Ludwig Wittgenstein

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ludwig Wittgenstein
Ludwig Wittgenstein 1910.jpg
Naixement 26 d'abril de 1889
Viena, Imperi Austrohongarès
Mort 29 d'abril de 1951 (als 62 anys)
Cambridge, Regne Unit
Nacionalitat Imperi austrohongarès Austrohongarès
Àustria Austríac
Regne Unit Britànic
Camp Filosofia
Institucions Universitat de Cambridge
Universitat Alemanya Technische Hochschule (Berlín)
Regne Unit Universitat de Manchester
Regne Unit Universitat de Cambridge
Treball(s) Recerques sobre el llenguatge
Religió Judaisme

Ludwig Josef Johann Wittgenstein (Viena, 26 d'abril de 1889 - Cambridge, 29 d'abril de 1951), fou un filòsof austríac, nascut en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta, famós per les seves recerques sobre el llenguatge.

Va impartir docència a la càtedra de filosofia de la Universitat de Cambridge entre 1939 i 1947.[1] És famós per haver inspirat dos dels principals moviments filosòfics del segle XX: el positivisme lògic i la filosofia del llenguatge ordinari. Al llarg de la seva vida també va publicar la ressenya d'un llibre, un article, un diccionari per a nens, i el Tractatus Logico-Philosophicus (1921), de 75 pàgines.[2][3] El 1999, en una enquesta sobre els llibres de filosofia més rellevants, la seva obra pòstuma, Investigacions Filosòfiques (1953) ha estat considerada com el llibre més important de la filosofia del segle XX.[4][5]

Nascut a Viena en una de les famílies més riques de l'Imperi austrohongarès al començament del segle, va regalar la seva herència i es va veure obligat a vendre els seus mobles per cobrir les despeses quan treballava en el seu Tractatus.[6][7] Com deia:

« Revolution wird der sein, der sich selbst revolutionieren kann. (Revolucionari serà aquell que es pot revolucionar a si mateix.) »
Vermischte Bemerkungen, 252, azure

Tres dels seus germans es van suïcidar i, en alguna ocasió, ell i el seu altre germà consideraren la possibilitat d'intentar-ho.[8][9] Bertrand Russell el va descriure com l'exemple més perfecte del geni, "apassionat, profund, intens i dominant", mentre que Richard Rorty opinava que Wittgenstein expressava aquest intens malestar amb ell mateix vers tot el món amb el què es relacionava.[10][11] Per exemple, s'enfadava amb els seus estudiants quan aquests volien que els ensenyés filosofia,[12] i es va alegrar quan la dona de George Edward Moore li va dir que estava treballant en una fàbrica de melmelada, pràctica que als ulls de Wittgenstein era una activitat molt útil.[13][14]

Va tractar de fugir de l'ensenyament de la filosofia diverses vegades, servint durant la Primera Guerra Mundial al front en l'exèrcit austríac –on fou reconeguda la seva valentia–, o ensenyant a escoles de diversos pobles d'Àustria, on es va trobar amb problemes per colpejar a nens. També va treballar com a portalliteres durant la Segona Guerra Mundial en el Guy's Hospital, de Londres, on només uns pocs dels funcionaris sabien que el nou treballador era el professor de filosofia de Cambridge.[15][16]

El seu treball es divideix entre la seva primera etapa, exemplificada pel Tractatus, i la darrera etapa, amb les Investigacions filosòfiques. El primer Wittgenstein es referia a la relació entre les proposicions i el món, i considera que en donar compte d'aquesta relació tots els problemes filosòfics poden ser resolts; creia que els problemes sorgeixen perquè la lògica del llenguatge no és evident en el nostre ús habitual de la paraula. El segon Wittgenstein va rebutjar moltes de les conclusions del Tractatus, argumentant que el llenguatge és una mena de bigarrat jocs de llenguatge en el qual el significat de les paraules deriva del seu ús públic. Malgrat les diferències entre els seus primers treballs i els posteriors, les similituds inclouen una concepció de la filosofia com a una mena de teràpia, la preocupació per les qüestions ètiques i religioses, i un estil literari descrit sovint com a poètic. Terry Eagleton el considerava el filòsof dels poetes i compositors, dramaturgs i novel·listes.[17][18][19][20]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Ludwig va néixer a Viena a dos quarts de nou del vespre del 26 d'abril de 1889, al Palais Wittgenstein, al número 16 d'Alleegasse, actualment Argentinierstrasse, prop de la Karlskirche.[21] Era fill de Karl i la seva dona, Kalmus, jueus per part del seu pare i catòlica romana per part de la mare Leopoldine.[22] Karl i Poldi, com se'l coneixia, va tenir nou fills en total. Hi va haver quatre nenes: Hermine, Margaret (Gretl) –que fou psicoanalitzada per Sigmund Freud, a principis dels anys 1930–, Helene, i una quarta filla que va morir quan era petita; i cinc nens: Johannes (Hans), Kurt, Rudolf (Rudi) i Pau, que fou un reconegut pianista; va perdre un braç durant la guerra i Maurice Ravel li va compondre el seu Concert per a la mà esquerra. Ludwig fou el més petit de la família.[23]

