Llop

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Llop (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Llop
Des del Plistocè
Canis lupus laying.jpg
Esquelet

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Canidae
Gènere: Canis
Espècie: C. lupus
Nom binomial
Canis lupus[2][3]
(Linnaeus, 1758)[4]
Distribució geogràfica: actual (en verd) i antiga (en vermell).
Distribució geogràfica: actual (en verd) i antiga (en vermell).

El llop[5] (Canis lupus) és un mamífer de l'ordre dels carnívors. El ca (Canis lupus familiaris) és descendent del llop, i se'l considera una subespècie de llop, les diferències més rellevants entre uns i altres són (en el cas del llop) les orelles un poc més dretes, el morro més punxarrut, una mandíbula molt forta i urpes més llargues, tot i que, com que existeix una gran varietat de llops i, sobretot, de races de gossos, es difícil matisar-ne les diferències. Els gossos més semblants als llops són els de tipus spitz (com els huskies, els akita o els Alaska, per exemple) i algunes races de gossos de pastor (com el gos de pastor alemany), per altra banda races com el chihuahua o el bulldog s'hi assemblen ben poc.

Antigament els llops eren abundants i habitaven Nord-amèrica, Euràsia i l'Orient Mitjà (i Oceania si es considera el dingo un llop), però per una sèrie de raons relacionades amb l'ésser humà, incloent-hi la caça, actualment els llops habiten una zona molt més reduïda de la que havien arribat a ocupar. Aquesta caça és per evitar que els llops es mengin les ovelles i també per esport. Encara que està classificat com a una espècie poc amenaçada, en algunes zones, com als Estats Units continentals, estan classificats com a espècie amenaçada o en perill.

El llop, sent un depredador, és una part important dels ecosistemes als quals pertany. Els llops són uns animals molt adaptables, que poden viure a boscos, muntanyes, tundres, taigàs i praderies.

Anatomia, fisiologia i reproducció[modifica | modifica el codi]

Trets i adaptació[modifica | modifica el codi]

Tot i que els orígens del llop encara són debatuts, teories recents diuen que les espècies primer evolucionaren al sud-est asiàtic durant el Plistocè. Les anàlisis d'ADN de les cèl·lules mitocondrials de les subespècies asiàtiques permeten establir als científics un punt en el qual el llinatge dels llops es va originar. Les espècies asiàtiques daten de fa 800.000 anys, mentre que les europees i les nord-americanes són de fa 150.000 anys.

El pes i la mida del llop pot variar considerablement al llarg del món i (com en altres espècies) tendeix a incrementar-se proporcionalment amb la latitud. L'altura és generalment de 0,6-0,9 metres fins a l'espatlla i un pes d'entre 32 i 62 kg. Encara que no se'n veuen gaire, hi ha llops de més de 77 kg trobats a Alaska i al Canadà. El llop salvatge més pesant, que fou mort a Alaska el 1939, pesava 80 kg. Hi ha alguns casos sense confirmar de llops caçats al nord-est de Rússia que arribaven als 100 kg. Els llops més petits són de les subespècies dels llops àrabs. Les femelles poden pesar 10 kg en la maduresa. Les femelles en una població així pesen aproximadament un 20% menys que els mascles. Els llops poden mesurar d'1,3 a 2 metres des del musell fins a la cua. La cua és aproximadament la quarta part de la longitud total del cos.

Els llops tenen les característiques ideals per fer viatges llargs. El seu pit estret i la seva potent esquena i unes fortes cames faciliten una locomoció eficient. Són animals capaços de recórrer diversos quilòmetres trotant a una velocitat de 10 km/h i poden arribar a velocitats puntuals de 65 km/h en una persecució. Mentre corren poden fer salts de cinc metres. Les potes dels llops estan fetes per caminar amb facilitat per una gran varietat de terrenys, especialment neu. Tenen una petita membrana entre cada dit, cosa que els permet moure's per la neu amb més facilitat que les seves preses. Els llops són digitígrads i aquest fet els permet distribuir el seu pes adequadament a les superfícies nevades. Les potes davanteres són més llargues que les de darrere i tenen un dit vestigial, que no existeix a les potes de darrere, sent les seves grapes de color fosc i no retràctils. Pèls estarrufats i urpes contundents milloren l'aferrament en superfícies relliscoses i vasos sanguinis especials eviten que els coixinets de les potes es refredin. Unes glàndules els ajuden a moure's per grans extensions mentre informa els altres sobre el seu parador.

