Mètode comparatiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El mètode comparatiu en lingüística comparativa és una tècnica emprada per lingüistes per demostrar les relacions genètiques entre llengües. La seva intenció és provar que dues o més llengües documentades són descendents d'una sola protollengua mitjançant la comparació de llistes de termes cognats. A partir d'aquestes llistes de cognats, s'estableixen les correspondències fonètiques regulars entre les llengües, i aleshores es pot postular una seqüència de canvis fonètics regulars que permet reconstruir la protollengua partint de les llengües filles. La relació només es considera segura si factible una reconstrucció de l'antecessor comú (o si mes no una reconstrucció parcial), i si es poden establir les correspondències fonètiques regulars, excloses semblances casuals.

Desenvolupat en el segle XIX a través de l'estudi de les llengües indoeuropees, el mètode comparatiu ha esdevingut l'estàndard mitjançant el qual els lingüistes dels corrents principals decideixen si dues llengües tenen relació, amb mètodes lexicoestadístics alternatius que majoritàriament es consideren de menys confiança.

També han aparegut crítiques contra el mètode comparatiu com a conseqüència de la gran quantitat d'avanços en el pensament lingüístic -incloses algunes alternatives que s'han proposat al model lineal tradicional de descendència lingüística- amb el resultat que les reconstruccions obtingudes pel mètode comparatiu ara es miren amb un cert escepticisme.

Terminologia[modifica | modifica el codi]

En aquest context, relacionat té un significat específic: dues llengües estan relacionades genèticament si descendeixen de la mateixa protollengua. Així, doncs, per exemple, el català i el francès provenen tots dos del llatí. Per tant, el francès i el català es considera que pertanyen a la mateixa família de llengües, les llengües romàniques.

Descendència, al seu torn, es defineix en termes de transmissió a través de les generacions: els infants aprenen una llengua de la generació dels pares i aleshores reben la influència dels de la seva mateixa generació, i així contínuament (quan i per què es produeixen els canvis és una qüestió difícil, no resolta). Una cadena contínua de parlants a través dels segles uneix el llatí vulgar amb tots els seus descendents moderns.

Però, les llengües poden tenir diferents graus de relació. L'anglès, per exemple, està relacionat tant amb l'alemany com amb el rus, però té una relació més estreta amb el primer que no amb el segon. La causa d'això és que encara que aquestes tres llengües tenen un avantpassat comú, el protoindoeuropeu, l'anglès i l'alemany també comparteixen com a antecessor comú més recent una de les llengües filles del protoindoeuropeu, el protogermànic, mentre que el rus no. Aleshores, l'anglès i l'alemany es considera que pertanyen a un subgrup diferent de la família de llengües indoeuropees, les llengües germàniques, que el rus (que pertany al subgrup eslau). La divisió de les llengües relacionades en subgrups pel mètode comparatiu s'aconsegueix trobant llengües amb un gran nombre d' innovacions lingüístiques en comú envers la llengua mare; que dues llengües comparteixin molts elements conservats de la llengua mare no és una prova suficient perquè formin un subgrup.

Aquesta definició de relació implica que àdhuc si dues llengües són prou semblants en el vocabulari, això no vol dir que estiguin molt relacionades. Com a conseqüència d'un intens préstec durant anys de l'àrab al persa, el persa modern ha rebut una part més important del seu lèxic de l'àrab que no del seu antecessor directe, el protoindoiranià. Però d'acord amb la definició acabada de donar, el persa es considera que descendeix del protoindoiranià, i no de l'àrab.

