Lorena

De Viquipèdia

**Lorena**
Bandera

Localització

Dades bàsiques
Capital	Metz
Superfície	23.547 km²
Població	2.310.376 hab.
Densitat de població	98 hab/km²
Departaments	Meurthe i Mosel·la (54) Mosa (55) Mosel·la (57) Vosges (88)
President del Consell Regional	Jean-Pierre Masseret (PS)

Lorena (en francès Lorraine; en alemany Lothringen, en lorenès Loutrengen), és una de les 22 regions de França.

[edita] Geografia

Està situada al centre de l'anomenada "banane bleue". Limita amb tres països: Bèlgica (Valònia), Luxemburg, i Alemanya (Saarland i Renània-Palatinat); i amb tres altres regions franceses: Alsàcia, Xampanya-Ardenes i el Franc-Comtat. És l'única regió francesa que té frontera amb tres països.

Les seves ciutats més importants són Metz, Nancy i Forbach.

[edita] Administració

El Conseil Régional de Lorraine (govern regional) és membre de la cooperació interregional transfronterera "Saar-Lor-Lux", juntament amb Luxemburg i els estats federats alemanys de Saarland i de Renània-Palatinat.

La seu del Conseil Régional es troba a Metz. La regió està marcada per una forta rivalitat entre Metz i Nancy.

[edita] Economia

Lorena genera el 3,4% del PIB francès (la 8ª amb més PIB de les 22 regions franceses).

[edita] Emblema

Creu de Lorena

La Creu de Lorena és l'emblema més conegut de la regió. Herència dels ducs d'Anjou, en convertir-se en ducs de Lorena, aquesta creu fou escollida com el símbol de la França Lliure per Émile Muselier, en oposició a la creu gamada del règim nazi.

[edita] Fonaments i, història

La seva pròpia història comença amb Lotari II, fill de l’emperador Lotari I, el qual el 855, al dividir amb llurs germans Louis i Charles, el regne rebé el territori que per ell s’anomenà Lotaringia (Lorena), el qual s’estenia des de l’esquerra de Rin fins el Mosa, i per el NO. Fins l’Escalda i la Frísia. A la mort de Lotari (869), Charles el Calb, s’apoderà de Lorena, però Louis l’Alemany l’obligà pel Tractat de Mersen (8 d’agost de 870) a entregar-li per Alemanya la part oriental de Lorena, que era molt més gran que l’altra, i la Frísia.

Els fills de Louis el Tartamut, de França, també perderen, (879) la Lorena occidental en profit de Louis el Jove. El rei Arnulf proclama sobirà el (895) al seu fill natural Zuentebulch. El comte Reginar, que es revoltà contra el dit monarca, assolí desprès de la mort de Zuentebulch (900) destronar la dinastia franca, i es convertí en el primer duc de Lorena (911). Més endavant el territori, del Mosel•la, del Mosa i part del baix Rin, fou considerat com part de Lorena.

Alsàcia i Frísia, així com la part de Francònia, situada en la vora esquerra del Rin, no pertanyeren a Lorena, al pas que es tenia per lorenesa una petita zona de la vora dreta, aigües avall d’Andernach. França s’esforça sempre en possessionar-se de Lorena, però el rei Henri I assegurà els compromisos antics per mitjà de tractats amb Charles de França i amb Rudolf de la Borgonya (921-923), i casà la seva filla Gerberga amb Gisilbert, fill de Reginar. Desprès que aquest s’ofegà en el Rin (939) al anar a socorre a Andernach assetjada per l’emperador Otto I, el substituí Otto I, germà d’Henri, però a causa de llur perfídia fou destronat per Otó fill de Richwin. A la mort d’aquest (944), li succeí Konrad el Roig, que el 953, per la seva complicitat en la conjura contra Otó I, perdé la Lorena, i aquesta passà a Bruno, germà de l’emperador i arquebisbe de Colònia, sota la qual jurisdicció foren posats dos ducs: l’un Gottfried, per el govern de la regió del Mosa (Baixa Lorena), i l’altra, Frederik per el de la comarca del Mosel•la (Alta Lorena). Una i altra part continuaren separades desprès de la mort de Bruno, ocorreguda el 965.

En l’Alta Lorena dominà la dinastia del citat Frederik fins el 1033, i desprès el país passà mans de Gozelo I, de la Baixa Lorena. Al morir Gozelo (1014), llur primigeni, Gottfried el Barbut, rebé l’Alta Lorena: però havent-se unit a França contra l’emperador for deposat. El 1048 l’emperador atorgà el feu de l’Alta Lorena al comte Gerard d’Alsàcia, amb el que comença una llarga línia de ducs.

En els segles següents disminuí la extensió del ducat per haver-ne donat part del mateix als fills no primigenis que rebien títols senyorials.

Des que a la Baixa Lorena se li donà el nom de Brabant, el del ducat de Lorena s’aplicà genèricament a l’Alta Lorena. En una assemblea celebrada el 1306, Teobald II (1304-12) declarà que les filles també podien succeir en el ducat, el que més tard fou causa de moltes dissensions. Rudolf (1328-46) mori com aliat del rei de França contra els anglesos en la batalla de Crecy (1346). El seu fill, Jean I, va combatre així mateix per França, fou fet presoner el 1356 i 1364, i morí a París el 1390. El seu successor, Charles II (I), també fou un valent guerrer i guanyà la dignitat de conestable de França.

