Luci Domici Aurelià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monedes amb l'efígie de Lluci Domici Aurelià.

Lluci Domici Aurelià (Lucius Domicius Aurelianus, 9 de Setembre 214 o 215 - Setembre o Octubre 275), conegut com a Aurelià, fou emperador de Roma (270-275). En algunes inscripcions apareix com Valerius o Valerianus (Valeri o Valerià) i el seu antecessor Claudi II l'anomena Valeri a una carta. Durant el seu regnat va derrotar als pobles bàrbars dels Alamans, Gots, Vàndals, Iutungs, Sàrmates i Carps. També va restaurar les fronteres de l'Imperi Romà al reconquerir els escindits Imperi de Palmira[1] a l'est i Imperi Gal a l'oest.[2] Va ordenar la construcció de la Muralla Aureliana a Roma i l'abandonament de la província de la Dàcia. Tots els seus èxits van marcar el final de la Crisi del segle III en la que es trobava l'Imperi, guanyant-se el sobrenom de Restaurador del Món.

Primers anys i ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Aurelià era d'origen humil i no es coneix del cert el seu lloc de naixement, però segons la idea general va néixer a Sirmium, Moesia o bé a Cibalae, Pannònia (actualment a Croàcia).[3] Va entrar a la carrera de les armes al voltant del 235, quan tenia vint anys, i va prendre part en lluites contra els sàrmates (on segons es diu va matar 48 enemics en un dia i un miler en tota la campanya).

Fou tribú de la Legio VI a la Gàl·lia i allí va lluitar contra els francs prop de Magúncia. La seva fama com a soldat va anar creixent. Va rebre els títols d'alliberador d'Il·líria i Tràcia (de les quals va expulsar els gots) i l'emperador Valerià I el va nomenar cònsol al mateix temps que fou adoptat per Ulpi Crinit (Ulpius Crinitus) que el va fer el seu hereu i li va oferir la seva filla (Úlpia Severina) en matrimoni. El seu nomenament com a cònsol apareix als Fastii el 22 de maig del 257.

Sota Gal·liè no va tenir cap paper rellevant, però Claudi II el Gòtic[4] el va nomenar comandant de l'exèrcit en lloc del seu pare adoptiu i comandant de la cavalleria o (dux equitum).

La seva participació liderant la cavalleria fou decisiva per derrotar els gots a la Batalla de Naissus i en les batusses que seguiren la batalla, perseguint-los sense descans en la seva fugida fins a derrotar-los completament. Al morir Claudi II a Sirmium el 270, Aurelià fou aclamat successor per les seves legions.

Oposició de Quintil[modifica | modifica el codi]

A la mort de Claudi, afectat per una epidèmia que havia delmat tant als gots com als romans, el seu germà Marc Aureli Quintil (Quintillis) s'havia proclamat emperador a Aquileia amb suport del senat, però com en casos anteriors, els soldats no el van recolzar, preferint escollir a un dels seus generals. Així fou com Aurelià fou proclamat emperador el setembre del 270. Quintil, abandonat pels seus soldats, es va suïcidar en menys de tres setmanes i Aurelià va agafar la porpra imperial. Més tard, Aurelià diria que Claudi l'havia nomenat successor en el seu llit de mort, però segurament això fou pura propaganda. De totes maneres, Aurelià sempre va considerar que el seu regnat va començar el dia de la mort de Claudi, entenent doncs que Quintil no fou més que un usurpador.

Vencedor dels bàrbars[modifica | modifica el codi]

Ja com emperador, Aurelià va iniciar la campanya contra els gots, iutungs i vàndals a Pannònia i els va derrotar, expulsant-los del territori romà; els fills de dos reis van quedar com a ostatges junt amb altres nobles gots i aquests van haver d'aportar un contingent de dos mil auxiliars a l'exèrcit romà. El 270 Aurelià va haver d'abandonar el marge esquerre del Danubi a la Dàcia cessant llavors les seves incursions, ocupant els gots aquesta província.[5] Per celebrar aquests trionfs, Aurelià va guanyar el títol de Germanicus Maximus.[6]

Internament es va afrontar a usurpardors com Septimi, Urbà i Domicià II, així com la revolta de Felicissimus, derrotant-los a tots.

