera.[2] Monteverdi tenia la consciència que es trobava davant d'un nou gènere musical i que, per tant, no podia regir-se per les normes d'anteriors espectacles, inclosos els de Peri.[3] Aquesta òpera fou oblidada durant molts anys i la va treure de l'oblit el director d'orquestra italià Guido Carlo Visconti di Modrone, a les primeries del segle XX.[4]
1639 Le nozze di Teti e di Peleo Francesco Cavalli És la primera òpera de Cavalli i es considera la primera òpera veneciana de la qual s'ha conservat la música.
1640 Il ritorno d'Ulisse in patria Claudio Monteverdi La primera òpera de Monteverdi per a Venècia, basada en L'Odissea d'Homer, exhibeix el domini del compositor en el retrat d'individus genuïns per oposició a estereotips.[5] És la penúltima òpera del compositor i, encara que hi ha notables diferències respecte a les anteriors, no sembla fonamentat plantejar-se dubtes sobre l'autoria.[6]
1642 L'incoronazione di Poppea Claudio Monteverdi L'última òpera de Monteverdi, composta per a una audiència veneciana, s'interpreta sovint avui. El context venecià ajuda a explicar l'absència completa del to moralitzant sovint associat amb l'òpera d'aquesta època.[5]
1644 L'Ormindo Francesco Cavalli Una de les primeres òperes de Cavalli a ser reposades al segle XX. L'ambigüitat d'alguns personatges, afavorida per l'aparició dels castrati, només s'entén si es té en compte que es tracta d'una època previctoriana.[7]
1649 Il Giasone Francesco Cavalli Com totes les òperes venecianes d'aquest període, les escenes al·lusives al drama clàssic s'acompanyen d'escenes còmiques amb llargs recitatius a càrrec de dides, criats i altres personatges de tipus humorístic.[8]
1649 L'Orontea Antonio Cesti El que la fa especialment notable és el Pròleg, en el qual discuteixen l'Amor i la Filosofia de manera aguda i divertida. Fou la primera òpera italiana representada a la cort austríaca.[9]
1651 La Calisto Francesco Cavalli La novena de les onze òperes que Cavalli va escriure amb Faustini, és notable per la seva sàtira de les divinitats de la mitologia clàssica.[10]
1662 Ercole amante Francesco Cavalli Escollida per a la boda de Lluís XIV a fi de divulgar l'òpera italiana a París.[11]
1674 Alceste Jean-Baptiste Lully Amb aquest títol s'obre una àmplia tradició operística francesa considerablement distant de la italiana per la seva inferioritat vocal.[12]
1676 Acis et Galatée Jean-Baptiste Lully L'òpera està plena de plats forts: des de solos i fragments vocals corals fins a una meravellosa música orquestral. De manera inusual en Lully, els amants moren tràgicament.[13]
1683 Dido i Enees Henry Purcell Sovint considerada la primera òpera en llengua anglesa. Es va estrenar a la cort de Carles II el 1683.[14]
1692 La reina de les fades Henry Purcell Més aviat era una semiopera més que una òpera genuïna. Es considera sovint com la millor obra dramàtica de Purcell.[14]
1693 Médée Marc-Antoine Charpentier Charpentier va escandalitzar els conservadors introduint un número per a un solista i cor concebut a la manera italiana i cantat en aquesta llengua.[15]

1700 – 1749[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1708 Il più bel nome Antonio Caldara Fou la primera representació operística a Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la península Ibèrica.
1710 Agrippina Georg Friedrich Händel És la darrera òpera que Händel va compondre a Itàlia, i va ser un gran èxit,[16] i li va donar una gran reputació.[17]
1711 Rinaldo Georg Friedrich Händel La primera òpera de Händel per a l'escenari de Londres era també la primera òpera completament en italià interpretada en aquella ciutat.[17] Papers masculins que han de ser interpretats per veus femenines o contratenors, amb supressions i canvis posteriors a l'estrena, són les dificultats per representar aquestes òperes actualment. Molt notable l'ària Lascia ch'io pianga.[18]
1718 Il trionfo dell'onore Alessandro Scarlatti Primera òpera bufa napolitana de l'època del naixement del gènere que ens ha arribat completa.[19]
1724 Giulio Cesare Georg Friedrich Händel Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. Ha estat la més difosa de l'autor al segle XX.[20]
1724 Tamerlano Georg Friedrich Händel Una brillant escena de la mort de Bajazeto, que té la particularitat d'haver estat escrita per a tenor -paper gens freqüent en les seves òperes-, ha estat considerada un dels millors moments de l'obra de Händel.[21]
1725 Rodelinda Georg Friedrich Händel Va ser molt reeixida en el seu temps i conté el paper de tenor més complex de la seva producció.[22]
1725 Pimpinone Georg Philipp Telemann Es va cantar usualment amb els diàlegs en alemany i les àries i duets en italià. Va desaparèixer fins als anys 60, en què va començar realment a circular per Europa.[23]
1727 Orlando Furioso Antonio Vivaldi La versió original durava sis hores. Actualment s'interpreta amb una dràstica reducció.[24]
1732 Lo frate 'nnamorato Giovanni Battista Pergolesi Excel·lent mostra del tipus d'òpera bufa (comèdies enfarfegades amb multitud de personatges) que va néixer a Nàpols a principis del segle XVIII.[25]
1733 La serva padrona Giovanni Battista Pergolesi Va esdevenir un model per a moltes de les òperes bufes que la seguiren, incloent-hi les de Mozart.[26]
1733 Hippolyte et Aricie Jean-Philippe Rameau La primera òpera de Rameau va provocar gran controvèrsia en el moment de la seva estrena.[27]
1735 Ariodante Georg Friedrich Händel Juntament amb Alcina gaudeix d'una bona reputació entre els crítics.[17] Tanmateix, en el seu temps no va acabar d'agradar, tot i l'important esforç en l'orquestració i que oferia formes de dansa conegudes per agradar al públic londinenc.[28]
1735 Alcina Georg Friedrich Händel Amb Ariodante, formà part de la primera temporada del Covent Garden.[17]
1735 Les Indes galantes Jean-Philippe Rameau En aquest treball Rameau afegia profunditat emocional i potència a la forma tradicionalment més lleugera de l'òpera-ballet iniciada per Jean-Baptiste Lully.[27]
1737 Castor et Pollux Jean-Philippe Rameau Inicialment només un èxit moderat, quan va ser reactivada el 1754 fou considerada com la millor consecució de Rameau.[27]
1738 Serse Georg Friedrich Händel És una desviació del model habitual d'òpera seriosa, tot i contenir alguns elements d'opera buffa, molt estrany en Händel. Inclou l'ària Ombra mai fu, potser la més coneguda de l'autor.[29]
1743 La Mérope Domènec Terradelles L'òpera més coneguda de Terradelles sobretot després de la recuperació que en va fer el 1936 Robert Gerhard. La música és brillant, variada i d'una extrema elegància en l'escriptura vocal, orientada ja cap a l'estil galant.[30]
1744 Semele Georg Friedrich Händel Originalment realitzat com una masque, nom donat a les òperes autòctones creades a Anglaterra, les qualitats dramàtiques de Semele l'han portat sovint als escenaris d'òpera en temps moderns.[31]
1745 Platée Jean-Philippe Rameau L'òpera còmica més famosa de Rameau. Originalment una diversió de cort, una reestrena del 1754 va ser extremadament popular entre les audiències franceses.[27]

1750 – 1799[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1752 Le devin du village Jean-Jacques Rousseau Representada a Fontainebleau, va obtenir un èxit immens i es va representar amb freqüència durant més de seixanta anys.[32]
1754 Il filosofo di campagna Baldassare Galuppi Òpera amb llibret goldonià que va tenir molt d'èxit en el seu temps.[33]
1760 La buona figliuola Niccolò Piccinni L'obra de Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 se n'havien fet més de 70 produccions, a totes les ciutats europees importants.[34]
1761 Il café di campagna Baldassare Galuppi Òpera d'ambient rural que presenta la imatge pintoresca de la gent del camp ambiciosa de prosperar econòmicament.[35]
1762 Orfeo ed Euridice Christoph Willibald Gluck L'òpera més popular de Gluck. El primer treball en el qual el compositor intentava reformar els excessos de l'òpera seriosa italiana.[36] És l'òpera més antiga representada assíduament. A part de la seva música exquisida, també hi han contribuït els pocs mitjans que es requereixen per a la seva representació.[37]
1762 Artaxerxes Thomas Arne En anglès i basada en un text de Metastasio, és l'obra mestra d'Arne. L'orquestració és més que notable i crea l'ambient adequat en les escenes més importants.[38]
1767 Il Bellerofonte Josef Mysliveček Fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols. Mysliveček fou el primer compositor txec a esdevenir un compositor d'òpera de fama internacional.
1767 Alceste Christoph Willibald Gluck La segona òpera de "reforma" de Gluck, actualment es representa en la revisió francesa de 1776.[39]
1768 Bastien und Bastienne Wolfgang Amadeus Mozart Singspiel en un acte basada en una paròdia de la novel·la de Rousseau Le devin du village.[40] Va ser la primera òpera estrenada de Mozart.[41]
1768 Lo speziale Joseph Haydn Gustav Mahler la va reestrenar el 1899 basada en una reconstrucció de Robert Hirschfeld, després d'un segle sencer sense cap òpera de Haydn en escena.[42]
1770 Mitridate, re di Ponto Wolfgang Amadeus Mozart Composta quan Mozart tenia 14 anys i escrita per a un càsting exigent de cantants en una producció de 6 hores.[40] Un argument mancat d'interès, només serveix per delectar-se amb les complicades àries de gran elegància vocal.[43]
1771 Armida Antonio Salieri Fou el seu primer gran èxit, que li aconseguí la signatura d'un contracte amb l'emperador com a Hofkapellmaster. L'òpera, composta amb les noves normes de Gluck, ha estat constantment revisada i traduïda, fins ara, a l'alemany i al francès.
