Llorenç de Brindisi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Llorenç de Brindisi

Gravat del final del s. XVIII, amb el sant escrivint
religiós, confessor; Doctor de l'Església (1959), Doctor Apostòlic
Nom secular Giulio Cesare Russo
Naixement 22 de juliol de 1559
Brindisi (Regne de Nàpols, Itàlia)
Defunció 22 de juliol de 1619
Lisboa (Portugal)
Enterrament Convent de l'Anunciada (Villafranca del Bierzo, Lleó) (cos incorrupte)
Commemoració en Església Catòlica
Beatificació 1 de juny de 1783 per Pius VI
Canonització 8 de desembre de 1881, Roma per Lleó XIII
Festivitat 21 de juliol
Orde Caputxins
Iconografia Hàbit caputxí; amb un crucifix, conduint un exèrcit; amb Crist; amb un llibre

Sant Llorenç de Brindisi (Brindisi, Pulla, 22 de juliol de 1559, - Lisboa (Portugal), 22 de juliol de 1619), nascut Giulio Cesare Russo, fou un prevere catòlic, membre de l'Orde dels Germans Menors Caputxins.

Va ser beatificat en 1783 per Pius VI, canonitzat en 1881 per Lleó XIII i proclamat Doctor de l'Església per Joan XXIII en 1959. La seva festivitat es commemora el 21 de juliol.

Vida[modifica | modifica el codi]

Giulio havia nascut a Brindisi, regne de Nàpols, en una família de mercaders de Venècia, Guglielmo Russo (o Rosso) i Elisabetta Masella. Va ser educat al Col·legi de Sant Marc d'aquesta ciutat i en 1575 va ingressar al convent de caputxins de Verona, prenent el nom de germà Llorenç. Va estudiar després a la Universitat de Pàdua. Va llegir i parlar amb fluidesa, a més de l'italià, llatí, castellà, francès, alemany, grec, siríac i hebreu.

En 1583 va ser ordenat sacerdot i començà una gran tasca com a predicador. El seu objectiu era la lluita contra el protestantisme i contra els turcs. Va predicar a Itàlia, Hongria, Bohèmia, Flandes, Suïssa, Alemanya, França, Espanya i Portugal. Va ser nomenat definidor general dels capuxtins a Roma, en 1596; Climent VIII li assignà la tasca de convertir els jueus de la ciutat.

Amb el suport dels jesuïtes, Llorenç va establir monestirs caputxins a Alemanya i Àustria, promovent la Contrareforma i convertint molts protestants de nou cap a la fe catòlica. En començar 1599, va fundar les comunitats de Viena, Graz i Praga. A Praga la seva predicació va fer que molta gent es convertís al catolicisme, la qual cosa va provocar la reacció dels protestants, que van demanar a l'emperador Rodolf II que l'expulsés.

En 1601, va ser capellà imperial a l'exèrcit de Rodolf II i va convèncer Felip Emmanuel, duc de Lorena perquè li ajudés en la lluita contra els turcs. Durant el setge de Székesfehérvár, en 1601, quan va conquerir-se la ciutat a l'Imperi Otomà, va comandar l'exèrcit, armat només amb un crucifix.

En 1602, va ser elegit vicari general dels caputxins, l'ofici més alt de l'orde. Novament, en va ser elegit el 1605, però va refusar el càrrec. Al servei de la Santa Seu, va ser nunci a Baviera. Després de ser nunci a Espanya, va retirar-se a un monestir en 1618. En 1618, va ser enviat pel rei Felip III d'Espanya en missió especial per a investigar l'activitat del virrei de Nàpols Pedro Téllez-Girón, duc d'Osuna, acusat de malversació. En tornar a Espanya, va haver d'evitar intents de matar-lo, probablement perquè no descobrís al rei el que havia vist. Finalment, va parlar amb Felip III el 26 de maig de 1619; en acabar, va profetitzar la seva mort imminent i que, si el rei no feia cas de l'informe presentat, ell mateix moriria en el termini de dos anys. El 22 de juliol, dia del seu aniversari, Llorenç va morir a Lisboa, probablement enverinat. Dos anys més tard, el 31 de març de 1621, i tal com havia predit, Felip III, que havia ignorat les peticions dels napolitans i no havia destituït el duc d'Osuna, va morir.

El cos del caputxí va ser enterrat al Convento de la Anunciada, de monges clarisses, de Villafranca del Bierzo, on és venerat. El sepulcre va ser profanat en 1808 per les tropes franceses que ocuparen la ciutat.

Va deixar escrita una considerable quantitat d'obres teològiques, entre les quals uns 800 sermons de gran qualitat, i obres mariològiques i exegètiques, moltes d'elles destinades a la conversió de jueus i protestants. Per aquest motiu, va ser proclamat doctor de l'Església en 1959, com a Doctor Apostolicus.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Opera omnia, 15 vol., ed. crítica, Quaracchi 1926-56;
  • A. DA CARMIGNANO, S. Lorenzo da Brindisi, dottore della Chiesa universale, 4 vol., Padua 1960-1963
  • A. DA CARMIGNANO, San Lorenzo de Brindis, Doctor de la Iglesia. Madrid 1959
  • A. DA CARMIGNANO, L. RUSSO, Lorenzo da Brindisi, en Bibl. Sanct. 8,161-180;
  • C. DA SOLESIMO, L'apologetica di S. Lorenzo da Brindisi: originalitá, Roma 1959;
  • VARIOS, Miscellanea laurentiana, Padua 1951; VARIOS, «Estudios Franciscanos», 2º semestre 1960 (n° monogràfic).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llorenç de Brindisi Modifica l'enllaç a Wikidata