El 271 els Alamans tornaren a envair Itàlia, creuant el Po i ocupant Piacenza. Aurelià, que en aquells moments es trobava a Panònia controlant la retirada dels vàndals, va retornar a Itàlia però fou emboscat i derrotat a la Batalla de Piacenza. Aurelià, però, va aconseguir refer-se i poc després tornava a presentar batalla, aquest cop conseguint la victòria i obligant-los a tornar a creuar el Po. Aurelià els va perseguir i derrotar totalment a la Batalla de Pàvia (271). Aquestes victòries li guanyaren el sobrenom de Germanicus Maximus. Malgrat tot, els bàrbars havien estat molt a la vora de Roma i la població havia viscut moments de pànic, així que l'emperador va ordenar la construcció de la Muralla Aureliana al voltant de Roma, per millorar les defenses de la ciutat.

També va prendre sagnants represàlies per la sedició que havia esclatat davant l'arribada dels bàrbars. Molts ciutadans foren executats per ser rics i poder confiscar les seves fortunes per reomplir el tresor.

Imperi Romà abans de la reconquesta de l'Imperi de Palmira i l'Imperi Gal

Restaurador de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

El 272, Aurelià es va decidir a reconquerir les perdudes províncies orientals, conegudes com l'Imperi de Palmira, governades per la reina Zenòbia. Aquest Imperi comprenia Síria, Palestina, Egipte i territoris d'Àsia Menor.[1] En el seu camí, Aurelià va passar per Tràcia on van derrotar els bàrbars de la frontera dirigits per Cannabaudes. Per aquest triomf, Aurelià es va guanyar el títol de Gothicus Maximus, si bé va decidir abandonar la província de Dàcia al nord del Danubi, per ser massa exposada i difícil de defensar. Els territoris al sud del Danubi s'integraren a Mèsia, sota el nom de Dàcia Aureliana, amb Sofia com a capital.

Seguidament va creuar el Bòsfor, cap a Bitínia i Frígia. Els romans van assaltar Tiana que els havia tancat les portes però que es va salvar de la destrucció mercès a Apol·loni de Tiana), ja que aquest s'aparegué a Aurelià en somnis. Els romans van seguir fins a l'Orontes, a la vora del qual es van trobar amb Zenòbia no lluny d'Antioquia. Els palmirans foren rebutjats cap a Emesa on foren de nou derrotats i empesos cap a Palmira. Finalment aquesta fou també conquerida i Zenòbia fou capturada quan intentava fugir. Ella i el seu fill Vabalat foren capturats i enviats a Roma per ser exhibits pels carrers. Malgrat tot, quan Aurelià es trobava a Egipte enfrontant-se a l'usurpador Firmus, Palmira es va revoltar de nou. Aquest cop, Aurelià va tornar a ocupar la ciutat, va massacrar a tota la població, i la va arrasar. Palmira no es recuperaria mai d'aquest cop i Aurelià es guanyaria el títol de Parthicus Maximus and Restitutor Orientis, Restaurador d'Orient.

Emperador Aurelià

De nou a Roma, el victoriós Aurelià va decidir posar fi a l'Imperi Gal, doncs les Gàl·lies, Britània i Hispània estaven en mans de Tètric I. Sembla que Tètric va intentar negociar però Aurelià el va derrotar prop de Châlons-en-Champagne i Tètric es va rendir sense lluita[7] i els soldats, sense cap, foren fàcilment derrotats. Així Aurelià va reunificar l'Imperi i el Senat romà el va honorar amb el títol de Restitutor Orbis ("Restaurador del Món").

