Lunfardo

El lunfardo és un argot utilitzat a la regió del Riu de la Plata (Argentina i Uruguai), encara que diverses de les seves paraules en el transcurs del segle XX i del present segle, s'han difós a països veïns, com per exemple Xile o Paraguai. Alguns lingüistes, com Fontanella de Weinberg, defensen que el lunfardo és una varietat dialectal del castellà parlat a l'Argentina i a l'Uruguai, o, fins i tot, que es tracta d'una llengua que ha evolucionat a partir d'altres que han exercit llur influència sobre aquesta. Tamburini es refereix al lunfardo com una llengua i l'associa a la "llengua dels immigrants".

El lunfardo més tancat, el nom del qual deriva de llombard (en italià i castellà, lombardo), va començar com a llenguatge carcerari (gairebé com una germania) dels presos, perquè els guàrdies no els comprenguessin pas a la darreria del segle XIX. Moltes de les seves expressions van arribar amb els immigrants europeus (principalment italians). En tal cas, quan hi ha una barreja de llengua espanyoles i italiana a l'àrea del Riu de la Plata es produïx el cocoliche del qual deriven moltíssimes paraules del lunfardo. Ara bé, cal tenir en compte que el "cocoliche" no és exactament la mateixa cosa que el lunfardo. Altres paraules van arribar del llenguatge típic dels gautxos. També convé destacar el "vesre", modalitat que permet la generació de noves paraules revessant-ne les síl·labes. Per exemple, «tango» és gotán, «pantalons» és lompa. En francès existeix un joc de paraules similar, conegut com verlan (de l'envers el revés) com en català diríem 'vesre' en compte de 'revés'.

Origen i situació actual

Actualment, s'han incorporat qualques paraules del lunfardo al llenguatge habitual de tota l'Argentina i l'Uruguai, mentre que una gran quantitat d'aquestes formes ja han caigut en desús en els ravals o s'han alterat, per exemple la paraula leones per a significar "pantalons" ha canviat - passant per leoncios - a liensos.

El terme "lunfardo" s'ha tornat un sinònim de «parlar de Buenos Aires», encara que aquesta definició dialectal és poc precisa, el parlar de Montevideo també resulta lunfarda, i tot neologisme que hagi arribat a un mínim grau d'acceptació és considerat un terme lunfardo. El lunfardo original es troba immortalitzat en nombroses lletres de tango. Per a preservar aquest llegat cultural, el 21 de desembre de 1962 es va crear l'Academia Porteña del Lunfardo. Hi ha també diccionaris específics de lunfardo que es poden consultar.

Si bé el lunfardo, col·loquialment "lunfa", apareix a Buenos Aires i Montevideo durant la segona meitat del segle XIX amb el gran aport de la immigració italiana (la paraula lunfardo deriva precisament de la llengua llombarda). S'ha de parar esment que, ja des dels orígens, va rebre préstecs provinents de França, especialment d'Occitània, de l'anglès (per exemple, les paraules jailái, jailaife, de high life o espiche de speech), del gallec i del portuguès, entre altres.

El lunfardo també té paraules aborígens, especialment de les llengües quítxua, guaraní i mapudungun, cosa que ha donat lloc a interessants síntesis idiomàtiques. L'etimologia mateixa de la paraula, tal com s'ha assenyalat, deriva de Llombardia, encara que fins a la primeria del segle XX era freqüent entre les poblacions italianes dir "lombardi" (llombards) als hampones, potser recordant les invasions llombardes de començament de l'Edat Mitjana.

Vocabulari i gramàtica

El lunfardo no té cap ús normatiu i és una forma, en gairebé tots els casos, vulgar. El vesre, una característica del lunfardo que consisteix en jugar amb l'ordre de les síl·labes, és dels termes més freqüents. Així, hi ha moltes paraules com, per exemple: dogor (gordo en castellà), lorca per calor, cobani per abanico, ortiba per batidor, broli per libro, gomia per amigo, dorima per marido, etcètera.

Hi ha un lèxic abundant de paraules amb connotacions econòmiques com ara guita, plata, timba, bacán, bancar (de "banca", vol dir en lunfardo "donar suport"), palo, etcètera. També hi ha un verb relacionat amb el mate, beguda tradicional del Con Sud: ¿vamos a matear [beber un mate] y charlamos?

Un exemple de frase lunfarda d'ús quotidià és: Bo. Vení pacá, loco ["flaco" a l'Uruguai]. Traduïda al castellà d'Espanya seria: Oye. Ven para aquí/acá, tío. A l'Uruguai sovinteja la partícula ta. El seu ús és expressiu: Nos vemos esta noche, ¿ta? També s'utilitza la paraula tamos amb gairebé el mateix significat: Pará de cantar, ¿tamos? Una traducció d'aquesta paraula seria el castellà vale.

Finalment, el lunfardo hauria adoptat la forma che, també freqüent, per exemple, al País Valencià. Hi ha diverses teories sobre el seu origen, encara que cap no és oficial. Alguns lingüistes pensen que ve del valencià, altres que ve del pronom italià cioè, altres que es relaciona amb la figura del Che Guevara, i per fi, que el seu origen és amerindi, probablement del mapudungun o del quítxua. Es tradueix com oye, en oracions com: Che, ¿salimos un rato?. El seu ús també és exclamatiu.

