Longobards

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'estat dels longobards l'any 526 dC

Els longobards o llombards (longobardi, grec Λαγγοβάρδοι, o Λογγοβάρδοι, i també Λαγγοβάρδαι i Λογγοβάρδαι) van ser un poble germànic originat en el poble dels sueus, dels què constituïen probablement una de les tribus, i que va habitar diverses zones d'Itàlia com la Llombardia (regió entre els Alps i el riu Po), o el Benevent al sud. El seu nom vindria de les paraules germàniques que volien dir "barba llarga" (la majoria dels germànics anaven afaitats) o bé de les terres on vivien, les terres (Lange) "Borde" (planes fèrtils al costat d'un riu). Foren estats llombards el Regne de Llombardia, el Ducat de Spoleto, el Ducat i Principat de Benevent, el Principat de Salern i el Principat de Càpua. El seu historiador Paulus Diaconus (segle VIII), que era longobard (el seu nom era Guarnefrid), diu que eren originaris d'Escandinàvia, on tenien el nom de vinils i van canviar el seu nom després d'emigrar a Germània.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Casc longobard

Entre els diferents pobles germànics que havien abandonat el seu antic territori per a viure en millors terres, cal esmentar els llombards, un poble guerrer originari d'Escandinàvia. Comanats pels seus líders Ybor i Agió es van instal·lar a l'Europa continental, a la zona del riu Elba. Habitaven a principis del Segle I la regió a l'oest de l'Elba Inferior a l'esquerra del riu (al sud-oest de les terres del poble dels saxons que habitaven les terres de la dreta de l'Elba cap a Jutlàndia). Limitaven a l'oest amb els caucis menors, els fosis i els angrivaris; al nord amb l'Elba; a l'est amb els sèmnons; i al sud amb els queruscs.

Després van caure sota domini del rei marcomà Marabodus, del que després es van separar i juntament amb els sèmnons es van unir a la confederació dels queruscs contra els marcomans. A la mort d'Armini el poder dels queruscs va entrar en decadència. El rei Italus fou enderrocat i expulsat però els longobards li van donar suport i el van restaurar, i van estendre els seus territoris cap al sud (Halle, Magdeburg i Leipzig). Però després els longobards van desaparèixer de la història durant algun temps. Ptolemeu els torna a esmentar i els situa entre el Rin i el Weser i darrere d'aquest riu fins a l'Elba, és a dir els territoris de l'antiga confederació dels queruscs, el que suposaria un increment del seu poder. Però després tornen a desaparèixer.

A mitjans del Segle II d. C. van emigrar cap al Danubi, creuant-lo al costat de grups lugis (victofals i lacrings). Un petit incís de Petrus Patricis historiador bizantí del segle VI, els situa a la meitat del segle III com aliats dels obis (obii) a la frontera de Panònia.

Cap al 370, dirigits per Agelmund, van avançar fins a més enllà del Vístula i van arribar al nord dels Càrpats, si bé van quedar sotmesos als huns. Independitzats a la mort d'Àtila, es van establir en les terres entre el Vístula i l'Oder sota el seu cabdill Gedeoc, (cap a 488), i es van convertir en arrians.

No tingueren grans enfrontaments amb els romans fins l'època de les grans migracions germanes del segle V. A finals d'aquesta centúria, els lombards ocuparen el que avui és Àustria, territori anteriorment ocupat pels rugis. El 490 van ser sotmesos pels hèruls però el 510 es van independitzar sota la direcció de Tat (Tatus) i van ocupar la riba esquerra del Danubi a la zona de Panònia i on van sotmetre als quades, una tribu dels sueus, i des d'allà es van estendre a les planures hongareses a mitjans del segle VI, quan van comptar com amb cabdills a Wac (Wacus), Waltari, i Audoí, època en què es van estendre fins al Danubi i van ocupar les gran planes a la regió del riu Theiss, on es van enfrontar amb els gèpides.