Retrat de Margarethe Stonborough-Wittgenstein per Gustav Klimt (1905), pintat per al casament de la segona germana Wittgenstein, la Gretl.

Els nens van ser batejats com a catòlics, i es va criar en un entorn excepcional. L'activitat familiar es va situar en el centre de la vida cultural de Viena; Bruno Walter, el famós director d'orquestra, va descriure la vida al Palais Wittgenstein com un lloc amb una "atmosfera omnipresent d'humanitat i de cultura".[24] Karl era un destacat mecenes de les arts; finançà obres d'Auguste Rodin i de la sala d'exposicions i galeria d'art de la ciutat, la Wiener Secessionsgebäude (l'edifici de la Secessió). Gustav Klimt va pintar el retrat de casament de Gretl, la segona germana, i Johannes Brahms i Gustav Mahler van donar concerts de manera regular en la casa familiar. Alexander Waugh descriu que la pubilla, Hermine, estava tan nerviosa quan veia Brahms que, un cop que la van convidar a seure al seu costat en un sopar, es va passar la major part de la nit vomitant en un dels quartos de bany.[25]

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

D'acord amb un arbre genealògic elaborat a Jerusalem després de la Segona Guerra Mundial, l'avi patern fou Moisès Meier, un jueu agent de la terra que vivia amb la seva dona, Brendel Simon, a Bad Laasphe, al Principat de Wittgenstein, Westfàlia. El juliol de 1808, Napoleó va publicar un decret pel qual tots, inclosos els jueus, havien d'adoptar un cognom familiar hereditari, de manera que el fill de Meier, també Moisès, va prendre el nom dels seus amos, els Sayn-Wittgenstein, i es va convertir en Moisès Meier Wittgenstein.[26][27] El seu fill, Hermann Christian Wittgenstein, que van prendre el segon nom "cristià" per distanciar-se dels antecedents jueus, es va casar amb Fanny Figdor, també jueva, que es va convertir al protestantisme just abans de casar-se, i la parella va passar a fundar un bon negoci amb el comerç de llana a Leipzig, lluny dels seus orígens jueus.[28] L'àvia de Ludwig, Fanny Figdor, era cosina germana del famós violinista Joseph Joachim.[29]

Van tenir 11 fills, tots sota la prohibició imposada per Hermann de casar-se amb jueus, entre ells els Wittgenstein. El pare, Karl, a la dècada del 1880 ja era un dels homes més rics de l'imperi austrohongarès, amb una fortuna aconseguida amb la indústria del ferro i l'acer.[30] Gràcies a Karl, els Wittgenstein es van convertir en un equivalent dels Krupps o Rothschild; com a resultat de la decisió presa el 1898 de transferir totes les seves inversions a l'estranger, la família estava protegida de la hiperinflació que va afectar Àustria després de la Primera Guerra Mundial.[31]

Suïcidis i desgràcies familiars[modifica | modifica el codi]

Ray Monk escriu que l'objectiu de Karl era convertir els seus fills en líders de la indústria, ja que no els va enviar a l'escola perquè no adquirissin mals hàbits, però van ser educats en la llar per tal de preparar-los per al treball dins l'imperi empresarial de Karl.[32] Com recull Anthony Kenny, tres d'ells es van suïcidar, Paul es va convertir en un pianista de concert, i Ludwig arribà a ser un filòsof després d'un breu període com a enginyer.[33] El psiquiatre irlandès Michael Fitzgerald sosté que Karl era un perfeccionista sense empatia, i que la mare de Wittgenstein era ansiosa i insegura, incapaç de fer front al seu marit.[34] Sigui quina sigui la raó per a això, dins la família sembla que hi havia una forta tendència a la depressió, o el que l'escriptor Anthony Gottlieb anomena de mal humor i d'una tensió nerviosa extrema. Gottlieb explica una història sobre Paul: quan estava practicant en un dels set pianos de cua de la família, de sobte va cridar a Ludwig que estava en l'habitació del costat: "No puc tocar quan estàs a casa, ja que sento que el teu escepticisme es filtra cap a mi per sota de la porta!"[9] Fitzgerald i el psiquiatre suec Christopher Gillberg sostenen que Wittgenstein presentava diversos trets d'autisme d'alt funcionament. La psiquiatra alemanya Sula Wolff suggereix que patia d'un trastorn esquizoide de la personalitat.[34][35]

