Luchino Visconti
  |
|
|---|---|
| Nom de naixement: | Luchino Visconti di Modrone |
| Naixement: | 2 de novembre de 1906 Milà (Itàlia) |
| Defunció: | 17 de març de 1976 Roma (Itàlia) |
| Nacionalitat: |  Itàlia |
| Mostra de Venècia | |
| Lleó d'Argent 1957 - Le notti bianche 1960 - Rocco e i suoi fratelli Lleó d'Or 1965 - Vaghe stelle dell'Orsa |
|
| Festival de Canes | |
| Palma d'Or 1963 - Il Gattopardo |
|
|
Millors pel·lícules |
|
| 1942 Obsessió 1948 La terra tremola 1951 Bellissima 1954 Senso 1957 Le notti bianche 1960 Rocco i els seus germans 1963 Il Gattopardo 1967 L'estranger 1969 La cadutta degli dei 1971 Mort a Venècia 1972 Ludwig 1974 Confidències 1976 L'innocent |
|
| Fitxa sobre Luchino Visconti a IMDb | |
Luchino Visconti , comte de Lonate Pozzolo (2 de novembre de 1906, Milà – 17 de març de 1976, Roma), descendent de la noble família dels Visconti, va ser un director de cinema italià. També va ser director de teatre, escenògraf i escriptor.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Família [modifica]
Fill de Giuseppe Visconti (10 de novembre de 1879, Milà – 16 de desembre de 1941, Milà) i de Carla Erba (propietària de la coneguda societat farmacèutica, morta a Cortina d'Ampezzo, Belluno, el 17 de gener de 1939). La família Visconti, qui va regnar a Milà fins al segle XV, pertany a la gran aristocràcia italiana. Luchino era el quart de set fills:
- Guido, el gran (mort a la batalla d'El Alamein el 1941; va tenir una relació amorosa amb l'actriu Elsa De Giorgi),
- Anna (casada amb el príncep Caracciolo),
- Luigi (que es va casar amb Madina Arrivabene i després amb l'actriu Laura Adani),
- Luchino,
- Edoardo (pare del director Eriprando),
- Ida Pace (anomenada ‘Nane’),
- Uberta (6d'abril de 1918, Milà – 30 de juliol de 2003, Roma) casada el 30 d'abril de 1940 amb el realitzador Renzo Avanzo i, en segones núpcies, amb el compositor i director d'orquestra Franco Mannino, sovint col·laborador de Luchino.
Joventut [modifica]
Apassionat dels cavalls, Luchino Visconti es va ocupar, durant la seva joventut, d'una quadra de la seva propietat (complirà el seu servei militar com a sotsoficial de cavalleria a Pinerolo). A més a més freqüentava activament el món de l'Òpera i del teatre, que el va influenciar molt. La família Visconti tenia la seva llotja a La Scala (Giuseppe, el pare, era un dels més importants mecenes del teatre), i el saló de la seva mare era freqüentat, entre altres, per Arturo Toscanini ; és en aquesta època que Luchino Visconti va conèixer Giacomo Puccini i Gabriele D'Annunzio.
Començaments [modifica]
La seva carrera cinematogràfica va començar el 1936, a França, on va treballar al costat de Jean Renoir (conegut gràcies a Coco Chanel) com a ajudant, per la realització i tria dels vestits de dues de les seves obres Les bas fons i Partie de campagne. La preocupació de realisme del gran cineasta francès el va marcar profundament. A França, va trobar refugiats italians, militants d'esquerra, i al seu contacte van canviar radicalment les seves conviccions polítiques. Després d'una breu estada a Hollywood, va tornar a Itàlia el 1939 a causa de la mort de la seva mare. Amb Renoir va començar a treballar per a una adaptació cinematogràfica de Tosca, però, degut al començament de la guerra, el realitzador francès va ser obligat a abandonar el rodatge (va ser reemplaçat per l'alemany Karl Koch).
La trobada amb certs joves intel·lectuals i crítics, col·laboradors a la revista Cinema (fundada, ironia de la vida, per un fill de Benito Mussolini, Vittorio, va fer germinar en el seu esperit el concepte d'un cinema que explicaria de manera realista la vida i els drames quotidians del poble, concepte en ruptura amb les cursileries brillants i edulcorades de les comèdies del cinema dei telefoni bianchi (literalment ‘‘cinema dels telèfons blancs’‘). En aquesta època va trobar Roberto Rossellini i, probablement, Federico Fellini. Visconti va projectar de realitzar l'adaptació del Grand Meaulnes d'Alain-Fournier i la dels Malavoglia de Verga, però aquests projectes es van avortar.