Justinià I va deixar que s'establissin en aquesta província amb l'objectiu de tenir-los com aliats i que servissin de barrera a Itàlia contra les invasions d'altres pobles bàrbars i els va donar terres i diners. Justinià els va ajudar en la guerra contra els gèpides als que Audoí va derrotar. Com a contrapartida, els llombards van lluitar contra els ostrogots. El rei Alboí, successor d'Audoí, va acabar d'eliminar als gèpides mitjançant una aliança amb els àvars (avari). Segons el relat tradicional, l'aliança amb els avars comportava la cessió a aquestos dels territoris longobards, i foren invitats pel general Narsès, per motius de revenja, a establir-se a Itàlia. Però fou ben segur la pressió dels àvars, el que els van empènyer a desplaçar-se cap a Itàlia, sota el comandament del seu rei Alboí l'any 568 i van fundar el Regne de Llombardia o Longobardia.

El Regne dels Llombards[modifica | modifica el codi]

Espasa longobarda

Els llombards van travessar els Alps quan Longinus, que havia succeït a Narsés al govern d'Itàlia amb el títol d'exarca de Ravenna, estava desprevingut. Van apoderar-se del Friül i Milà. Posteriorment va caure la ciutat de Pavia (l'any 572), on els reis llombards van fixar la seva cort, eixamplaren els seus límits fins a la regió que actualment s'anomena Llombardia (i que agafà el seu nom d'aquest poble germànic) i la Toscana, i van arribar a les portes de Roma i Ravenna. El regnat d'Alboí va durar poc més de tres anys però fou suficient per conquerir tot el nord d'Itàlia. A més, els llombards capitanejats per Zotto crearen dos ducats al sud d'Itàlia, els de Spoleto i Benevent i que es mantingueren semi-independents respecte als llombards del nord, subsistint fins al segle XII. Al centre, els bizantins aconseguiren mantenir el control sobre l'exarcat de Ravenna, que incloïa la ciutat de Roma.

El territori llombard fou dividit en 36 ducats. El rei llombard governava sobre tots ells. Inicialment pagans, els llombards adoptaren el cristianisme arrià. Això provocà molts conflictes amb els catòlics romans.

Alboí s'havia casat el 566 amb Rosamunda, la filla del rei gèpid Cunimond, que havia estat derrotat pels llombards. Aquesta matà el seu marit a Verona i posteriorment fugí a Ravenna. El seu successor Clef també fou assassinat al cap de només divuit mesos. Això provocà un període d'inestabilitat de deu anys on els diferents ducats es governaren independentment sense un rei per damunt. Finalment, davant del perill que suposaven els francs, el fill de Clef, Autari, fou escollit rei. Aquest aconseguí aturar una invasió del franc Khildebert II que actuà amb el vistiplau de l'emperador bizantí Maurici.

Autari s'havia casat amb Theodelinda, filla del duc bavarès Garibald I. A la seva mort el 590, el seu successor Agilulf es casà, també, amb Theodelinda. Aquesta era catòlica i aconseguí que el rei abjurés de l'arrianisme. Això provocà diverses lluites internes dins del regne entre partidaris d'una i altra vessant del cristianisme. Els seus successors foren Adaloald i Arioald, que s'havia casat amb una filla de Theodolinda anomenada Gundeberga.

L'arribada de Rotari al poder suposà l'ascens d'un dels reis llombards més enèrgics. Aquest augmentà els seus territoris amb la Ligúria (643) i els territoris que l'imperi encara tenia al Vèneto. A més, Rotari promulgà un edicte que duu el seu nom amb les lleis i costums del seu poble, escrit en llatí. El seu fill Rodoald, que el succeí, fou assassinat per una facció catòlica. Amb la mort d'Aripert I, el regne fou dividit en els seus dos fills, Godepert i Pertarit, amb capitals a Pavia i Milà respectivament. Un nou rei, Grimoald, fill del duc de Friuli i Benevent, expulsà Pertarit del poder. Aquest cercà l'ajut d'avars i francs i posteriorment dels bizantins per recuperar el poder però no ho aconseguí. No fou fins a la mort de Grimoald i el seu fill el 671 que Pertarit tornà de l'exili per recuperar el tron. Respecte a la seva política promogué la tolerància entre arrians i catòlics. Els arrians no ho acceptaren però finalment foren derrotats pel fill del rei Cunnipert que era pro-catòlic.

