Lucrècia Borja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat ideal d'una dona, de Bartolommeo Veneto, suposadament Lucrècia Borja.

Lucrècia Borja (Roma, Estats Pontificis, 18 d'abril de 1480 - 24 de juny de Ferrara, Ducat de Ferrara, 1519), també anomenada Lucrècia Borgia, fou una donzella provinent de la dinastia valenciana dels Borja que va esdevenir duquessa consort del Ducat de Mòdena i Ferrara.

Lucrècia es convertí, a mans del seu pare, en una peça del seu joc polític a Itàlia, i a la qual facultà per exercir càrrecs administratius, com el de governadora de Spoleto. Lucrècia apareixia sovint al costat del seu pare en cerimònies públiques i, cosa que escandalitzava el mestre de cerimònies i dietarista Burckard, en la seva absència residia a les habitacions pontifícies i se li permetia obrir-li la correspondència i convocar els cardenals en cas de necessitat.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Imatge d'Alexandre VI.

Va néixer el 18 d'abril de 1480 a la ciutat de Roma sent filla il·legítima de Roderic de Borja, el qual arribaria a ser el papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. Descendent de la Dinastia dels Borja, originària de Xàtiva (País Valencià), fou germanastra de Joan i Cèsar Borja.

Va ser criada a Roma sota la tutela de la seva parenta Adriana del Milà, en companyia, entre d'altres, de Giulia Farnese, amant d'Alexandre VI. Els seus matrimonis, així com les negociacions per a unions que no van arribar a bon port, reflecteixen els contextos i els objectius polítics del seu pare. El febrer de 1491, l'aleshores encara vicecanceller pensa entroncar a través d'ella amb l'alta noblesa valenciana. Ferdinand Gregorovius, a qui es deu l'aportació més important de documents sobre Lucrècia, va descobrir entre els protocols del notari romà Camillo Beneimbene els capítols matrimonials de la noia, aleshores menor d'edat, amb Querubí Joan de Centelles, unió que finalment no es va realitzar; al document es contemplava que més endavant seria enviada a València, una terra que mai no arribà a visitar. Pocs mesos després, el ja papa Alexandre la destinava a casar-se amb el comte d'Almenara, Gaspar de Pròixida; el novembre de 1492 s'anul·len els capítols.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Primeres núpcies[modifica | modifica el codi]

Es casà el 12 de juny de 1493 a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, en una missa oficiada pel papa Alexandre VI, amb Joan Sforza, senyor de Pesaro i descendent de la Dinastia Sforza. Aquest enllaç va revelar les aliances entre el Papat i el Ducat de Milà, en aquells moments sota control de Lluís Sforza, Il Moro. La unió va durar tant com l'aliança política que la justificava, i quan la política papal es decantà a favor de la dinastia aragonesa de Nàpols el matrimoni fou anul·lat adduint que no havia estat consumat el 1497.

Estranyes relacions[modifica | modifica el codi]

Imatge de Cèsar Borja.

Mentre es portava a terme la separació amb Joan Sforza, Lucrècia fou reclosa en un monestir i la seva única relació amb l'exterior era mitjançant missatges que li enviava el seu pare per mitjà d'un tal "Perotto". Just abans de les noces amb el seu següent marit, Alfons d'Aragó, als 17 anys, va donar llum a Joan de Borja, anomenat Infans Romanus ("el nen de Roma"), futur duc de Nepi. El papa Alexandre VI va emetre l'any 1501 dues butlles: en la primera va reconèixer al nen com fill de Cèsar Borja i en la segona, que es va mantenir secreta durant anys, el va reconèixer com a fill d'ell mateix. Les butlles no esmenten Lucrècia, encara que, al cap de poc temps, Perotto va assegurar que l'infant era fill seu. El 1502, per donar veracitat a la idea de ser fill de Cèsar, aquest infant fou nomenat Duc de Camerino, títol que pertanyia al mateix Cèsar Borja.

Nombrosos historiadors sostenen fins a tres teories diferents sobre aquest infant, el qual és considerat fill de Lucrècia i d'Alfons d'Aragó, el seu següent marit; fill de les seves suposades relacions del seu germà Cèsar o el seu pare amb una dona anònima (com indiquen les butlles de 1501); o bé un fill incestuós de Lucrècia i el seu pare.

