Lorenzo Arrazola García

Lorenzo Arrazola García

Biografia
Naixement	10 agost 1797 Checa (província de Guadalajara)
Mort	23 febrer 1873 (75 anys) Madrid
President del Tribunal Suprem d'Espanya
Senador al Senat espanyol
President del Govern d'Espanya
Dades personals
Formació	Universitat de Valladolid
Activitat
Ocupació	magistrat, professor d'universitat, jutge, advocat, diplomàtic, polític, ministre
Ocupador	Tribunal Suprem d'Espanya Universitat de Valladolid
Partit	Partit Moderat
Membre de	Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació
Premis  Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or

Lorenzo Arrazola García (Checa, Guadalajara; 10 d'agost de 1795 - Madrid; 23 de febrer de 1873) va ser un polític, advocat i catedràtic d'universitat espanyol.

Origen

Va néixer a Checa, un poble de Guadalajara. D'origen humil, va cursar estudis en el seminari, gràcies a l'ajuda d'un oncle matern seu, José García Huarte, corregidor de la vila zamorana de Benavente, cap on va marxar per poder cursar l'ensenyament elemental i després Filosofia i Teologia en el Seminari de San Mateo de Valderas (Lleó); allí va aprendre llatí fins a dominar-lo com si fos la seva pròpia llengua. Va abandonar el seminari per ingressar en l'exèrcit, amb l'oposició del seu oncle, quan explicava 26 anys i va lluitar en 1823 contra els absolutistes; després es va traslladar a Valladolid per estudiar Jurisprudència civil, en la qual es va doctorar, i va obtenir una càtedra (1829) en aquesta universitat, la d'Institucions filosòfiques; en aquesta mateixa Universitat de Valladolid va arribar a ser rector. Es va traslladar a la Universitat Complutense, en la que arribarà a ser degà de la facultat de Dret en 1845.

En 1829 va contreure matrimoni amb Ana Micaela Guerrero, una zamorana de Villanueva del Campo. Es va presentar a les eleccions de 1835, amb 38 anys, i fou escollit procurador, i en 1837 va ser també designat diputat a Corts per Valladolid, deixant de banda l'advocacia i l'ensenyament a la universitat. Els seus principis ideològics es van assentar, des del primer moment en el Partit Moderat. Es va fer soci de l'Ateneo de Madrid.

Vida pública

Va ser ministre d'Estat i després President del Consell de Ministres d'Espanya que va ser derrocat per les Corts als pocs dies de la seva vida governamental (17 de gener a l'1 de març 1864). Li succeí al Govern Alejandro Mon y Menéndez, el qual va confiar per primera vegada una cartera a Antonio Cánovas del Castillo. Va ser sis vegades Ministre de Gracia i Justícia, la primera des de 1838 a 1840, i després entre 1847 i 1848, entre 1849 i 1851 i entre 1864 i 1867, agregant interinament les carteres d'Estat i Ultramar com a home de confiança del general Narváez, excepte una breu interrupció en què va ser ministre de Gracia i Justícia Fernando Calderón Collantes; va ser també membre i president del Tribunal Suprem i senador vitalici des de 1848.

Vida intel·lectual

Es va distingir com a jurisconsult i sota la seva direcció es va publicar la Enciclopedia Española de Derecho y Administración o Nuevo Teatro Universal de la Legislación de España e Indias, 1848-, en diversos volums. Va ser un consumat llatinista, que fins i tot parlava l'idioma, i va compondre en aquesta llengua nombrosos discursos d'obertura de la universitat de Valladolid, per exemple la del 1836 (Oratio in auguratione studiorum Universitatis Vallisoletanae) i la Oratio in regia vallisoletana universitate pro solemni studior: apertura (1839), així com un Promptuarium in que praecipua et selectiora institutionum philosophicarum continentur (1828). També s'interessà pel vulcanisme (Ensayo sobre volcanes y terremotos, 1829) i va escriure un volum de poemes: Poesías o Cantos lúgubres a la sensible y prematura muerte de nuestra... soberana María Josefa Amalia, 1829.

En 1857 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.

Fonts

• Jurisconsultos españoles: biografías de los expresidentes de la Academia y los jurisconsultos anteriores al siglo XX inscritos en sus lápidas. Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, s.n., 1911, vol. 1.
• Antonio Martínez Mansilla, Lorenzo Arrazola o el Estado Liberalcatólico, Premio Ateneo Jovellanos de Investigación Histórica, Española-Hispanoamericana 2006, Edita Ateneo Jovellanos de Gijón, 2007

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lorenzo Arrazola García

• Biografia d'Arrazola Arxivat 2010-04-01 a Wayback Machine.