Cal afegir que en el lunfardo, com en bona part del domini castellà del Riu de la Plata, la segona persona gramatical singular "tu" no s'utilitza pas, ni tampoc el "vosotros"; la segona persona del singular és vos i la segona persona del plural és ustedes. L'ús imperatiu en el voseo llatinoamericà és laburá, amb accent sobre la darrera síl·laba, provinent del voseo arcaic i en eliminar la "d" de la desinència (i.e. laburad es converteix en laburá).

Influència itàlica

El lunfardo utilitza moltes paraules d'origen italià. Per exemple, laburar (del verb "lavorare", "treballar") en oracions com: Ya fui al laburo [trabajo], on és un substantiu, o en Estoy laburando [trabajando] (Estic treballant, en català), on és un verb en gerundi. Altres conjugacions són: Yo laburo, vos laburás, él/ella labura, nosotros laburamos, ustedes/ellos laburan.

Algunes paraules d'origen italià són linyera, que ve de l'italià linghera, vol dir "vagabund". L'estructura de l'oració, de vegades, adopta formes italianes: "se vamo" (no és correcte en castellà). . Una altra influència, en aquest cas del llombard, és la paraula lunfarda minga, l'origen de la qual és gh'è minga, és a dir, "no n'hi ha".

Influències franceses, occitanes i catalanes

Hi ha expressions com chantillí (de la ciutat francesa, Chantilly), per a referir-se a la nata. La paraula casón (associada a maison, "casa" en francès), o l'argot "morfer" (menjar), en lunfardo és "morfar".

També s'han registrat paraules d'origen català. Pibe, per exemple, prové del castellà pebete i aquest del català "pevet, que en lunfardo també es diu pebete.

Altres influències europees

Del grec pyros ve la paraula pirobar, que fa referència al foc. És important aclarir que, si bé moltes vegades la nova paraula té un significat similar a la paraula d'origen, no és pas sempre el cas. Per exemple, l'expressió bichicome és molt freqüent sobretot a l'Uruguai, i té el significat de "rodamón" o "indigent". Malgrat això, l'origen és l'expressió anglesa "beach comber(s)". També s'utilitza, per extensió, bichicomaje ("desordre i brutícia "). El verb lunfardo bichar (veure), té un origen difús. Altres paraules d'origen anglès són okey, jailaif, de curso (of course), champión (calçats a l'Uruguai), entre d'altres.

Del castellà normatiu hi ha paraules que avui es consideren arcaiques o que tenen un altre significat en el llenguatge estàndard. És el cas de gil, per a referir-se a algú "maldestre", "insensat". També currar, que és sinònim de "treballar" en castellà, en lunfardo es reserva per a feines indignes o de poca rellevància econòmica. Del gallec arriba chanta, que té un significat diferent i vol dir "mentider" o "fals". Cana, per a referir-se a la policia, podria derivar de canario.

Finalment, del polonès «papierosy» ve papirusa, originalment "cigarret", avui vol dir "dona atractiva".

Influència americana

Hi ha moltes paraules americanes. Per dir sol alguns exemples, gurí, del guaraní "nen petit", en femení, gurisa. També és una paraula del guaraní, tapera, que vol dir "casa en ruïnes". També hi ha la paraula guasca, del quítxua, que es refereix al penis dels braus. Per extensió es diu guasca o wask al vit dels éssers humans, sobretot entre l'argot dels joves. Macana ve del Carib, de macana, i significa "fet poc agradable", mentre que el derivat macanudo vol dir "genial". D'altra banda, pilcha és "roba" i pucho és "cigarret" en mapudungun.

Bibliografia

• Amuchástegui, Irene i José Gobello: Vocabulario ideológico del lunfardo, Corregidor, Buenos Aires, 1998.
• Conde, Oscar: Diccionario etimológico del lunfardo, Buenos Aires: Taurus, 2003. ISBN 987-04-0003-5.
• Barcia, José. El lunfardo de Buenos Aires.
• Casaccia. Dizionario genovese-italiano 1876.
• Del Valle, Enrique. Lunfardología. 1966.
• Gobello, José: Aproximación al lunfardo. Buenos Aires: Universidad Católica Argentina, 1996.
• Gobello, José: Nuevo dicccionario lunfardo. Buenos Aires: Corregidor, 1999.
• Gobello, José i Luciano Payet: Breve diccionario lunfardo. Buenos Aires, 1959. ISBN 950-05-1526-1
• Gobello, José: Lunfardía.
• Gobello, José: Nueva lunfardía.
• Martorell de Laconi, Susana: El lunfardo en Salta. ISBN 950-43-2246-8.
• Teruggi, Mario: Diccionario de voces lunfardas y rioplatenses. 1998.

Enllaços externs

• (castellà) Diccionario del lunfardo
• (castellà) Academia Porteña del Lunfardo