Lohengrin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lohengrin
Il·lustració de Lohengrin i el cigne
Il·lustració de Lohengrin i el cigne
Títol original: Lohengrin
Llengua original: Alemany
Gènere: Drama musical
Música: Richard Wagner
Llibret: Richard Wagner
Actes: tres
Estrena: 28 d'agost de 1850
Teatre: Hoftheater de Weimar
Estrena a Catalunya: 17 de maig de 1882, Teatre Principal (Barcelona)
Estrena al Liceu: 6 de març de 1883
Personatges:
  • Lohengrin, fill de Parsifal, cavaller misteriós del Sant Greal (tenor)
  • Heinrich, Enric I l'ocellaire, rei d'Alemanya (baix)
  • Frederic de Telramund, comte de Brabant, abans guardià d'Elsa i Gottfried. Està casat amb Ortrud (baríton)
  • Ortrud, Esposa de Frederick, una fetillera pagana. Filla del príncep de Frieslàndia (mezzosoprano)
  • Elsa, la filla encantadora i pura del sobirà de Brabant (soprano)
  • Herald, Herald del rei (baix)

Lohengrin és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner. Va ser estrenada al Teatre de la Cort (Großherzogliches Hoftheater) de Weimar el 28 d'agost de 1850, sota la direcció de Franz Liszt, amic de confiança i primer seguidor de Wagner.

La història del «cavaller del cigne» prové de la literatura medieval alemanya, sobretot del Parzival de Wolfram von Eschenbach i la seva continuació anònima, Lohengrin. Narra la llegenda del segle X, en què la princesa Elsa de Brabant, acusada insidiosament pel comte Friedric de Telramund que ha assassinat al seu germà, es veu miraculosament salvada d'un tràgic destí per un cavaller misteriós que apareix de cop i volta, Lohengrin, fill de Parsifal, que prové de les regions màgiques del Sant Grial. En aquest tràngol, Lohengrin concedeix casar-se amb la princesa sempre que no li pregunti qui és ni d'on ve, perquè mai podrà revelar la seva condició. Telramund i la seva dona Orturd intriguen, ansiosos de poder, i per fi Elsa sucumbeix a la temptació. Té davant seu al cavaller miraculós però desitja desxifrar el miracle i conèixer la seva naturalesa. Òbviament, els miracles no es materialitzen perquè fer-ho desvirtuaria la seva condició, de manera que en la disjuntiva Lohengrin desapareix per tornar a les regions de la llegenda i, com a regal, torna a la vida al germà d'Elsa perquè ocupi el tron anhelat per Ortrud i Telramund.

Lohengrin es va convertir immediatament en un èxit i avui dia és una de les més representades. Fins i tot s'acostuma a interpretar en concert o fer enregistraments d'alguna de les parts. Així, les parts més conegudes són els preludis del primer i tercer acte, l'ària de Lohengrin In fernem Land (En una terra llunyana) i el cor nupcial, que també s'interpreta tradicionalment en els casaments en alguns països occidentals.

Destaca la decoració del castell de Neuschwanstein (fet construir per Lluís II de Baviera, important mentor de Wagner), que està basada en diverses òperes de Wagner, i molt especialment en la història de Lohengrin.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El personatge del rei Heinrich està basat en el fundador històric de la dinastia saxona de reis i emperadors, el rei Enric I d'Alemanya. Nascut al voltant del 876, Enric fou duc de Saxònia en morir el seu pare el 912, i va ser proclamat rei d'Alemanya el 919. Va unir parts de l'antic Regne Franc de l'Est per fundar l'Imperi Alemany de l'edat mitjana, del qual va ser sobirà fins que va morir el 936.

El tenor català Francesc Viñas en el paper de Lohengrin

Enric no era un emperador omnipotent, però "primus inter parres" (el primer entre els seus parells), el líder d'una confederació de poderosos ducats tribals. Les seves relacions amb els seus propis nobles era intricada - havia resultat electe rei pels nobles de dos dels seus ducats, però va haver d'envair altres territoris per forçar-los a acceptar-lo com a rei. Els governants de cada ducat havien jurat lleialtat i suport a Enric, i havien retingut control sobre les seves terres.