Ludwig (inferior dreta), Paul i les seves germanes, cap a finals de 1890.

El seu germà gran, Hans, també patia d'autisme. Alexander Waugh, un biògraf de Wittgenstein, explica que la primera paraula del nen va ser "Èdip". A l'edat de quatre, escriu Waugh, Hans va poder identificar l'efecte Doppler en una sirena que sonà fent quarts de to, i als cinc va començar a plorar exclamant "Malament! Malament!" quan dues brass band (bandes de música) tocaven en un desfilada de carnaval i feien sonar la mateixa melodia en diferents tonalitats. Va ser aclamat com un geni de la música, i probablement fou homosexual. Va morir en circumstàncies misterioses el maig de 1902, quan va fugir a Estats Units després de desaparèixer d'un vaixell a la badia de Chesapeake; probablement fou un suïcidi.[36][32]

L'any següent, el 1903, un altre germà de 22 anys, Rudi, estudiava química a l'Acadèmia de Berlín; Waugh explica que un dia va entrar en un bar de la Brandenburgstrasse, va demanar el pianista que toqués la cançó de Thomas Koschat Verlassen, verlassen, verlassen ich bin. Després, en un got de la llet, posà cianur de potassi, s'ho begué i va morir lentament. Va deixar diverses notes de suïcidi, una als seus pares, on explicava que estava de dol per la mort d'un amic, i en un altre parlava de la seva "disposició perversa". Es va informar en el moment en què havia demanat l'assessorament del Comitè Científic Humanitari, una organització que estava en campanya contra l'article 175 del Codi Penal alemany, que des de 1871-1969 va prohibir el sexe homosexual. El seu pare va prohibir a la família d'esmentar mai el seu nom cap altra vegada.[37][38][39][9][40]

Monk escriu que Kurt es va convertir en cap d'una companyia de l'exèrcit, però es va disparar un tret el 27 d'octubre de 1918 ja al final de la Primera Guerra Mundial, quan les tropes austríaques sota el seu comandament es va negar a obeir les seves ordres i van desertar en massa.[32] Segons Gottlieb, Armanda havia dit que Kurt semblava portar "el germen de la repugnància per la vida dins ell mateix". Paul també pensà en el suïcidi, com ho va fer Ludwig.[9] Aquest últim li va dir a un amic, David Pinsent, que quan el gener del 1912, Bertrand Russell per primer cop el va encoratjar amb les qualitats de la seva filosofia, aquest estímul havia posat fi a nou anys de soledat i de desig de morir, encara que Russell tan preocupat pel seu estat havia predit que Ludwig Wittgenstein es mataria abans del febrer de 1914.[41][42]

Anys de formació[modifica | modifica el codi]

La vella Technische Hochschule a Charlottenburg, Berlín.

Educat per tutors en la seva pròpia casa fins als catorze anys, després de la mort de Hans i Rudi, el seu pare, Karl, va cedir i va permetre que Paul i Ludwig anessin a l'escola. Alexander Waugh va escriure que ja era massa tard per Wittgenstein per passar els seus exàmens per al gimnàs més acadèmic a Wiener Neustadt, que va fallar en el seu examen d'ingrés i amb prou feines va aconseguir després de classes addicionals per aprovar l'examen per al més tècnic Kuk Realschule a Linz, una escola de petit estat amb 300 alumnes, i d'acord amb Brian McGuinness, un bastió del nacionalisme alemany.[43][44][45] El 1903, quan tenia 13 anys, va començar a tres anys d'escolaritat que, albergs propers en el període lectiu amb la família d'un Srigl Dr, un mestre al gimnàs local, la família donant-li el sobrenom de Luki.[46]