El mètode comparatiu és un mètode per a demostrar la relació en el sentit que acabam de donar-li, i també un mètode per a reconstruir els protofonemes d'unes llengües d'una família i de descobrir els canvis fonològics que s'han produït en les llengües d'una família

Origen i desenvolupament[modifica | modifica el codi]

El primer intent sistemàtic de demostrar la relació entre dues llengües sobre les bases de la semblança de la gramàtica i el lèxic és la que féu l'hongarès János Sajnovics el 1770, quan provà de demostrar la relació entre el sami i l'hongarès (estudi que després amplià a tota la família lingüística fonúgrica el 1799 el seu compatriota Samuel Gyarmathi), però l'origen de la lingüística històrica moderna en conjunt sovint es fa recular fins a sir William Jones, un filòleg anglès que va viure a l'Índia, que el 1782 féu la seva famosa observació:

"La llengua sànscrita, sigui quina sigui la seva antiguitat, té una estructura admirable; més perfecta que la del grec, més completa que la del llatí, i més exquisidament refinada que cap altra, tot i que té una gran afinitat amb totes dues, tant en les arrels dels verbs com en les formes de la gramàtica, que possiblement s'hauria pogut produir per accident; és tan forta realment, que cap filòleg no les podria examinar a totes tres sense creure que sorgiren d'una única font comuna que tal volta ja no existeix. Hi ha una raó semblant, però no tan forta, per suposar que tant el gòtic com el cèltic, per bé que barrejats amb un idioma molt diferent, tingueren el mateix origen que el sànscrit; i el persa antic es podria afegir a la mateixa família." (Jones 1786).

La intuïció de Jones consistí en la concepció de la idea d'una protollengua, i com a conseqüència d'això, del tipus de model de desenvolupament lingüístic de l' "arbre genealògic" (una protollengua dividida en diverses llengües filles, algunes de les quals dividides un altre cop en noves llengües), en el qual es basa el mètode comparatiu.

El mètode comparatiu mateix es desenvolupa amb els intents de reconstruir la protollengua sobre la qual Jones havia fet la seva hipòtesi, coneguda com a protoindoeuropeu (PIE). El primer intent d'analitzar les relacions entre les llengües indoeuropees el féu el lingüista alemany Franz Bopp el 1816. Encara que no prova de fer-ne una reconstrucció, intentà demostrar que el grec, el llatí i el sànscrit estaven relacionats demostrant sistemàticament que compartien una estructura i un lèxic comuns.

Fou el savi alemany Friedrich Schlegel que el 1808 establí primer la importància d'emprar les formes més antigues que fos possible d'una llengua a l'hora d'intentar demostrar les seves relacions; aleshores, el 1818, el filòleg danès Rasmus Christian Rask desenvolupà el principi dels canvis fonètics regulars per a explicar les seves observacions sobre les semblances entre paraules separades en les llengües germàniques i els seus cognats en grec i en llatí. Fou un altre alemany, Jacob Grimm -més conegut pels seus Contes- que en la Deutsche Grammatik (publicada en 1719-37 en quatre volums) emprà per primer cop quelcom de semblant al mètode comparatiu modern provant de mostrar el desenvolupament de les llengües germàniques a partir d'un origen comú, el primer estudi sistemàtic del canvi lingüístic diacrònic.

Tant Rask com Grimm foren incapaços d'explicar les aparents excepcions de les lleis fonètiques que havien descobert. Encara que el lingüista alemany Hermann Grassmann explicà una d'aquestes anomalies amb la publicació de la seva llei fonètica el 1862, fou el 1875 que un erudit danès, Karl Verner, féu un gran descobriment quan formulà la llei fonètica que ara porta el seu nom, i que fou la primera llei fonètica que usà proves comparatives per mostrar que un canvi fonològic en un fonema podia dependre d'altres factors dins la mateixa paraula, com ara els fonemes veïns i la posició de l'accent: en altres paraules, el modern concepte de contexts condicionadors.