En l'escena de l'obertura de Lohengrin, el rei Enric està preparant-se per defensar el seu regne dels invasors hongaresos, passatge basat en esdeveniments històrics. Durant anys, els magiars havien envaït terres alemanyes. Des del 924, Enric els va pagar un tribut anual per evitar que envaïssin el seu regne. Va usar la pau que aquest tribut li va aportar per reclutar un exèrcit més gran i entrenar els seus homes en les tècniques de guerra més modernes. Quan Enric es va negar a pagar l'impost el 933, el seu exèrcit ja era prou fort per derrotar els magiars en una gran batalla, salvant al seu imperi de la invasió.

Després d'estar segur en aquella frontera, el rei Enric va tornar la seva atenció cap a l'oest, estenent el seu domini cap als territoris al voltant i més enllà de l'embocadura del riu Elba. Totes les tribus alemanyes es van unir quan Enric va morir un 2 de juliol de 936. Enric I és, llavors, considerat el primer rei alemany. El seu fill i successor, Otó I, seria el primer emperador oficial del Sacre Imperi Romanogermànic.

Representacions[modifica | modifica el codi]

La primera producció de Lohengrin va ser a la Staatskapelle de Weimar, Alemanya, el 28 d'agost de 1850, sota la direcció de Franz Liszt, un amic proper i un dels primers defensors de Wagner. Liszt va triar la data en honor del ciutadà més famós de Weimar, Johann Wolfgang von Goethe, nascut el 28 d'agost de 1749.[1] Va ser un èxit popular immediat.

L'estrena a l'estranger va ser a Riga el 5 de febrer de 1855. L'estrena a Àustria va tenir lloc al Burgtheater el 19 d'agost de 1859 amb Roza Csillag com Ortrud. L'obra es va estrenar a Munic, per primera vegada al Teatre Nacional el 16 juny de 1867 amb Heinrich Vogl en el paper principal i Mathilde Malling com Elsa. Malling va cantar Elsa una altra vegada per a l'estrena de l'obra en l'Òpera Estatal de Berlín el 6 d'abril de 1869. L'estrena de l'òpera belga es va donar a La Monnaie el 22 de març de 1870 amb Étienne Troy com Friedrich de Telramund i Feliciano Pons com Heinrich der Vogler.[2]

L'estrena als Estats Units es va dur a terme al Stadt Theater at the Bowery de Nova York el 3 d'abril de 1871,[3] dirigida per Adolf Neuendorff, l'elenc va incloure Theodor Habelmann com Lohengrin, Luisa Garay-Lichtmay com Elsa, Marie Frederici com Ortrud, Adolf Franosch com Heinrich i Vierling Edward com Telramund.[4] La primera actuació a Itàlia fou set mesos més tard al Teatre Comunale de Bolonya l'1 de novembre de 1871 en una traducció italiana de l'òpera i amb el baríton Salvatore Marchesi. Va ser la primera representació de qualsevol òpera de Wagner a Itàlia. Angelo Mariani va dirigir la sessió, protagonitzada per Italo Campanini com Lohengrin, Bianca Blume com Elsa, Maria Löwe Destin com Ortrud, Pietro silenzio com Telramund i Galvani Giuseppe com Heinrich der Vogler.[2] la representació del dia 9 de novembre va comptar amb la presència de Giuseppe Verdi, que anotà en una còpia de la partitura vocal les seves impressions i opinions de Wagner. Era molt probablement el seu primer contacte amb la música de Wagner.[5]

Lohengrin a l'Òpera de París el 1891. A dalt: Ernest Van Dyck (1861-1923) com Lohengrin, Rose Caron (1857-1930) com Elsa of Brabant, Maurice Renaud (1861-1933) com Friedrich of Telramund. A baix: Acte III, Escena I, La cambra nupcial.

