Luis García Berlanga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Luis García Berlanga
Nom de naixement: Luis García-Berlanga Martí
Naixement: 12 de juny de 1921
País Valencià València
Defunció: 13 de novembre de 2010 (als 89 anys)
Comunitat de Madrid Pozuelo de Alarcón
Nacionalitat: País Valencià País Valencià
Cònjuge/s: María Jesús Manrique de Aragón (des de 1954)
Premis Goya
Millor director
1994 - Todos a la cárcel

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1951 Esa pareja feliz
1952 Bienvenido, Mister Marshall
1956 Calabuch
1957 Los jueves, milagro
1961 Plácido
1963 El verdugo
1978 La escopeta nacional
1985 La vaquilla
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity)
Fitxa sobre Luis García Berlanga a IMDb

Luis García-Berlanga Martí (València, 12 de juny de 1921 - Pozuelo de Alarcón, Madrid, 13 de novembre de 2010) fou un guionista i director de cinema valencià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Luis García-Berlanga Martí va nàixer en una família de terratinents de Camporrobles (Plana d'Utiel). El seu avi, Fidel García Berlanga (1859-1914), era membre actiu del Partit Liberal de Sagasta, a la fi del segle XIX, arribant a ser diputat en Corts a Madrid i president de la diputació de València. El seu pare, José García-Berlanga (1886-1952), va començar també la seva militància en el Partit Liberal, per després passar al partit de centredreta de Lerroux, el Partit Radical, i més tard afiliar-se al partit de centreesquerra burgès de Martínez Barris, Unió Republicana. Els orígens de la seva mare, Amparo Martí, van anar molt més humils, ja que venia d'una família d'emigrants de Terol que es van establir a València. El seu oncle matern va arribar a ser president de la Caixa d'Estalvis de València.

El propi Luis García Berlanga explicà al seu biògraf Antonio Gómez Rufo en relació al seu pare: «I així va ser que quan va arribar 1936 el meu pare estava en Unió Republicana, en el Front Popular. Però resultava que era molt perseguit per determinades faccions de la ultraesquerra, concretament per aquells amb els quals més simpatitzava jo, els anarquistes, a causa no recorde què embolics a Utiel i a Requena, per la qual cosa no li va quedar més remei que fugir de València per salvar-se de la persecució. Se n'anà a Tànger, on va viure un any, fins que el van detenir els nacionals.»

De jove, va decidir estudiar Dret i després Filosofia i Lletres, però més tard, el 1947, va canviar la seva vocació i va ingressar en l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid. Durant la seva joventut es va unir a la División Azul per evitar repressions polítiques pel càrrec de governador civil que el seu pare havia exercit a València durant la República espanyola. El 1990, el propi Luis reconeix que es va allistar, ja que molts dels seus amics eren membres joves destacats de FET y de las JONS. Sobre la seva ideologia blava en aquells anys són molts els testimonis de divisionaris que van compartir amb ell les trinxeres a Rússia, com, per exemple, José Luis Amador dels Rius. Al març de 1943 guanyà el premi «Luis Fuster» donat pel SEU —Sindicat Universitari Falangista— de València pel seu article aparegut en la Fulla de Campanya de la División Azul titulat Fragments d'una primavera. Escrivia:

« [...] Sobre un carro, un carro de ruedas destartaladas y ejes que chirríaban, a contraluz con la estepa iluminada eternamente, llevamos ayer su cadáver a Motorwo, y en su jardín, la cabeza hacia España, lo enterramos... Con él se fueron las medallas religiosas, el cisne blanco en la camisa azul, y aquellas rosa de los Alpes que una estudiante alemana le regalara. Nos dejó, sin embargo, una antología de la buena muerte y una postura arrogante ante lo irremediable.

Caía la tierra sobre su cuerpo y descendía sobre nosotros el afán silencioso en la lucha. Así, sin gritos, proseguíamos, cada vez más acelerada, la marcha hacia los límites de nuestra conciencia. Se desangran, sí, los cadáveres de los falangistas, pero esa sangre entra en las venas de los que nos quedamos, para rejuvenecer nuestro ímpetu'».

»

Va debutar com a director de cinema en 1951, en ple franquisme, en els anys més durs, amb la pel·lícula Esa pareja feliz, en la qual col·laborava amb Juan Antonio Bardem. Al costat d'aquest, se li considera un dels renovadors del cinema espanyol de postguerra. Entre les seues pel·lícules destaquen títols cèlebres de la història del cinema espanyol, com El verdugo o Bienvenido, Mister Marshall. Va treballar en set ocasions amb el guionista Rafael Azcona. El seu cinema es caracteritza per la seva mordaç ironia i les seves àcides sàtires sobre diferents situacions socials i polítiques. En l'etapa de la dictadura franquista va despuntar la seva habilitat per burlar la censura de l'època amb situacions i diàlegs no excessivament explícits però plens de dobles sentits i va aconseguir dur a terme projectes tan atrevits com Los jueves milagro.