Un grup de joves acadèmics alemanys de la Universitat de Leipzig, coneguts com els Junggrammatiker (correntment anomenats neogramàtics) a la darreria del segle XIX feren uns descobriments semblants, que els portaren a la conclusió que tots els canvis fonètics eren al cap d'avall eren regulars, i a dos d'ells, Karl Brugmann i Hermann Oshtoff, a fer, el 1878, la famosa afirmació que "les lleis fonètiques no tenen excepcions". Aquestea idea revolucionària és fonamental en el mètode comparatiu modern, atès que aquest mètode suposa les correspondències regulars entre sons en les llengües relacionades, i en conseqüència els canvis fonètiques regulars a partir de la protollengua. Fou aquesta hipòtesi neogramàtica que portà a l'aplicació del mètode comparatiu a la reconstrucció del PIE, i al fet que l'indoeuropeu esdevingués aleshores, amb molta diferència, la família de llengües més ben estudiada. Els lingüistes que estudiaven unes altres famílies prompte feren el mateix, i el mètode comparatiu ràpidament esdevingué el mètode establert per a desvetllar les relacions lingüístiques.

Aplicació[modifica | modifica el codi]

Ningú no ha concretat les passes que cal seguir per a aplicar el mètode comparatiu, però els lingüistes generalment coincideixen en les fonamentals, que són les següents:

Formació de llistes de cognats[modifica | modifica el codi]

Les relacions genètiques entre dues o més llengües es pot determinar si presenten un nombre de correspondències regulars en el lèxic nadiu, la qual cosa vol dir que regularment hi ha una correspondència recurrent en l'estructura fonètica de paraules bàsiques amb significats pareguts). Així, aquesta passa implica senzillament fer llistes de paraules que versemblantment són cognats entre les llengües que es comparen. Per exemple, observant la família polinèsia podríem formar la següent llista (encara que a la pràctica una llista real seria molt més llarga):

Gloss  one   two   three   four   five   man   sea   taboo   octopus   canoe   enter 
 Tonganès taha ua tolu nima taŋata tahi tapu feke vaka
 Samoà tasi lua tolu lima taŋata tai tapu feʔe vaʔa ulu
 Māori tahi rua toru ɸā rima taŋata tai tapu ɸeke waka uru
 Rarotonganès  taʔi rua toru ʔā rima taŋata tai tapu ʔeke vaka uru
 Hawaià kahi lua kolu lima kanaka kai kapu heʔe waʔa ulu
 Rapanui -tahi -rua -toru -ha -rima taŋata tai tapu heke vaka uru


Cal parar esment per evitar la inclusió de manlleus o falsos cognats en la llista, que podrien o crear confusió o biaixos en la correcció de les dades. Per exemple, hi ha una semblança entre l'anglès taboo [tæbu] i cinc formes polinèsies. Encara que això sembli que és un cognat i que l'anglès està relacionat genèticament amb les llengües polinèsies, no ho és, perquè la semblança és deguda al fet que l'anglès va manllevar la paraula al tonganès. Aquest entrebanc normalment es pot resoldre emprant el vocabulari bàsic (com vocabulari del parentiu, nombres, parts del cos, i altres termes bàsics) (Lyovin 1997:3). Tanmateix, el vocabulari bàsic es pot manllevar. (el finlandès, per exemple, manllevà la paraula per mare, äiti, del gòtic aiþei, mentre que el pirahã, una llengua muranesa de Sud-amèrica, manllevà tots els pronoms al nhengatu; igualment, l'anglès manllevà els pronoms they, them i their(s) al noruec.

Establiment de conjunts de correspondències[modifica | modifica el codi]

Un cop s'han fet les llistes de cognats, la següent passa és determinar les correspondències regulars entre sóns que presenten. La noció de correspondència regular és molt important ací: les meres semblances fonètiques, com entre l'anglès day i el llatí dies (totes dues amb el mateix significat), no tenen valor com a prova. La d- inicial anglesa no es correspon regularment amb la d- llatina, i qualsevol correspondència esporàdica que es pugui observar té com a causa la casualitat (com en l'exemple citat) o el manlleu (per exemple, el llatí diabolus i l'anglès devil, ambdós al capdavall d'origen grec). Els neogramàtics d'antuvi destacaren aquest punt a la darreria del segle XIX, i el seu lema, "les lleis fonètiques no tenen excepcions", ha esdevingut un axioma fonamental de la lingüística històrica fins ara.