Obsessió [modifica]
Partint d'aquesta idea, va signar el 1942, amb Giuseppe De Santis, Gianni Puccini, Antonio Pietrangeli, Mario Serandrei i Rosario Assunto, la seva primera pel·lícula, una de les obres majors del neorealisme: Obsessió (Ossessione), inspirat en la cèlebre novel·la The Postman always rings twice (El carter truca sempre dues vegades) de James Cain, amb, com a actors principals, la sulfurosa Clara Calamai (va reemplaçar en l'últim moment Anna Magnani, de manera inicial destinada al paper tèrbol de Giovanna) i Massimo Girotti al paper del mecànic Gino.
Un segon projecte, una adaptació de L'Amante di Gramigna de Giovanni Verga, no va poder ser portat a terme, en intensificant-se la guerra. Capturat i empresonat, Visconti va escapar a l'escamot d'execució gràcies a la intervenció de l'actriu Maria Denis (que explica aquesta experiència en la seva autobiografia Il Gioco della verità ( El Joc de la veritat). Al final del conflicte, Visconti va participar al costat de Mario Serandrei en la realització del documental Giorni di glòria ( Dies de glòria ), consagrada a la Resistència i a l'Alliberament.
Paral·lelament, va muntar creacions teatrals (la companyia formada amb Paolo Stoppa i Rina Morelli va ser llegendària, i Vittorio Gassman s'hi va afegir), així com de les escenificacions líriques, el seu somni d'una vida. Va dirigir Maria Callas, el 1955, en La Sonnambula ( La Somnàmbula) de Vincenzo Bellini, i La Traviata de Giuseppe Verdi
La terra tremola [modifica]
El 1948, es va posar darrere de la càmera per dirigir La terra tremola (La terra trema), una pel·lícula polèmica on denunciava obertament les condicions socials de les classes més desfavorides. Era una adaptació de la novel·la I Malavoglia de Giovanni Verga, de factura quasi documental, d'imatges esplèndides, però de comprensió difícil a conseqüència de la utilització del més pur dialecte sicilià (precisament el dels pescadors de Aci Trezza, a prop de Catània). La pel·lícula no va rebre els favors del públic ni a la seva estrena, ni dos anys més tard, el 1950, quan va sortir una segona versió doblada en italià.
En tota la història del cinema peninsular, només quatre pel·lícules van ser completament rodades en dialecte i van ser subtitulades en italià: La terra tremola va ser la primera ; les altres L'Albero degli zoccoli (1978) d'Ermanno Olmi, en dialecte de Bèrgam, Giro di lluna tra va enterrar e bassa (1997) de Giuseppe Gaudino, en dialecte de la Campània amb citacions llatines, i finalment, LaCapaGira (2001) de Alessandro Piva, en dialecte pullià.
Bellíssima [modifica]
Més captivant per al públic va ser la seva tercera obra, Bellíssima (1951), escrita per Cesare Zavattini, una anàlisi sense concessions dels bastidors del món brillant del cinema, amb una de les actrius símbols del neorealisme italià Anna Magnani, al costat de Walter Chiari ; hi van participar igualment el realitzador Alessandro Blasetti, responsable dels castings, i el presentador Corrado, en el seu propi paper.
Visconti va realitzar l'any següent l'episodi Anna Magnani de la pel·lícula Siamo donne, tret d'una altra idea de Zavattini, la d'ensenyar episodis de la vida privada de quatre actrius cèlebres (a més a més de la Magnani, trobem Alida Valli, Ingrid Bergman i Isa Miranda), seguits de castings d'un concurs de cerca de noves cares femenines per llançar en el cinema.
Senso [modifica]
El 1954, va realitzar la seva primera pel·lícula en color, Senso (lliurement tret d'un relat de Camillo Boito), que va suposar un gir en la seva carrera, i que molts crítics van interpretar com una traïció al neorealisme. Gran fresc històric rellegit de manera crítica en el context de l'anàlisi d'un drama privat, amb extrema cura en els detalls de la decoració i la posada en escena (cura per a la qual Visconti va ser reconegut unànimement com un mestre ; només Franco Zeffirelli, el seu amant i alumne declarat, el va seguir en aquesta via), Senso va inaugurar una sèrie de pel·lícules complexes i fascinants, impregnades de violència i de tensions, sempre discutides pel públic i per la crítica ; la decadència humana, moral i física esdevé un leitmotiv que el va acompanyar fins al final de la seva carrera.