En algunes ocasions el llop pot semblar més pesant del que és realment a causa del seu voluminós pelatge, compost per dues capes. La primera capa s'utilitza per repel·lir l'aigua i la brutícia. La segona és un dens subpelatge resistent a l'aigua que aïlla el llop. L'animal es converteix en una gran mata de pèl a finals de primavera o a principis d'estiu. Un llop es frega normalment contra objectes com roques i branques per perdre pelatge. El subpelatge normalment és gris sense tenir en compte l'aparença del pelatge exterior. Els llops tenen diferents pelatges durant l'hivern i l'estiu que alternen la primavera i la tardor. A diferència dels mascles, les femelles tendeixen a conservar els seus pelatges hivernals després de la primavera.

Els colors varien: van des del gris al gris marró, passant per totes les gammes de colors canines (blanc, vermell, marró i negre). Aquests colors tendeixen a barrejar-se en moltes poblacions per formar individus predominantment mesclats, encara que no és infreqüent que un individu o una població sencera sigui del mateix color (normalment tots negres o tots blancs). El color del pelatge a vegades correspon amb l'ambient en què una població de llops viu. Per exemple, els llops blancs són molt més comuns a àrees nevades. Amb el creixement van adquirint un to grisós en el pelatge. Normalment es creu que la coloració del pelatge del llop serveix com a mecanisme de camuflatge. Això no és del tot correcte. Alguns científics han demostrat que la barreja de colors té més a veure amb emfasitzar gestos, com el maquillatge que fan servir alguns humans. Quan neixen, els cadells tendeixen a tenir el pelatge més fosc i ulls blaus que es tornen de color groc-daurat o taronges quan tenen 8-16 setmanes. Encara que és extremadament inusual, és possible que un adult tingui els ulls blaus.

Els seus llargs i poderosos musells ajuden a distingir-los dels coiots i dels xacals, que tenen els musells més estrets i dels gossos que generalment els tenen més petits. Els llops també es diferencien en certes dimensions cranials, tenint un angle orbital més petit que, per exemple, els gossos (>53 graus dels gossos comparats amb els <45 graus dels llops) i comparativament amb més capacitat cerebral, sent la volta craniana un 20% més gran. La grandària de les potes, ulls grocs i dents més grans ajuden a distingir els llops d'altres canidae, particularment gossos. Existeix una glàndula olorífica present a la base de la cua dels llops, que els gossos no tenen, la qual cosa confereix a cada individu un rastre aromàtic únic, que permet identificar-se entre ells. Els llops i la majoria dels gossos grans comparteixen una dentadura idèntica: el maxil·lar té sis incisius, dos canins, vuit premolars i quatre molars. El maxil·lar inferior té sis incisius, dos canins, vuit premolars i sis molars. Els quatre premolars superiors i els primers molars inferiors constitueixen les dents carnasials, que són eines essencials per tallar carn. Les llargues dents canines també són molt importants, ja que estan dissenyades per mantenir i contenir la presa. Per tant, qualsevol lesió a la mandíbula o a les dents pot ser devastadora per a un llop, destinant-lo a la inanició o a la incapacitat.

Cria i cicle de vida[modifica | modifica el codi]

Llop udolant
Enregistrament de l'udol d'un llop

Normalment, només la parella alfa de la llopada es reprodueix. L'aparellament té lloc entre el gener i l'abril— a major latitud, més tard. Una llopada generalment té una sola ventrada, a menys que el mascle alfa s'aparelli amb una o diverses femelles subordinades. En circumstàncies normals la femella alfa intenta dominar a les altres femelles en l'època d'aparellament, mantenint-les allunyades del mascle alfa.

El període de gestació dura 60-63 dies. Els cadells, amb un pes de 0,5 kg, neixen cecs, sords i depenen de la seva mare. Neixen entre un i catorze cadells per ventrada, que resideixen a la llodriguera fins que tenen tres setmanes d'edat. La llodriguera està situada normalment en terres altes a prop d'una font d'aigua i té una petita "habitació" oberta al final d'un túnel. Durant aquest temps, els cadells es fan cada vegada més independents i comencen a explorar els voltants de la llodriguera que deixaran quan tinguin les cinc setmanes d'edat.