Per exemple, tot i que la correspondència d- : d- (on "A : B" representa que "A correspon a B") en l'anglès i en el llatí day i dies de més amunt no sigui regular, l'anglès i el llatí presenten una correspondència molt regular t- ; d- . Per exemple (en llatí, <c> representa /k/; dingua és una forma del llatí antic documentada després com lingua):

 Anglès   ten   two   tow   tongue   tooth 
 Llatí   decem   duo   duco   dingua   dent- 
 Català   deu   dos   dur   llengua   dent 


Atès que una correspondència sistemàtica vertadera difícilment pot ser accidental, si podem excloure possibilitats alternatives com un manlleu aclaparador, aleshores la correspondència es pot atribuir a un avantpassat comú. Si hi ha moltes parelles de correspondències regulars d'aquesta mena (com més millor), i si mostren l'existència d'una regla raonable (que s'hauria pogut produir mitjançant uns tipus coneguts de canvi lingüístic), i si algunes de les correspondències no són intrascendents (t : t és intrascendent, però ŋ : b no ho és) , aleshores l'origen comú esdevé una certesa real.

Descobriment de les parelles en distribució complementària[modifica | modifica el codi]

Mentre el mètode comparatiu es desenvolupava (des de la darreria del segle XVIII fins a la darreria del segle XIX), es produïren dos canvis que milloraren l'efectivitat del mètode.

En primer lloc, es descobrí que molts de canvis fonètics es troben condicionats pel context. Així, per exemple, tant en grec com en sànscrit, una oclusiva aspirada es transformà en una altra sense aspiració, però només si hi havia una altra aspirada a continuació dins la mateixa paraula; aquesta és la llei de Grassmann, coneguda pel gramàtic sànscit Panini i anunciada com un descobriment històric per Hermann Grassmann.

Segon, es trobà que de vegades els canvis fonètics s'esdevingueren en contexts que després es perderen. Per exemple, en sànscrit les velars (sons com el de k) se substituïren per les palatals (sons com el de tx) sempre que la vocal següent fos '* i o * e (l'asterisc vol dir que el so es dedueix perquè no es troba documentat històricament). Com a conseqüència d'aquest canvi, tots els casos de * e se substituïren per a (o, més exactament, les primitives * e, * o i * a convergiren en a). La situació no s'hauria pogut reconstruir si la distribució original de la e i la a no s'hagués descobert gràcies als indicis d'altres llengües indoeuropees. Així, per exemple, el llatí que (que vol dir i), conserva la vocal original que va provocar el canvi consonàntic en sànscrit:

 1.   * ke   Presànscrit i 
 2.   * ce   Velars substituïdes per palatals davant * i i * e 
 3.   ca   * e torna a 


Ca és la forma sànscrita documentada per i. Aquesta descoberta es féu de manera independent per diferents erudits a la dècada de 1870.

En les llengües dravídiques telugu, tàmil i malaialam, les plosives velars del protodravídic s'han substituït per les palatals corresponents si la plosiva velar precedeix /i/, /iː/, /e/ o /eː/. Ara bé, aquest canvi no es troba en kannada i un parell de llengües més d'aquesta família. Per exemple, el protodravídic * kedi es convertí en el tamil chedi, però en el kannada gida.

La llei de Verner, descoberta per Karl Verner vers el 1875, és un cas semblant: la sonoritat de les consonants en les llengües germàniques patí una transformació determinada per la posició de l'accent de l'antic indoeuropeu. Seguint la trasformació, l'accent es traslladà per la taula fins a la posició inicial. Verner resolgué el trencaclosques comparant el sistema de la sonoritat en germànic amb les dades de l'accent del grec i del sànscrit.

Aquesta etapa del mètode comparatiu, doncs, implica l'examen de les parelles de correspondències descobertes en el segon pas i l'observació de quines apareixen només en determinats contexts. Si en dues parelles, o més, hi ha implicats uns sons idèntics o semblants, i apareixen en una distribució complementària, aleshores es pot acceptar que les parelles reflecteixen un sol fonema original. És així perquè "d'alguns canvis fonètics, particularment els canvis fonètics condicionats, se'n pot deduir l'existència de l'associació d'un so primitiu amb més d'una parella de correspondències".