La historiadora Brigitte Hamann escriu que ell va destacar entre els altres nois i va ser intimidat; parlava una forma excepcionalment pura d'alt alemany amb un tartamudeig, vestit elegantment, i va ser sensible i poc sociable.[47] Les seves primeres impressions de l'escola, enregistrades en fragments en un quadern, indiquen que pot haver patit una relació romàntica primerenca amb el fill del Dr. Stigler, Pepi, que va morir l'agost de 1914:. "Boira [! escombraries] Relació amb els jueus relació amb Pepi amor i l'orgull de cridar... el barret. Trenqui amb P. El patiment de la classe."[46]

Segons Waugh, Wittgenstein era un inadaptat a l'escola, insistint que els altres nens se li d'adrecesssin amb l'expressió de l'alemany formal "Sie", i era sovint absent.[43] Monk escriu que els altres nens es burlaven d'ell, cantant en el seu honor: ''Wittgenstein wandelt wehmütig widriger Winde wegen Wienwärts (" Wittgenstein sortides nostàlgia a Viena a causa dels vents adversos").[48] En el seu certificat de final d'estudis, va rebre una nota superior només una vegada, en estudis religiosos, un 2 per conducta i Anglès, 3 per a francès, geografia, història, matemàtiques i física, i 4 per a l'alemany, la química, la geometria i el dibuix a mà alçada. Tenia especial dificultat amb l'ortografia i va suspendre l'examen escrit d'alemany a causa d'això. Va escriure el 1931: "La meva mala ortografia en la joventut, fins a l'edat d'uns 18 o 19, està connectada amb tota la resta del meu personatge (el meu debilitat en l'estudi)."[46]

Després d'acabar els estudis secundaris a Linz, estudia enginyeria aeronàutica en la Technische Hochschule de Berlín-Charlottenburg; hi va assistir durant tres semestres, i va ser guardonat amb un diploma, el 5 de maig de 1908.[49] Va arribar a la Universitat de Manchester en la primavera de 1908 per fer el seu doctorat, amb molts plans per a projectes d'aeronàutica, incloent-hi el disseny i volar amb el seu propi avió. Va dur a terme investigacions sobre el comportament dels cometes en l'atmosfera superior, experimentant en un lloc d'observació meteorològica, a prop de Glossop. Va viure prop de Grouse Inn, en un pub a Chunal Road, Derbyshire, on era un dels dos hostes. Va confessar a la seva germana Hermine que li agradava la tranquil·litat de Grouse Inn, però no li agradaven les condicions dels lavabos.[50][51] A Manchester també va treballar en el disseny d'un petit avió amb motors a reacció, que li va valer una beca d'investigació de la universitat a la tardor de 1908 i que va patentar el 1911.[52]

Posteriorment, els seus interessos es van desplaçar de l'aviació als fonaments de les matemàtiques; la lectura de The Principles of Mathematics, de Russell i Grundgesetze der Arithmetik de Frege,[53] li obrí les portes a la filosofia.[54] Visità el 1911 a Frege i estudià amb Russell, en el Trinity College de Cambridge, durant el curs de 1912 a 1913; formà part del famós grup «The Apostles», i conegué i tractà també a G.E. Moore i a J.M. Keynes. D'aquest període és conegut l'enorme impacte que la brillantor de la seva intel·ligència va causar en Russell.

Entorn religiós[modifica | modifica el codi]

Quan abandonà els seus avis paterns va deixar el judaisme per a convertir-se al protestantisme, ell i la seva família es va mudar de Saxònia (Alemanya) a Viena, on el pare de Ludwig, Karl Wittgenstein, va guanyar força i admiració al tornar un dels comerciants pioners de la indústria de l'acer i del ferro del Imperi austrohongarès. La mare de Ludwig es va convertir al catolicisme i llavors ell la va seguir, en encobert desafiament al seu pare,[55] encara que en morir no va tenir un enterrament catòlic, perquè mai va practicar el catolicisme.[56]

Làpida de la tomba de Wittgenstein (Cambridge).

