Luigi Dallapiccola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Luigi Dallapiccola

Placa commemorativa del centenari del naixement de Dallapiccola a Florència
Naixement 3 de febrer de 1904
Pisino, Província d'Ístria
Defunció 19 de febrer de 1975 (als 71 anys)
Florència, Toscana
Ocupació Compositor

Luigi Dallapiccola (Pisino, Província d'Ístria; avui Pazin, Croàcia, 3 de febrer de 1904Florència, 19 de febrer de 1975) fou un compositor i pianista italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estudià piano amb Andrich Florio i harmonia amb Illersberg, a Trieste, ultimant els estudis en el conservatori de Florència, on estudià piano amb Ernest Consolo el 1922, i composició el 1923 amb Frazzi. El 1926 començà a actuar com a concertista de piano en les principals ciutats d'Itàlia. El 1934 fou nomenat professor d'aquest instrument en el conservatori Cherubini de Florència. Com a compositor i concertista corregué les principals ciutats d'Europa i Amèrica. S'encarregà d'impartir el curs d'estiu del 1951 al Berkshire Music Center de Tanglewood, als Estats Units d'Amèrica, així com nombroses conferències que el caracteritzen com un dels més fervents defensors de la música moderna. Era membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Munic i de la de Santa Cecília de Roma.

Posició política[modifica | modifica el codi]

Decidit antifeixista, declarà que el 25 de juliol de 1943, data de la caiguda de Mussolini, fou el dia més feliç de la seva vida. En aquest sentit no deixa de tenir un antecedent (també com a tècnica musical) en El supervivent de Varsòvia d'Arnold Schönberg. Gian Carlo Menotti, per altra banda, jugaria el paper oposat al de Dallapiccola, però en la música dramàtica. Un i altre representen dues maneres diferents d'enfocar l'art i ambdós acusen l'angúnia de la vida, intentant de reflectir el món en què viuen. Tanmateix, l'escepticisme de Menotti no existeix tan radicalment en Dallapiccola com per a renunciar totalment als cànons que l'evolució imposa.

Les seves dues òperes són Il prigionero, en la qual fa servir, ja decididament, la tècnica serial i, anterior a aquesta, Volo di notte, en què planteja i resol un problema de representació escènica per mitjà de l'afer temporal en moviment, com en el cinema, però conservant també el sentit teatral.

Obra[modifica | modifica el codi]

La posició estètica de Dallapiccola, se situa en el punt compromès de qui es veu obligat, per principi ètic, a acceptar els nous mètodes que l'evolució ha imposat —principalment el dodecafònic— i no renegar de les més positives i indubtables conquestes dels mètodes tradicionals, entre les quals hi ha la tècnica contrapuntística en el seu estil canònic i fugat. Aquesta posició significà alhora la no acceptació de la seva obra obra ni per part dels més avançats, ni per part del gran públic. Si observem la llista de les seves obres, veurem que quasi totes il·lustren un text literari. En efecte, Dallapiccola fou dels qui declararen no creure en «l'art per l'art», i per aquesta raó, escollí temes d'índole social en els quals la llibertat humana representa el paper més important (Canti di prigiona, Il prigionero, Canti di liberazione).

Sense aprofundir en detalls ni en la problemàtica particular de cada obra, el resultat, tot i que menys popular, és clarament superior al que pot assolir Menotti aplicant fórmules d'altre temps a la resolució de problemes d'actualitat. Musicalment parlant, Dallapiccola s'interessà per maneres antigues, assolint amb això prolongacions de les escales modals, de manera que engendren sèries de dotze sons. En aquest sentit també hi treballà Menotti, amb el fi d'assolir una síntesi entre el llenguatge de Claude Debussy i el de Schönberg. Un antecedent d'aquest llenguatge sintètic el trobem en l'obra d'Alban Berg, tot i que aquest es limità a la tonalitat clàssica-romàntica. D'en Messiaen el distingeix, amb tot, el seu gran interès per la percussió, els timbres inaudits i la complicada rítmica exòtica. Messiaen, malgrat la seva indiscutible modernitat, és un idealista que, en certa forma, viu sempre més enllà del temps i de l'espai. Dallapiccola -ben a l'inrevés- es veu compromès per l'expressió teatral, que tan bé encaixa amb el temperament italià. Per altra banda —com a prova d'austeritat i bon gust— no s'aparta mai dels conjunts instrumentals més de l'època, en els quals les masses no s'eleven mai a grans proporcions. La seva escriptura, en contra de l'aparent sentit romàntic de la música, és clara i senzilla, i la seua tècnica expressionista lligada al passat, com en Alban Berg, no deixa d'acusar les més clares, però també autèntiques influències divisionistes –o puntillistes- d'un Webern.

Obres[modifica | modifica el codi]

Les seves obres més importants són les següents:

  • Fiuri de Tapo, tres cançons sobre poemes de Biago Marín (1925)
  • Dalla mia terra, per a mezzosoprano, cor i orquestra (1928)
  • Due laudi di Fra Jacopone di Todi, per a soprano, baríton, cor i orquestra (1929)
  • La canzone del Quarnaro, per a tenor, cor d'homes i orquestra (1930)
  • Due liriche del Kalewala, per a tenor, baix, cor i instruments de percussió (1930)
  • Partita, per a orquestra i final amb soprano (1930-32)
  • Tre studi (Sarabanda, giga e canzone) per a soprano i orquestra de cambra (1932)
  • Estate, per a cor d'homes (1932)
  • Rapsòdia per a cant i orquestra de cambra (1934)
  • Divertimento in 4 esercizi, pera soprano i cinc instruments (1934)
  • Himnes, per a tres pianos (1934)
  • Sei cori di Michelangelo Buonarroti il giovane, amb orquestra (1936)
  • Vol de nuit, d'Antoine de Saint-Exupéry, a qui conegué a París el 1937
  • Piccolo concerto per a Muriel Couvereux, per a piano i orquestra de cambra (1939-41)
  • Canti di Prigiona, amb solistes, cors i orquestra (1941) i en què les tres parts tenen com a títol: Pregària de Maria Stuart, Invocació de Boeci, L'últim missatge de Savonarola
  • Marsia, ballet en un acte (1942)
  • Il prigionero, òpera en un acte (1949), basat en La torture par l'esperance d'Auguste de Villiers de L'Isle-Adam i La légende d'Ulenspiegel de Charles de Coster; Jo, oratori (1949-50)
  • Canti di liberazione, per a cor i orquestra (1955)
  • A Mathilde, per a contralt i orquestra, sobre poemes de Heinrich Heine (1955)
  • Requiescant, per a cor i orquestra (1959).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Luigi Dallapiccola Modifica l'enllaç a Wikidata