I encara un altre exemple, quan examinem les llengües romàniques, derivades del llatí, trobem dues sèries de correspondències en què hi ha el so k:

 Italià   Espanyol   Portuguès   Francès 
 1.   k   k   k   k 
 2.   k   k   k   ʃ 


El que fem en aquesta situació és mirar de veure si les dues sèries apareixen en una distribució complementària (i aleshores reflecteixen un únic so primitiu) o si totes dues apareixen en uns mateixos contexts (i aleshores deuen reflectir uns fonemes primitius diferents). En aquest cas, descobrim que el francès ʃ només apareix abans de a en les altres llengües (que esdevé ʃ en francès), mentre que la k del francès apareix en qualsevol posició. Es pot afirmar, doncs, que lès sèries 1 i 2 reflecteixen un sol fonema primitiu (en aquest cas * k, escrit <c>).

Un cas més complicat afecta grups de consonants en el protoalgonquí, que ha estat prou difícil de reconstruir. L'especialista en algonquí Leonard Bloomfield emprà els reflexos dels grups de consonants en quatre de les llengües filles del protoalgonquí per arribar fins a les següents parelles de correspondències (encara que els grups consonàntics aquí es presentin acabats en -k, també es refereix als grups que acabin en qualsevol oclusiva; <š> i <č> són símbols americanistes de /ʃ/ and /ʧ/:

 Ojibwe   Meskwaki   Plains Cree   Menomini 
 1.   kk   hk   hk   hk 
 2.   kk   hk   sk   hk 
 3.   sk   hk   sk   čk 
 4.   šk   šk   sk   sk 
 5.   sk   šk   hk   hk 


Tot i que les cinc sèries de correspondències s'encavalquen tots en alguns indrets, no es troben en una distribució complementària, i per tant Bloomfield reconegué que calia reconstruir un grup consonàntic per cada sèrie (les seves reconstruccions foren, respectivament, * hk, * xk, * čk, * šk, i çk; les reconstruccions modernes d'aquests grups són * hk, * tk, čk, šk, i rk, respectivament, i s'han reconegut dos grups de consonants més, reconstruïts com * ʔk i ɬk.

Reconstrucció de protofonemes[modifica | modifica el codi]

Aquesta passa tendeix a ésser molt més subjectiva que les anteriors. El lingüista ara ha de basar-se sobretot en les seves intuïcions sobre quines menes de canvis fonètics són versemblants i quines no. Per exemple, la sonorització de les oclusives sordes intervocàliquies constitueix una canvi fonètic molt corrent, que es troba en llengües d'arreu del món, mentre que l'ensordiment de les oclusives sonores intervocàliques és raríssim. Aleshores, si un lingüista comparés dues llengües amb una correspondència -t-  : -d- entre vocals, podria reconstruir com a * -t-", el protofonema, i assumir que esdevingué sonor (-d-) en la segona llengua (llevat que hi hagués un bon motiu en contra).

De vegades, s'esdevé que els canvis fonètics són gairebé completament imprevists. La paraula protoindoeuropea per dos, per exemple, s'ha reconstruït com * duwō, que té un reflex en l' armeni clàssic erku. Alguns altres cognats demostren que el canvi * derk- en la història de l'armeni fou regular. D'una manera semblant, en el bearlake, un dialecte de la llengua athabaskanesa d'Slavey, s'hi ha produït un canvi fonètic del protoathabaskanès * ts → en . És molt poc versemblant que * d- s'hagués transformat directament en -erk i * ts en , sinó que en lloc d'això deuen haver hagut de passar per algunes etapes intermèdies aans d'arribar a les formes finals. La conclusió és, doncs, que amb prou canvis fonètics, un so donat pot transformar-se en gairebé qualsevol altre so. El motiu és que no importa la semblança fonètica quan s'aplica el mètode comparatiu, sinó les correspondències fonètiques regulars.

