Louis Auguste Blanqui

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Louis Auguste Blanqui, de jove

Louis Auguste Blanqui (Lo Puget Tenier, 1805 - París, 1881) fou un activista polític revolucionari que va organitzar el Moviment estudiantil parisenc, va lluitar per la instauració de la república contra la monarquia i en favor del Comunisme, líder absolut dels moviments revolucionaris que generaren el Blanquisme (de Blanqui, el seu cognom), corrent revolucionari que fou el referent ideològic i militant de la França que va viure. Fou un revolucionari republicà socialista francès , sovint erròniament associat amb els socialistes utòpics. Va lluitar per les noves idees en el seu temps, sobretot pel sufragi universal ("un home, un vot"), per la igualtat home / dona, l'eliminació de treball infantil, etc.Va ser anomenat « l’Enfermé » (el Tancat) a causa del fet d'haver passat la major part de la serva vida (trenta-tres anys) a la presó.[1]

Auguste Blanqui, té un germà, Adolphe Blanqui, teòric i economista liberal, favorable al lliure comerç i la retirada de l'estat de l'economia. És fill de Jean Dominique Blanqui, qui va ser el primer sub-prefecte a Puget-Théniers fins a 1814. Va ser maçó.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Lluís Felip I de França
Recreació actual del moviment de canons realitzat per nens i dones durant La Comuna de París
Louis Auguste Blanqui, de gran

Nasqué a Lo Puget Tenier, Alps Marítims, Occitània, el 8 de febrer de 1805 i morí l'1 de gener de 1881 a París. El 1824 va formar part dels Carbonaris, una societat secreta afavorida per la masoneria repúblicana de França, que en aquesta època va formar els quadres estudiantils parisencs que li serien lleials durant tot el segle. Es caracteritzà pel seu implacable radicalisme que l'aconvertí en un personatge admirat i criticat per Karl Marx i Friedrich Engels.

L'insurgent permanent[modifica | modifica el codi]

El jove Blanqui va estudiar les carreres d'advocat i metge a París. El 1827 va ser ferit en una batalla rondaire en el carrer Saint-Denis de París i el 1829 va treballar en el periòdic "El Globus" editat per Pierre Leroux. El 1830 va prendre part activa en "la Revolució de Juliol", i durant aquesta època va ser cofundador de la "Societat dels Amics del Poble" on va fer companyonia amb Buonarotti, Raspail i Armand Barbes.

A l'edat de tretze anys, Auguste va anar a París. Resident a la institució Massin, on ensenyava el seu germà Adolphe (futur economista liberal), set anys més gran que ell, va assistir al lycée Charlemagne. A continuació, va estudiar dret i medicina. Però comença molt d'hora en la política, defensant el republicanisme revolucionari en el regnat de Carles X, Lluís Felip I de França i de Napoleó III. Només a l'edat de disset anys, ell va fer campanya activament contra el judici dels quatre sergents de la Rochelle, condemnats a mort per unir-se a la societat secreta dels Carbonaris i fomentar el malestar en el seu regiment.

A pesar de la seva influent militància revolucionària i en particular republicana contra Carles X de França, no va ser detingut, fins que sota el regnat de Lluís Felip I de França va dirigir una revolta armada, raó per la qual va ser condemnat a mort el 14 de gener de 1840, condemna que li fou commutada per la de cadena perpètua.

Contra Carles X i Lluís Felip[modifica | modifica el codi]

Carbonari des de 1824, dins aquesta organització secreta en lluita contra la restauració de la monarquia, Auguste Blanqui està involucrat en totes les conspiracions republicanes del seu temps. Per tant, li succeiran conspiracions, cops d'Estat perduts i empresonaments.

El 1827, va ser ferit tres vegades durant les manifestacions estudiantils al Barri Llatí, incloent una lesió al coll.

El 1828, va planejar una expedició a la península de Morea a Grècia per ajudar als insurgents. Es va amb el seu amic i company d'estudis Alexandre Plocque. El viatge acaba a Puget-Théniers per manca de passaport.[3]

Es va unir al periòdic de l'oposició liberal de Pierre Leroux Le Globe al final de1829. El 1830, compte a les files de l'associació republicana més sediciosa, coneguda com a Conspiració de la Fayette, juntament amb la qual va participar en la Revolució de 1830. Després de la revolució, es va incorporar a la societat republicana anomenada Amis du Peuple, que s'uneix amb altres opositors al regim orleanista: Philippe Buonarroti (1761-1837), François-Vincent Raspail (1794-1878) i Armand Barbés (1809-1870) entre d'altres.

