Lluís Pericot i Garcia
Lluis Pericot i Garcia (Girona, 2 de setembre de 1899[1] - Barcelona 1978) va ser un arqueòleg i prehistoriador.
Estudià a la Universitat de Barcelona essent alumne de Pere Bosch i Gimpera. El 1925 obtingué el doctorat amb una tesi sobre la civilització megalítica catalana i la cultura pirinenca. Ocupà la càtedra de prehistòria, en primer lloc a Santiago de Compostel·la i després a València. Va ser l'excavador del important jaciment arqueològic de la Cova del Parpalló a la comarca de la Safor, prop de Gandia sobre el que publicà una memòria el 1942. S'especialitzà en el paleolític superior als Països Catalans.
El 1933 tornà a Barcelona i va exercir de professor d'etnologia. Quan Bosch i Gimpera s'exilià per raons polítiques, Pericot esdevingué cap de l'escola d'arqueologia de Barcelona i vicepresident del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) entre altres càrrecs.
Lluis Pericot publicà nombrosos treballs científics i les seves recerques tingueren un gran reconeixement a nivell internacional.
[modifica] Obres
- Prehistoria de la península ibérica (1923)
- La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica (1925) tesi doctoral
- La España primitiva y romana (1934)
- La América indígena (1936)
- La cueva del Parpalló (1942),
- La España primitiva (1950)
- Prehistoria de Marruecos: el paleolítico (1957)
- Manual de Prehistoria africana (en col·laboració amb Miquel Tarradell, 1961),
- The Balearic Islands (1973; en castellà, Las Islas Baleares en los tiempos prehistóricos, 1976),
- Grandeza y miseria de la prehistoria (1948)
- Las raíces de España (1952)
- Cincuenta años de prehistoria (1964).