Les baralles de religió es mantingueren i el regne llombard no es recuperà fins l'arribada al poder de Liutprand. Aquest aconseguí un cert control sobre els ducats de Spoleto i Benevent, i, aprofitant les diferències que hi havia entre el Papa i l'emperador amb motiu de la lluita sobre la iconoclàstia, s'apoderà d'àmplies zones de l'exarcat de Ravenna i del ducat de Roma. També ajudà al franc Carles Martell a derrotar els àrabs a Poitiers. El seu successor Aistulf de Friül ocupà Ravenna, acabant definitivament amb l'exarcat i intentà exercir el poder sobre Roma. El Papa Gregori III va demanar ajut als francs de Pipí III que derrotà els llombards els quals foren obligats a retornar Ravenna, format-se d'aquesta manera els Estats Pontificis.[1] El darrer rei llombard, Desideri d'Ístria no va córrer millor sort. Decidí de nou obrir hostilitats contra el Papa i entrà a Roma el 772. Paral·lelament donà suport a Carloman I en contra del seu germà Carlemany. Aquest entrà a la Llombardia, ocupà Pavia i derrotà Desideri el 774. Posteriorment es féu coronar Rei dels Llombards incorporant el territori als seus domins i acabant, així, amb el Regne Llombard.

Els estats llombards del sud[modifica | modifica el codi]

Creu longobarda

Després de la caiguda del regne llombard del nord a mans de Carlemany els llombards només controlaren els territoris situats al sud dels Estats Pontificis. Els ducats del sud havien mantingut normalment un estatus semi-independent, sotmesos només nominalment al regne llombard. L'any 774, el duc de Benevent Arechis II s'autoproclamà príncep. Els carolingis enviaren diversos exèrcits per sotmetre els territoris però aquests foren de facto independents. L'any 839, el duc Sicard fou assassinat per Radelchis qui secessionà el ducat. El germà de Sicard, Siconulf fou nomenat príncep de Salern. Després d'una guerra civil de deu anys el principat lombard restà definitivament dividit.

Aquest fet inspirà a Landulf el vell a crear un nou principat, el principat de Càpua a finals de segle. Els prínceps de Càpua conqueriren temporalment Benevent entre el 900 i el 982. Però el principat de Benevent, cada cop més disminuït, anà declinant en importància. Els lombards demanaren ajuda als normands en les seves disputes amb els bizantins sobre els territoris de Pulla i Calàbria i amb el temps, els normands es convertiren en els governants del territori.

El principat de Salern visqué una època daurada sota els governs de Guaimar III i Guaimar IV, però sota Guisulf II el principat, el 1078 el principat caigué a les mans del normand Robert Guiscard que s'havia casat amb la germana de Guisulf. El principat de Càpua caigué en mans del normand Ricard Drengot el 1058. Els capuans es revoltaren contra els normands el 1091 expulsant el fill de Ricard, Ricard II, i nomenant Lando IV, però set anys més tard, el 1098, els normands recuperaren el control.

D'aquesta manera els longobards o llombards desaparegueren com a poble dominant a Itàlia en benefici dels francs al nord i dels normands al sud després de cinc segles de presència a la península.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. L. M. Duchesne, The Beginnings of the Temporal Sovereignty of the Popes, A.D. 754–1073 (anglès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Longobards Modifica l'enllaç a Wikidata