Lluís Antoni d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís Antoni de Borbó i Farnese
Cardenal de l'Església Catòlica
Cardenal diaca de Santa Maria della Scala
19 de desembre de 1735 - 18 de desembre de 1754
Don Luis de Borbón, Infante of Spain (1727-1785) by Anton Raphael Mengs.jpg
Retrat de l'infant per Anton Raphael Mengs (1769)
Coat of Arms of the infante Luis de Borbón, as Cardinal and Archbishop of Toledo-H.svg
Dades personals
Ordenació sacerdotal Laic amb tonsura.[1][Nota 1]
Proclamació cardenalícia 19 de desembre de 1735 per Climent XIII
Altres títols
Nascut 25 de juliol de 1727
Palau del Buen Retiro, Madrid, Espanya
Mort 7 d'agost de 1785 (als 58 anys)
Arenas de San Pedro, Espanya
Fitxa a catholic-hierarchy.org

Lluís Antoni Jaume d'Espanya (Palau del Buen Retiro, Madrid, 25 de juliol de 1727 - Arenas de San Pedro, 7 d'agost de 1785)[2] va ser un infant d'Espanya, fruit del matrimoni entre el rei Felip V d'Espanya i la seva segona esposa Isabel Farnese. Dintre de la política de la seva mare de donar un regne a cadascun dels seus fills, Lluís va rebre el 1735, amb només vuit anys, l'administració de l'arquebisbat de Toledo, de facto arquebisbe i primat de l'Església espanyola, i aquell mateix any era creat cardenal per Climent XIII, malgrat que Lluís no va arribar a ordenar-se mai i es va mantenir com a laic. El 1754 va voler renunciar a tots els seus càrrecs eclesiàstics i, després de dificultats de part del seu germà, el llavors ja Carles III d'Espanya, va obtenir permís per fer-ho i així casar-se amb María Teresa de Vallabriga.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 25 de juliol de 1727, poc abans de les set del matí. Era el quart i darrer fill varó nascut del matrimoni del rei Felip V d'Espanya i de la seva segona esposa, Isabel Farnese. Segons la Gaceta de Madrid del 29 de juliol, l'infant va néixer robust, formós i gaudint d'una bona constitució corporal, en un part sense conseqüències negatives per a la reina; ràpidament va ser batejat amb el nom de Lluís Antoni Jaume de Borbón i Farnese, en presència del nunci apostòlic, ambaixadors i altres personalitats de la reialesa i la noblesa.[3]

Era nét per via paterna del Gran Delfí, Lluís de França i de la seva esposa Maria Anna de Baviera; per via materna ho era del duc de Parma Odoard II i de la seva esposa, la duquessa Dorotea Sofia del Palatinat-Neuburg.

L'infant va ser una persona de poc caràcter, afable i campechano, extravagant a l'hora de vestir i amb una agitada vida amorosa. A causa del seu feble caràcter, va ser incapaç d'imposar-se a les persones que l'envoltaven i al llarg de tota la seva vida va restar sota la influència dels seus parents: primerament de la seva mare, però també del seus germans, els monarques Ferran VI i Carles III, i finalment la que seria la seva esposa, María Teresa de Vallabriga.[3]

Educació[modifica | modifica el codi]

Va tenir una educació pobra en tots els àmbits.[3] En la seva infància va gaudir de lliure albir per actuar per part dels seus preceptors, que no van encarregar-se degudament de l'infant, sinó més aviat tot el contrari. A més, l'escassa personalitat esmentada de Lluís sembla que tampoc van despertar l'interès per cap matèria d'alta cultura, però sí un cert interès per relacionar-se amb persones d'extracció més inferior a la seva, com s'expressa en aquest informe del jesuïta Martín García dirigit a Ferran VI:

« (castellà) Nunca hallé a S.A. en la útil lección de un libro, o en conversación de materias que enriquezcan el entendimiento de el que las posee. El empleo de su Alteza en las mañanas (tiempo en que me presento ante su alteza) o son maniobras humildes o conversaciones con los criados inferiores.

