Llopada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la tàctica de guerra submarina. Vegeu-ne altres significats a «llop».

El terme Llopada es refereix a la tàctica d'atac en massa contra els combois emprada pels U-Boots de la Kriegsmarine alemanya durant la Batalla de l'Atlàntic i pels submarins de la Marina dels Estats Units contra els vaixells japonesos a l'Oceà Pacífic durant la II Guerra Mundial.

Karl Dönitz va ser servir el terme alemany "Rudel" per descriure la seva estratègia de guerra submarina: Rudel voldria dir una ramat d'animals, i es traduí en anglès (i, per extensió, a la resta de llengües) com a "wolf pack" (Wolfsrudel), una Llopada, en una traducció més metafòrica.

Els moviments dels submarins estaven controlats pel Befehlshaber der Unterseeboote (Comandant de Submarins), i estaven molt més restringits de moviments que els seus col·legues americans, els quals tenien una tremenda independència un cop es trobaven de patrulla. Els U-boots patrullaven per separat, en unes línies coordinades en recerca de les rutes dels combois, i només se'ls ordenava reunir-se quan es localitzava un comboi i el BdU els alertava, així doncs, un Rudel consistia en tants submarins com poguessin arribar a temps per participar en l'atac. Amb l'excepció de les ordres rebudes pel BdU, els comandants de submarí podien atacar a discreció. Sovint, els comandants els comandants preveien quants submarins podrien reunir-se, i un cop establien contacte amb el comboi, es feien senyals per saber quants n'eren. Si el nombre era suficient, o si l'amenaça de què s'incrementessin els escortes, llavors atacaven.

Les llopades americanes, oficialment anomenades grups d'atac coordinats, normalment estaven formats per 3 submarins que patrullaven a prop i s'organitzaven abans que abandonessin el port sota la comandància del capità superior de tots 3.

Encara que les Llopades es demostraren una seriosa amenaça pels Aliats, aquests desenvoluparen tàctiques per destruir la seva organització pròpia. El factor principal era el massiu ús de la ràdio que requeria la tàctica per coordinar els atacs. Això convertia als submarins en vulnerables a un ingeni anomenat Localitzador de Direcció d'Alta Freqüència (HF/DF o "Huff-Duff"), que permetia a les forces navals aliades a determinar la localització de les naus enemigues mentre transmetien i llavors atacar-les. També una cobertura aèria efectiva, amb avions de llarg radi d'acció amb radar i portaavions d'escorta permetien localitzar als U-boots mentre seguien un comboi (esperant la cobertura nocturna per atacar). Els destructors de l'Atlàntic també feien servir càrregues de profunditat i altres mines petites que podien ser llançades als costats dels vaixells.

Les Llopades van desaparèixer durant la Guerra Freda: els submarins moderns tenen millors armes i una major velocitat submarina que durant la II Guerra Mundial, i per tant ja no necessiten actuar en grans grups. En el seu lloc, la Marina dels Estats Units desplega els submarins en patrulles individuals. Els submarins amb míssils balístics sempre actuen sols. No obstant això, es recuperà el terme durant la Guerra d'Iraq al març del 2003 per referir-se a les flotes submarines britàniques i americanes que actuaven juntes al Mar Roig, disparant míssils Tomahawk sobre els objectius iraquians.

Recentment, el terme Llopada ha estat atorgat a les tàctiques de llanxes amb míssils iranianes en un hipotètic conflicte amb els americans.