A l'hora de determinar un protofonema, també s'accepta que la nostra reconstrucció idealment hauria d'implicar un nombre de canvis fonètics com més petit millor fins a arribar als seus reflexos moderns en les llengües filles. En altres paraules, si no hi ha cap prova que persuadesca del contrari, hauríem de reconstruir com a protofonema qualsevol valor que sigui el seu reflex més corrent en les llengües filles. Per exemple, en les llengües algonquines trobem la següent sèrie de correspondències ([1]; Goddard 1974):

 Ojibwe   Míkmaq   Cree   Munsee   Peus-negres   Arapaho 
 m   m   m   m   m   b 


La reconstrucció més simple per a aquesta sèrie seria o bé * m o bé * b. Tant * mb com * bm (on "* A → B" vol dir "* A esdevé B") són canvis fonètics versemblants, per tant el principi de reconstruir canvis "versemblants" més tost que "inversemblants" ací no es pot aplicar. En canvi, atès que el reflex d'aquest protofonema és m en cinc de les llengües comparades ací, i b només en una, si reconstruïm * b, aleshores necessitem acceptar un sol canvi de * mb en una llengua de la família. Com que treballem suposant que les nostres reconstruccions haurien de necessitar el menor nombre possible de canvis fins a arribar als seus reflexos moderns, ací reconstruiríem * m.

Examen tipològic del sistema reconstruït[modifica | modifica el codi]

En la darrera passa, el lingüista pren tots els protofonemes que s'han reconstruït seguint les passes 1-4, i prova fins on el sistema s'adiu amb el que es coneix correntment com imperatius tipològics. Per exemple, si els fonemes reconstruïts s'adiuen en conjunt amb el sistema, el lingüista hauria de desconfiar-ne, perquè les llengües generalment (per bé que no sempre) tendeixen a mantenir la simetria en l'inventari dels seus fonemes:

  p     t     k  
  b  
  n     ŋ  
  l  


En aquest sistema reconstruït, hi ha només una oclusiva sonora, * b, i tot i que hi ha una alveolar i una nasal velar, * n i * ŋ, no hi ha la corresponent nasal labial. En aquest cas, hauríem de tornar a la passa 4 i avaluar de bell nou les anteriors conclusions. En aquest cas, hauríem de mirar de resoldre si hi ha cap indici que suggeresqui que el que havíem reconstruït abans com * b és de fet * m, o indicis que el que abans havíem reconstruït com * n és o no realment * d i * g.

Fins i tot un sistema simètric pot ser sospitós tipològicament. Per exemple, l'inventari d'oclusives del protoindoeuropeu, tal com s'ha reconstruït tradicionalment és el següent:

 Labials   Dentals   Velars   Labiovelars 
 Sordes  p t k
 Sonores  (b) d g
 Sonores aspirades  gʷʱ


Des de mitjan segle XX, un cert nombre de lingüistes ha arguït que aquest sistema és, en el millor cas, molt sospitós tipològicament. Afirmen que és molt inversemblant, o gairebé impossible, que una llengua tingui unes sèries d'aspirades sonores (veu panteixosa) sense les sèries corresponents d'aspirades sordes. Aquests lingüistes argüeixen, doncs, en el camp de la tipologia, que necessitem avaluar de bell nou la reconstrucció tradicional del protoindoeuropeu. Una solució possible fou la que presentaren Thomas Gamkrelidze i Viatxeslav V. Ivanov, els quals arguïren que les sèries tradicionalment reconstruïdes com a sonores simples, s'haurien de reconstruir de fet com a glotalitzades —bé implosives (ɓ, ɗ, ɠ), bé ejectives (pʹ', tʹ', kʹ'). Les sordes simples i les sèries d'aspirades sonores s'haurien de considerar, doncs, just sordes i sonores, i llur aspiració no seria un tret distintiu. Aquest exemple de l'aplicació de la tipologia lingüística a la reconstrucció lingüística s'ha arribat a conèixer com la teoria glotal. Té un gran nombre de defensors, però no és acceptada majoritàriament.