Va tornar a Roma per celebrar el triomf que fou d'una magnificència no vista des de temps de Cèsar. Entre els captius Tètric, Zenòbia i el seu fill. En quatre anys havia pacificat totes les fronteres de l'Imperi i havia reunificat els territoris, donant-li una nova empenta que encara duraria 200 anys més.

Reformador[modifica | modifica el codi]

Aurelià es va dedicar a ordenar algunes reformes internes i es van promulgar algunes lleis per restringir l'ostentació i el luxe. Es van fer distribucions de gra entre els més pobres; es van crear ports al riu Tíber i es van fer moltes obres públiques, entre les quals la citada muralla de Roma que no es va acabar fins al regnat de Probe.

Poc després va esclatar una revolta a Roma suposadament instigada per alguns acusats de frau en les distribucions, que havien estat descoberts, dirigits per Felicissimus. Aquest tenia el suport d'alguns senadors, segurament els que ja havien recolzat a Quintil com a emperador, en lloc d'Aurelià. Tot i que Felicíssim fou executat tot just començar la revolta, fins a set mil soldats es diu que van morir en les lluites que es van produir al turó Celi (Coelius) abans que la revolta fos finalment reprimida.

En el camp religiós, Aurelià va reforçar la posició del Sol Invictus com déu principal dels romans, encara que mai va perseguir cap religió.

Mort i llegat[modifica | modifica el codi]

Després Aurelià va fer una sèrie de visites a províncies. A la Gàl·lia va derrotar el rebel Faustí, un oficial que havia assolit la successió de Tètric, i també va derrotar els bàrbars a Vindelícia.

Aurelià va començar a concentrar un fort exèrcit a Tràcia per una expedició contra els perses, però mai arribaria al seu destí. Durant el seu regnat havia estat molt estricte amb els oficials corruptes i tenia una llista amb aquells que havien de ser executats. El seu llibert i secretari privat Mneste (Mnestheus), temerós d'estar en aquesta, la va fer pública als afectats i alguns d'ells, amb Mucapor i altres oficials de la Guàrdia Pretoriana al capdavant, assassinaren a l'emperador a Caenophrurium el setembre del 275. Encara que la conspiració fou descoberta i Mneste fou condemnat a mort, ja no s'havia pogut aturar el crim.

La seva dona Úlpia Severina va assolir el comandament imperial durant sis mesos fins a l'elecció de Tàcit.

Encara que curt, el regnat d'Aurelià va reunificar el fragmentat territori de l'Imperi, alhora que va aturar amb èxit les invasions dels bàrbars que amenaçaven la pròpia Roma. El seu assassinat va impedir que es duguessin a terme les reformes que tenia al cap i que segurament haurien aportat la necessària estabilitat política que no arribaria fins 20 anys més tard, amb el regnat de Dioclecià.


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Butcher, Kevin. Roman Syria: And the Near East (en anglès). Getty Publications, 2003, p.60. ISBN 0892367156. 
  2. Urban, Ralf. Gallia Rebellis (en alemany). Franz Steiner Verlag, 1999, p.88. ISBN 3515073833. 
  3. Historia Augusta (Aurelianus 3,1)
  4. Aureli Víctor, XXXIII, 21 diu que Aurelià va participar en la mort de Gal·liè i va donar suport a Claudi II, però altres fonts no ho esmenten
  5. Grumeza, Ion. Dacia: Land of Transylvania, Cornerstone of Ancient Eastern Europe (en anglès). University Press of America, 2009, p. 216. ISBN 076184466X. 
  6. Historia Augusta – Aurelianus xxi,1–3 and xviii,2.
  7. la seva rendició li fou recompensada amb un alt càrrec a Itàlia


Precedit per:
Marc Aureli Quintil

Emperadors romans

Anys 270 i 275

Succeït per:
Marc Claudi Tàcit

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Luci Domici Aurelià Modifica l'enllaç a Wikidata