Durant les primeres quatre o cinc setmanes de vida, els cadells comencen a apropar-se a l'entrada del cau i en un parell de setmanes s'atreviran a allunyar-se per començar les seves petites exploracions, començant a buscar sempre alguna cosa comestible.

El llop als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Com a superdepredador el llop comparteix el mateix estadi ecològic que els humans. Els canvis en la disponibilitat de recursos alimentaris del llop (grans i petits herbívors) al llarg d'Europa ben entrada l'edat moderna pressionà cada cop més als llops a alimentar-se d'animals domesticats (ovelles, gossos…) entrant en competència directa amb l'activitat ramadera. A Espanya el 27 de gener de l'any 1788 es publicà una Reial Cèdula de Carles III, a rau d'un expedient realitzat pel comte de Campomanes, també president de la Mesta, sobre extermini de llops, guilles, genetes, gats mesquers i linxs entre d'altres.[6] En aquest document oficial s'estableix la realització de dues batudes anuals contra aquests animals, una el gener i l'altra el setembre o l'octubre, en cada partit de corregiment amb les despeses a càrrec del municipi. A banda la mort de cada llop es premiava amb diners, prèvia entrega de la pell, les potes i el cap al jutge de corregiment per tal d'evitar frau. Pocs anys després la Reial Cèdula de 1788 fou modificada per Carles IV, abolint les batudes, per improductives i duplicant el preu dels premis a l'entrega dels animals (1795). Pagant-se entre 22,2 i 145,2 rals, segons si es tractava d'una cria o d'una femella amb ventrada.[6] El 1808 amb el premi de capturar una lloba es podia adquirir 16 dotzenes d'ous, bé relativament car en la societat agrària d'aquell temps.[6]

Al corregiment de Girona les captures foren anotades en llibres d'actes aixecades davant de notari, pel que es coneixen indirectament les variacions en la mida de les poblacions a partir de les captures realitzades. Així doncs, entre el segle XVIII i el XIX, s'estima que en aquest corregiment la població de llops s'hauria reduït en dues vegades i mitja.[6] Quan es té constància de la professió de la persona que presenta les captures, és palès que no eren realitzades per professionals ("llobers"), sinó principalment pels propis implicats en els danys causats pel llop (ramaders), per altres persones implicades amb el treball agrícola (jornalers) i eventualment persones amb altres professions. L'elevat preu que es pagava per la peça era una ajuda suplementària en les èpoques de l'any en què les rendes procedents del treball al camp eren minses.

Durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya el llop fou perseguit fins a la seva pràctica extinció. Sembla que fou durant la tercera guerra carlina (1872 - 1876) quan foren abatuts els darrers exemplars dels que es té constància, una femella amb cria, a la zona de la Lluera, Mont-ral, l'any 1875.[7] Tanmateix, al Matarranya (Franja) es troba documentació sobre la captura dels darrers exemplars a principis de segle XX i a la Terra Alta se'n capturà un exemplar el 1935.

Més recentment, l'any 1999 apareix un llop a la Catalunya Nord, a la serra de Madres. Ja el 2004 es fa pública la presència del llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró[8] i el 2008 a la Cerdanya.[9] El març del 2010 es fa pública la presència de sis llops diferents, corresponents a mostres preses el 2008, un dels quals podria ser una femella detectada al Parc Natural del Cadí-Moixeró.[10] A l'abril del 2011 es fa pública la presència de llops més al sud a la zona de Castellterçol i altres localitats del Moianès i es produeixen atacs a alguns ramats. El Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural havia identificat un mínim de tretze llops a Catalunya. Arran d'aquests atacs, la Direcció General de Medi Natural ha proporcionat cadells de mastí dels Pirineus que proporcionin protecció als ramats. De totes maneres, Jordi Ruiz, representant de Medi Natural, comunicà que "la Generalitat no treballa en plans de reintroducció", tot i que recalcà que "sabem que el llop pot tenir efectes positius controlant les poblacions d'ungulats: senglars, cabirols, daines, muflons…"[11]

El 2011 es varen fer 7 observacions confirmades a prop de Setcases i al Ripollès,el 2013 va ser fotografiat i el 2014 varen fer-li fotos de qualitat a la rodalia de Queralbs.[12]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Petjades