El gener de 1831, en ​​nom del Comitè des Écoles, va escriure una proclama amenaçant. Després de les protestes, va ser empresonat a la Grande Force durant tres setmanes. Però, reincident i seguint predicant la violència, va ser detingut de nou i acusat de conspirar contra la seguretat de l'Estat.

Després d'una altra estada a la presó, no penedit, va reprendre les seves activitats revolucionàries en la Societé des familles, que continuarà el 1837 com la Societé des saisons.

El 6 de mars de 1836 , que va ser detingut, va fer vuit mesos a la presó, i després va ser posat en llibertat condicional a Pontoise.

El 12 de maig de 1839, de tornada a París amb Armand Barbes i Bernard Martin, va participar en l'aixecament que es va apoderar del Palau de Justícia, acabada de prendre la Prefectura de Policia ocupa un moment l'Ajuntament. Es van produir 50 morts i 190 ferits. Després del fracàs de la revolta, roman ocult cinc mesos, però va ser detingut el 14 d'octubre.

El 14 de gener de 1840, va ser condemnat a mort. La seva sentència va ser commutada a cadena perpètua, i va ser tancat al Mont-Saint-Michel. El 1844, el seu estat de salud li val ésser traslladat a l'hospital penitenciari de Tours, on va romandre fins a abril de 1847.

Segona República[modifica | modifica el codi]

Va ser alliberat durant la Revolució de 1848, i immediatament va reprendre els seus atacs contra les institucions; no obstant això la revolució no li va resultar satisfactòria. Aquest mateix any funda la "Société républicaine centrale" exigint canvis radicals de govern, cosa que el va dur a disgustar-se amb els republicans moderats. Un any després d'haver obtingut la seva llibertat, és condemnat a deu anys de presó. En 1851, quan duia tres anys en la presó a Belle-Ile-en-Mer, el 10 de febrer, va enviar una carta al Comitè de Social demòcrates a Londres, prologada i distribuïda per Karl Marx.

Segon Imperi[modifica | modifica el codi]

Revolucionari sempre, després del seu alliberament, va reprendre la seva lluita contra l'Imperi. El 14 de juny de 1861, que va ser detingut, condemnat a quatre anys de presó, i confinat a Sainte-Pélagie. Quan duia uns anys de presó, en 1865 va assolir escapar, per a reiniciar novament l'activisme polític, fins que en 1869 es va dictar una amnistia general que li va permetre tornar a París, on el 1870 va participar en dues revoltes fracassades, la del 12 de gener i el 14 d'agost de 1869. Després de la caiguda de l'Imperi gràcies a la Revolució del 4 de setembre d'aquest mateix any, Blanqui crea el club i periòdic "La pàtria en perill".

Comuna de París (18 de març-28 de maig de 1871)[modifica | modifica el codi]

Durant el govern de Louis Jules Trochu, el 31 d'octubre de 1870, va formar part del grup que va assumir breument les regnes del poder, no obstant això, a causa de això, en 1871 va ser condemnat en absència a una nova cadena perpètua. Sent President Louis Adolphe Thiers, Blanqui va organitzar un atemptat contra el cap d'estat francès, però va ser atrapat i obligat a complir la seva condemna.

El 1871, ocorregué la revolta de la Comuna de París, però com que estava pres no va poder prendre-hi part directa; no obstant això els seus seguidors, els blanquistes, van dominar l'escenari revolucionari d'aquest esdeveniment, tot i que per a Karl Marx, va ser Blanqui qui va fer fracassar aquest intransigent cop revolucionari. En tot cas, el 1872 Blanqui va ser condemnat amb altres dirigent de la comuna a ser deportats a una colònia penal fora de França, on donaria compliment a la condemna per a tota la vida que li havia estat imposada. A causa al fragilitat de la seva salut i segurament perquè tot i ser un revolucionari intransigent, també era un intel·lectual i home admirat per tots, se li van commutar per un any de presó.