1772 Lucio Silla Wolfgang Amadeus Mozart Aquesta òpera dels anys adolescents de Mozart no es va reposar fins al 1929, després de la seva carrera inicial de 25 actuacions.[40]
1774 Iphigénie en Aulide Christoph Willibald Gluck Primera part que va acabar l'any 1779, amb la qual arriba al cim de la seva obra reformadora.[44]
1775 La finta giardiniera Wolfgang Amadeus Mozart Aquesta obra es reconeix generalment com la primera opera buffa important de Mozart.[40] Fou el primer encàrrec que li va arribar de Munic. L'òpera comença a reflectir la personalitat de Mozart com a creador d'un teatre musical especialment refinat.[45]
1775 Il re pastore Wolfgang Amadeus Mozart L'última òpera de Mozart de la seva adolescència, amb un llibret de Pietro Metastasio.[40]
1777 Il mondo della luna Joseph Haydn Aquesta òpera era l'última de les tres que Haydn va musicar sobre llibrets de Carlo Goldoni.[46]
1777 Armide Christoph Willibald Gluck Gluck va utilitzar un llibret originalment lliurat a Lully per a aquesta obra francesa.[47]
1779 Iphigénie en Tauride Christoph Willibald Gluck El darrer treball de Gluck i la seva obra mestra.[48] És la més avançada de Gluck cap a la reforma, per ser la més austera, la que compta amb més àries curtes i la més vinculada al moviment neoclàssic.[49]
1779 La Scuola de' Gelosi Antonio Salieri Una de les òperes que més succés li va donar en vida, l'argument fou reutilitzat per da Ponte en Le nozze di Figaro
1781 Idomeneo Wolfgang Amadeus Mozart Normalment coneguda com la primera òpera madura de Mozart, Idomeneo fou composta després d'una pausa llarga pel que fa a l'òpera.[50] Mozart comença a donar importància al cor i a retallar els recitatius.[51]
1781 La serva padrona Giovanni Paisiello Per manca de temps, va fer la seva versió de la peça de Pergolesi. L'obra va recórrer tots els teatres d'Europa amb molt d'èxit.[52]
1782 El rapte del serrall Wolfgang Amadeus Mozart Es considera la primera de les obres mestres còmiques de Mozart. És freqüentment interpretada en l'actualitat.[53]
1782 Il barbiere di Siviglia Giovanni Paisiello L'òpera còmica més famosa de Paisiello, més tard eclipsada pel treball de Rossini del mateix nom.[54]
1784 Les Danaides Antonio Salieri La primera tragédie lyrique d'Antonio Salieri. No se sap fins a quin punt hi va ser decisiva l'ajuda del seu mentor Gluck.
1784 Armida Joseph Haydn Va ser una de les seves òperes més divulgades en el seu temps. Després ha desaparegut pràcticament.[55]
1784 Richard Coeur de Lyon André Ernest Modeste Grétry Considerada la seva obra mestra. Comencen a notar-se les influències protoromàntiques, per la qual cosa es pot considerar una de les primeres òperes de rescat.[56]
1786 Les noces de Fígaro Wolfgang Amadeus Mozart La primera de la sèrie famosa d'òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo Da Ponte, és ara l'òpera més popular de Mozart.[40] L'autor va convertir la història de Beaumarchais en una òpera bufa italiana sense cap relació musical amb Espanya.[57]
1786 Una cosa rara Vicent Martín i Soler L'èxit de l'obra va representar una fita en la vida musical vienesa,[58] fins al punt que el mateix Mozart n'inclogué una menció a Don Giovanni.
1786 Nina Giovanni Paisiello La importància històrica d'aquesta òpera rau en el fet d'haver estat la primera a introduir una escena de bogeria que s'anà imposant en el Romanticisme.[59]
1786 Doktor und Apotheker Karl Ditters von Dittersdorf Va tenir molt d'èxit en els països de parla alemanya, però que, no havent entrat en el circuit de la llengua italiana, s'anà apagant.[60]
1787 Don Giovanni Giuseppe Gazzaniga Versió que Da Ponte va afusellar i ampliar per a Mozart. La versió de Gazzaniga insisteix molt més en els aspectes bufs de la comèdia.[61]
1787 Don Giovanni Wolfgang Amadeus Mozart La segona amb Da Ponte, Don Giovanni ha proporcionat des d'aleshores un trencaclosques per a escriptors i filòsofs sobre la seva composició.[40] Va ser l'única òpera de Mozart que es representà amb certa regularitat el segle XIX.[62]
1788 La molinara Giovanni Paisiello És una òpera bufa simpàtica i amb grans moments musicals que li han proporcionat una certa permanència en el temps.[63]
1788 Axur, re d'Ormuz Antonio Salieri Dramma eroicocomico que satiritza el despotisme enfront dels ideals de la Revolució Francesa, amb moments d'humor i àries molt sensibles. Va ser l'òpera més famosa de Salieri i una de les més representades en tot el món fins a 1820.
1790 Così fan tutte Wolfgang Amadeus Mozart La tercera i darrera amb Da Ponte, fou rarament representada durant el segle XIX, ja que es considerava que la trama era immoral.[64] Amb menys pressupost, amb menys personatges i exigències escèniques, l'esperit mozartià està més concentrat.[65]
1791 La clemenza di Tito Wolfgang Amadeus Mozart Va ser molt popular a Alemanya fins al 1810. Després va quedar en l'oblit i no va ser rescatada fins a mitjan segle XX. Malgrat el seu impossible argument, es considera una de les set grans de Mozart.[66]
1791 La flauta màgica Wolfgang Amadeus Mozart S'ha descrit com "l'apoteosi del Singspiel". Fou denigrada durant el segle XIX per la seva confusió i falta de definició.[53] No esdevingué una òpera de culte fins a la segona meitat del segle XX.[67]
1794 Le astuzie femminili Domenico Cimarosa Va tenir un èxit immediat i va circular per tot Europa. Després s'interpretà intermitentment. Una curiositat és el ball rus de la darrera escena, degut a l'estada de Cimarosa en aquell país.[68]
1797 Lodoïska Luigi Cherubini Fou rebuda amb entusiasme al llarg de 200 representacions. Fou una de les primeres a buscar arguments de l'actualitat política o social.[69]
1792 Il matrimonio segreto Domenico Cimarosa Normalment considerada la millor òpera de Cimarosa.[70] Leopold II va gaudir de l'estrena de tres hores i li va agradar tant que la va fer repetir després del sopar.[71]
1792 Palmira Antonio Salieri L'últim gran èxit de Salieri en el dramma eroicocomico. La temàtica oriental (tan recurrent durant el romanticisme) ja començava a fer-se un lloc important en l'escena. Va ser un dels seus èxits més importants. 1797 Médée Luigi Cherubini L'única òpera francesa del període de la Revolució que es representa amb regularitat actualment. Una vitrina per a sopranos famoses com Maria Callas.[72]
1798 Le cantatrici villane Valentino Fioravanti Paròdia teatral que va ser el seu èxit més gran i que va circular per tot Europa fins a mitjans del segle següent. Es diu que era l'òpera favorita de Napoleó.[73]
1799 Falstaff Antonio Salieri Òpera bufa a l'estil italià que és el primer trasllat a l'òpera d'una obra de Shakespeare.[74]

1800 – 1824[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1805 Fidelio Ludwig van Beethoven L'única òpera de Beethoven estava inspirada en les seves passions per la llibertat política.[75]
1807 La vestale Gaspare Spontini L'òpera de Spontini sobre una verge vestal va exercir una gran influència en Berlioz i és una precursora de la grand opéra francesa.[76]
1810 La cambiale di matrimonio Gioachino Rossini Sorprèn la maduresa de Rossini amb només 18 anys en aquesta farsa en un acte d'una notable complexitat orquestral i que va ser la seva primera òpera representada.[77]
1812 La scala di seta Gioachino Rossini Farsa amb influències de Cimarosa.[78] L'obertura ha estat de les més populars com a peça de concert.[79]
1813 Il signor Bruschino Gioachino Rossini De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és la més enrevessada, trepidant i divertida.[80]
1813 Tancredi Gioachino Rossini La primera òpera seriosa de Rossini, malgrat canvis obligats, indisposicions i altres factors que l'afectaren en l'estrena. Tancredi va portar la fama de l'autor fins als núvols.[81]
1813 L'italiana in Algeri Gioachino Rossini Fou la seva primera obra mestra en el gènere buf.[78]
1814 Il turco in Italia Gioachino Rossini Aquesta òpera destaca de la producció de Rossini pels seus conjunts freqüents i l'absència d'àries.[78] L'èxit modern li va arribar quan la Callas interpretà aquest paper buf el 1950, l'única vegada que ho feia a excepció del Barbiere.[82]
1815 Elisabetta, regina d'Inghilterra Gioachino Rossini Primera òpera a Nàpols del que ja era el compositor més famós del món. Va ser molt apreciada durant uns quants decennis i després va quedar oblidada fins al renaixement rossinià dels anys 50. Va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita en la seva totalitat, sense deixar-la al criteri i les possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu strumentato totalment escrit en la partitura, en lloc del recitatiu secco.[83]
1816 Il barbiere di Siviglia Gioachino Rossini És l'opera bufa més popular de Rossini[78] i la més representada, amb una successió magnífica d'àries, duets i cors. Nascuda en plena època belcantista, ha sobreviscut a tots els moviments posteriors. Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de l'estrena.[84]
1816 Faust Ludwig Spohr Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat sobretot difosa.[85]
1816 Otello Gioachino Rossini És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare.[86]
1817 La Cenerentola Gioachino Rossini Malgrat que la completà en un període de tres setmanes, es considera que conté part de la seva escriptura més fina per a àries i conjunts.[87]
1817 La gazza ladra Gioachino Rossini L'òpera és coneguda sobretot per la seva obertura, que és notable per l'ús de tambors.
1818 Mosè in Egitto Gioachino Rossini Aquesta obra fou concebuda originalment com un drama sagrat adequat per ser representat durant la Quaresma.[78]
1819 La donna del lago Gioachino Rossini Òpera exòtica gràcies a la situació dels seus personatges entorn d'un llac de les muntanyes d'Escòcia, disposició escènica que havia d'agradar als romàntics.[88]
1820 Maometto II Gioachino Rossini Rossini hi va introduir alguns canvis i l'estrenà sis anys després amb el nom de La siège de Corinthe.[89]
1821 Der Freischütz Carl Maria von Weber L'obra mestra de Weber i la primera gran òpera romàntica alemanya,[90] especialment per la seva identificació nacional i la seva càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore d'aquell país.[91] Primera òpera alemanya representada a Catalunya (1849), el cèlebre "Cor de caçadors" del III acte inspirà directament la creació dels Cors de Clavé.
1823 Semiramide Gioachino Rossini Aquesta és l'última òpera que Rossini va compondre a Itàlia.[78]

1825 – 1849[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1825 La dame blanche François-Adrien Boieldieu L'opéra comique més reeixida de Boieldieu, fou un dels molts treballs del segle XIX inspirats per les novel·les de Walter Scott.[92]
1825 Il viaggio a Reims Gioachino Rossini Una estrena de circumstàncies que passà a l'oblit per despertar en les darreres dècades del segle XX, com la majoria de les obres de Rossini.[93]
1826 Oberon Carl Maria von Weber Basada en la comèdia El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Weber, malalt d'una greu infecció, va acceptar aquest encàrrec del Covent Garden per tal d'assegurar la subsistència de la seva família. El compositor va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya i precursora dels drames wagnerians. Es representa molt poc a causa de la seva dificultat escènica.[94]
1827 Il pirata Vincenzo Bellini La seva segona producció professional i l'òpera més llarga de Bellini. Fou la primera que li assegurà un lloc definitiu en la vida operística italiana en aconseguir una independència estilística respecte a Rossini com cap altre compositor no havia aconseguit.[95]
1828 Le comte Ory Gioachino Rossini Deliciosa òpera bufa italiana amb rivets francesos. És una farsa en què Rossini demostra estar en plena forma amb una inventiva fresca i brillant. Tanmateix, després només escriví una altra òpera.[96]
1828 La muette de Portici Daniel Auber Scribe, Delavigne i Auber tractaren en aquesta òpera la llibertat dels pobles, argument de moda a París quan s'hi gestava la Revolució de Juliol.[97] L'estrena a Brussel·les provocà un aldarull que és considerat el tret de sortida de la independència de Bèlgica.