A Rússia s'estrenà al Teatre Mariïnski el 5 de febrer de 1873 en una doble funció amb l'estrena de tres escenes de Borís Godunov de Modest Mússorgski. Eduard Nápravník va dirigir l'actuació que va oferir Fyodor Petrovich Komissarzhevsky com Lohengrin, Yuliya Platonov com Elsa, Daria Leonov com Ortrud, i Osip Petrov com Heinrich der Vogler. La Scala va produir l'òpera per primera vegada el mes següent, el 30 de març amb Campanini com Lohengrin, Gabrielle Krauss com Elsa, Filipines von Edelsberg com Ortrud, Victor Maurel com Friedrich i Gian Pietro Milesi com Heinrich.[2]

Al Regne Unit s'estrena a la Royal Opera House, Covent Garden, el 8 de maig de 1875 amb la traducció italiana de Marchesi. Auguste Vianesi va dirigir l'òpera, que va comptar amb Ernesto Nicolini com Lohengrin, Emma Albani com Elsa, Anna D'Angeri com Ortrud, Maurel com Friedrich, i Wladyslaw Seideman com Heinrich. L'estrena a Austràlia es va dur a terme en el Prince of Wales Theatre de Melbourne el 18 d'agost de 1877.[2]

A Catalunya es representà per primera vegada el 17 de maig de 1882 al Teatre Principal de Barcelona i la següent temporada, el 6 de març de 1883, al Gran Teatre del Liceu.

El Metropolitan va mostrar l'òpera per primera vegada el 7 de novembre de 1883 durant la temporada inaugural de la companyia. Cantada en italià, Campanini va interpretar el paper del títol amb Christina Nilsson com Elsa, Emmy Fursch-Madi com Ortrud, Giuseppe Kaschmann com Telramund, Franco Novara com Heinrich, i la direcció d'Auguste Vianesi.[2]

Lohengrin va ser públicament realitzat per primera vegada a França a l'Eden-Théâtre de París el 30 d'abril de 1887 amb una traducció al francès de Charles-Louis-Etienne Nuitter. Dirigida per Charles Lamoureux, la van protagonitzar Ernest van Dyck com l'heroi del títol, Fidès Devries com Elsa, Marta Duvivier com Ortrud, Emil Blauwaert com Telramund i Félix-Adolphe Couturier com Heinrich. Hi va haver però una producció francesa de 1881 de forma benèfica, al Cercle de la Méditerranée de Niça, organitzat per Sophie Cruvelli, la qual va cantar el paper d'Elsa.[6] L'òpera va tenir la seva estrena canadenca en el teatre d'òpera de Vancouver el 9 de febrer de 1891 amb Emma Juch com Elsa. El Palau Garnier posà en escena l'obra per primera vegada el 16 de setembre amb Van Dyck com Lohengrin, Rose Caron com Elsa, Caroline Fierens-Peters com Ortrud, Maurice Renaud com Telramund i Charles Douaillier com Heinrich.[2]

La primera presentació a l'òpera de Chicago es va dur a terme a l'Edifici Paranimf de la Universitat Roosevelt, el 9 de novembre de 1891. Cantada en italià, la producció la va protagonitzar Jean de Reszke com l'heroi del títol, Emma Eames com Elsa, i Edouard de Reszke com Heinrich.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Per les riberes del Scheldt, a prop d'Anvers, un herald convoca a les armes al poble de Brabant, que respon alegrement. Però el rei Enric, abans de marxar a la lluita en defensa del regne contra els bàrbars hongaresos, vol resoldre la desunió existent al si del ducat de Brabant. I mana a Telramund que es presenti amb la seva esposa i li relati la raó de la disputa.

Telramund explica al rei que ell fou l'encarregat de la custòdia dels fills de l'últim duc quan aquest va morir. Un dia, el fill baró, Gottfried, va desaparèixer quan es trobava sol amb la seva germana Elsa. És per això que Telramund acusa a Elsa d'haver matat al seu germà per heretar el ducat. En conseqüència, va renunciar a la mà d'Elsa i es casà amb Ortrud, per la noble ascendència de la qual ara pretén ser governador de Brabant. Els nobles i el mateix rei s'horroritzen davant de l'acusació. El rei, determinat a esbrinar la veritat i a jutjar qui és el culpable, ordena anar a buscar a Elsa.

Il·lustració de la primera representació de Lohengrin a Londres

Arriba Elsa. No pot donar resposta clara al que el rei li pregunta però relata un somni, davant de la confusió dels presents, en el qual se li va aparèixer un cavaller vestit amb una resplendent armadura, com el seu campió: Oft in trüben Tagen (Una vegada, en els ombrívols dies). Telramund insisteix en la seva versió i el rei i la gent de Brabant estan inclinats a creure'l. El rei, llavors, decideix que el cas sigui resolt per un combat entre Telramund i la persona a qui Elsa designi com a defensor.