Durant la seva reclusió fou escollit Diputat pel districte de Bordeus, però l'elecció fou invalidada al·legant que mancava de drets polítics per a ser electe a causa del fet que complia una pena no extinta. Morí l'1 de gener de 1881, a causa de un atac d'apoplexia després de concloure un encès discurs en un míting revolucionari a París. Presidia la República Jules Grévy.

El revolucionari[modifica | modifica el codi]

És el millor exemple d'un burgès acomodat que renuncia a tot per seguir una causa revolucionària que en el plànol personal només li atrauria desgràcies. Va propugnar la revolta armada per a prendre el poder, va organitzar a estudiants perquè formessin part d'un ala intel·lectual de la revolució al servei del comunisme, va internacionalitzar i va divulgar els propòsits revolucionaris per mitjà del [periodisme] i va atreure l'atenció dels dirigents socialistes d'Europa. Representa a la perfecció el màrtir laic del comunisme, car a pesar de ser fill d'un funcionari públic de mitjana importància ( el seu pare va ser subprefecte dels Alps Marítims) i d'haver estudiat dret i medicina, va abandonar la seva vida còmoda, per a convertir en realitat la visió que tenia de la societat, sense importar que bona part de la seva vida transcorregués a la presó i que sofrís tota mena de persecucions i desenganys, fins i tot d'aquells que el van seguir durant els seus anys més difícils i després, per la seva pròpia debilitat, el van excloure del reconeixement entre els revolucionaris que a pols va guanyar durant la seva vida.

« (francès) Oui, Messieurs, c’est la guerre entre les riches et les pauvres : les riches l’ont voulu ainsi ; ils sont en effet les agresseurs. Seulement ils considèrent comme une action néfaste le fait que les pauvres opposent une résistance. Ils diraient volontiers, en parlant du peuple : cet animal est si féroce qu’il se défend quand il est attaqué. (català) Sí, senyors, és la guerra entre rics i pobres: els rics ho volen d'aquesta manera: són de fet els agressors. Només consideren una acció nefasta que els pobres es resisteixin. Ells diuen volenterosos, parlant del poble: aquest animal és tan ferotge que es defensa quan és atacat. »
— Extret de la defensa d'Auguste Blanqui a l'audiència, 1832

Blanqui fou, sense cap dubte, el gran centre de gravetat entorn del qual va gravitar la intel·lectualitat estudiantil francesa del segle XIX, tal com ho diu Karl Kaurdi: Trobava més acceptació entre els intel·lectuals, especialment els estudiants, que entre els obrers

Ningú, ni abans ni després, va assolir imitar, si més no a la distància, el poderós influx de Blanqui entre els estudiants. Fins abans que irrompés en l'escenari francès, els estudiants participaven en moviments estudiantils idealistes, de manera que quan canviava el quadrant del com bufava el vent polític del moment, els estudiants desapareixien com a factor d'influència, no obstant això el blanquisme va atrapar en la militància permanent, intel·lectual i bel·ligerant, als estudiants francesos durant gairebé tot el segle XIX. Com una dada corroboratòria de l'atractiu que exercia sobre la intel·lectualitat del seu temps, cal admirar la qualitat dels seus seguidors: tot just va constituir la "Societat central repúblicana", immediatament es van afiliar a ella Charles Pierre Baudelaire, Charles Bernard Renouvier, Sainte-Beuve i Leconte de Lisle .

A pesar que Louis Auguste Blanqui va ser fet presoner durant el període de temps que van esdevenir els fets de la Comuna de París, per a ningú va ser un secret que el gran animador i l'única influència dominant en ella va ser la de Blanqui a través dels seus seguidors, en particular per la fermesa i irreductibilidad del blanquisme, sobre la qual cosa diu Friedrich Engels: Educats en l'escola de la conspiració i units per la disciplina estricta que és inherent a ella, partien del punt de vista que un nombre relativament petit d'homes resolts i bé organitzats podia, en circumstàncies favorables, no només apoderar-se del timó de l'estat, sinó també, mitjançant un desplegament d'intensa i despietada energia, mantenir-se en el poder el temps necessari per a assolir que les masses participessin en la revolució... Això implicava per sobretot, la més estricta centralizació dictatorial.