1829 Guillaume Tell Gioachino Rossini Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller. L'última òpera de Rossini abans de la seva prematura jubilació és un conte sobre llibertat situat als Alps suïssos. Va ajudar a establir el gènere francès de la grand'opéra.[98]
1830 Anna Bolena Gaetano Donizetti Fou el primer èxit de Donizetti en l'escena internacional i l'ajudà en gran manera a establir la seva reputació.[99] El 1847 va ser l'òpera elegida per a la primera representació lírica del Gran Teatre del Liceu.
1830 Fra Diavolo Daniel Auber Una de les més populars opéras comiques del segle XIX[100] basada en un divertit i complicat llibret d'Eugène Scribe.
1830 I Capuleti e i Montecchi Vincenzo Bellini Versió de Bellini del Romeu i Julieta de Shakespeare. Només va tenir un mes i mig per a la seva composició, per la qual cosa va utilitzar el recurs de reciclar l'òpera anterior Zaira.[101]
1831 La sonnambula Vincenzo Bellini Situat en una Suïssa idealitzada, el text de Scribe adaptat per Felice Romani va servir a Bellini per fer aquesta òpera semiseriosa.[102]
1831 Norma Vincenzo Bellini L'òpera més coneguda de Bellini, paradigma de les òperes romàntiques. L'ària Casta diva de l'acte I és probablement la més famosa de les de soprano. L'acte final d'aquesta obra és notable per l'originalitat de la seva orquestració.[103]
1831 Robert le diable Giacomo Meyerbeer La primera grand opéra de Meyerbeer va provocar sensació amb el seu ballet de monges mortes.[104]
1832 L'elisir d'amore Gaetano Donizetti Aquesta obra fou l'òpera més sovint interpretada a Itàlia entre 1838 i 1848[99] i mai no ha desaparegut del repertori. Conté la cèlebre ària de tenor Una furtiva laccrima. A principis del segle XX fou adoptada per Enrico Caruso com a títol d'èxit segur i amb poc esforç, motiu pel qual l'obra va redoblar el seu prestigi.[105]
1833 Beatrice di Tenda Vincenzo Bellini Tragèdia notable per l'ús extensiu del cor[106] que mai ha tingut l'acceptació de la resta de les seves peces de maduresa. Fou la darrera de l'autor amb Felice Romanicom a llibretista.[107]
1833 Lucrezia Borgia Gaetano Donizetti Una de les més populars del repertori de Donizetti,[108] que prenia el relleu de Romani. Si no ha tingut l'èxit de Lucia di Lammermoor és pel nombre inusual de cantants que requereix.[109]
1834 Maria Stuarda Gaetano Donizetti Fou un fracàs durant el segle XIX, però des del seu ressorgiment el 1958 ha estat molt freqüent a l'escena.[110]
1835 I puritani Vincenzo Bellini Drama situat a la Guerra Civil Anglesa, és una de les seves millors peces.[111] Bellini i el seu nou llibretista Carlo Pepoli escolliren una història típicament romàntica ambientada a Escòcia. Les qualitats de la melodia i l'orquestració van captivar tot Europa, incloent-hi Wagner.[112]
1835 La Juive Jacques Fromental Halévy Aquesta grand'opéra va rivalitzar amb les de Meyerbeer en popularitat. L'ària de tenor Rachel, quand du Seigneur és particularment famosa.[113]
1835 Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti L'òpera seriosa més famosa de Donizetti, notable per l'escena de la bogeria de Lucia.[114] Donizetti, per donar un relleu, insòlit fins llavors, a la figura del tenor, li va escriure un escena final amb recitatiu, ària i cabaletta.[115]
1836 Una vida pel tsar Mikhaïl Glinka Glinka començava a establir la tradició de l'òpera russa amb aquesta obra històrica.[116] Fruit dels coneixements adquirits en els seus viatges per Itàlia i l'afegitó de contingut nacional rus.[117]
1836 Le postillon de Lonjumeau Adolphe Adam Com que era crític musical, Adams va criticar Verdi perquè destruïa les veus, mentre ell oferia als seus intèrprets arriscats malabarismes vocals. Curiosament ha quedat en el repertori de teatres alemanys.[118]
1836 Les Huguenots Giacomo Meyerbeer Potser la més famosa de totes les grands opéras franceses, àmpliament considerada com l'obra mestra de Meyerbeer.[119] Va gaudir d'una popularitat immensa a la seva època i fou representada centenars de vegades en els millors teatres d'Europa.[120]
1837 Il giuramento Saverio Mercadante Aquesta òpera i Il bravo són els títols que han sobreviscut de l'extensa creació de Mercadante, però Il giuramento es troba més a prop del nivell de Bellini i Donizetti.
1837 Le domino noir Daniel Auber Basada en un llibret de Scribe, va circular per tot Europa fins a principis del segle XX. Els primers setanta anys després de l'estrena va aconseguir la xifra impressionant de més de 1.200 representacions a l'Opéra-Comique.[121]
1837 Roberto Devereux Gaetano Donizetti Donizetti la va escriure com a distracció del dolor que sentia per la mort de la seva muller.[122] Pràcticament oblidada, s'ha mantingut amb força des de la Donizetti Renaissance en les darreres dècades del segle XX. Seguint la moda dels inicis del Romanticisme, està ambientada a la Gran Bretanya.[123]
1837 Tsar i fuster Albert Lortzing Òpera amb què es va consagrar Lortzing. Poc divulgada a la resta d'Europa, és molt popular a Alemanya.[124]
1838 Maria de Rudenz Gaetano Donizetti Malgrat que va fracassar en la seva estrena, va tenir una carrera força brillant a Europa i Amèrica. Com la majoria d'obres de Donizetti, va ser oblidada a partir del 1870 per renéixer amb força en la segona meitat del segle XX.[125]
1838 Poliuto Gaetano Donizetti Estrenada dos anys més tard a París, amb ballet com no podia ser altrament, i amb el títol de Les Martyrs, les dues versions van córrer paral·leles durant un temps, però es retornà a la versió original.[126]
1838 Benvenuto Cellini Hector Berlioz La primera òpera de Berlioz està plena de virtuosismes molt difícils d'interpretar.[127] Mal considerada en el seu temps, tret de comptades excepcions, no començà a circular fins a la recuperació del Covent Garden el 1966.[128] Tanmateix, la seva obertura mai no ha deixat de ser interpretada en concert.
1840 La favorite Gaetano Donizetti Llarga i complexa història que era una dels primers títols en què els tenors havien de demostrar que eren capaços de cantar el do#4. També és notable la seva obertura.[129]
1840 Saffo Giovanni Pacini La qualitat de la inventiva de Pacini es fa notar de forma molt especial en aquesta òpera. Va aconseguir un gran èxit en la seva estrena a Nàpols i després a tot el món.[130]
1840 La fille du régiment Gaetano Donizetti En instal·lar-se a París, el característic mimetisme de Donizetti va permetre adaptar les seves idees italianes al gènere còmic francès. L'èxit fou immens i derivà en patrioterisme fins al punt de representar-se als teatres el 14 de juliol durant tot el segle XIX.[131] Tot i ser una òpera "de soprano", la cèlebre ària de tenor Ah, mes amis amb nou dos#4, considerada l'"Everest" del repertori, l'han mantinguda en la fama.
1842 El caçador del bosc Albert Lortzing L'obra mestra còmica de Lortzing pretenia presentar que una òpera alemanya podia rivalitzar amb l'opera buffa italiana i l'opéra comique francesa.[132]
1842 Nabucco Giuseppe Verdi Verdi va descriure aquesta òpera com el començament genuí de la seva carrera artística.[133] Va rebre aquest encàrrec després de diversos fracassos i de la mort successiva dels seus dos fills i de la seva dona. Amb aquesta òpera i el seu cor Va pensiero, Verdi es va convertir en un símbol del Risorgimiento italià.[134]
1842 Linda di Chamounix Gaetano Donizetti Juntament amb La sonnambula, és l'única òpera semiseriosa que sobreviu, amb el típic final feliç gràcies a un fet inesperat.[135] Suposa la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa.
1842 Rienzi Richard Wagner La contribució de Wagner a la grand'opéra.[136] Tret de l'obertura i de la commovedora ària de tenor del darrer acte, típicament wagnerià, tota la resta fa pensar en un producte per a l'escena parisenca amb cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc.[137]
1842 Ruslan i Lyudmila Mikhaïl Glinka Aquesta versió episòdica d'un conte de fades de Puixkin va tenir gran influència en els compositors russos posteriors.[138]
1843 L'holandès errant Richard Wagner Wagner considerava aquesta òpera romàntica alemanya com el veritable començament de la seva carrera.[139] Wagner s'acosta al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions.[140] Sovint ha estat anomenada El vaixell fantasma.
1843 Don Pasquale Gaetano Donizetti L'obra mestra còmica de Donizetti és una de les últimes grans opere buffe.[141] La va escriure com una peça d'època, per acontentar un públic distant amb les noves tendències. És de les poques òperes de Donizetti que sempre s'han representat.[142]
1843 I Lombardi alla prima crociata Giuseppe Verdi Tractant de repetir l'èxit de Nabucco, ara situa els llombards a la primera croada. És destacable la frescor de la inventiva verdiana que s'accentua en el notable moviment de concert de violí i orquestra que precedeix la conversió d'Oronte.[143]
1843 Maria di Rohan Gaetano Donizetti Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que sens dubte l'hauria portat més enllà del belcantisme si no fos perquè, dissortadament, una malaltia li atacà el sistema nerviós.[144]
1844 Ernani Giuseppe Verdi El millor treball de les primeres obres de Verdi.[145] Va obtenir un èxit que es perllongaria vuitanta anys, seguit per un oblit i per una reaparició als anys 70 del segle XX.[146]
1845 Tannhäuser Richard Wagner L'obra més "medieval" de Wagner descriu el conflicte entre l'amor pagà i la virtut cristiana.[147] Tercera òpera escrita des de Dresden. Wagner no havia renunciat a triomfar a París i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable. Malgrat això, la representació parisenca -tot i la versió ad hoc que en féu el compositor- va ser un fracàs.[148]
1846 Attila Giuseppe Verdi Verdi va patir problemes de salut durant l'escriptura d'aquesta peça, que fou només un èxit moderat en l'estrena.[149] Darrera obra en col·laboració amb el llibretista Solera amb l'objectiu de despertar el sentit patriòtic del públic.[150]
1846 La damnation de Faust Hector Berlioz La seva concepció del gènere poc ortodoxa portà Berlioz a realitzar aquesta llegenda dramàtica primer només en forma de concert.[151]
1847 Macbeth Giuseppe Verdi El primer Shakespeare de Verdi.[149] Com tants altres compositors romàntics, Verdi admirava Shakespeare i arribà a compondre tres òperes basades en les seves obres teatrals.[152]
1847 Martha Friedrich von Flotow Barreja de bon gust francès, llenguatge italianitzant i melodisme germànic, amb la incorporació fins i tot d'algunes peces del folklore internacional. En el seu temps va gaudir de milers de representacions,[153] però avui dia només se n'interpreta en recitals l'ària de tenor Ach, so fromm (M'apparì, en versió italiana).