Obeint el mandat del rei, l'herald, acompanyat de notes adornades de trompetes, convoca a qui vulgui defensar a Elsa. La crida es repeteix per dues vegades, però ningú no acudeix en defensa de la dama. Llavors, mentre l'Elsa i les dames assistents preguen al Cel de genolls, la multitud queda atònita en veure aparèixer pel riu un cigne (Ein Schwann!) remolcant una barca en la qual hi ve un cavaller vestit amb armadura de plata. Tots li donen la benvinguda, excepte Telramund i Ortrud. En arribar, s'acomiada del cigne i demana permís a Elsa per actuar com el seu cavaller, tot i imposant la condició que mai no li pregunti el seu nom ni el seu origen. Plena de confiança, Elsa accedeix i ambdós es juren amor mutu.

El cavaller és Lohengrin; avança i repta a Telramund, els amics del qual li aconsellen que es retiri. L'herald anuncia el combat i demana a Déu que la justícia prevalgui. Els dos homes lluiten; Lohengrin derrota Telramund, però li perdona la vida. Tots aplaudeixen la victòria i Elsa expressa la seva alegria; les úniques veus dissidents són les de Telramund i Ortrud.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Doris Soffel en el paper d'Ortrud

A la nit, i a les escalinates de la catedral, Ortrud i Telramund rumien la seva derrota. Des del palau arriben les notes de la festa. Telramund es queixa de la seva desgraciada sort a causa de les maquinacions de la seva esposa, que és un bruixot. Ella en canvi diu al seu espòs que el poder del victoriós cavaller podrà ser doblegat només en el cas que Elsa es vegi obligada a preguntar-li el seu nom i el seu origen, o si fos ferit. Ambdós determinen venjar-se.

Surt Elsa al balcó, cantant la seva alegria. Ortrud diu a Telramund que marxi i es dirigeix cap a Elsa, lamentant-se de la seva desgràcia, però mentre Elsa desapareix per baixar al carrer, Ortrud exulta davant de la possibilitat de venjar-se. Entra en escena Elsa i li diu a Ortrud que la perdona, tot prometent-li tractar que ella i el seu espòs recuperin el favor reial; en el seu duet, Ortrud deixa caure en la ment de l'Elsa les llavors del dubte sobre el seu cavaller.

Surten les dues dones i apareix Telramund, que s'oculta quan, en trencar el dia, els trompeters criden el poble a una reunió. Arriben els nobles i ciutadans. L'herald anuncia que Telramund és desterrat i que el misteriós cavaller, Lohengrin, s'unirà en matrimoni a Elsa, sent nomenat Guardià de Brabant per conduir els brabantins a la guerra. La multitud aclama els reials decrets. Tanmateix, quatre nobles, amics de Telramund no es mostren propicis a ser manats per Lohengrin, i Telramund, desafiant el decret, es presenta davant d'ells, que, al seu torn, ho oculten.

Quatre patges anuncien l'arribada d'Elsa i el seu seguici de dames. Quan estan a punt d'entrar a la catedral, apareix Ortrud, dient amargament que Elsa ha usurpat el lloc que a ella li corresponia, i es burla d'Elsa per no conèixer el nom del cavaller amb qui es casarà. Elsa, atònita, replica que té plena confiança en ell, però Ortrud continua i el qualifica de traïdor. Arriba llavors Lohengrin amb el Rei i consola a l'Elsa, però ara és Telramund el que, atrevidament, es fa present. Al principi tots refusen escoltar-lo, però ell insisteix que Lohengrin descobreixi la seva personalitat, car d'una altra manera, sospita, que el seu origen pot ser diabòlic.

Lohengrin refusa a donar una resposta i diu que només Elsa el pot obligar a parlar; i s'adona que està profundament torbada. En un concertant, Ortrud i Telramund es feliciten per haver posat dubtes a Elsa: aquesta manifesta el seu desig de saber qui és Lohengrin i per la seva part, el Rei i el poble reafirmen la seva confiança. Per un moment, Telramund aconsegueix parlar amb l'Elsa contra Lohengrin, però aquest la pren del braç i tots entren a la catedral.