Segones núpcies[modifica | modifica el codi]

Com a resultat de l'apropament del Papat vers el Regne de Nàpols, el juny de 1498 se signen els capítols matrimonials de Lucrècia amb Alfons d'Aragó, fill del difunt rei Alfons II de Nàpols i la seva amistançada Troggia Gazela, i germanastre de Ferran II de Nàpols. La cerimònia es realitzà al Vaticà el dia 21 de juliol d'aquell any, i d'aquesta relació nasqué:

  • Roderic d'Aragó (1499-1512), príncep de Biscaglia i duc de Sermoneta

Amb el temps aquesta aliança es va tornar políticament adversa, entre altres motius per les intrigues maquiavèliques dels Borja. Cèsar ordenà matar a Alfons, el qual fou atacat una nit de juliol de 1500 quedant ferit. En venjança els homes d'Alfons disparen a Cèsar amb els seus arcs quan caminava pel jardí, jurant aquest novament vejança. Lucrècia, sabent el mal que volia fer el seu germà, no se separà dia i nit del costat d'Alfons, fins que enganyada per Cèsar abandonà la seva cambra, moment en el qual un home de confiaça dels Borja assassinà Alfons.

Terceres núpcies[modifica | modifica el codi]

Imatge d'Alfons I d'Este.

El gir de la política napolitana del papa, davant la nova amenaça d'incursió francesa, posà en perill la vida del duc de Bisceglie a Roma, i aquest serà finalment assassinat el 1501, seguint ordres de Cèsar. El desembre d'aquell matei any s'acordà el matrimoni de Lucrècia amb l'hereu del Ducat de Ferrara, el futur Alfons I d'Este, enllaç que es realitzà el 2 de febrer de 1502 a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Aquesta unió aporta als Borja el prestigi aristocràtic de la família, i sembla que fou arran d'aquest fet que va caldre forjar una llegenda sobre els seus orígens que els remuntava fins a Hèrcules. D'aquesta unió nasqueren:

Duquessa consort[modifica | modifica el codi]

Durant els primers anys a Ferrara, un nucli important del Renaixement italià impulsat pel duc Hèrcules, Lucrècia s'envoltà d'un petit grup de familiars i algun servidor borgià, d'humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini i Antonio Tebaldeo, i entrà en contacte amb Pietro Bembo, secretari papal, que li va dedicar Gli Asolani; la relació de la duquessa tant amb aquest com amb el menor dels Strozzi, mort en tràgiques circumstàncies, alimentarà la llegenda sobre el personatge.

Tomba d'Alfons I d'Este i de la seva esposa, Lucrècia Borja, a Ferrara.

Lucrècia havia sortit de Roma el 1502 per instal·lar-se a la cort ducal dels Este i ja no va tornar mai més a la ciutat. La historiografia d'arrel romàntica ha interpretat els anys a Ferrara com un retir aburgesat que la salva de la caiguda dels Borja. La mort d'Alexandre deixa Lucrècia en una situació delicada, davant de la campanya de descrèdit contra la família, tot i que la relació amb els Este la manté relativament al marge. Un cop Cèsar iniciï el període que el durà de presó en presó a Itàlia i a la Península Ibèrica, Lucrècia intercedirà a favor seu davant de diverses autoritats, entre les quals hi ha el seu sogre, que contempla la possibilitat d'una tornada de Cèsar a la Romanya.

En heretar el seu marit el ducat de Ferrara i Mòdena el juny de 1505 esdevé duquessa consort d'aquests territoris, i observà les tenses relacions entre el seu espòs i els seus germans per l'herència familiar. L'ambició de la República de Venècia i del Papat (Juli II i Lleó X) d'incorporar-lo als Estats Pontificis, fa que el duc es vegi immers en contínues guerres, durant les quals Lucrècia exerceix com a lloctinent, i en les quals perdé el Ducat de Ferrara, que fou incorporat temporalment als Estats Pontificis.

Les complicacions del darrer part porten Lucrècia a la mort el 24 de juny de 1519 a la ciutat de Ferrara, sent enterrada al costat del seu espòs.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lucrècia Borja