Filòsof i mestre[modifica | modifica el codi]

Acabats aquests estudis, marxa a viure com un solitari a Noruega, on es dedica a les seves primeres investigacions lògiques, fins que en iniciar-se la Primera Guerra Mundial s'enrola com a voluntari en l'artilleria austríaca i, el 1918, és fet presoner de guerra de l'exèrcit italià al front del Tirol. En aquesta època ja havia redactat en notes, escrites durant la campanya i guardades en quaderns a la seva motxilla, el que havia de ser el seu Tractatus Logico-Philosophicus. Tancat a Monte Cassino, va aconseguir enviar una còpia del manuscrit a Russell i, ja alliberat, ambdós filòsofs es van citar a La Haia, el 1919, per analitzar el seu contingut. Un cop donat per acabat el llibre, (el títol inicial del qual era La proposició, tot i que es va publicar primer en alemany el 1921 amb el títol, inspirat per G.E. Moore, de Logisch-philosophische Abhandlung), es va publicar en anglès el 1922 amb el nom amb què és conegut i amb una introducció d'en Russell.

Tot seguit Wittgenstein va abandonar la filosofia, va renunciar a la substanciosa herència familiar i va treballar, entre 1920 i 1926, com a mestre en diversos pobles de la baixa Àustria (concretament a Trattenbach, Puchberg i Otterthal), en una època que no va considerar especialment feliç. Poc després coneix a Moritz Schlick, iniciador del Cercle de Viena i a Rudolf Carnap i a altres membres del Cercle, i reinicia la seva activitat filosòfica, presentant el seu Tractatus com a treball per al doctorat, que obté en Cambridge. Dóna classes durant uns anys a Cambridge i escriu Anotacions filosòfiques i Gramàtica filosòfica, i del treball intel·lectual d'aquesta època sorgeixen nous enfocaments filosòfics que cristal·litzen en Els quaderns blau i marró (publicats després de la seva mort, el 1958, i així anomenats pel color de les tapes dels quaderns de notes). Després d'un viatge a Rússia, amb la intenció potser d'establir-s'hi, es dirigeix novament el 1936 a Noruega, on roman nou mesos i inicia la redacció d'Investigacions filosòfiques, la seva obra més important, que suposa a més a més, un canvi d'orientació en la seva filosofia. Torna a Cambridge i, després de l'annexió d'Àustria per Alemanya, el 1938, adquireix la nacionalitat britànica, se li concedeix la càtedra de filosofia a Cambridge, com a successor de G.E. Moore, que no ocupa per haver de prestar serveis com a ajudant d'hospital durant la Segona Guerra Mundial.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Acabada la guerra, reprèn la seva activitat com a professor a Cambridge, que abandona el 1947, ara definitivament. Passa un temps a Irlanda, on retirat de tota activitat acadèmica acaba la redacció d'Investigacions filosòfiques (que es publica el 1953), i ocupa part del seu temps a ensinistrar ocells. El 1949 se li manifesta un càncer i passa els seus últims anys amb els seus amics a Cambridge i Òxford, conversant i treballant en qüestions de teoria del coneixement. La seva obra De la certesa correspon als apunts d'aquests últims temps.

Pensament[modifica | modifica el codi]

El "primer Wittgenstein"[modifica | modifica el codi]

El llenguatge és el límit del món, com sosté en el Tractatus, perquè les paraules són com un mapa o dibuix de la realitat. Hi ha la mateixa relació entre els fets i les coses que entre les diferents oracions que les expressen. Però el llenguatge és imperfecte, ja que permet afirmacions contra la lògica que són l'origen de la majoria de problemes en filosofia, per això cal perfeccionar-lo. Per fer-ho caldrà anar justament fora dels límits d'aquest llenguatge, a les coses que es mostren per intuïció o de manera mística, ja que no es pot buscar la fonamentació del llenguatge dins d'aquest.

El "segon Wittgenstein"[modifica | modifica el codi]

Posteriorment, sobretot en les Investigacions, afirma que l'autèntic significat dels mots està en el seu ús (un corrent proper a la pragmàtica) i tota comunicació és, de fet, un joc de llenguatge, en el sentit que es dota d'un context ficcional amb regles el missatge perquè pugui ser entés pel receptor. Els filòsofs porten segles buscant l'essència de les paraules, suposant que aquesta existeix, però ell els anima a intentar explicar com s'usen els conceptes per resoldre problemes reals, ja que tot llenguatge és comunicació i la hipòtesi d'un llenguatge només privat, independent de la realitat, absurda.