Acte III[modifica | modifica el codi]

L'escena es desenvolupa a la cambra nupcial. Amb el so d'una marxa, entra Elsa en mig d'un grup de dames i Lohengrin, acompanyat d'un altre de nobles i del mateix Rei. La parella aviat queda tot sola. Canten tendrament el seu amor, però quan Lohengrin pregunta el seu nom a Elsa, ella s'entristeix en no poder saber el nom d'ell. Lohengrin diu que no li pregunti, però insisteix cada vegada més impetuosament dient que pressent el dia en el qual el cigne torni per emportar-se'l.

En el moment més àlgid s'obre sobtadament la porta de la cambra i entra Telramund amb els seus quatre amics. Amb un sol cop, Lohengrin dóna mort a Telramund, i els quatre acompanyants es postren de genolls davant d'ell. Aquest diu a Elsa que la felicitat d'ambdós s'ha acabat i crida les dames perquè portin Elsa en presència del Rei, davant del qual ell dirà qui és.

Escena del final del tercer acte

L'escena té lloc ara a les vores del Scheldt, on hi són reunits el Rei i els nobles. És de matí i tots es preparen per marxar a la guerra. Entren els quatre nobles portant el cadàver de Telramund, seguits d'Elsa, consternada, i del seu seguici de dames. Finalment, apareix Lohengrin, que diu al Rei, per a consternació de tots, que no pot posar-se al capdavant dels seus soldats perquè Elsa ha trencat el vot que havia fet i li ha preguntat el seu nom i el seu origen.

I descobreix el seu secret: és un cavaller del Sant Greal, de nom Lohengrin, fill de Parsifal, i ara que el seu secret ha estat revelat, ha perdut el seu poder i ha de tornar. I reprotxa a Elsa, que està aclaparada en adonar-se que tot s'ha acabat entre ells dos. Desesperada, li demana que no l'abandoni, i el rei i el poble s'uneixen en la seva petició. Però Lohengrin no pot quedar-se. Prediu una gloriosa victòria per a les armes alemanyes; llavors apareix el cigne, arrossegant una barca buida. Lohengrin el saluda: Mein lieber Schwan (El meu cigne estimat), abraça Elsa en un tendre comiat, lliurant-li l'espasa, la banya de cacera i l'anell, perquè li doni al seu germà Gottfried si alguna vegada torna.

De sobte apareix Ortrud amb aire de triomf. Diu a Elsa que ella va transformar Gottfried en un cigne, el cigne que ara serveix a Lohengrin; si Lohengrin hagués pogut quedar-se també hauria pogut tornar Gottfried al seu estat natural, però ara l'oportunitat s'ha perdut. Lohengrin cau de genolls i resa. En resposta a la seva pregària, apareix un colom sobre la seva embarcació, el cigne se submergeix en les aigües del riu i apareix Gottfried, mentre Ortrud crida de ràbia. Els ciutadans de Brabant victoregen Gottfried, que des d'ara els governarà. El colom condueix ara l'embarcació amb la qual marxa Lohengrin. Mentrestant Elsa, que el veu marxar, cau sense vida als braços del seu germà.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Els cantants mencionats són respectivament Lohengrin, Elsa, Heinrich, Telramund i Ortrud.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grove's Dictionary of Music and Musicians, 5th ed., 1954
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Performance History of Lohengrin at amadeusonline.net
  3. Gustav Kobbé, The Complete Opera Book (Putnam, Londres 1929), p. 117. La primera actuació de l'Academy va ser el 23 març de 1874 amb Christine Nilsson, Cary, Italo Campanini i Del Puente (ibid.). Vegeu 'Wagner in the Bowery', Scribner's Monthly Magazine 1871, 214-16; New York Times, Opera at the Stadt Theater
  4. New York Times, Wagner's "Lohengrin", 8 d'abril de 1871. Vegeu també Opera Gems.com, Lohengrin
  5. Istituto Nazionale di Studi Verdiani
  6. Elizabeth Forbes, 'Sophie Cruvelli' (short biography), Arts.jrank.org

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lohengrin