1849 Les alegres comares de Windsor Otto Nicolai L'única òpera alemanya de Nicolai fou el seu èxit més durador.[154] Basada en l'homònima comèdia de Shakespeare, amb rivets de singspiel i temes populars, va tenir un èxit immens en el seu temps. Va representar-se en molts teatres europeus i americans.
1849 Le prophète Giacomo Meyerbeer Una grand opéra sobre la vida del fanàtic religiós Joan de Leiden.[155]
1849 Luisa Miller Giuseppe Verdi Basada en el drama Càbala i amor de Friedrich von Schiller. Verdi sortia de l'esquema habitual del primer Romanticisme de la comèdia de capa i espasa per abordar la realitat humana.[156]

1850 – 1875[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1850 Genoveva Robert Schumann L'única incursió en el món de l'òpera de Schumann va ser un fracàs relatiu, i tanmateix l'obra ha tingut els seus admiradors, de Franz Liszt a Nikolaus Harnoncourt.[157]
1850 Lohengrin Richard Wagner Primera culminació del sistema del leitmotiv. Fou la seva obra més representada per aplanar el recel que el públic tradicional sentia per la música wagneriana. A Catalunya, Francesc Viñas, en fou un intèrpret excepcional.[158]
1851 Rigoletto Giuseppe Verdi La primera -i més innovadora- de les tres òperes de Verdi del període intermedi i que s'ha convertit en indispensable del repertori. Basada en la comèdia El rei es diverteix de Victor Hugo.[159] Després d'un període no reeixit des de Luisa Miller, Verdi entra en la maduresa amb un drama de passió, engany, amor filial i venjança, amb una figura central, Rigoletto, un bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. És molt coneguda l'ària La donna è mobile.[160]
1852 Si j'étais roi Adolphe Adam Basada en Les mil i una nits, va acabar desapareixent a França i en canvi va sobreviure a Alemanya, com moltes altres òperes franceses.[161]
1852 Faust Ludwig Spohr Spohr va ser el primer compositor europeu a prendre el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena (1816) anà retocant l'obra fins al 1852, forma en la qual ha estat difosa sobretot.[85]
1853 Il trovatore Giuseppe Verdi Aquest melodrama romàntic és una de les partitures més melòdiques de Verdi.[162] Basada en el farragós drama homònim de José Garcia Gutiérrez, la trama, una mica enrevessada, es desenvolupa durant la Guerra civil catalana 1452-1462.[163]
1853 La traviata Giuseppe Verdi Basada en la narració La dame aux camélias d'Alexandre Dumas fill, va marcar el zenit dels èxits de Verdi en la segona part de la seva carrera. Poques òperes han tingut tanta difusió com La traviata. L'escena del brindis és de les més conegudes d'aquest gènere.[164]
1854 Alfons i Estrella Franz Schubert Estrenada vint-i-sis anys després de la mort del compositor. Malgrat que cap de les òperes de Schubert es representa de forma regular a causa sobretot del poc interès dels seus llibrets, aquesta té una certa envergadura.[165]
1855 Les vêpres siciliennes Giuseppe Verdi L'òpera mostra una clara influència de Meyerbeer.[166] Basada en el fet històric de les Vespres Sicilianes, l'òpera palesa el seu origen francès, en haver estat destinada al temple de la grand'opéra. Conté moments de la millor qualitat musical.[167]
1858 Les Troyens Hector Berlioz L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa.[168] Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins a la versió íntegra de Colin Davis el 1969.[169]
1859 Faust Charles Gounod De totes les posades en escena musicals de la llegenda de Faust, la de Gounod ha estat la més popular en audiència, especialment en l'era victoriana.[170] Actualment el títol continua essent popular, però el cost del muntatge i l'extensió la fan molt menys freqüent als teatres.[171]
1859 Un ballo in maschera Giuseppe Verdi A l'època que va escriure Un ballo en maschera, Verdi era prou ric per no haver de treballar la resta de la seva vida. Aquesta òpera va tenir problemes amb els censors perquè originalment tractava sobre l'assassinat d'un monarca (Gustau III de Suècia), fins que l'autor decidí situar-la a Boston.[172] Arribava després del fracàs de les seves dues darreres òperes Simon Boccanegra i Aroldo.[173]
1861 Bánk Bán Ferenc Erkel L'òpera va contribuir a donar força al drama i d'aquí la seva popularitat a Hongria, que a la resta d'Europa no tingué gaire sentit. Molt influenciada per Donizetti i Verdi.
1862 Béatrice et Bénédict Hector Berlioz L'última òpera que Berlioz escrivia era el fruit de la seva admiració eterna per Shakespeare (versió de Molt de soroll per no res).[174] No s'interpreta gaire sovint, i mai ha format part del repertori operístic convencional. N'hi ha diversos enregistraments i l'obertura ha esdevingut una popular peça de concert.[175]
1862 La forza del destino Giuseppe Verdi Aquesta tragèdia fou encarregada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg, i Verdi pogué haver estat influït per la tradició russa en la seva escriptura.[176] Amb un argument extret de Don Álvaro o la Fuerza del Sino del Duque de Rivas, forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint.[177]
1863 Les pêcheurs de perles Georges Bizet Avui és la segona òpera més interpretada de Bizet i és especialment famosa pel seu duet de tenor i baríton.[178] Va catapultar la carrera de Bizet, malgrat que no es va rebre amb entusiasme en la seva estrena.[179]
1864 La belle Hélène Jacques Offenbach Paròdia dels clàssics grecs, Offenbach utilitza tots els elements comuns de la farsa, a més de satisfer la demanda del segle XIX per les dolces melodies.[180]
1864 Mireille Charles Gounod Es basa en el poema èpic Mireio de Frederic Mistral i fa ús de la música popular provençal.[181]
1864 L'Africaine Giacomo Meyerbeer La darrera grand'opéra de Meyerbeer va tenir una estrena pòstuma després d'haver-hi treballat durant 25 anys i d'haver-la deixat no acabada del tot. Va tenir un considerable èxit fins als anys 30 en què va desaparèixer quasi completament, tret de la seva ària de tenor Beau paradis (O paradiso, en italià) que continua interpretant-se en recitals. Va influenciar les òperes La Gioconda i Aïda.[182]
1865 Tristany i Isolda Richard Wagner Aquesta tragèdia romàntica és el treball més radical de Wagner i una de les peces més revolucionàries en la història de la música.[183] Hi ha el famós duet d'amor en què les fluctuacions de la tonalitat imperant durant l'extensa escena van facilitar les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys possibilitat de trencar el sistema tonal per obrir-lo a altres combinacions sonores.[184] És un dels cims de l'art universal de tots els temps.
1866 Mignon Ambroise Thomas Obra lírica inspirada en la novel·la de Goethe Wilhelm Meister, fou l'òpera més reeixida de Thomas junt amb Hamlet.[185] Si bé les seves melodies van captivar tota Europa, avui és gairebé desconeguda.[186]
1866 La nòvia venuda Bedřich Smetana Aquesta comèdia folklòrica de Smetana és la que més es representa de totes les seves òperes.[187] La intervenció d'un circ en el tercer acte culmina amb efectivitat la simpàtica obra.[188]
1867 Don Carlos Giuseppe Verdi Basada en el drama homònim de Friedrich von Schiller, aquesta grand'opéra de Verdi és una de les seves millors creacions.[189] La seva popularitat ha variat molt en el temps; va desaparèixer pràcticament fins als anys 50. Verdi la va retallar en una versió italiana, que és la que se sol representar.[190] Conté la cèlebre ària de mezzo-soprano O don fatale i la de baix Ella giammai m'amò, ambdues de l'acte IV.
1867 Roméo et Juliette Charles Gounod La versió de Gounod de la tragèdia de Shakespeare és la seva segona obra més famosa[191] després de Faust.
1867 Dalibor Bedřich Smetana Una de les òperes més reeixides de Smetana que explora temes de la història txeca.[192] En un principi fou criticada per ser massa wagneriana. Molt estimada a la República Txeca, ha circulat poc per la resta d'Europa.[193]
1867 Els mestres cantaires de Nuremberg Richard Wagner L'única òpera còmica de Wagner, també és l'única de les seves obres de maduresa que inclou solos d'instruments de corda. El compositor s'hi cenyeix a l'escala diatònica.[194] Portat per l'entusiasme, va convertir aquesta òpera en la més llarga de la història del gènere (cinc hores llargues).[195] És una clara exaltació del nacionalisme alemany.
1868 Hamlet Ambroise Thomas L'òpera de Thomas es pren moltes libertats amb la seva font shakespeariana.[196] Thomas fa una àgil adopció d'un música de sòlida factura, d'harmonies suggestives i una coloració instrumental inspirada.[197]
1868 Mefistofele Arrigo Boito Sobretot famós com a llibretista de Verdi, Boito era també compositor i va passar molts anys per aconseguir aquesta versió musical del mite de Faust,[198] una de les més fidels de l'obra de Goethe. Des de la seva estrena, ha ocupat un lloc relativament fix en el repertori internacional.[199]
1869 L'or del Rin Richard Wagner És la primera de les quatre òperes que formen el cicle L'Anell del Nibelung. Ja abans d'aixecar-se el teló, la música -un triple acord en mi major de més de cent-trenta compassos- atrapa el públic en un regne místic, poblat de déus i criatures fantàstiques.[200]
1869 La valquíria Richard Wagner La segona del cicle L'Anell del Nibelung. En les produccions de la Tetralogia sol ser la favorita, ja que conté els temes musicals més memorables de Wagner. El més famós és el de les extraordinàries valquíries, les guerreres immortals. El comiat de Wotan i la música del foc màgic final constitueixen un dels moments àlgids de la història de la música.[201]
1870 Il Guarany Antônio Carlos Gomes Composta per Gomes a Itàlia sobre un llibret basat en la novel·la de José Martiniano Alencar. Va recórrer tot Europa i Brasil, però avui dia és pràcticament fora del repertori.[202]
1871 Marina Emilio Arrieta Estrenada primer el 1855 com a sarsuela, l'han cantat alguns dels més grans tenors de tots els temps, especialment Alfredo Kraus i Jaume Aragall.[203]
1871 Aïda Giuseppe Verdi Encarregada pel governador d'Egipte per a la inauguració del canal de Suez, Verdi es va inspirar en la grand'opéra francesa. El seu gran dramatisme i la seva excitant música li atorgaren un èxit immediat i en deu anys es representà en 155 teatres diferents a tot el món.[204]
1874 Borís Godunov Modest Mússorgski El gran drama històric de Mússorgski mostra el desordre de Rússia a principis del segle XVII[205] mitjançant les seves cançons folklòriques i els seus cants ortodoxos a través de cors i àries melancòliques.[206]
1874 El ratpenat Johann Strauss Probablement la més popular de totes les operetes.[207] A Àustria se sol representar arreu per les festes de Nadal, amb la intervenció de cantants d'altres gèneres com a convidats.