El llop a la cultura[modifica | modifica el codi]

Un llop al parc de Denali
Llops assetjant un bisó
Llop dissecat ensenyant les dents

El llop i l'home llop que hereta els seus trets bàsics, és vist a la cultura com a arquetip de l'animal salvatge. Per aquest motiu la visió sobre aquest animal pot ser molt negativa (el llop com a monstre predador, com a símbol del perill) o molt positiva (el llop com animal noble que no es deixa domesticar, que està a prop de la natura). Per a Freud representa el desig i l'instint animal, per aquesta associació al món natural, fruit del fet que a Europa era l'animal més comú a l'antigor.

Així, el llop apareix com a enemic a molts contes populars, com La Caputxeta Vermella, Pere i el llop o Els tres porquets, entre d'altres. Molts llibres de fantasia o de literatura juvenil mantenen aquest tòpic, essent els llops aliats dels enemics com orcs, ogres, diables i altres criatures associades al bosc i a la foscor. Ja la mitologia grega mostrava el llop com a enemic, com es veu en la història de Licaó, on aquest és castigat a convertir-se en bèstia després de desafiar els déus. El Fenrir nòrdic esdevé al·legoria de la fi del món i de l'infern,[22] assumint els trets del gos guardià de l'Hades i parts de l'aspectes dels dracs. Les divinitats associades a la mort, en efecte, sovint van vestides amb pells de llop (a Grècia) o tenen parts del seu cos de llop (les orelles entre els etruscs).[23] Fins i tot els déus han de fugir dels llops, com il·lustra Sköll. Els relats d'atacs de llops a poblats, magnificats, van alimentar durant segles aquesta llegenda negra, com per exemple la Bèstia de Gavaldà.

El llop en la concepció cultural vol vèncer les resistències de l'ésser humà per devorar-lo, es torna per tant un emblema de falsedat, com es veu a la frase "llop amb pell de xai", a les cites bíbliques que el titllen de fals o als paranys que intenten dur a terme els llops dels contes per apropar-se als ingenus, hereus de la faula clàssica d'Isop.

En canvi, el llop es pot mostrar com a animal noble, gairebé reial, per això apareix a nombrosos escuts d'armes o en els noms de les tribus primigènies indoeuropees, ja sigui com a fundador mític o com a emblema. La lloba que cria Ròmul i Rem aniria en aquesta línia, que modernament s'adapta en pel·lícules com Ballant amb llops (el llop reconeix l'home blanc com a digne) o El llibre de la selva (on també cria l'heroi). El Dispater gal o el llop que instrueix Merlí són figures fundadores pels pobles d'arrel celta. Molts antropònims mantenen aquest aspecte de llop com a fundador, com el cognom homònim català, el nom castellà de Lope o el Wolfgang alemany.

L'home prehistòric volia imitar el llop en la seva organització social i sobretot en el seu èxit a la caça i per aquesta causa se l'invocava en ritus específics, on es dibuixava a la pintura rupestre de les coves i s'ingeria part de la seva carn per buscar la seva protecció. Algunes bandes del segle XX es dibuixaven llops en aquest sentit entre la roba.