Se despidieron los maestros fomentado un continuo ocio que puede ser causa de gravísimo daño. Quanto idea Su Alteza para su diversión se le facilita.

(català) Mai vaig trobar a S.A. en l'útil lliçó d'un llibre o en conversa de matèries que enriqueixin l'enteniment de qui les posseeix. La feina de sa altesa al matí (moment en què em presento davant de sa Altesa) o són maniobres humils o converses amb els criats inferiors.

S'acomiadaren els mestres fomentant un continu oci que pot ser causa d'un mal gravíssim. Tot allò que idea Sa Altesa per la seva diversió li és facilitat.

»
— Extret de: López Marinas, 2009, p. 78

Carrera eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

L'infant Lluís amb l'hàbit de cardenal cap a 1737. Oli sobre llenç de Van Loo (Museu del Prado).

Situat en un lloc de la línia successòria sense gaires possibilitats, la voluntat de la mare, Isabel Farnese, havia estat la de proporcionar el tron de diversos reialmes italians als seus fills mascles, però en el cas de Lluís, se li va procurar una carrera eclesiàstica.[4] Aparentment perjudicat, en realitat, aquesta carrera va consistir bàsicament en l'administració temporal de les arxidiòcesis de Toledo i de Sevilla, les dues més importants de la monarquia, tant en extensió com en riquesa. Tanmateix, també va ser nomenat cardenal de l'Església Catòlica.

En el marc d'unes difícils negociacions amb la Santa Seu, Felip V, el setembre de 1735, va oferir al papa la reobertura de la nunciatura a Espanya, tancada des de la Guerra de Successió i la mediació amb el Regne de les Dues Sicílies, en un moment en què els interessos espanyols estan posats en Itàlia, i, a més, amb el fill de Felip, Carles en el tron de les Dues Sicílies.[1] Així doncs, el 19 de setembre de 1735, amb només vuit anys, Lluís va ser nomenat administrador temporal a perpetuïtat dels béns de la diòcesi de Toledo, la més gran i rica del país; l'infant no va ser nomenat arquebisbe, car, a més de no d'estar ordenat sacerdot, des del Concili de Trento prohibia expressament l'ordenació sacerdotal de nens i, per tant, tan sols va ser-ne nomenat administrador, quelcom usual per agraciar monarquies i l'alta noblesa.[4]

Tres mesos després va ser creat cardenal, el 9 de desembre del mateix any del títol de diaca de Santa Maria della Scala, sent-li imposat el capell cardenalici el 17 de març de 1738 al palau del Pardo.[5] El 19 de novembre de 1741, ordenat de prima tonsura, que no com a sacerdot, se li va atorgar l'administració temporal de l'arxidiòcesi de Sevilla, la segona més important després de Toledo, que havia quedat vacant, amb retenció de la mitra toledana.[1] En obtenir aquesta nova diòcesi, també se'l va nomenar administrador en matèria espiritual.[5]

Amb els anys va aconseguir altres prebendes eclesiàstiques, com comanadories de part d'ordes militars i l'hàbit de l'Orde de Santiago. Tot això, sumat als títols que ja ostentava suposaven una renda anual de 160.635.454 maravedís, que segons cita López Marinas, equivaldrien a uns 160 milions d'euros.[3] Tanmateix, cal esmentar que l'Església mai va arribar a publicar aquests nomenaments pel poc prestigi que desprenia nomenar a un nen en aquests càrrecs.[1]

No obstant els seus càrrecs i la carrera religiosa en sí, a mida que el cardenal-infant creix no se li despertà una vocació religiosa, de fet, gairebé no va residir en les diòcesis al seu càrrec. En la seva joventut els seus interessos eren llunyans a l'Església: dansa, música, caça, mecànica, esgrima, jocs de taula... entre totes les seves aficions destacava l'atracció per les dones, quelcom que era inconcebible per algú de l'estament eclesiàstic.[6]