1874 Les dues vídues Bedřich Smetana Una altra comèdia de Smetana, l'única de les seves òperes amb un tema no txec.[208]
1875 Carmen Georges Bizet Amb argument extret de la novel·la homònima de Prosper Mérimée, és probablement la més famosa de totes les òperes franceses. Els crítics de l'estrena estaven impressionats per la barreja que va fer Bizet del Romanticisme i el realisme.[209] Opéra-comique que en els seus inicis no va tenir l'èxit que va anar adquirint al segle XX per convertir-se en una de les més representades.[210]

1876 – 1899[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1876 Siegfried Richard Wagner La tercera del cicle de L'Anell del Nibelung, en forma el nucli essencial i explica la joventut i els fets gloriosos de l'heroi Siegfried.[211] El dos primers actes els va compondre el 1857, el tercer ho va fer vint anys després amb un estil molt més evolucionat i presentant una música excepcional.[212]
1876 El capvespre dels déus Richard Wagner Quart i darrer lliurament de L'Anell del Nibelung. Completa la història que porta a la destrucció dels antics déus de la mitologia germànica, amb la qual s'inicia una nova era en la història del món.[213] A diferència de les tres primeres, aquesta utilitza el cor. El més destacat és la marxa fúnebre i el solo final de Brünnhilde.[214] Es va estrenar amb la tetralogia en el primer Festival de Bayreuth i va completar així el cicle més extraordinari que s'havia vist fins aleshores en el món de l'òpera.[213]
1876 La Gioconda Amilcare Ponchielli A part d'Aïda de Verdi, aquesta és l'única grand opéra italiana que ha quedat en el repertori internacional.[215] La Gioconda és important perquè assenyala per on seguirà l'òpera de la fi del segle XIX: una major atenció a l'expressivitat del cant, l'ús del leitmotiv wagnerià, i la creació d'un personatge malvat.[216] N'és molt cèlebre el ballet Dansa de les hores.
1877 Samson et Dalila Camille Saint-Saëns Va costar molt que aquesta òpera fos acceptada a França, tal com passava amb Wagner.[217] És l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès. Alguns dels fragments més coneguts de l'òpera són l'ària per a mezzo Mon coeur s'ouvre à ta voix del segon acte i la Bacanal del tercer.[217]
1879 Eugeni Oneguin Piotr Ilitx Txaikovski L'òpera més popular de Txaikovski, basada en la novel·la de Puixkin. El compositor s'identificà molt amb l'heroïna Tatiana.[218] És l'òpera més popular de Rússia i tot i que evoca la vida camperola burgesa de l'època dels tsars, la seva música és decididament occidental.[219]
1881 Les contes d'Hoffmann Jacques Offenbach L'intent d'Offenbach de fer un treball més seriós romania inacabat a la seva mort.[220] Amb molt d'èxit al principi, les seves interpretacions van anar minvant fins a pràcticament desaparèixer. Als anys 80, amb motiu del centenari de la mort d'Offenbach es va tornar a difondre[221] i és la seva òpera més àmpliament interpretada actualment.[220]
1881 Simon Boccanegra Giuseppe Verdi Fins i tot Verdi considerava dolenta la seva versió de Simon Boccanegra del 1857 i la va retocar durant molt de temps amb l'ajuda del llibretista Arrigo Boito.[222]
1882 Parsifal Richard Wagner L'última òpera de Wagner està considerada la seva obra més exquisida. Medievalisme, budisme, cristianisme i filosofia s'uneixen per crear un idioma operístic sacre. L'estructura s'assembla a una escala que puja cap a l'èxtasi diví.[223] Segons el mateix Wagner: un festival escènic sagrat.[224] Només el primer acte, ja dura prop de dues hores.
1882 La donzella de neu Nikolai Rimski-Kórsakov Una de les obres més líriques de Rimski-Kórsakov.[225]
1883 Lakmé Léo Delibes La música vesteix un drama que coixeja, però si la soprano canta adequadament el seu difícil paper, l'òpera convenç.[226] És cèlebre el duet de les flors.
1883 Henri VIII Camille Saint-Saëns Saint-Saëns es va preocupar d'incloure-hi material antic de l'època. El seu èxit fou, com a màxim, moderat. Després d'un llarg parèntesi, una gravació de l'any 1989 l'ha feta revifar.[227]
1884 Le Villi Giacomo Puccini El primer treball operístic de Puccini amb abundància d'oportunitats per a la dansa.[228]
1884 Manon Jules Massenet És la seva òpera més popular. Es considera una opéra comique pel seu diàleg parlat, però és especialment tràgica, té un ritme lleuger i una música amb famoses àries i duets.[229]
1886 Khovànxtxina Modest Mússorgski La segona gran èpica de Mússorgski sobre la història russa va quedar inacabada a la seva mort,[230] Rimski-Kórsakov la va retallar i acabar per a la seva estrena.[231]
1887 Otello Giuseppe Verdi La primera de les obres mestres del període tardà de Verdi es basava en un llibret particularment bo d'Arrigo Boito,[133] després de setze anys de silenci verdià. Està considerada la millor de les més de dues-centes òperes inspirades en Shakespeare.[232]
1890 Cavalleria rusticana Pietro Mascagni Junt amb Pagliacci de Leoncavallo, estrenada dos anys més tard, va recórrer de forma triomfal no només els teatres d'Itàlia, sinó també els europeus, i es va convertir en un símbol del nou estil verista, contraposat al verdià aleshores encara en vigor.[233]
1890 Loreley Alfredo Catalani Per ser un autor italià, sorprèn per la seva atmosfera romàntica de to sobrenatural i amb regust germànic. Poc representada actualment, té un indubtable atractiu.[234]
1890 El príncep Ígor Aleksandr Borodín Borodín va passar 17 anys per compondre aquesta òpera i, tot i així, mai no aconseguí acabar-la. És coneguda sobretot per les seves Danses Polovtsianes.[235]
1890 La dama de piques Piotr Ilitx Txaikovski Escrita en 44 dies durant un viatge a Itàlia, es va convertir en la seva òpera favorita. Amb música decididament romàntica, l'acció se situa uns quaranta anys abans de Puixkin per poder introduir música de ball mozartiana.[236]
1891 L'amico Fritz Pietro Mascagni Aquest treball es va pensar com l'últim exemple d'òpera semiseria.[237] És una obra de plàcid ambient rural, amb una parella protagonista que té una certa semblança amb la de La Bohème.[238]
1892 La Wally Alfredo Catalani Dins del realisme rural, tan en voga en aquests anys, el seu fragment més famós és l'ària de soprano Ebben?, ne andrò lontana.[239]
1892 Pagliacci Ruggero Leoncavallo Una de les més famoses òperes veristes, normalment s'interpreta amb Cavalleria rusticana de Mascagni.[240] La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l'ús moderat del leitmotiv wagnerià i sense excloure la presència d'àries; tots els personatges en tenen almenys una.[241]
1892 Werther Jules Massenet Encara que menys interpretada que Manon, és la millor òpera de Massenet. Adaptada de la novel·la de Goethe, és un pilar del moviment romàntic, una història d'amor amb final tràgic.[242]
1893 Falstaff Giuseppe Verdi L'òpera final de Verdi es basava en un altre bon llibret de Boito.[133] La va compondre en secret, ja que no estava segur d'acabar-la. Fou la primera òpera còmica des del fracàs d'Un giorno di regno cinquanta-tres anys abans, i una paròdia de les de Rossini.[243]
1893 Hänsel und Gretel Engelbert Humperdinck Amb influències de Wagner i del verisme italià, es representa sobretot als països germànics.[244] Va utilitzar elements floklòrics i cançons populars de Westfàlia.[245]
1893 Aleko Serguei Rakhmàninov Per ser la primera òpera d'un gairebé estudiant, sense ser molt popular, ha romàs més o menys en actiu durant tot el segle XX.
1893 Manon Lescaut Giacomo Puccini L'èxit d'aquesta obra establia la reputació de Puccini com a compositor de música contemporània de primera fila.[215] L'òpera té un estil vinculable a l'esperit verista que s'estava formant en aquells anys.[246]
1894 Thaïs Jules Massenet Va tenir molt d'èxit en el seu moment, però l'ha perdut gairebé tot. Segueix, però, en la memòria dels melòmans per la famosa Méditation per a violí sovint interpretada en concerts.[247]
1895 La Dolores Tomás Bretón Dins l'estètica del verisme, està basada en la novel·la homònima de Josep Feliu i Codina.[248]
1896 Andrea Chénier Umberto Giordano Sobre un llibret de Luigi Illica, aquest drama verista és l'òpera més popular de Giordano.[215] Respira un ambient netament hostil a la Revolució Francesa.[249] Són famosíssims l'improvviso del tenor de l'acte I Un dì all'azzurro spazio i l'ària de soprano La mamma morta de l'acte III.
