Lluís II de Bar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís II de Bar
Cardenal-Duc de Bar
COA Cardinal de Bar.svg
Dades personals
Consagració episcopal 21 de desembre de 1397
Proclamació cardenalícia 21 de desembre de 1397
per l'antipapa Benet XIII
Altres títols Bisbe de Poitiers
Bisbe de Langres
Bisbe de Châlons
Bisbe de Verdun
Nascut entre 1370 i 1375
Mort 26 de juny de 1430

Lluís II de Bar (1370 /1375 - 26 de juny de 1430) fou cardenal-duc de Bar. Era fill comte i després duc de Bar, Se l'anomena sovint Lluís I, ja que no es compta com a Lluís I a Lluís de Montbéliard, que fou comte de Bar per dret de la seva muller i no suo iure (dret propi).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era el cinquè fill de Robert I de Bar i de Maria de França, essent destinat a la carrera eclesiàstica:

A França, va jugar un paper important a partir de l'assassinat del duc d'Orleans, el 1407. El 1409 va assistir al concili de Pisa amb Guiu de Roye, arquebisbe de Reims, i Pierre d'Ailly, bisbe de Cambrai. A Volti, prop de Gènova, una baralla entre els mariscals de la ciutat i l'arquebisbe de Reims va degenerar i derivar en aldarulls, en els que Guiu de Roye fou massacrat per la multitud, i Lluís de Bar va estar a punt de morir. Arribat a Pisa, els cardenals pronunciaren la deposició dels papes Benet XIII d'Avinyó i Gregori XII de Roma i escollires a Alexandre V, posant fi al gran cisma d'Occident.

La mort d'Eduard III, duc de Bar, i de Joan de Bar, senyor de Puisaye, el seu germà, morts a la batalla d'Agincourt defensant França contra els anglesos, el 25 d'octubre de 1415, va fer passar la successió d'aquests prínceps a Lluís de Bar, l'únic dels fills mascles de Robert I de Bar i de Maria de França que encara vivia. El cardenal de Bar va haver de defensar el seu heretatge contra el seu cunyat Adolf I de Jülich, duc de Jülich o Juliers i de Berg, que considerava que Lluís, en tant que clergue, no era apte per heretar el ducat i el reivindicava. Lluís va aconseguir vèncer a Adolf.

Lluís de Bar, massa gran per renunciar a l'estat eclesiàstic que havia abraçat en la seva joventut, va acceptar la corona ducal del Barrois, tot conservant el títol de cardenal, i la crossa episcopal de Châlons, que va permutar després per a la de Verdun, ciutat més propera dels seus dominis que Châlons.

Aquest príncep que la seva edat, el seu estat i sens dubte també el seu caràcter, allunyaven dels costums guerrers, es va dedicar, des del començament del seu regnat, a cicatritzar les nafres que les hostilitats sobrevingudes entre el ducat de Lorena i el Barrois, en guerra des de feia anys, havien fet en el ducat de Bar: va recercar l'amistat del duc de Lorena i la pau. No va trigar a obtenir una i l'altre. Els dos prínceps van signar, el 4 de desembre de 1415, un tractat que va posar fi als esdeveniments desastrosos dels quals els dos ducats havien estat el teatre a la part final del regnat de Robert i sota el d'Eduard III.[1]

Després d'haver assegurat la pau fora dels seus estats, el cardenal de Bar es va ocupar de restablir la calma dins. Fou a la seva inclinació per la pau que es va deure la creació de l'Ordre del Llebrer, o Ordre de la Fidelitat que esdevindrà l'Ordre de Saint-Hubert. Aquesta institució, creada evidentment per mantenir en el ducat de Bar i el marquesat del Pont, l'ordre i la tranquil·litat, es va formar a Bar-le-Duc, sota la protecció del cardenal, i els estatuts van ser promulgats en la seva presència, el 31 de maig de 1416.

El 1419, per posar punt i final a les diferències entre els ducs de Bar i de Lorena, que havia dura segles, va negociar el matrimoni del seu besnebot Renat d'Anjou amb la filla i hereva de Carles II de Lorena, i li va confiar el govern del ducat de Bar des de 1420.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. La guerra sostinguda per Carles II de Lorena contra Eduard III havia estat fatal en alguns dels pobles dels voltants de Bar-le-Duc. El 2 de maig de 1414, diverses cases van ser incendiades a Savonnières-devant-Bar, pel duc de Lorena i els seus còmplices, que van cremar també el mateix dia el poble de Louppy-le-Château. Quites o descàrregues d'impostos van ser concedides per a 6 anys, als habitants de Savonnières del qual les cases havien estat arses. Semblants descàrregues van ser concedides, també cap al mateix temps, als pobles de Rambercourt-sur-Orne, Tronville, Fains, Les Marais, Condé, Belrain, Ville i Varney. És lògic suposar que aquestes últimes exempcions van tenir igualment per a motiu els desastres de la guerra.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]