A partir de 1746, any de la mort de Felip V, Lluís va passar a viure amb la seva mare Isabel Farnese a la Granja de San Ildefonso, on va dedicar gran part del seu temps a dues de les seves passions: les belles arts i la caça.[5]

El 1754 va presentar al llavors ja rei Ferran VI la seva decisió d'abandonar el càrrec de cardenal i l'administració de les arxidiòcesis de Toledo i Sevilla, sota el pretext d'aspirar «a una major tranquil·litat del seu esperit i seguretat de la seva consciència», encara que anys més tard confessaria que va ser per la falta de vocació religiosa i la seva pròpia actitud, no compatibles amb el que obligava una carrera religiosa;[7] aquest darrer punt fa referència a la seva inclinació a les relacions amb dones, que havien arribat a un punt que eren veritablement a la cort, especialment entre els cortesans pertanyents al clergat.[8]

Finalment, aquell any va abandonar els seus càrrecs eclesiàstics. Va rebre una dispensa papal vitalicia amb la mediació del rei. Així doncs, Lluís abandonava tots els seus càrrecs i prebendes sense haver estar ordenat.[8]

Retorn a la vida civil[modifica | modifica el codi]

En abandonar els seus càrrecs a l'Església, Lluís va intentar contraure matrimoni per totes les vies, però sempre va topar amb la negativa dels seus germans Ferran i Carles.[9] D'altra banda, el 1761, va comprar els títols, estats i béns pertanyents al comtat de Chinchón al seu germà Felip i en va esdevenir el XIII comte.[10]

Mort el 1760 el rei Ferran sense descendència, per a Carles III, la retirada de la vida religiosa i el desig de casar-se del seu germà, implicava que aquest també voldria tenir descendència. Per al rei això suposava un problema, car el seu fill, el príncep Carles IV, havia nascut a la ciutat de Nàpols quan el seu pare era rei d'aquell regne, i en el cas que Lluís tingués fills podrien arribar a ser més aptes al tron que el seu propi fill. Això és degut a la normativa i legislació vigent sobre la successió instaurada des del regnat de Felip V, segons la qual s'establia:

« (castellà) [...]la sucesión de la Monarquía excluyendo la hembra aun más próxima al Reinante si hubiese varones descendientes del Rey Felipe, en línea directa o transversal [...], pero con circunstancia y condición que fuese este Príncipe nacido y criado en España, porque de otra manera entraría al Trono el Príncipe español inmediato; y en defecto [...], la hembra más próxima al último Rey. (català) [...] la successió de la Monarquia excloent la femella fins i tot més pròxima al Regnant si hi hagués mascles descendents del Rei Felip, en línia directa o transversal [...], però amb circumstància i condició que fós aquest Príncep nascut i criat a Espanya, perquè d'altra forma entraria al Tron el Príncep espanyol immediat; i en defecte [...], la femella més pròxima al darrer Rei. »
Vicenç Bacallar i Sanna, 1725. Extret de: Español Bouche, 1999, p. 27

Tanmateix, malgrat haver abandonat la carrera eclesiàstica, Lluís tenia una consciència moral catòlica forta.[9] Aquesta situació extrema per a l'infant, que a causa de l'impediment que li posaven els seus germans, es va veure impossibilitat per a casar-se i el va fer buscar relacions extramatrimonials i amants sent solter per satisfer les seves relacions sexuals.[11] De fet, van tenir diverses aventures amoroses que van provocar escàndols a la cort: va tenir un fill amb Ana María García, una dona originària de Palència perseguida per la justícia; tanmateix, passava estones amb persones de baixa condició a les seves habitacions, quelcom sembla que li va provocar una malaltia venèria que li provocava grans picors.[12] A causa d'aquest darrer escàndol, finalment, la solució va ser buscada pel rei per permetre que Lluís es cases però també afavorir als seus fills. El 1776 inicia la promulgació d'una sèrie de decrets per garantir-ne la successió i, tanmateix, per anul·lar els drets dinàstics de Lluís. El 23 de març promulga una pragmàtica general amb la qual els grans d'Espanya i els infants havien de demanar autorització al monarca per contraure matrimoni; un dels articles especificava que els descendents d'un infant contraient d'un matrimoni morganàtic quedaven automàticament exclosos de la successió reial.[13]