La reconstrucció de sons primitius i de llurs transformacions històriques ens permeten d'anar més enfora: podem comparar els morfemes gramaticals (afixos per a formar paraules i terminacions flexives), models de declinació i conjugació, etc. La reconstruccio total d'una protollengua no documentada mai no pot ser completa (per exemple, la protosintaxi és molt més inabastable que la fonologia o la morfologia, i tots els elements de l'estructura lingüística pateixen una erosió inevitable i una pèrdua gradual o una substitució al llarg del temps), però es pot aconseguir una reconstrucció parcial considerable com a prova de la relació genètica.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

Actualment hom reconeix una cert nombre de dificultats en el mètode comparatiu, i la majoria de lingüistes són cauts envers les reconstruccions i les representacions de les relacions que s'han obtingut. Malgrat aquestes dificultats, els lingüistes segueixen usant el mètode comparatiu.

D'altres lingüistes han proposat nous enfocaments per a determinar les relacions lingüistiques i reconstruir les protollengües, com ara la glotocronologia i la comparació lèxical total de la lexicoestadística [2], la majoria de lingüistes les consideren equivocades, però en contrast amb les generacions anteriors de lingüistes històrics, els actuals reconeixen que els resultats assolits amb el mètode comparatiu s'han de mirar amb escepticisme. Anthony Fox (1997), per exemple, afirma que:

"El mètode comparatiu com a tal, no és, de fet, històric; proporciona indicis de relacions lingüístiques a les quals podem donar una interpretació històrica... [L'increment del nostre coneixement sobre els processos històrics implicats] probablement ha fet que els lingüistes històrics estiguessin menys predisposats a igualar les generalitzacions exigides pel mètode amb la realitat històrica. ... Sempre que mantinguem [la interpretació dels resultats i del mateix mètode] a part, el mètode comparatiu es pot seguir usant en la reconstrucció de les primeres etapes de les llengües."

