Virrei de Catalunya
El Lloctinent de Catalunya o Virrei de Catalunya era el representant del rei a Catalunya. El títol el trobem al segle XIV a un document en llatí de Pere Terç[1] (1381).[2] A mitjans de segle XVI, s'introduí el mot virrei derivat del mot català "visrei", ja emprat al menys al segle XV[3] que va acabar per substituir totalment el de lloctinent, i del català passaria al castellà "visorey"[3][4] En els documents catalans en llatí del segle XV (1428) s'emprava el terme "vice rex"[5][6]
Lloctinència catalana [modifica]
Durant la dinastia del Casal de Barcelona, el lloctinent era normalment l'hereu al tron o la reina consort, i només era intitulat quan el monarca es trobava fora del regne, com a lloctinent Reial. En el moment que el rei entrava al regne, el càrrec es desfeia immediatament. Així doncs, era un càrrec de curta durada i només emprat en moments extraordinaris.
Formalització del càrrec [modifica]
Les coses van canviar amb l'entronització de la dinastia dels Trastàmara. Exceptuant el primer rei d'origen castellà (Ferran I), els dos monarques següents van necessitar contínuament un lloctinent ja sigui per les estades fora del Principat (en el cas d'Alfons el Magnànim) o pels continus intents de sublevació (en el cas de Joan el Gran).
El rei Ferran el Catòlic institucionalitzà el càrrec en la persona del seu cosí l'infant Enric d'Aragó, anomenat Infant Fortuna, el 1479, ja que tenia moltes possessions arreu del món i s'allunyava dels territoris durant llargues estades. Aquestes vacants reials s'allargaren (i de fet, es feren quasi permanents, amb els Habsburg.
En un principi, el virrei havia de ser una persona de sang reial, però de fet era un noble o eclesiàstic que feia d'executor de les ordres del monarca al Principat. Ell era qui nomenava als cancellers, als tresorers o als advocats fiscals, aquests càrrecs requeien en membres de l'alta jerarquia eclesiàstica o de l'alta noblesa castellana, algun cop requeia sobre algun noble català.
Durant el segle XVI els monarques espanyols no van exercir una autoritat absoluta a Catalunya, però a partir del segle XVII la situació política i econòmica va canviar. Les Corts eren convocades cada cop amb menys freqüència fins que al segle XVII pràcticament no se’n van convocar.
El càrrec desaparegué a la fi de la Guerra de Successió, juntament amb les lleis i institucions del Principat de Catalunya i la resta de la Corona d'Aragó. Els Decrets de Nova Planta canviaven el virrei pel capità general.
Llista de Lloctinents de Catalunya [modifica]
Regnat d'Alfons II (1285-1291) [modifica]
- 1285 — 1296: Pere d'Aragó i de Sicília, infant d'Aragó
Regnat de Pere III (1336-1387) [modifica]
- (1355): Pere d'Aragó i d'Anjou, infant d'Aragó, comte de Ribagorça i de Prades
- 1363 — 1387: Joan d'Aragó i de Sicília, duc de Girona i futur rei Joan I
Regnat de Joan I (1387-1396) [modifica]
- 1387 — 1396: Martí d'Aragó i de Sicília, infant d'Aragó i duc de Montblanc, futur rei Martí I
Regnat de Martí I (1396-1410) [modifica]
- 1407 — 1410: Jaume d'Aragó i Montferrat, comte d'Urgell
Regnat d'Alfons IV (1416-1458) [modifica]
- 1416-?: Joan d'Aragó i d'Albuquerque, infant d'Aragó, duc de Montblanc i futur rei Joan II
- 1420 — 1423: Maria de Castella i Lancaster, reina consort d'Aragó
- 1432 — 1453: Maria de Castella i Lancaster, reina consort d'Aragó (2a vegada)
- 1453 — 1454: Galceran de Requesens i de Santacoloma
- 1454 — 1458: Joan d'Aragó i d'Albuquerque, infant d'Aragó, duc de Montblanc, rei consort de Navarra i futur rei Joan II (2a vegada)
Regnat de Joan II (1458-1462) [modifica]
- 1461: Carles d'Aragó i d'Évreux, príncep de Viana