El 1431 deixà la Lorena a la seva filla Elisabeth, casada amb Renat d’Anjou i Bar. Antoine de Vaudemont, nebot de Charles, s’oposà a la successió femenina, derrotà i feu presoner el 2 de juliol de 1431, a Bulgueville, a Renat i l’entregà al seu senyor feudal el duc Philip de Borgonya, que el va tenir en presó fins el 1444, per no haver arribat fins llavors al crescut rescat de 400.000 escuts d’or que exigia per la seva llibertat. A més Renat tingué de renunciar completament, pel tractat de 9 de febrer de 1437, a totes llurs possessions a Flandes procedents de l’herència del duc Robert de Bar, i prometre per la seva esposa i filla única Violant (nascuda el 1428) a Frederik de Vaudemont, fill d’Antoine. D’aquesta manera, a la mort de Renat, ambdós ducats havien de recaure a Frederik.

Mort Renat el 1480. Frederik de Vaudemont entrà a gaudir de la seva herència, però morí tres anys més tard (1483), i el succeí Renat II (mort el 1508), la qual mare, Violant, era filla d’Elisabeth. Renat II, el 1475 fou desposseït per Charles el Temerari, però recobrà llurs possessions el 1477. El seu net, François I, morí jove (1545), i deixà el ducat a Charles III (o II), que era menor d’edat, i mori el 1608, durant la regència de la seva mare Cristina, princesa de Dinamarca, fins el 1559.

El 13 de març de 1552 els francesos envaïren la Lorena i ocuparen Toul, Verdún i Metz. Durant la guerra dels Trenta Anys, Charles IV (o III), com aliat de l’emperador, procurà espolsar de nou el jou francès, però Louis XIII ocupà la Lorena i el cardenal Mazarino li retornà el 1659 per la Pau del Pirineus. El 1670, Louis XIV la conquerí altra volta, i la va retenir per la pau de Nimega (1678), i el 1697, pel tractat de Ryswyk, retornà la corona de Lorena a Leopold Joseph Charles, fill de Charles V (o IV), mort el 1690.

França durant el govern del cardenal Fleury, s’apoderà de nou de la Lorena (1733) durant la guerra de successió polonesa, i per la Pau de Viena (1738), la rebé junt al ducat de Bar amb caràcter provisional per a l’ex rei de Polònia, Stanislav, per durant llur vida i en plena sobirania per quan moris aquest monarca.

L’últim duc, François Stefan (1729), espòs de l’emperadriu Marie Theresia, assolí en concepte d’indemnització el gran ducat de la Toscana. Al ducat de la Lorena l’estigueren reservats veu i vot en les assemblees imperial i provincial alemanyes fins la pau de Luneville (1801), però el país caigué sota domini francès, i desprès de la mort d’Stanislav (22 de febrer de 1766).

Restà completament incorporat al regne de França. Per la pau de Frankfurt (10 de maig de 1871), França va tenir d’entregar a Alemanya el departament de Meurthe i els districtes de Saarburg i Chateau-Salins, o sigui 6.223 km.2. aquest territori avui forma part altra volta de França.

[edita] La Baixa Lorena

La Baixa Lorena correspongué a Gottfried I en la partició feta de la Lorena el 954. Mort el 964, es tornaren a reunir les dues Lorenes i el 976 foren donades a Charles, germà del rei de França, Lotari, en feu de l’Imperi. El fill successor de Charles, Ottó, morí el 1004 sense descendència. El 1012 Gottfried, fill del comte Gottfried de Verdún, rebé la Baixa Lorena, i el succeí (1023) el seu germà Gozelo I, que el 1033 també fou agraciat amb el feu de l’Alta Lorena. Al morir Gozelo I el 1044, l’emperador Henri III donà al fill d’aquell, Gozelo II, la Baixa Lorena.

Desprès de Gottfried II de l’Alta Lorena (1065-70), que també governà la Baixa Lorena, aquesta passà al seu fill Gottfried el Geperut, fidel servidor d’Henri IV, el qual adoptà el seu nebot Gottfried de Bouillón, al qual, el 1088, investí l’emperador amb el feu de la Baixa Lorena. En morir aquest famós creuat a Jerusalem (1100),l’emperador Henri V traspassà el ducat a Gottfried el Barbut, comte de Brabant, que va tenir de combatre amb Henri de Limburg.

La enemistat entre ambdues dinasties subsistí fins que el 1155 els de Limburg, lliures del jou de la Baixa Lorena, mantingueren títol i drets ducals en el seu propi territori. Des d’Henri I (1186-1235) els ducs de la Baixa Lorena s’anomenaren també ducs de Brabant. La duquessa Joanna portà el 1404 el ducat a Antoine de Borgonya, que fundà allí una segona branca el 1405. Finalment, el 1429, la Baixa Lorena, amb l’Hainaut i Holanda, restà unida a Borgonya sota el ceptre de Philip el Bo.