1896 La bohème Giacomo Puccini Basada en les Scènes de la vie en bohème d'Henri de Murger. Una de les òperes preferides per tothom, la seva força es recolza en la perfecta unió entre una història commovedora i una partitura molt melòdica.[250] Puccini va decorar l'òpera amb alguns destacats leitmotivs. Els principals temes amorosos són la base de l'evocador quart acte.[251]
1896 Pepita Jiménez Isaac Albéniz Versió edulcorada que el banquer i mecenes Money-Coutts va fer de la novel·la de Juan Valera. El contingut musical de l'obra és desigual, amb una excessiva presència de ritmes hispànics.[252]
1897 La bohème Ruggero Leoncavallo Leoncavallo és més fidel a la novel·la d'Henri de Murger, però no ha resistit la comparació amb la versió de Puccini.[253]
1897 L'arlesiana Francesco Cilea Relativament poc divulgada, s'ha fet cèlebre el Lamento di Federico que apareix en multitud de recitals dels tenors més famosos.[254]
1898 Iris Pietro Mascagni Aquesta òpera va ser la porta per la qual els autors veristes van començar a fixar-se en el món oriental. També hi és present un altre recurs verista: el teatre dins del teatre.[255]
1898 Fedora Umberto Giordano En l'estrena va agradar al públic però no a la crítica, cosa que no va impedir un fos un èxit continu durant trenta anys. Després s'apagà, però a finals del segle XX s'ha tornat a representar.[256]
1899 La núvia del tsar Nikolai Rimski-Kórsakov En aquesta òpera Rimski-Kórsakov va fer brillants experiments en la instrumentació, combinant sonoritats i efectes tonals d'una manera que preparà el camí per a l'aparició d'un Stravinski o un Prokófiev.[257]

1900 – 1924[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1900 Louise Gustave Charpentier En un intent de proporcionar un equivalent francès al verisme italià, Louise se situa en un districte de classe treballadora de París.[258]
1900 Tosca Giacomo Puccini Tosca és la més wagneriana de les òperes de Puccini amb l'ús freqüent del leitmotiv.[215] És la seva òpera més famosa en un febril drama d'amor, gelosia i mort. La partitura, guiada pel temperament ferotge de Tosca, és plena d'inquietants àries i duets.[259]
1900 El conte del tsar Saltan Nikolai Rimski-Kórsakov Peça colorista que els anys 1920 i 1930 va tenir èxit pel seu vestuari vistós i luxós. Després va sobreviure amb dificultats. Tanmateix, la seva música no deixa de passar per moments que ens recorden l'òpera wagneriana.[260]
1901 Rusalka Antonín Dvořák L'única òpera de Dvořák que ha tingut audiències internacionals, està basada en un conte folklòric danès sobre una nimfa aquàtica.[261]
1902 Adriana Lecouvreur Francesco Cilea Cilea combina alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista.[262]
1902 Pelléas et Mélisande Claude Debussy El drama simbolista de Debussy és una de les òperes més significatives del segle XX.[263] Amb aquesta obra Debussy es desempallegava de la dependència de la música alemanya a la qual tan insensiblement s'havia anat lliurant els darrers trenta anys.[264]
1903 Terra baixa Eugen d'Albert Basada en la comèdia realista d'Àngel Guimerà, però ambientada en una Espanya amb tots els tòpics, va tenir una carrera brillant per tot Europa. Actualment s'interpreta molt ocasionalment.[265]
1904 Risurrezione Franco Alfano Basada en una obra de Tolstoi, va ser l'òpera que va donar prestigi a Alfano i el va fer ocupar un lloc destacat en el panorama del verisme italià; per això li fou confiat l'acabament de Turandot de Puccini.[266]
1904 Jenůfa Leóš Janáček Pròxima al verisme italià, retrata la vida rural i inclou balls folklòrics i cors, però un ambient obscur es va cruspint l'obra. Va tardar 10 anys a completar-la.[267]
1904 Madama Butterfly Giacomo Puccini Puccini va investigar la música popular i la cultura japoneses per conferir autenticitat a l'obra. Tanmateix, tot i que pren alguns motius japonesos, la música segueix sent italiana. Ell mateix la va definir com la seva òpera més profunda i imaginativa.[268]
1905 La vídua alegre Franz Lehár Una de les operetes vieneses més famoses.[269] És una barreja de celebració imperial a l'antic estil vienès i de càlida nostàlgia per una època feliç. És famós el vals Lippen schweigen del tercer acte.[270]
1905 Salomé Richard Strauss El llibret és la traducció literal a l'alemany de l'obra homònima d'Oscar Wilde. En acabar l'estrena de Salomé a Dresden, el públic l'ovacionà trenta-vuit vegades. Pel seu contingut decadentista evident, les crítiques foren variades i va trobar dificultats per a la seva difusió en els primers temps.[271] Actualment és considerada una obra mestra i potser la primera òpera autènticament moderna.[272]
1906 Francesca da Rimini Serguei Rakhmàninov L'escasa entitat del relat, imaginat a partir del cant V de l'Infern de la Divina Comèdia, ha impedit que aquesta petita obra mestra tingui la fama que es mereix.[273]
1907 La llegenda de la ciutat invisible de Kítej Nikolai Rimski-Kórsakov Basada en llegendes russes, amb un argument fantàstic i folklòric, típicament rimskià. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus.[274]
1909 Elektra Richard Strauss Aquesta tragèdia fosca porta la música de Strauss a les fronteres de l'atonalitat. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista Hugo von Hofmannsthal.[275] Elektra és un paper important que atrau sopranos amb gran talent dramàtic i vocal per aguantar llargues notes.[276]
1909 Il segreto di Susanna Ermanno Wolf-Ferrari Un intermezzo còmic. El secret de Susanna és que fuma.[277] Amb una cuidada i luxosa instrumentació.[278]
1909 El gall d'or Nikolai Rimski-Kórsakov Sovint considerada la millor obra de Rimski, almenys és la més representada. Aquesta sàtira sobre la incompetència militar va comportar problemes al compositor amb els censors, ja que només feia dos anys de la derrota de la Rússia imperial contra el Japó.[279]
1910 Don Quichotte Jules Massenet L'últim gran èxit de Massenet és una comèdia inspirada en El Quixot de Cervantes.[280]
1910 La fanciulla del West Giacomo Puccini Destaca pel seu sentit teatral: és de les poques òperes del repertori en les quals el que succeeix a l'escena atreu l'espectador gairebé per si mateix, i fa que la música es converteixi en un mer subratllat de l'acció. Així només conté una veritable ària en el tercer acte (Ch'ella mi creda).[281]
1911 El cavaller de la rosa Richard Strauss El treball més popular de Strauss i Hofmannsthal, aquesta comèdia se situa al segle XVIII a Viena.[282] Ens porta a l'època de Mozart amb una sensibilitat moderna. Per cantar els papers d'aquesta òpera s'ha de tenir alguna cosa més que una bona formació musical.[283] El trio vocal del final del tercer acte es considera un dels moments més exquisits de tota la història de l'òpera.[284]
1911 L'heure espagnole Maurice Ravel La primera òpera de Ravel és una farsa de dormitori ambientada a Espanya.[285] Amb música divertida i variada i un tragí escènic considerable, converteixen aquesta petita òpera en una veritable delícia.[286]
1912 Ariadne auf Naxos Richard Strauss Una mescla de comèdia i tragèdia amb una òpera dins d'una òpera.[287] En la figura de Zerbinetta compareix la primera de les grans figures d'exhibició vocal de Strauss.[288]
1913 La vida breve Manuel de Falla Un apassionat drama espanyol influït pel verisme[289] i per l'estètica típica de la sarsuela castissa, però amb una tècnica orquestral i una brillantor que han fet d'aquesta obra l'òpera en espanyol més representada.
1913 L'amore dei tre re Italo Montemezzi És la primera òpera del posverismo. En aquesta òpera són especialment notables els leitmotivs.[290]
1914 Francesca da Rimini Riccardo Zandonai En aquesta obra, Zandonai ja ha abandonat l'estètica verista per centrar-se en episodis històrics de la Itàlia renaixentista. El llenguatge simfònic de l'orquestra rep un tractament molt eficaç.[291]
1916 Goyescas Enric Granados Amb influències del verisme italià, és mundialment famós el seu intermezzo, sovint interpretat en concert. Malgrat el seu prestigi, no és un títol freqüent en el repertori.[292]
1917 La rondine Giacomo Puccini Va no ser un èxit al principi i Puccini la va revisar força dues vegades.[215] Tanmateix, no ha aconseguit quallar en cap època i encara avui es representa molt poc.[293]
1917 Turandot Ferruccio Busoni Busoni conserva el to desimbolt i burlesc de l'obra teatral de Carlo Gozzi, basada en l'antic conte de les Mil i una nits.[294]
1917 El gato montés Manuel Penella Moreno El seu èxit es deu en gran part a la seva visió a l'estranger com a obra exòtica d'Espanya pel seu tractament del món taurí. Malgrat això, ha desaparegut del repertori. N'és molt famós el pasodoble tocat en tota mena d'ambients.[295]
1918 El castell de Barbablava Béla Bartók L'única òpera de Bartok és un drama psicològic intens i un dels seus treballs més importants.[296] Bartok va cuidar la tonalitat en què està compost cada un dels passatges, amb una orquestració diferent dedicada a cada una de les portes.[297]
1918 Il Trittico Giacomo Puccini Trilogia composta per Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Actualment aquestes tres òperes d'un acte no se solen representar juntes. Normalment els teatres en representen dues o n'enllacen una amb una altra òpera curta.[298]
1918 La dona sense ombra Richard Strauss L'alt contingut simbòlic del complex llibret d'Hugo von Hofmannsthal ens parla de la immortalitat i la vida terrenal. Tot i algunes idees una mica vagues, l'admiració per aquesta obra creix a mesura que l'escoltes.[299]
1920 La ciutat morta Erich Wolfgang Korngold L'òpera més coneguda de Korngold, amb rivets simbolistes, fortíssimament influenciada per l'obra de Strauss.[300]
1921 Il piccolo Marat Pietro Mascagni Ja amb un estil postverista, l'òpera la va estrenar a Roma el tenor català Hipólito Lázaro, un dels pocs que tenia la potència i la resistència física necessàries per a aquest paper esgotador.[301]
1921 Katia Kabanová Leóš Janáček La primera de les grans òperes de l'última maduresa de Janáček, basada en una obra d'Ostrovski sobre el fanatisme religiós i l'amor prohibit en la Rússia provincial.[302]
1921 L'amor de les tres taronges Serguei Prokófiev Una òpera còmica basada en un conte de fades de Carlo Gozzi.[303] El seu enorme repartiment i el ritme ràpid deixen poc espai a les àries, encara que la partitura estigui plena de vida i humor. La melodia més famosa és la marxa del segon acte.[304]
1922 Giulietta e Romeo Riccardo Zandonai A part del tractament postverista, destaca la integració del cinema en la narració, amb el recorregut a cavall de Romeo, mentre es veu avançar, filmada, una carretera amb arbres que van passant.[305]
1924 La guineueta astuta Leóš Janáček Una de les obres més populars del compositor, la història es basa en uns dibuixos sobre animals del camp txecs.[306] Curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals en una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic.[307]

1925 – 1949[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1925 Doktor Faust Ferruccio Busoni Busoni pretenia que aquesta òpera fos el clímax de la seva carrera, però la va deixar inacabada a la seva mort.[308] És una obra molt complicada, difícil de muntar en un teatre d'òpera i amb nombrós personal i per tant s'ha representat poc. Va incloure fragments d'obres seves diverses.[309]
1925 Wozzeck Alban Berg Una de les òperes clau del segle XX. Basada en una trama sorprenentment antiheroica, l'obra de Berg barreja tècniques atonals amb altres més tradicionals,[310] i li va donar un estructura de música simfònica.[311] Va trigar vuit anys a compondre-la i la seva influència en compositors posteriors és difícil d'exagerar.[312]
1926 Cardillac Paul Hindemith Una òpera en l'estil neoclàssic de Hindemith sobre un joier psicopàtic.[313] Hindemith va revisar la partitura perquè el modisme musical semblava tosc i indisciplinat.[314] Aquesta segona versió va aparèixer el 1952.