Llegat[modifica | modifica el codi]

La concepció sobre el llenguatge i la manera d'escriure (titllada de massa obscura o metafòrica) són els aspectes del seu pensament que més crítiques han rebut. La seva influència en el pensament posterior ha estat enorme, es troben les seves petjades en la filosofia de Richard Rorty, Saul Kripke, Peter Strawson i Jürgen Habermas, entre altres. Igualment ha influït en els escriptors Iris Murdoch i Isaiah Berlin i en la sociologia de Pierre Bourdieu.[57]

Obres principals[modifica | modifica el codi]

Originals[modifica | modifica el codi]

  • «Logisch-philosophische Abhandlung» (en alemany). Annalen der Naturphilosophie, núm. 14, 1921.
  • Tractatus logico-philosophicus (en alemany i anglès). Londres: Routledge, 1922. 
  • Philosophische Untersuchungen (en alemany). Oxford: Blackwell Publishing, 1953. 
  • Philosophical Investigations (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-Macmillan, 1956. 
  • Preliminary Studies for the «Philosophical Investigations», Generally known as the Blue and Brown Books (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-Harper, 1958. 
  • Notebooks 1914-1916 (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-Barnes and Noble, 1961. 
  • Philosophische Bemerkungen (en alemany). Oxford: Blackwell, 1965. 
  • Lectures and Conversations on Aesthetics, Psychology, and Religious Beliefs (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-University of California Press, 1966. 
  • Zettel (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-University of California Press, 1967. 
  • On Certainty (en anglès). Oxford-Nova York: Blackwell-Harper, 1969. 

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Al català[modifica | modifica el codi]

  • Investigacions filosòfiques. Barcelona: Laia, 1983. 

Al castellà[modifica | modifica el codi]