La seva pel·lícula Plácido va ser nominada per a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1961, premi que va perdre a favor de la pel·lícula Såsom i en spegel (Com en un mirall) d'Ingmar Bergman. El 1980 va obtenir el Premi Nacional de Cinematografia, el 1981 la Medalla d'Or de les Belles arts, en 1986 el Premi Príncep d'Astúries de les Arts i el 1993 el Premi Goya al millor director per la seva pel·lícula Todos a la cárcel. El 25 d'abril de 1988 va ser triat membre de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, i va ingressar a l'any següent amb un discurs titulat El cine, sueño inexplicable. L'any 2006 fou guardonat amb el Premi Internacional Terenci Moix a la trajectòria en cinema.

Va obtenir premis i guardons internacionals en els més importants festivals, com Cannes, Venècia, Mont-real i Berlín. En el Festival de Karlovy Vary va ser triat com un dels deu cineastes més rellevants del món. A més, posseïa un incomptable nombre de reconeixements nacionals.

Es va casar el 1954 amb María Jesús Manrique d'Aragó (n. 1921) i van ser pares de quatre fills: José Luis García-Berlanga, Jorge Berlanga (1958-2011), periodista, escriptor i guionista (va participar en el guió de diverses pel·lícules del seu pare) i director de la desapareguda Mostra de València entre 2001 i 2002, de Carlos Berlanga (1959-2002), músic, compositor i important precursor del corrent cultural conegut com la movida madrileña, a més de la música pop dels anys 80, i de Fernando García-Berlanga, locutor i president de la desapareguda cadena espanyola Somosradio.

Els seus dos fills més coneguts van morir a Madrid relativament joves per malalties hepàtiques: Carlos el 5 de juny de 2002, als 42 anys, i Jorge el 9 de juny de 2011, als 52 anys.

Luis García Berlanga va morir als 89 anys per causes naturals a la seva casa de Madrid el 13 de novembre de 2010. En 2008, tenint ja un delicat estat de salut, va dipositar en la Caixa 1.034 de les Lletres de l'Institut Cervantes un sobre on contenia un secret el qual va demanar que no es revelés fins a juny de 2021 quan es complís el centenari del seu naixement.

Llegat i influència[modifica | modifica el codi]

Després de la defunció de Luis García Berlanga, Álex de la Iglesia, president en aquells dies de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, va escriure en El País un article on reconeix que la pel·lícula Plácido, del citat director, li va canviar la vida:

« Berlanga metió un puño en mi corazón y lo arrancó de cuajo, mientras con la otra mano me hacía burla. Y yo me reía, y lloraba, en el cineclub de la universidad, y no sabía que esa película, Plácido, me acompañaría en sueños toda la vida. Los rostros de sus actores, José Luis López Vázquez, Manuel Alexandre y tantos otros, serían mi familia para siempre. »
Álex de la Iglesia[1]

Santiago Segura també va explicar que la seva obra va influir a la seva dient que "el cine de Berlanga ha influido en mi filmografía de la mejor manera posible, impactando fuertemente en mi cerebro y dejando su poso tras visionarlo", igual que Óscar Aibar qui va afirmar que la seua pel·lícula El gran Vázquez té influències de Berlanga.[2] Berlanga va ser un dels 25 primers cineastes espanyols triats per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya que van tenir el seu estel en el passeig de la fama de Madrid, situat al carrer de Martín de los Heros, i realitzada per Oscar Mariné.[3]

Filmografia com a director i guionista[modifica | modifica el codi]

  • Esa pareja feliz (1952), amb Juan Antonio Bardem.
  • Bienvenido, Mister Marshall (1953).
  • Novio a la vista (1954).
  • Calabuch (1956).
  • Los jueves, milagro (1957).
  • Plácido (1961).
  • Las cuatro verdades ('Les quatre vérités', 1962), amb René Clair i Alessandro Blassetti.
  • El verdugo (1963).
  • Las pirañas (La boutique, 1967).
  • ¡Vivan los novios! (1969).
  • Tamaño natural (1974).
  • La escopeta nacional (1977).
  • Patrimonio nacional (1981).
  • Nacional III (1982).
  • La vaquilla (1985).
  • Moros y cristianos (1987).
  • Todos a la cárcel (1993).
  • Blasco Ibáñez, la novela de su vida (TV, 1993).
  • París-Tombuctú (1999).
  • El sueño de la maestra (curt, 2002).

Guardons[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ácido corrosivo, tierna sonrisa», 14 de noviembre de 2010.
  2. «Santiago Segura rinde homenaje a Berlanga: «Es mi padre cinematográfico»». ABC, 18 de junio de 2011. [Consulta: 4 de julio de 2011].
  3. «Madrid tendrá su Paseo de la Fama». El País, 14 de junio de 2011. [Consulta: 4 de julio de 2011].
  4. Baremboim, Caballero Bonald, Bergman y Allen, entre los candidatos a los Premios Terenci Moix a ABC, 1/4/2006 (castellà)
  5. Matute, Berlanga, Armendáriz y Barenboim, Premios Terenci Moix a El País, 23/4/2006 (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Luis García Berlanga Modifica l'enllaç a Wikidata