1926 El rei Roger Karol Szymanowski Una de les òperes poloneses més importants, està plena d'harmonies orientals.[315] Szymanowski va crear una partitura entre exòtica i impressionista, encara que les llargues esperes per acabar aquest projecte van provocar que s'hi vegin estils diversos.[316]
1926 El cas Makropoulos Leóš Janáček Janáček va voler fer un experiment musical i lingüístic per renovar el gènere, amb una actitud propera a l'expressionisme. No va tenir seguidors i Janáček va morir dos anys més tard sense haver-hi insistit.[317]
1926 Turandot Giacomo Puccini L'última òpera de Puccini fou deixada inacabada a la seva mort; s'encarregà de completar-la el compositor Franco Alfano.[215] Es pot considerar postverista per tal com tracta la idea de l'amor sense la mort dels amants, i alhora com a finalitat a la qual es llencen aquests desafiant els perills.[318] És molt famosa la seva ària de tenor Nessun dorma.
1928 L'Helena egípcia Richard Strauss Aquesta òpera es va quedar en un pla inferior respecte a altres mostres de l'enginy del tàndem Strauss-Hofmannstahl.[319]
1928 El giravolt de maig Eduard Toldrà És l'òpera més reeixida de creació catalana i una peça emblemàtica del període noucentista. Amb influències de Richard Strauss i, per tant, de Mozart. Es va estrenar al Palau de la Música Catalana.[320]
1932 Moses und Aron Arnold Schönberg Deixada inacabada a la seva mort, l'òpera de Schoenberg freqüentment empra tècniques serialistes.[321] Complexa des de tots els punts de vista, ha estat representada en poques ocasions, ja que requereix un conjunt de professionals de gran altura i un cor extraordinàriament ben preparat.[322]
1933 Arabella Richard Strauss Fou l'última en què Strauss utilitzà un llibret d'Hugo von Hofmannsthal.[323] Concebut com un segon cavaller de la rosa, ambientada en una Viena a ritme de vals. L'estrena no fou reeixida, però amb el temps ha guanyat popularitat.[324]
1934 Lady Macbeth de Msensk Dmitri Xostakóvitx Tingué molt d'èxit a Rússia fins al punt que el dictador Stalin la va anar a veure. Aquest es va molestar pel llenguatge musical avanguardista de l'òpera, que no es tornà a representar fins al 1963, revisada fins i tot en el títol: Katerina Izmailova.[325]
1934 La fiamma Ottorino Respighi Òpera ben construïda plena d'historicisme, amb un llenguatge dens, encara influenciat pel verisme i per la rica instrumentació decimonònica.[326]
1934 Canigó Antoni Massana Òpera de forta influència wagneriana, escrita sobre un llibret de Josep Carner basat en el famós poema homònim de Jacint Verdaguer.
1935 La dona silenciosa Richard Strauss Una òpera còmica basada en una obra de Ben Jonson.[327] Sense la mà de Hofmannsthal, aquesta òpera té un punt massa cerebral que l'ha perjudicat i ha impedit una existència teatral comparable a la resta de les seves òperes.[328]
1935 Porgy and Bess George Gershwin Inicialment un fracàs financer, una producció de 1941 que reemplaçava els recitatius de l'obra per diàleg parlat fou un èxit.[329] La inclusió d'elements de jazz i d'espirituals negres li donaren un segell molt personal.[330]
1937 Lulu Alban Berg La segona òpera de Berg restà inacabada a la seva mort, però la finalització de Friedrich Cerha era reeixidament realitzada el 1979.[331] Una barreja d'expressionisme i d'avantguardisme.[332]
1938 Maties el pintor Paul Hindemith L'òpera més popular de Hindemith és una paràbola sobre un artista que sobreviu en un temps de crisi; reflecteix la pròpia experiència del compositor sota els nazis.[333]
1942 Capriccio Richard Strauss Aquesta òpera és un exercici intel·lectual que Strauss va portar a terme amb la col·laboració de Stefan Zweig.[334]
1945 Peter Grimes Benjamin Britten Una fita en la història de l'òpera britànica, aquesta obra marcava l'arribada de Britten a l'escena de la música internacional.[335] Es convertia en la primera òpera en anglès que arribava al repertori internacional des de Dido i Eneas de Purcell.[336]
1945 Guerra i pau Serguei Prokófiev Prokófiev retornava a la tradició de l'òpera històrica russa amb aquest treball èpic basat en una novel·la de Tolstoi.[337] Poc representada per ser l'òpera que més solistes (37) necessita de tot el repertori.[338]
1946 The Medium Gian Carlo Menotti Considerat per molts la millor òpera de Menotti.[339] L'obra és una denúncia de la simplicitat nord-americana en matèria de supersticions i creences, amb una música excel·lentment dosificada.[340]
1947 Les mamelles de Tirésias Francis Poulenc La primera òpera de Poulenc és una curta comèdia surrealista basada en una obra de Guillaume Apollinaire.[341] La música té elements melòdics francesos i conserva la frescor irònica del text.[342]
1948 El gato con botas Xavier Montsalvatge Amb un llibret de Néstor Luján, adaptació del cèlebre conte infantil de Charles Perrault.

Des de 1950[modifica | modifica el codi]

Data Títol Autor Comentari
1951 Amahl and the Night Visitors Gian Carlo Menotti Aquesta història de Nadal fou la primera òpera específicament escrita per a la televisió.[343]
1951 Billy Budd Benjamin Britten Considerada una de les millors del segle XX, és una obra perfecta sobre les imperfeccions humanes. Tots els protagonistes són masculins, incloent-hi el cor.[344]
1951 The Rake's Progress Ígor Stravinski El treball operístic més important de Stravinski, sobre un llibret de W. H. Auden inspirat pels gravats de William Hogarth, sembla posterior a Mozart musicalment.[345] Consta que Stravinski va demanar les partitures de les òperes de Mozart per amarar-se bé del seu estil.[346]
1954 L'àngel de foc Serguei Prokófiev Prokófiev no va ser a temps per veure el que s'ha considerat el treball més d'avantguarda del món operístic.[347] Una rondalla intensa i simbolista sobre el bé i el mal.
1955 Il cappello di paglia di Firenze Nino Rota Paròdia de l'òpera bufa i el melodrama romàntic. Com a compositor cinematogràfic, utilitza amb habilitat el leitmotiv per a les situacions que es repeteixen. S'hi uneixen els costums de la comèdia de boulevard francesa amb els recursos de l'òpera bufa italiana.[348]
1954 Un altre pas de rosca Benjamin Britten Òpera de cambra basada en la història d'un fantasma de Henry James.[349] Consisteix en un tema i quinze variacions basat en la sèrie de dotze notes pròpia del sistema dodecafònic.[350]
1957 Dialogues des Carmélites Francis Poulenc La millor òpera de Poulenc se situa en un convent durant la Revolució Francesa.[351]
1958 Vanessa Samuel Barber Vanessa va guanyar un premi Pulitzer el 1958.[352] Bastant pròxima al verisme i al postromanticisme, quasi sempre dins d'un marc tonal convencional.[353]
1976 Einstein on the beach Philip Glass Els seus episodis musicals tenen poc a veure amb una òpera tradicional, encara que el cant, especialment el del cor, no deixa de tenir prou característiques per englobar aquesta obra en la tradició operística occidental.[354]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alier pàg. 564
  2. John Whenham, escrit a The New Grove Dictionary of Opera.
  3. Alier pàg. 449
  4. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 10, pàg. 1180 (ISBN 84-239-4580-4)
  5. 5,0 5,1 Ellen Rosand, escrit a Grove
  6. Alier pàg. 453
  7. Alier pàg. 136
  8. Alier pàg. 138
  9. Alier pàg. 145
  10. Martha Novak Clinkscale, escrit a Grove
  11. Alier pàg. 143
  12. Alier pàg. 401
  13. Riding;Dunton-Downer pàg. 66
  14. 14,0 14,1 Curtis Price, escrit a Grove
  15. Alier pàg. 153
  16. The Viking Opera Guide (1993) ISBN 0-670-81292-7 pàg.418: Segons John Mainwaring, el primer biògraf de Händel, El teatre en gairebé totes les pauses ressonava amb crits de "Viva il caro Sassone". Estaven atònits de la sublimitat del seu estil: mai no havien conegut de tan a prop fins llavors tots els poders que poden desplegar l'harmonia i la modulació combinades
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 Anthony Hicks, escrit a Grove
  18. Alier pàg. 335
  19. Alier pàg. 756
  20. Alier pàg. 339
  21. Alier pàg. 341
  22. Alier pàg. 343
  23. Alier pàg. 853
  24. Alier pàg. 964
  25. Alier pàg. 557
  26. Orrey, Leslie and Milne, Rodney. Opera: A Concise History. World of Art, Thames & Hudson. ISBN 0-500-20217-6. pàg.90-91
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 Graham Sadler, escrit a Grove
  28. Alier pàg. 345
  29. Alier pàg. 351
  30. Alier pàg. 857
  31. Stanley Sadie, escrit a Grove
  32. Alier pàg. 741
  33. Alier pàg. 261
  34. Mary Hunter, escrit a Grove
  35. Alier pàg. 264
  36. Viking pàg.375-6
  37. Alier pàg. 293
  38. Alier pàg. 28
  39. Viking pàg.378-9
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 40,5 40,6 Julian Rushton, escrit a Grove