  • Los cuadernos azul y marrón. Madrid: Tecnos, 1976. 
  • Cartas a Russell, Keynes y Moore. Madrid: Taurus, 1979. 
  • Sobre la certidumbre. Buenos Aires: Tiempo Nuevo, 1973. 
  • Tractatus Logico-Philosophicus. 7a.. Madrid: Alianza, 1985. 
  • Diario filosófico (1914-1916). Barcelona: Ariel, 1982. 
  • Investigaciones filosóficas. Barcelona: Crítica, Grijalbo (text de l'ed. UNAM, México), 1988. 
  • Gerd Brand, Los textos fundamentales de Ludwig Wittgenstein. Madrid: Alianza, 1981. 
  • Aforismos. Cultura y valor. Madrid: Espasa Calpe, 1995. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Dennett, Daniel. «"Ludwig Wittgenstein: Philosopher"» (en anglès). 'Time magazine, 29.
  2. Per les obres publicades durant la seva vida, vegeu Monk, Ray. How to read Wittgenstein. W.W. Norton & Company. 2005, p. 5.
  3. Pel nombre de paraules publicades en la seva vida, vegeu Stern, David. "The Bergen Electronic Edition of Wittgenstein's Nachlass", The European Journal of Philosophy. Vol 18, issue 3, setembre 2010.
  4. Lackey, Douglas. "What Are the Modern Classics? The Baruch Poll of Great Philosophy in the Twentieth Century", Philosophical Forum. 30 (4), desembre de 1999, p. 329–346.
  5. Per a un resum de l'enquesta, vegeu lindenbranch.weblogs, consultat el 3 de setembre de 2010.
  6. Duffy, Bruce. "The do-it-yourself life of Ludwig Wittgenstein", The New York Times, 13 de novembre de 1988, p. 4/10.
  7. Per la venda dels seus mobles, vegeu "Ludwig Wittgenstein: Tractatus and Teaching", Cambridge Wittgenstein archive], consultat el 4 de setembre de 2010.
  8. Sobre el suïcidi dels germans, vegeu Waugh, Alexander. "The Wittgensteins: Viennese whirl", The Daily Telegraph, 30 d'agost de 2008.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Gottlieb, Anthony. "A Nervous Splendor", The New Yorker, 9 d'abril de 2009.
  10. McGuinness, Brian. Wittgenstein: A Life : Young Ludwig 1889–1921. University of California Press, 1988, p. 118.
  11. Rorty, Richard. 'The Education of John Dewey': The Invisible Philosopher", The New York Times, 9 de març de 2003.
  12. Malcolm, Norman. Ludwig Wittgenstein: A Memoir. Oxford University Press, 1958, p. 28.
  13. Toulmin, Stephen. "Alan Donagan and Melbourne Philosophy", Ethics, 104, octubre de 1993, p. 143–147. L'incident amb Dorothy Moore prové d'una conversa que va tenir el 1946 amb Alan Donagan, on ella li va explicar el que havia succeït.
  14. Donagan Alan; Malpas, J.E. The Philosophical Papers of Alan Donagan. University of Chicago Press, 1994, p. x, nota al peu de pàgina 3.
  15. Monk, Ray. Ludwig Wittgenstein: The Duty of Genius. Free Press, 1990, pp. 232–233, 431.
  16. Waugh, Alexander. The House of Wittgenstein: a Family at War. Random House of Canada, 2008, p. 114.
  17. Barrett, Cyril. Wittgenstein on Ethics and Religious Belief. Blackwell, 1991, p. 138.
  18. Pel tema de la filosofia de Wittgenstein com a teràpia, vegeu Peterman, James F. Philosophy as Therapy. SUNY Press, 1992, p. 13ff.
  19. Sobre la qualitat poètica i literària de la seva obra, vegeu Perloff, Marjorie. Wittgenstein's Ladder: Poetic Language and the Strangeness of the Ordinary. University of Chicago Press, 1999; and Gibson, John and Wolfgang Huemer (eds.). The Literary Wittgenstein. Psychology Press, 2004, p 2.
  20. Eagleton, Terry. "My Wittgenstein" in Stephen Regan (ed.). The Eagleton Reader. Wiley-Blackwell, 1997, p. 337–338.
  21. Edmonds, David; Eidinow, John. Wittgenstein's Poker. Faber and Faber, 2001, p. 57.
  22. Vegeu "Ludwig Wittgenstein: Background", Wittgenstein archive, University of Cambridge, consultat el 2 de setembre de 2010.
  23. Bartley, William Warren. Wittgenstein. Open Court, 1994, p. 16, first published 1973.
  24. Monk, p. 8.
  25. Waugh, p. 9.
  26. Bartley, p. 199–200.
  27. Sobre els noms jueus, vegeu l'article Onomàstica jueva.
  28. Monk, pp. 4–5.
  29. Monk, p. 5.
  30. Bramann, Jorn K.; Moran, John. "Karl Wittgenstein, Business Tycoon and Art Patron", Frostburg State University, consultat el 2 de setembre de 2010.
  31. Monk, p. 7.
  32. 32,0 32,1 32,2 Monk, p. 11ff.
  33. Kenny, Anthony. "Give Him Genius or Give Him Death", The New York Times, 30 de desembre de 1990.
  34. 34,0 34,1 Fitzgerald, Michael. "Did Ludwig Wittgenstein have Asperger's syndrome?", European Child & Adolescent Psychiatry, volum 9, núm. 1, p. 61–65. DOI: 10.1007/s007870050117.
  35. Fitzgerald, Michael. Autism and Creativity: Is There a Link Between Autism in Men and Exceptional Ability?. Routledge, 2004; vegeu el capítol "Ludwig Wittgenstein", p. 57ff.
  36. Waugh, p. 24–26
  37. Waugh, pp. 21–22.
  38. Hirschfield, Magnus. Jahrbuch für sexuelle Zwischenstufen, Vol VI, 1904, p. 724, citant un diari de Berlín no identificat, citat al seu torn per Bartley, p. 36.
  39. Waugh, Alexander. "The Wittgensteins: Viennese whirl", The Daily Telegraph, 30 d'agost de 2008.
  40. Sobre la cançó de Koschat, vegeu "Verlassen bin ich" de Thomas Koschat, a YouTube, consultat l'11 de setembre de 2010.
  41. Monk, p. 41.
  42. McGuinness, Brian. Wittgenstein: A Life: Young Ludwig 1889-1921. University of California Press, 1988, p. 184.
  43. 43,0 43,1 Waugh, p. 33.
  44. McGuinness, Brian. Wittgenstein: a life. Young Ludwig 1889-1921. University of California Press, 1988, p. 51ff.
  45. K.u.k. stood for "Kaiserlich und königlich.
  46. 46,0 46,1 46,2 McGuinness, p. 51.
  47. Hamann, Brigitte and Thornton, Thomas. Hitler's Vienna: A Dictator's Apprenticeship. Oxford University Press, 2000 (first published 1996 in German) pp. 15–16, 79.
  48. Monk, pp.14–15.
  49. Monk, p. 27.
  50. Monk, p. 29.
  51. "The Grouse Inn", grouse-inn-glossop.co.uk, consultat el 12 de setembre de 2010.
  52. Monk, p. 30–35.
  53. Gottlob Frege. Grundgesetze der Arithmetik, vol. 1 (1893), vol. 2 (1903).
  54. Beaney, Michael (ed.). The Frege Reader. Blackwell, 1997, p. 194-223, 258–289.
  55. El món de Wittgenstein. La insòlita vida d'un filòsof.
  56. Quan els seus dos alumnes preferits, Anscombe i Smythies, es convertiren al catolicisme, Wittgenstein va dir que no podria creure en les coses que ells professen.
  57. Wittgenstein's Ladder Poetic Language and the Strangeness of the Ordinary. http://epc.buffalo.edu/authors/perloff/witt_intro.html. Retrieved 2008-12-28