A Senso, en el temps de la Itàlia del Risorgimento que enfronta Àustria que ocupa el Vèneto, i de la derrota de Custoza, una noble veneciana (Alida Valli), s'enamora bojament d'un oficial de l'exèrcit austríac (Farley Granger), que no pensa més que en escapar-se de l'exèrcit gràcies als diners que la seva noble amant li podria procurar, i ho farà lliurant-li el tresor de guerra dels patriotes italians ; descobrint-se mofada, denunciarà el seu amant desertor i el farà condemnar a l'escamot d'execució, abans de perdre la raó. La pel·lícula de Visconti va ser l'objecte d'importants polèmiques a la Mostra de Venècia, i en una tumultuosa vesprada d'adjudicació dels premis, va ser completament ignorat per la crítica, que va preferir atribuir el Lleó d'Or a Renato Castellani amb Giulietta e Romeo. La pel·lícula és important per haver popularitzat la Setena Simfonia de Bruckner, utilitzada per Visconti en la banda sonora, tal com ho farà, més tard, amb l'Adagietto de la Cinquena de Mahler en Mort a Venècia.
Le Notti bianche [modifica]
El 1957, Luchino Visconti va guanyar el Lleó d'Argent gràcies a Le Notti bianche (Les Nits blanques), tendra i delicada història d'amor inspirada en la novel·la de Dostoïevski, interpretada per Marcello Mastroianni, Maria Schell i Jean Marais (amb la participació especial de Clara Calamai), pel·lícula fotografiada en blanc i negre en una atmosfera de plom i de calitja, en un port inspirat en el Livorno, integralment reconstituït a Cinecittà
Rocco i els seus germans [modifica]
El 1960 va rebre el Premi especial del jurat de la Mostra de Venècia per a Rocco i els seus germans (Rocco e i suoi fratelli), odissea d'una família meridional emigrant a Milà per buscar-hi treball, pel·lícula tractada com una tragèdia grega, però inspirada en Els Germans Karamazov de Dostoïevski. La pel·lícula va ser escandalosa a causa de certes escenes extremadament fortes i violentes per a l'època, fins al punt que la censura va aconsellar als operadors de projecció posar la seva mà sobre l'objectiu durant les escenes incriminades. El guió és de Vasco Pratolini, Suso Cecchi D'Amico, Pasquale Festa Campanile, Massimo Franciosa, Enrico Medioli i Luchino Visconti.
L'any següent, el 1961, va realitzar l'episodi Il lavoro (El Treball) de la pel·lícula Boccacio 70 en la que van participar Vittorio de Sica, Federico Fellini i Mario Monicelli. Visconti atacava directament la comissió de censura que havia maltractat la seva pel·lícula precedent.
Il Gattopardo [modifica]
El 1962 va posar finalment d'acord crítica i públic amb el seu èxit més gran, Il Gattopardo (El guepard), de la novel·la del mateix nom de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i va rebre la Palma d'Or al Festival de Canes. El guió era de Suso Cecchi D'Amico, Pasquale Festa Campanile, Massimo Franciosa, Enrico Medioli i Luchino Visconti. Interpretat per un casting enlluernador (Burt Lancaster, Claudia Cardinale, Alain Delon…), situat en l'època del desembarcament dels partidaris de Garibaldi a Sicília, la pel·lícula relata les vicissituds del príncep Fabrizio Corbera di Salina (Burt Lancaster), gran terratinent obligat a acceptar la unió entre l'aristocràcia decadent i la nova burgesia, unió que arriba al seu paroxisme en la cèlebre escena final del ball, que ocupa l'última mitja hora de la pel·lícula, escena considerada unànimement com el punt màxim de l'art viscontià. Alberto Moravia va exclamar després d'haver vist la pel·lícula: És la pel·lícula de Visconti més pura, la més equilibrada i exacta.
La pel·lícula va ser distribuïda als EUA i a Anglaterra per la Twentieth Century Fox, però realitzant importants talls.
Període de transició [modifica]
El 1965 va fer la pel·lícula Vaghe stelle dell'Orsa, història d'un incest, amb el títol inspirat per Giacomo Leopardi, i interpretat per Claudia Cardinale, seguit de Les bruixes, un episodi del col·lectiu Le Streghe (1966), i a continuació la que va ser probablement la seva pel·lícula més discutible i menys encertada L'estranger (Lo Straniero) (1967), inspirada en el llibre homònim d’Albert Camus, i en la qual dirigia de nou Marcello Mastroianni.
La Tetralogia [modifica]
Al final dels anys seixanta, Visconti va elaborar el projecte d'una tetralogia alemanya inspirant-se en les temàtiques mitològiques, decadents, de Wagner i Thomas Mann. Sobre els quatre títols previstos, no en va realitzar més que tres.