  41. Alier pàg. 459
  42. Alier pàg. 356
  43. Alier pàg. 461
  44. Alier pàg. 298
  45. Alier pàg. 466
  46. Caryl Clark, escrit a Grove
  47. Viking pàg. 393
  48. Viking pàg. 370
  49. Alier pàg. 302
  50. Orrey pàg. 110
  51. Alier pàg. 471
  52. Alier pàg. 536
  53. 53,0 53,1 Orrey pàg. 113
  54. Viking pàg. 752
  55. Alier pàg. 360
  56. Alier pàg. 325
  57. Alier pàg. 478
  58. Alier pàg. 405
  59. Alier pàg. 549
  60. Alier pàg. 187
  61. Alier pàg. 268
  62. Alier pàg. 485
  63. Alier pàg. 545
  64. Orrey pàg. 107
  65. Alier pàg. 489
  66. Alier pàg. 493
  67. Alier pàg. 497
  68. Alier pàg. 174
  69. Alier pàg. 157
  70. Orrey pàg. 114
  71. Gordana Lazarevich, escrit a Grove
  72. Viking pàg. 210-211
  73. Alier pàg. 251
  74. Alier pàg. 750
  75. Viking pàg. 59
  76. Viking pàg. 1002-1004
  77. Alier pàg. 676
  78. 78,0 78,1 78,2 78,3 78,4 78,5 Richard Osborne, escrit a Grove
  79. Alier pàg. 679
  80. Alier pàg. 682
  81. Alier pàg. 684
  82. Alier pàg. 691
  83. Alier pàg. 696
  84. Alier pàg. 699
  85. 85,0 85,1 Alier pàg. 785
  86. Alier pàg. 705
  87. Alier pàg. 709
  88. Alier pàg. 714
  89. Alier pàg. 717
  90. Viking pàg. 1212-14
  91. Alier pàg. 1017
  92. Oxford Illustrated pàg. 136
  93. Alier pàg. 723
  94. Alier pàg. 1020
  95. Alier pàg. 55
  96. Alier pàg. 725
  97. Alier pàg. 39
  98. Viking pàg. 884; pàg. 917-18
  99. 99,0 99,1 William Ashbrook, escrita a Grove
  100. Viking pàg.38
  101. Alier pàg. 58
  102. Alier pàg. 61
  103. Orrey pàg. 132
  104. Viking pàg. 659-60
  105. Alier pàg. 195
  106. Viking pàg.70
  107. Alier pàg. 67
  108. Viking pàg. 277
  109. Alier pàg. 199
  110. Viking pàg. 278
  111. Viking pàg. 71
  112. Alier pàg. 70
  113. Viking pàg. 412
  114. Viking pàg. 280
  115. Alier pàg. 206
  116. Oxford Illustrated pàg. 246 ff.
  117. Alier pàg. 288
  118. Alier pàg. 11
  119. Viking pàg. 660
  120. Alier pàg. 439
  121. Alier pàg. 34
  122. Viking pàg. 282
  123. Alier pàg. 212
  124. Alier pàg. 397
  125. Alier pàg. 216
  126. Alier pàg. 219
  127. Viking pàg. 92
  128. Alier pàg. 81
  129. Alier pàg. 225
  130. Alier pàg. 531
  131. Alier pàg. 222
  132. Viking pàg. 584
  133. 133,0 133,1 133,2 Roger Parker, escrit Grove
  134. Alier pàg. 879
  135. Alier pàg. 229
  136. Viking pàg. 1177
  137. Alier pàg. 970
  138. Viking pàg. 368
  139. Viking pàg. 1179
  140. Alier pàg. 975
  141. Viking pàg. 288
  142. Alier pàg. 231
  143. Alier pàg. 883
  144. Alier pàg. 236
  145. Viking pàg. 1128
  146. Alier pàg. 888
  147. Viking pàg. 1181
  148. Alier pàg. 979
  149. 149,0 149,1 Viking pàg. 1132
  150. Alier pàg. 894
  151. Alier pàg. 84
  152. Alier pàg. 899
  153. Alier pàg. 256
  154. Viking pàg. 726
  155. Viking pàg. 661
  156. Alier pàg. 903
  157. Viking pàg. 968
  158. Alier pàg. 982
  159. Oxford Illustrated pàg. 192
  160. Alier pàg. 907
  161. Alier pàg. 15
  162. Oxford Illustrated pàg. 193
  163. Alier pàg. 912
  164. Alier pàg. 917
  165. Alier pàg. 764
  166. Viking pàg. 1144
  167. Alier pàg. 923
  168. Viking pàg. 94
  169. Alier pàg. 88
  170. Penguin Guide to Opera on CD pàg. 114
  171. Alier pàg. 310
  172. Viking pàg. 1147
  173. Alier pàg. 930
  174. Viking pàg. 97
  175. Alier pàg. 86
  176. Viking pàg. 1149
  177. Alier pàg. 935
  178. Viking pàg. 115
  179. Riding;Dunton-Downer pàg. 290
  180. Riding;Dunton-Downer pàg. 285
  181. Viking pàg. 397
  182. Alier pàg. 442
  183. Viking pàg. 1196
  184. Alier pàg. 986
  185. Viking pàg. 1098
  186. Alier pàg. 862
  187. Viking pàg. 988
  188. Alier pàg. 777
  189. Viking pàg. 1152
  190. Alier pàg. 940
  191. Viking pàg. 398
  192. Viking pàg. 990
  193. Alier pàg. 781
  194. Riding;Dunton-Downer pàg. 226
  195. Alier pàg. 990
  196. Viking pàg. 1099
  197. Alier pàg. 866
  198. Viking pàg. 131
  199. Alier pàg. 104
  200. Riding;Dunton-Downer pàg. 230
  201. Riding;Dunton-Downer pàg. 232
  202. Alier pàg. 306
  203. Alier pàg. 31
  204. Riding;Dunton-Downer pàg. 180
  205. Viking pàg. 718
  206. Riding;Dunton-Downer pàg. 316
  207. Viking pàg. 1020
  208. Viking pàg. 992
  209. Viking pàg. 118
  210. Alier pàg. 94
  211. Alier pàg. 1002
  212. Riding;Dunton-Downer pàg. 234
  213. 213,0 213,1 Alier pàg. 1006
  214. Riding;Dunton-Downer pàg. 236
  215. 215,0 215,1 215,2 215,3 215,4 215,5 Julian Budden, escrit a Grove
  216. Alier pàg. 573
  217. 217,0 217,1 Alier pàg. 743
  218. Viking pàg. 1087
  219. Alier pàg. 844
  220. 220,0 220,1 Viking pàg. 738
  221. Alier pàg. 523
  222. Riding;Dunton-Downer pàg. 179
  223. Riding;Dunton-Downer pàg. 238
  224. Rémy pàg. 456
  225. Viking pàg. 866
  226. Alier pàg. 183
  227. Alier pàg. 746
  228. Viking pàg. 807
  229. Riding;Dunton-Downer pàg. 297
  230. Viking pàg. 720
  231. Alier pàg. 511
  232. Riding;Dunton-Downer pàg. 184
  233. Alier pàg. 408
  234. Alier pàg. 131
  235. Viking pàg. 134
  236. Riding;Dunton-Downer pàg. 324
  237. Peter Ross, escrit a Grove
  238. Alier pàg. 412
  239. Alier pàg. 133
  240. Viking pàg. 564
  241. Alier pàg. 390
  242. Riding;Dunton-Downer pàg. 298
  243. Riding;Dunton-Downer pàg. 186
  244. Riding;Dunton-Downer pàg. 242
  245. Alier pàg. 372
  246. Alier pàg. 597
  247. Alier pàg. 428
  248. Alier pàg. 113
  249. Alier pàg. 278
  250. Riding;Dunton-Downer pàg. 192
  251. Alier pàg. 601
  252. Alier pàg. 17
  253. Alier pàg. 393
  254. Alier pàg. 163
  255. Alier pàg. 414
  256. Alier pàg. 281
  257. Alier pàg. 664
  258. Viking pàg. 203
  259. Riding;Dunton-Downer pàg. 194
  260. Alier pàg. 667
  261. Alier pàg. 242
  262. Alier pàg. 165
  263. Oxford Illustrated pàg. 281-7
  264. Alier pàg. 178
  265. Alier pàg. 21
  266. Alier pàg. 24
  267. Alier pàg. 376
  268. Riding;Dunton-Downer pàg. 196
  269. Viking pàg. 559
  270. Riding;Dunton-Downer pàg. 245
  271. Alier pàg. 800
  272. Riding;Dunton-Downer pàg. 252
  273. Alier pàg. 643
  274. Alier pàg. 670
  275. Viking pàg. 1028
  276. Riding;Dunton-Downer pàg. 254
  277. Viking pàg. 1241
  278. Alier pàg. 1024
  279. Riding;Dunton-Downer pàg. 326
  280. Viking pàg. 635
  281. Alier pàg. 617
  282. Viking pàg. 1029
  283. Alier pàg. 807
  284. Riding;Dunton-Downer pàg. 255
  285. Viking pàg. 849
  286. Alier pàg. 654
  287. Viking pàg. 1031
  288. Alier pàg. 813
  289. Viking pàg. 314
  290. Alier pàg. 444
  291. Alier pàg. 1029
  292. Alier pàg. 323
  293. Alier pàg. 622
  294. Alier pàg. 125
  295. Alier pàg. 553
  296. Oxford Illustrated pp 286-7
  297. Alier pàg. 45
  298. Riding;Dunton-Downer pàg. 199
  299. Alier pàg. 815
  300. Alier pàg. 387
  301. Alier pàg. 416
  302. Viking pàg. 505
  303. Oxford Illustrated pàg. 306
  304. Riding;Dunton-Downer pàg. 331
  305. Alier pàg. 1032
  306. Viking pàg. 506
  307. Alier pàg. 381
  308. Oxford Illustrated pàg. 297
  309. Alier pàg. 127
  310. Orrey pàg. 218
  311. Alier pàg. 74
  312. Riding;Dunton-Downer pàg. 370
  313. Viking pàg. 477
  314. KEMP, Ian. Hindemith's Cardillac . The Musical Times, pàg. 268-269, 271 (1970).
  315. Viking pàg. 1076
  316. Alier pàg. 841
  317. Alier pàg. 383
  318. Alier pàg. 632
  319. Alier pàg. 823
  320. Alier pàg. 871
  321. Orrey pàg. 220
  322. Alier pàg. 761
  323. David Murray, escrit a Grove
  324. Riding;Dunton-Downer pàg. 258
  325. Alier pàg. 773
  326. Alier pàg. 657
  327. Viking pàg. 1039
  328. Alier pàg. 825
  329. Richard Crawford, escrit a Grove
  330. Alier pàg. 272
  331. Orrey pàg. 219
  332. Alier pàg. 77
  333. Viking pàg. 480
  334. Alier pàg. 829
  335. Viking pàg. 144
  336. Riding;Dunton-Downer pàg. 392
  337. Viking pàg. 803
  338. Alier pàg. 590
  339. Bruce Archibald, escrit a Grove
  340. Alier pàg. 433
  341. Viking pàg. 793
  342. Alier pàg. 578
  343. Viking pàg. 649
  344. Riding;Dunton-Downer pàg. 394
  345. Viking pàg. 1050
  346. Alier pàg. 835
  347. Richard Taruskin, escrit a Grove
  348. Alier pàg. 734
  349. Arnold Whittal, escrit a Grove
  350. Alier pàg. 121
  351. Viking pàg. 794
  352. Barbara B. Heyman, escrit a Grove
  353. Alier pàg. 42
  354. Alier pàg. 285

Bibliografia consultada[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: l'òpera