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bartley, William Warren. Wittgenstein. Open Court, 1994, first published 1973.
  • Barrett, Cyril. Wittgenstein on Ethics and Religious Belief. Blackwell, 1991.
  • Beaney, Michael (ed.). The Frege Reader. Blackwell, 1997.
  • Braithwaite, R.B. "George Edward Moore, 1873 - 1958", in Alice Ambrose and Morris Lazerowitz. (eds.). G.E. Moore: Essays in Retrospect. Allen & Unwin, 1970.
  • Diamond, Cora (ed.). Wittgenstein's Lectures on the Foundations of Mathematics. University Of Chicago Press, 1989.
  • Creegan, Charles. Wittgenstein and Kierkegaard: Religion, Individuality and Philosophical Method. Routledge, 1989.
  • Drury, Maurice O'Connor et al. The Danger of Words and Writings on Wittgenstein. Routledge and Kegan Paul, 1973.
  • Drury, Maurice O'Connor. "Conversations with Wittgenstein", in Rush Rhees (ed.). Recollections of Wittgenstein: Hermine Wittgenstein--Fania Pascal--F.R. Leavis--John King--M. O'C. Drury. Oxford University Press, 1984.
  • Edmonds, David; Eidinow, John. Wittgenstein's Poker: The Story of a Ten-Minute Argument Between Two Great Philosophers. Ecco, 2001.
  • Edwards, James C. Ethics Without Philosophy: Wittgenstein and the Moral Life. University Presses of Florida, 1982.
  • Gellner, Ernest. Words and Things. Routledge & Kegan Paul, 1979, originally published 1959.
  • Goldstein, Laurence. Clear and Queer Thinking: Wittgenstein's Development and his Relevance to Modern Thought. Rowman & Littlefield, 1999.
  • Hamann, Brigitte; Thornton, Thomas. Hitler's Vienna: A Dictator's Apprenticeship. Oxford University Press, 2000.
  • Kanterian, Edward. Ludwig Wittgenstein. Reaktion Books, 2007.
  • Klagge, James Carl. Wittgenstein: Biography and Philosophy. Cambridge University Press, 2001.
  • Klagge, James Carl and Nordmann, Alfred (eds.). Ludwig Wittgenstein: Public and Private Occasions. Rowman & Littlefield, 2003.
  • Kripke, Saul. Wittgenstein on rules and private language: an elementary exposition. Harvard University Press, 1982.
  • Leitner, Bernhard. The Architecture of Ludwig Wittgenstein: A Documentation. Press of the Nova Scotia College of Art and Design, 1973.
  • Malcolm, Norman. Ludwig Wittgenstein: A Memoir. Oxford University Press, 1958.
  • McGuinness, Brian. Wittgenstein: A Life : Young Ludwig 1889-1921. University of California Press, 1988.
  • Monk, Ray. Ludwig Wittgenstein: The Duty of Genius. Free Press, 1990.
  • Nedo, Michael and Ranchetti, Michele (eds.). Ludwig Wittgenstein: sein Leben in Bildern und Texten. Suhrkamp, 1983.
  • Perloff, Marjorie. Wittgenstein's Ladder: Poetic Language and the Strangeness of the Ordinary. University of Chicago Press, 1996.
  • Peterman, James F. Philosophy as therapy. SUNY Press, 1992.
  • Russell, Bertrand. Autobiography. Routledge, 1998.
  • Russell, Bertrand. "Introduction", Tractatus Logico-Philosophicus, May 1922.
  • Shanker, S., & Shanker, V. A. (eds.). Ludwig Wittgenstein: Critical Assessments. Croom Helm, 1986.
  • Sluga, Hans D. (ed.). The Cambridge Companion to Wittgenstein. Cambridge University Press, 1996.
  • Waugh, Alexander. The House of Wittgenstein: A Family at War. Random House of Canada, 2008.
  • Whitehead, Alfred North; Russell, Bertrand. Principia Mathematica. Cambridge University Press, first published 1910.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]