Un dels més entusiasmats seguidors d'aquest dinàmic i inesgotable revolucionari fou Karl Marx, qui fou el gran divulgador de la comuna, amb seguretat ningú ha fet més que el pensador alemany per a exaltar a aquest moviment radical i no obstant això, tampoc ningú va fer tant per a diluir i fins i tot fer oblidar a Blanqui com a gestor. Passat algun temps després la comuna, Marx va reflexionar: Amb un poc de sentit comú, no obstant això podia haver obtingut de Versalles algun pacte beneficiós per al poble, que era l'única cosa que podia aspirar-se en aquesta època. La prudència de Karl Marx contrasta amb la proclama dels estudiants parisencs de 1968, que van rendir un tribut insospitat al pensament revolucionari de Louis Auguste Blanqui, amb la seva lapidaria frase: Siguem realistes, demanem l'impossible!.

En la seva col·lecció d'assajos titulada La crítica social, publicada el 1886, Blanqui presenta tres tesis:

  1. la societat civil depèn completament dels mecanismes de comerç;
  2. la història es desenvolupa al voltant de tota la baralla per augmentar la riquesa econòmica;
  3. la societat humana s'està movent cap al comunisme i el seu progrés és accelerat pels abusos del capitalisme.

Llegat d'un revolucionari sincer[modifica | modifica el codi]

Màscara mortuòria de Louis Auguste Blanqui

A pesar del seu èxit entre els joves estudiants pel seu activisme polític i la inflexibilitat de la seva conducta, el fracàs en general dels seus propòsits i la crítica i menyspreu dels revolucionaris pragmàtics, Blanqui va ser ràpidament oblidat, especialment pels grups estudiantils els quals giraren en contra de les premisses ideològiques que els van caracteritzar durant el segle XIX, reduint el blanquisme davant el judici històric com a un moviment radical, inflexible i utòpic en el millor dels casos i en el pitjor, en un moviment que va servir, de manera involuntària, precisament a qui va combatre. Els judicis tant de Karl Marx com de Friedrich Engels, quan van criticar l'infantilisme revolucionari van estar destinats contra Blanqui i els seus radicals seguidors, això conjuminat al llarg període de propaganda soviètica a favor de l'ortodòxia marxista, foren una combinació fatal per a estendre la comprensió d'aquest home que va demostrar una gran valentia i lliurament en favor de la causa del comunisme. Blanqui fou un idealista, però el radicalisme armat que va caracteritzar la seva actuació, va impedir que es convertís en un heroi popular a França. Caldria esperar que a partir de la caiguda de la Unió Soviètica, fos rescatada la memòria de Blanqui del panteó dels antiherois segons el politburó, no obstant això, sembla que les condicions de l'actual realitat política i intel·lectual profetizan que seguirà en el seu perllongat oblit.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Défense du citoyen Louis-Auguste Blanqui devant la cour d'assises, 1832.
  • Instruction pour une prise d'arme, 1866
  • La Patrie en danger, 1871.
  • L'Éternité par les astres (1872). Text en línia : Gallica.
  • La critique sociale (1886).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Samuel Bernstein, Blanqui, Paris, François Maspero, 1970, p. 30
  2. Nos Valeurs, Grand Orient de France
  3. J.-C. Caron, Générations romantiques. Les étudiants de Paris et le Quartier latin (1814-1851)., A. Colin, 1991, pàg. 278. ISBN 2-200-37241-8

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Gustave Geffroy, L'Enfermé, biographie, 1897
  • Dictionnaire de biographie française, Librairie Letouzey et Ané, 1954
  • V.P. Volguine, Blanqui, textes choisis, Éditions sociales, 1957
  • Maurice Dommanget : Les idées politiques et sociales d’Auguste Blanqui, 1957
  • Maurice Dommanget, Auguste Blanqui. Des origines à la Révolution de 1848 (Premiers combats et premières prisons), Mouton, Paris, 1969
  • Maurice Paz, Un révolutionnaire professionnel, Auguste Blanqui, Paris, Fayard, 1984
  • Auguste Blanqui, Maintenant, il faut des armes, textes choisis et présentés par Dominique Le Nuz, Éditions La Fabrique, 432 p., 2007 texte en ligne

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Louis Auguste Blanqui