- 1461 — 1462: Joana Enríquez i Fernández de Córdoba, reina consort d'Aragó (en nom de l'infant Ferran, príncep de Girona, futur rei Ferran II)
Guerra civil catalana (1462-1472) [modifica]
- Lloctinents de Joan II:
- 1462 — 1468: Joana Enríquez i Fernández de Córdoba, reina consort d'Aragó (en nom de l'infant Ferran, príncep de Girona, futur rei Ferran II)
- 1468 — 1472: Ferran d'Aragó i Enríquez, príncep de Girona i futur rei Ferran II
-Lloctinents dels monarques proclamats per la Diputació del General de Catalunya:
- 1462 — 1464: Joan de Beaumont, lloctinent d'Enric I, rei de Castella
- 1464 — 1466: títol vacant sota Pere IV, conestable de Portugal
- 1466 — 1470: Joan d'Anjou i de Lorena, lloctinent de Renat I, duc d'Anjou i comte de Provença, i fill seu
- 1470 — 1472: Joan de Calàbria, lloctinent de Renat I, duc d'Anjou i comte de Provença, i nét seu
Regnat de Joan II (1472-1479) [modifica]
- 1472 — 1479: Ferran d'Aragó i Enríquez, príncep de Girona i futur rei Ferran II
Regnat de Ferran II (1479-1516) [modifica]
- 1479 — 1493: Enric d'Aragó i de Pimentel, dit l'Infant Fortuna, duc de Sogorb i comte d'Empúries
- 1493 — 1495: Joan de Lanuza
- 1495 — 1496: Juan Fernández de Heredia
- 1496 — 1501: Joan d'Aragó, duc de Luna, comte de Ribagorça i castellà d'Amposta
- 1501 — 1514: Jaume de Luna
- 1514 — 1520: Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra , arquebisbe de Saragossa
Regnat de Carles I Habsburg (1516-1556) [modifica]
- 1521 — 1523: Pere de Cardona, arquebisbe de Tarragona i bisbe d'Urgell
- 1523 — 1525: Antonio de Zúñiga, prior de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem a Castella
- 1525 — 1539: Fadrique de Portugal i de Noronha, bisbe de Sigüenza
- 1539 — 1543: Sant Francesc de Borja, marquès de Llombai i duc de Gandia
- 1543 — 1553: Juan Fernández-Manrique de Lara y Pimentel, marquès d'Aguilar de Campoo
- 1554 — 1558: Pedro Afán Enríquez de Ribera y Portocarrero, duc d'Alcalá de los Gazules
Regnat de Felip II (1556-1598) [modifica]
- 1558 — 1564: García Álvarez de Toledo y Pimentel-Osorio, marquès de Villafranca del Bierzo
- 1564 — 1571: Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, duc de Francavilla i príncep de Melito.
- 1571 — 1580: Fernando de Toledo, Gran prior de l'orde de l'Hospital a Castella
- 1580 — 1581: Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d'Aitona
- 1581 — 1582: Carles d'Aragó i Tagliavia, príncep de Castelvetrano i duc de Terranova
- 1583 — 1586: Juan de Zúñiga y Avellaneda, comte de Miranda del Castañar
- 1586 — 1590: Manrique de Lara y Girón, comte de València de Don Joan
- 1590 — 1592: Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, mestre de Montesa i marquès de Navarrés
- 1592 — 1596: Bernardino de Cárdenas y Portugal, duc de Maqueda
- 1596 — 1602: Lorenzo Suárez de Figueroa y Córdoba, duc de Feria
Regnat de Felip III (1598-1621) [modifica]
- 1602 — 1603: Joan Terès i Borrull, arquebisbe de Tarragona
- 1603 — 1610: Hèctor de Pignatelli i Colonna, duc de Monteleon
- 1611: Pedro Manrique, bisbe de Tortosa
- 1611 — 1615: Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d'Almazan
- 1615 — 1619: Francisco Fernández de la Cueva, duc d'Alburquerque
- 1619 — 1622: Fernando Afán de Ribera y Enríquez, duc d'Alcalà
Regnat de Felip IV (1621-1640) [modifica]
- 1622 — 1626: Joan Sentís i Sunyer, bisbe de Barcelona (interí)
- 1626 — 1627: Luís Díez de Aux de Armendáriz, bisbe d'Urgell (interí)
- 1627 — 1629: Miguel de los Santos de San Pedro, bisbe de Solsona
- 1629 — 1630: Gómez Suárez Figueroa y Córdoba, duc de Feria
- 1630 — 1632: Enric d'Aragó Folc de Cardona i Córdoba, duc de Sogorb
- 1632 — 1633: Ferran d'Habsburg, cardenal i infant d'Espanya