La literatura a vegades s'ha volgut ocupar del llop no com a símbol sinó com a animal, com per exemple a la tradició que lliga el "germà llop" a Francesc d'Assís o les modernes novel·les de Jack London. Aquest nou interès pel llop com a protagonista es veu també reflectit a pel·lícules com Balto o les versions inverses de les històries tradicionals, on el llop apareix com a víctima del prejudicis històrics.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mech, L.D. & Boitani, L.. Canis lupus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 18-10-08.
  2. 2,0 2,1 The Taxonomicon (anglès)
  3. 3,0 3,1 uBio (anglès)
  4. Linnaeus, C., 1758. Systema Naturae per regna tria naturae, secundum classis, ordines, genera, species cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tenth Edition. Laurentii Salvii, Stockholm, 1:39, 824 p.
  5. TERMCAT (anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Roser Puig i Tàrrech, Josep Maria Tomàs Grau i Pujol. «El llop i la guilla, dos cànids perseguits». Revista de Girona Núm.: 140, 1990. [Consulta: 12 desembre 2009].
  7. Màrius Domingo i Antoni Borau, Muntanyes de Prades: paisatge i fauna ISBN 84-89890-06-4
  8. García Petit, 2005. El llop. Institut Pirinenc del Gos de Muntanya.
  9. Regió7, 5 de maig de 2008
  10. Localitzen la primera lloba a Catalunya en 80 anys (anglès)
  11. Estera, Àgata Estera; Albert Berbois. «TN migdia» (vídeo) p. mins. 31-34, 12/04/2011. [Consulta: 12 abril 2011].
  12. http://www.diaridegirona.cat/comarques/2014/12/09/acrediten-presencia-dun-llop-al/700746.html
  13. Mammal Species of the World (anglès)
  14. 14,0 14,1 14,2 www.nic.funet.fi (anglès)
  15. Mammal Species of the World (anglès)
  16. Knowledgerush (anglès)
  17. Mammal Species of the World (anglès)
  18. Nowak, R. M.; 2002. The original status of Wolves in Eastern North America. Southeastern Naturalist 1: 95–130.
  19. Nowak, R. M.; 2002.
  20. «Canis lupus». Catalogue of Life.
  21. C. l. signatus en "Fauna ibérica; mamíferos" (castellà)
  22. Meyer Schapiro, "Cain's Jaw-Bone that Did the First Murder", Selected Papers, volume 3, Late Antique, Early Christian and Mediaeval Art, 1980, p. 264, note 66,
  23. Gilbert Durand, Les structures anthropologiques de l'imaginaire, Paris, Bordas, 1969

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Baillie, J. i Groombridge, B. (eds). 1996 UICN Red List of Threatened Animals. A: J. Baillie i B. Groombridge (eds), IUCN, Gland, Suïssa.
  • Boitani, L., 1995. Ecological and cultural diversities in the evolution of wolf-human relationships. A: L. N. Carbyn, S. H. Fritts i D. R. Seip (eds), Ecology and conservation of wolves in a changing world. Ocassional Publication 35, p. 3-11. Canadian Circumpolar Institute, Edmonton, Alberta, el Canadà.
  • Buckley, S.B., 1859. Mountains of North Carolina and Tennessee. American Journal of Science and Arts, 2nd Series 27: 286-294.
  • Fuller, T. K., 1989. Population dynamics of wolves in north-central Minnesota. Wildlife Monographs 105.
  • Groombridge, B. (ed.). 1994. 1994 IUCN Red List of Threatened Animals. IUCN, Gland, Suïssa.
  • Lanman, C., 1849. Letters from the Alleghany Mountains. Nova York: George P. Putnam.
  • Linzey, D. W. i A. V. Linzey. 1968. Mammals of the Great Smoky Mountains National Park. Journal of the Elisha Mitchell Scientific Society 84 (3): 384-414.
  • McIntyre, R., 1993. A Society of Wolves: National Parks and the Battle Over the Wolf. Stillwater, MN: Voyageur Press.
  • Mech, L. D. 1970. The wolf: the ecology and behavior of an endangered species. Natural History Press, Doubleday Publishing Co, Nova York.
  • Mech, L. D., 1995. What do we know about wolves and what more do we need to learn? A: L. N. Carbyn, S. H. Fritts i D. R. Seip (eds), Ecology and conservation of wolves in a changing world, p. 537-545. Canadian Circumpolar Institute, Edmonton, Alberta, el Canadà.
  • Mech, L., 1999. Gray Wolf. P. 141-143. A: D. Wilson, S. Ruff, eds. The Smithsonian Book of North American Mammals. Washington i Londres: Smithsonian Institution Press.
  • Mech, L. D. i Boitani, L. (eds). 2003. Wolves: behavior, ecology and conservation. p. 472 p. University of Chicago Press, Xicago, Illinois, els Estats Units.
  • Sillero-Zubiri, C., Hoffmann, M. i Macdonald, D. W. (eds). 2004. Canids: Foxes, Wolves, Jackals and Dogs. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Canid Specialist Group, IUCN, Gland, Suïssa i Cambridge, el Regne Unit.
  • Thornback, J. i Jenkins, M., 1982. The IUCN Mammal Red Data Book. Part 1: Threatened mammalian taxa of the Americas and the Australasian zoogeographic region (excluding Cetacea). IUCN, Gland, Suïssa.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]