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

El 27 de juny de l'any 1776 Lluís Antoni es casava morganàticament a Olías del Rey amb una aristòcrata aragonesa de segona fila: María Teresa de Vallabriga.[10]

El matrimoni morganàtic de Lluís Antoni apartà a ell i a la seva descendència de la Corona espanyola. De fet, els seus fills no van poder utilitzar el cognom «Borbó», ni les armes familiars, així com tampoc el títol d'infants o residir als reials llocs, per prohibició expressa de Carles III, fins al 4 d'agost de 1799 per autorització del seu cosí, el rei Carles IV, per la qual es modifiquen les partides de baptisme, car fins llavors havien emprat els cognoms materns.[14][10]

La parella tingué tres fills:[Nota 2]

Família de Lluís
María Teresa de Vallabriga
(1750-1820)
 
Luis María de Borbón
(1777-1823)
 
María Teresa de Borbón
(1779-1828)
 
María Luisa de Borbón
(1780-1846)
 

Retir a Arenas de San Pedro[modifica | modifica el codi]

Pel seu matrimoni morganàtic, Lluís va decidir retirar-se de la cort i va instal·lar-se a la població d'Arenas de San Pedro, concretament al palau de la Mosquera,[15] indret que va servir de focus de promoció cultural, en el qual va participar, entre altres, Francisco de Goya, el qual va mantenir una estreta relació amb la família.[10] Segons Fernando Rodríguez de la Flor, l'infant, que coneixia la malaltia de melangia del seu pare i dels seus germans, busca un retir lluny de la cort a Madrid, però, d'altra banda, de fet, crea una petita cort al seu voltant a Arenas,[15] sens dubte focus cultural en el segle de la Il·lustració, però que segons aquest autor podria arribar a denotar un període previ al Romanticisme.[16]

Mort[modifica | modifica el codi]

Lluís Antoni morí el 1785 a la ciutat castellana d'Arenas de San Pedro, a l'actual província d'Àvila. Va ser enterrat en el panteó d'infants del monestir de San Lorenzo de El Escorial.[17]

Ancestres[modifica | modifica el codi]


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'infant, tot i ser nomenat en un primer moment administrador temporal de la seu de Toledo i, després, cardenal, no va arribar a ordenar-se mai sacerdot, per bé que sí se li va imposar el grau de tonsura, pas previ a una ordenació reglada. Aquest fet va suposar una major facilitat a l'hora d'abandonar la carrera eclesiàstica.
  2. Els noms dels fills del matrimoni Borbó-Vallabriga apareixen en castellà. Encara que en el cas del nom de l'infant Lluís sí se'n tradueix el nom el català com a membre de la família reial espanyola, no és el cas dels seus fills, fruit del matrimoni morganàtic i apartats de la línia successòria, tot i que sí són reconeguts pel rei posteriorment. Per aquesta raó apareix el cognom «Borbó» com a «Borbón».

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Antoni d'Espanya


Precedit per:
Diego de Astorga y Céspedes
Escut de Lluís de Borbó i Farnese
Administrador temporal de l'Arxidiòcesi de Toledo

1735 - 1754
Succeït per:
Luis Antonio Fernández de Córdoba Portocarrero
Precedit per:
Alessandro Falconieri
Escut de Lluís de Borbó i Farnese
Cardenal diaca de Santa Maria della Scala

1735 - 1754
Succeït per:
Saverio Canale
Precedit per:
Luis de Salcedo y Azcona
Escut de Lluís de Borbó i Farnese
Administrador temporal de l'Arxidiòcesi de Sevilla

1741 - 1754
Succeït per:
Francisco de Solís y Folch de Cardona