- 1633 — 1638: Enric d'Aragó Folc de Cardona i Córdoba, duc de Sogorb (2a vegada)
- 1638 — 1640: Dalmau de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma
Guerra dels Segadors (1640-1652) [modifica]
Regnat de Felip IV (1652— 1665) [modifica]
- 1652: Francisco de Orozco, marquès de Mortara
- 1653 — 1656: Joan Josep d'Àustria, infant d'Espanya
- 1656 — 1663: Francisco de Orozco, marquès de Mortara (2n cop)
- 1663 — 1664: Francisco de Moura Corte-Real e Mero, marquès de Castel Rodrigo
- 1664 — 1667: Vincenzo Gonzaga e Doria
Regnat de Carles II (1665-1700) [modifica]
- 1667 — 1669: Gaspar Téllez-Girón y Gómez de Sandoval, duc d'Osuna i Uceda, marquès de Peñafiel
- 1669 — 1673: Francisco Fernández de Cordoba Cardona y Aragón, duc de Sessa
- 1673 — 1675: Francisco de Tutavila y del Rufo, duc de Sant Germà
- 1675 — 1676: Juan Antonio Pacheco Osorio Toledo y de la Cueva, marquès de Cerralbo i de Sant Llorenç
- 1676 — 1677: Alexandre Farnese, príncep de Parma
- 1677 — 1678: Juan Domingo de Zúñiga y Fonseca, comte de Monterrei
- 1678: Diego Mesía Felípez de Guzmán, marquès de Leganés (interí)
- 1678 — 1684: Alexandre de Bournonville, duc de Bournonville
- 1685 — 1688: Diego Mesía Felípez de Guzmán, marquès de Leganés
- 1688: Juan Tomás Enríquez de Cabrera y Ponce de León, comte de Melgar
- 1688 — 1690: Carlos de Gurrea Aragón y de Borja, duc de Vilafermosa
- 1690 — 1693: Juan Clarós Pérez de Guzmán y Fernández de Córdoba, XI duc de Medina Sidonia
- 1693 — 1694: Juan Manuel Fernández Pacheco-Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, marquès de Villena i duc d'Escalona
- 1694 — 1696: Francisco Antonio de Agurto, marquès de Gastañaga
- 1696 — 1697: Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, comte de Melgar
- 1697 — 1698: Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de la Corzana
- 1698 — 1701: Georg von Hessen-Darmstadt, landgrave de Hessen-Darmstadt (príncep Jordi)
Guerra de Successió (1700-1714) [modifica]
| Lloctinents de Felip V d'Anjou | Lloctinents de Carles d'Àustria |
|---|---|
| 1702 — 1703: Luis Fernández de Portocarrero, comte de Palma | |
| 1703 — 1705: Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, comte de Melgar (2n cop) | |
| 1705: José Antonio de Mendoza Caamaño y Sotomayor, marquès de Villagarcía | |
| 1705 — 1713: François Bidal d'Asfeld | 1711 — 1713: Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, reina consort d'Aragó i emperadriu romanogermànica 1713: Guido Wald Rüdiger, comte d'Starhemberg |
Referències [modifica]
- ↑ Próspero de Bofarull y Mascaró; de Bofarull y de Sartorio, Manuel; de Bofarull y Sans, Francisco de Asís. Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. J.E. Montfort - Img.Manuscrit-, 1850, p. 392– [Consulta: 24 novembre 2012].
- ↑ Antonio Rubió y Lluch. Diplomatari de l'Orient català (1301-1409): col·leció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 1947, p. 522–. GGKEY:GTBN2GHED23 [Consulta: 24 novembre 2012].
- ↑ 3,0 3,1 Joan Corominas. Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. 4, R-Z. Ed. Gredos, 1976. ISBN 978-84-249-1324-3 [Consulta: 24 novembre 2012].
- ↑ Maria_Prat Sabater. Préstamos del catalán al español. 1, A-C, p.1112. Ed., 1976. ISBN 978-84-249-1324-3 [Consulta: 24 novembre 2012].
- ↑ P. Filippo Rotolo OFM Conv.. Il Beato Matteo d'Agrigento e la provincia francescana di sicilia nella prima metà del secolo XV.. Officina di Studi Medievali, 2006, p. 260–. ISBN 978-88-88615-58-5 [Consulta: 24 novembre 2012].
- ↑ Joseph Shatzmiller. Jews, Medicine, and Medieval Society: Joseph Shatzmiller. University of California Press, 1994, p. 156–. ISBN 978-0-520-08059-1 [Consulta: 24 novembre 2012].
