Lluís Vicent Aracil i Boned

Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociolingüista valencià. Es considera que va ser l'impulsor i l'autor més important de la sociolingüística catalana. Figura principal del nucli sociolingüista valencià, del qual també formà part el destacat sociolingüista Rafael Ninyoles, la seua aportació teòrica a la sociologia del llenguatge durant la dècada dels anys 70 i principis dels anys 80 del segle XX és la més innovadora, rica i profunda que ha produït fins ara la comunitat lingüística del Països Catalans. Malgrat tot, la seua obra segueix sent molt desconeguda en la sociolingüística internacional feta fora dels territoris de parla catalana.

Biografia

Lluís Aracil nasqué a València el 1941 en una família benestant de la burgesia de la capital valenciana, el seu pare era advocat d'ideologia carlina mentre que la seua mare provenia d'una família de liberals. Estudià primer al col·legi dels jesuïtes de València i més endavant va cursar les carreres de Dret, i de Filosofia i Lletres a la Universitat Literària de València. El seu interès des de molt jove per la sociologia del llenguatge el va portar a llegir, durant el servei militar, l'obra Languages in contact d'Uriel Weinreich.

Poc temps després, l'any 1968 publicà dos sainets d'Escalante amb una introducció que esdevingué una referència clàssica de la sociolingüística valenciana. L'atorgació d'una beca de l’American Council Learned Societies, el va permetre fer recerca als Estats Units entre 1971 i 1973. Allí va tenir contactes amb coneguts sociolingüistes americans com Fishman i Charles A. Ferguson; i hi va trobar un ambient molt favorable a la recerca que va deixar una forta empremta intel·lectual en el jove Aracil.

Després del retorn a Espanya, el 1973, forma part del Grup Català de Sociolingüística, exerceix de professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 1987, i és nomenat president del “Research Committee on Sociolingüistics” (1978-1982).

A la dècada dels 80, crea l'extraacadèmic Seminari de Sociolingüística de Barcelona (1981-1987), i publica Papers de sociolingüística (1982) i Dir la realitat (1983), que recullen una part important dels seus textos i assaigs, i que esdevindran clàssics de la sociolingüística catalana. En aquesta època, Aracil estableix un model dinàmic i diacrònic de conflicte lingüístic, que contrasta amb el concepte estàtic de diglòssia. En aquest context, popularitza els termes de “normalització lingüística”, “substitució lingüística”, “àmbits d'ús” i “minorització”, que són assumits pels Grups de Defensa de la Llengua, i d'altres que no tindran tanta fortuna com els de “interposició” i “intrusió”.

Des de finals dels 80, Aracil abandona la Universitat i s'aparta del catalanisme, pensant que les seues aportacions eren desvirtuades i instrumentalitzades. A la dècada dels 90, Aracil crea el Seminari de Sociologia de València (1989-2001) i el Seminari de Sociologia de Barcelona (1994), i, en general, tot i que investiga la història social de les llengües d’Europa, la seua trajectòria s'aparta de la sociolingüística i s'acosta més a la sociologia com a disciplina per explicar la complexitat de la civilització.

Reaparegué a l'escenari públic el 18 de gener de 2012 quan féu una conferència a l'Ateneu Barcelonès titulada "De Hitler als Mercats: Intimidació i submissió als segles XX i XXI".

Obres

• “Introducció” Escalante, E: Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid (1968).
• Papers de sociolingüística (1982).
• Dir la realitat (1983).
• “La Belle Époque & el siglo XX: Algunas pistas bibliográficas útiles” (1996).
• La mort humana (1998).

Referència

• Conill, JJ.: "Dir el sentit: una aproximació a la sociologia de Lluís V. Aracil". Ribalta. Quaderns d’aplicació didàctica i investigació, num 16, ps. 99-143, Castelló de la Plana, desembre, 2009.

Enllaços externs

• Pàgina personal