- El primer va ser La Caduta degli Dei (1969), història de l'ascensió i de la caiguda dels membres d'una família propietària de les més importants fàbriques d'acer alemanyes durant la pujada del nazisme. Aquesta pel·lícula marcava la primera aparició a la pantalla de Helmut Berger, egèria i últim amant de Viscont
- El segon va ser Mort a Venècia (1971), tret de la novel·la homònima de Thomas Mann, fresc sublim que explora el tema de la ineluctabilitat de la vellesa i de la mort associat a la cerca de la bellesa ideal i inaccessible.
- La tercera i última part va ser Ludwig, on Helmut Berger va interpretar el paper del jove rei de Baviera, una de les pel·lícules més llargues de la història del cinema (d'una duració de prop de cinc hores en la seva versió original, exactament de 4 h i 42 minuts; totes les altres versions són incompletes); la pel·lícula conta la història de l'últim rei de Baviera, Lluís II, la lenta decadència del jove monarca idealista, visionari, que preferia el somieig, l'art, la bellesa, l'amistat i l'amor a les càrregues del poder, que molts dels que estimava el van trair, que el seu poble va trair igualment, i que va acabar sent internat; es va ofegar, així com el seu metge, al llac de Starnberg, en circumstàncies misterioses.
- La Tetralogia s'hauria hagut d'acabar amb una nova adaptació cinematogràfica de l'obra de Thomas Mann, La muntanya màgica. Desgraciadament, durant el rodatge de Ludwig, va ser atès d'un accident vascular cerebral que el va deixar mig paralitzat.
El testament [modifica]
Malgrat la seva penosa condició física, va aconseguir rodar les seves dues últimes pel·lícules, on els temes de la decadència i de la solitud es tornen cada vegada més acusats. Es tracta de Confidències , a la vegada inspirada per Mario Praz, Roberto Bazlen i obertament autobiogràfica, interpretada per Burt Lancaster i Helmut Berger, actors que retroba aquí. Aquesta pel·lícula és seguida del crepuscular L'innocent, lliurement inspirada en la novel·la de Gabriele d'Annunzio, interpretat per Giancarlo Giannini i Laura Antonelli.
Luchino Visconti va morir a la primavera del 1976, d'una trombosi, poc després d'haver visionat amb els seus propers col·laboradors la pel·lícula en un primer muntatge, i del qual no estava satisfet. La pel·lícula va ser presentada al públic en aquesta versió, a part d'alguns retocs aportats per la seva col·laboradora a l'escenificació, Suso Cecchi d'Amico, que es basava en les indicacions deixades pel realitzador en el transcurs d'una discussió de treball. Rina Morelli, actriu que Visconti considerava molt i amb la qual havia compartit les grans temporades teatrals de la immediata postguerra, va morir poc després d'ell.
Li ha estat dedicat un museu a Ischia.
Filmografia [modifica]
Director i guionista [modifica]
14 llatrg-metratges [modifica]
- 1943: Obsessió (Ossessione)
- 1950: La terra tremola (La terra trema)
- 1951: Bellíssima
- 1953: Senso
- 1957: Le notti bianche
- 1960: Rocco i els seus germans ( Rocco e i suoi fratelli )
- 1963: Il Gattopardo
- 1965: Vaghe stelle dell'Orsa
- 1967: L'estranger (Lo straniero)
- 1969: La Caduta degli Dei
- 1971: Mort a Venècia (Morte a Venezia)
- 1972: Ludwig
- 1974: Confidències (Gruppo di famiglia in un interno )
- 1976: L'innocent (L'innocent)
2 curt-metratges [modifica]
- 1961: Il Lavoro , sketch de Boccaccio 70
- 1966: La Strega bruciata viva (La bruixs cremada viva), episodi de la pel·lícula Les bruixes (Le streghe)
Documentals [modifica]
- 1945: Giorni di Gloria (Dies de gloria)
Opera [modifica]
- 1954: La Vestale de Gaspare Spontini, amb Maria Callas
- 1955: La sonnambula de Vincenzo Bellini, amb Maria Callas
- 1955: La Traviata de Giuseppe Verdi, amb Maria Callas
- 1966: "Der Rosenkavalier" a Covent Garden, direcció musical Georg Solti.
Teatre [modifica]
- 1945: Parenti terribili de Jean Cocteau, amb Gino Cervi
- 1945: Cinquena Columna d'Ernest Hemingway
- 1945: La màquina d'escriure de Jean Cocteau, amb Vittorio Gassman
- 1945: Antigona de Jean Anouilh
- 1945: A porta tancada de Jean-Paul Sartre
- 1945: Adam de Marcel Achard, amb Vittorio Gassman
- 1945: La ruta del tabac de John Kirkland, una adaptació de la noveŀla del mateix nom d'Erskine Caldwell, amb Vittorio Gassman
- 1946: El casament de Figaro de Beaumarchais, amb Vittorio De Sica
- 1946: Crim i càstig de Gaston Baty de Dostoïevski, amb Franco Zeffirelli
- 1946: Zoo di vetro de Tennessee Williams
- 1947: Euridice de Jean Anouilh
- 1948: Com us sembli de Shakespeare, vestuari de Salvador Dalí, amb Vittorio Gassman
- 1949: Un tramvia anomenat Desig de Tennessee Williams, amb Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni
- 1949: Orestes de Vittorio Alfieri, amb Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni
- 1949: Tròilus i Créssida de Shakespeare, amb Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni
- 1951: Mort d'un commis voyageur d’Arthur Miller, amb Marcello Mastroianni
- 1951: Un tramvia anomenat Desig de Tennessee Williams, amb Marcello Mastroianni
- 1951: El seductor de Diego Fabbri
- 1952: La Locandiera de Carlo Goldoni, amb Marcello Mastroianni, La Fenice Venise
- 1952: Les tres germanes d'Anton Txékhov, amb Marcello Mastroianni
- 1953: Medea d'Euripides
- 1954: Com les fulles de Giuseppe Giacosa
- 1955: Les bruixes de Salem d'Arthur Miller, amb Laura Betti
- 1955: Oncle Vania d'Anton Tchekhov, amb Marcello Mastroianni
- 1957: Senyoreta d'August Strindberg
- 1957: L'empresari d'Esmirna de Carlo Goldoni
- 1958: Vista del pont d'Arthur Miller
- 1958: Imatges i temps d'Eleonora Duse, amb Vittorio Gassman
- 1958: Dos en el balancí de William Gibson, amb Annie Girardot, Jean Marais, Théâtre des Ambassadeurs Paris
- 1958: Els nois de la senyora Gibbons (Mrs. Gibbons' Boys) de Joseph Stein i Will Glickman
- 1959: Fills d'art de Diego Fabbri
- 1960: L'Arialda de Giovanni Testori, amb Umberto Orsini
- 1961: Llàstima que sigui una puta de John Ford, amb Alain Delon, Romy Schneider, Silvia Monfort, Teatre de Paris
- 1963: El tretzè arbre d'André Gide
- 1965: Després de la caiguda d'Arthur Miller, amb Annie Girardot, Michel Auclair
- 1965: L'hort dels cirerers d'Anton Txékhov, amb Ottavia Piccolo
- 1967: Egmont de Goethe
- 1969: La inserció de Natalia Ginzburg, amb Mariangela Melato
- 1973: Era ahir d’Harold Pinter, amb Umberto Orsini, Adriana Asti, Valentina Cortese
Premis i nominacions [modifica]
Premis [modifica]
- 1971 Festival Internacional de Cinema de Cannes Premi 25 aniversari per
Mort a Venècia
- 1963 Palma d'Or per Il Gattopardo
- 1971 Premi David di Donatello pel millor director per Mort a Venècia (1971)
- 1973 Premi David di Donatello pel millor director per Ludwig (1972)
- 1960 Festival Internacional de Cinema de Venècia Premi Especial per Rocco i els seus germans (1960)
- 1960 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per Rocco i els seus germans (1960)
- 1967 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per Vaghe stelle dell'Orsa... (1965)
- 1967 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Argent per Le notti bianche (1957)
Nominacions [modifica]
- 1970 Oscar al millor guió adaptat per La caduta degli dei (1969) per Nicola Badalucco i Enrico Medioli
- 1963 Palma d'Or per Mort a Venècia (1971)
- 1972 BAFTA a la millor direcció per Mort a Venècia (1971)
- 1948 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per La terra trema (1954)
- 1954 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per Senso (1954)
- 1967 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per Le notti bianche (1957)
- 1967 Festival Internacional de Cinema de Venècia Lleó d'Or per L'estranger (1967)
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Luchino Visconti  |
- Luchino Visconti a Internet Movie Database (anglès)
- Luchino Visconti a TCM Movie Database (anglès)
- Luchino Visconti a Allrovi (anglès)
- (francès) Luchino Visconti a CinEmotions
- (italià) luchinovisconti.net
- (francès) Lloc dedicat
- (francès) Estrena d’Obsessió de Luchino Visconti