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aikhenvald, Alexandra Y. and R. M. W. Dixon (eds.) (1999). The Amazonian Languages. Cambridge: Cambridge University Press.
  • ———— (eds.) (2001). Areal Diffusion and Genetic Inheritance: Problems in Comparative Linguistics. Oxford: Oxford University Press.
  • Beekes, Robert S. P. (1995). Comparative Indo-European Linguistics. Amsterdam: John Benjamins.
  • Bloomfield, Leonard (1925). "On the Sound System of Central Algonquian." Language 1:130-56.
  • Campbell, George L. (2000). Compendium of the World's Languages (2nd ed.). London: Routledge.
  • Campbell, Lyle (1997). American Indian Languages: The Historical Linguistics of Native America. New York: Oxford University Press.
  • ———— (2004). Historical Linguistics: An Introduction (2nd ed.). Cambridge: The MIT Press.
  • ———— (in press) Why Sir William Jones got it all Wrong, or Jones’ Role in how to Establish Language Families. Festschrift/Memorial volume for Larry Trask, ed. by Joseba Lakarra. (Preprint available on Lyle Campbell's website)
  • Churchward, C. Maxwell. (1959). Tongan Dictionary. Tonga: Government Printing Office.
  • Comrie, Bernard (ed.) (1990). The World's Major Languages. New York: Oxford University Press.
  • Crowley, Terry (1992). An Introduction to Historical Linguistics (2nd ed.). Auckland: Oxford University Press.
  • Dixon, R. M. W. (1997). The Rise and Fall of Languages. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Fox, Anthony (1995). Linguistic Reconstruction: An Introduction to Theory and Method. New York: Oxford University Press.
  • Goddard, Ives (1974). "An Outline of the Historical Phonology of Arapaho and Atsina." International Journal of American Linguistics 40:102-16.
  • ———— (1994a). "A New Look for Algonquian." Paper presented at the Comparative Linguistics Workship, University of Pittsburgh, April 9.
  • ———— (1994b). "The West-to-East Cline in Algonquian Dialectology." Actes du Vingt-Cinquième Congrès des Algonquibustes, ed. William Cowan: 187-211. Ottawa: Carleton University.
  • Hock, Hans Henrich (1991). Principles of Historical Linguistics (2nd/rv/upd ed.). Berlin: Walter de Gruyter.
  • Holm, John (1989). Pidgins and Creoles. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Janda, Richard D. & Brian D. Joseph (1989). "In Further Defence of a Non-Phonological Account for Sanskrit Root-Initial Aspiration Alternations". Proceedings of the Fifth Eastern States Conference on Linguistics: 246-260. Columbus, Ohio: Ohio State University. Available online.
  • Jones, Sir William (1786). "The Third Anniversary Discourse, on the Hindus." In Lehman, W. P. (ed.) (1967). A Reader in Nineteenth Century Historical Indo-European Linguistics. Bloomington: Indiana University Press. Available online.
  • Krishnamurti, Bhadriraju (2003). The Dravidian Languages. Cambridge: Cambridge University Press.
  • Kylstra, A. D., Sirkka-Liisa Hahmo, Tette Hofstra & Osmo Nikkilä (1991-). Lexikon der älteren germanischen Lehnwörter in den ostseefinnischen Sprachen. Bd. I-III (the third volume forthcoming). Amsterdam / Atlanta: Rodopi.
  • Ladefoged, Peter (2003). Phonetic Data Analysis: An Introduction to Fieldwork and Instrumental Techniques. Oxford: Blackwell.
  • Labov, William (2007). "Transmission and diffusion." Language 83.344-387.
  • Lehmann, Winfred P. (1993). Theoretical Bases of Indo-European Linguistics. London: Routledge.
  • Lyovin, Anatole V. An Introduction to the Languages of the World. New York: Oxford University Press, Inc., 1997. ISBN 0-19-508116-1. 
  • Mithun, Marianne (1999). The Languages of Native North America. Cambridge: Cambridge University Press.
  • OED (1989). The Oxford English Dictionary (2nd ed.). Oxford: Oxford University Press.
  • Pederson, Holger (1962). The Discovery of Language. Bloomington: Indiana University Press.
  • Picard, Marc (1984). "On the Naturalness of Algonquian ɬ." International Journal of American Linguistics 50:424-37.
  • Pukui, Mary Kawena; Samuel H. Elbert. Hawaiian Dictionary. Honolulu: University of Hawai‘i Press, 1986. ISBN 0-8248-0703-0. 
  • Sag, Ivan. A. (1974) "The Grassmann's Law Ordering Pseudoparadox," Linguistic Inquiry 5: 591-607.
  • Schleicher, August (1874). A Compendium of the Comparative Grammar of the Indo-European, Sanskrit, Greek, and Latin Languages, translated from the third German edition by Herbert Bendall. London: Trübner and Co. (Actually an abridgement of the German original.)
  • Szemerényi, Oswald J. L. (1960). Studies in the Indo-European System of Numerals. Heidelberg: C. Winter.
  • ———— (1996). Introduction to Indo-European Linguistics (4th ed.). Oxford: Oxford University Press.
  • Thomason, Sarah G. and Daniel L. Everett (n.d.). Pronoun Borrowing
  • Trask, R. L. (1996). Historical Linguistics. New York: Oxford University Press.
  • "Vocabulary Words in the Algonquian Language Family" from Native Languages of the Americas.
  • Aikhenvald, Alexandra Y. & Dixon, R. M. W. (1999), "Other small families and isolates", in Dixon, R. M. W. & Aikhenvald, Alexandra Y., The Amazonian Languages, Cambridge University Press, pàg. 341–384, ISBN 0521570212.
  • Aikhenvald, Alexandra Y. & Dixon, R. M. W. (2001), "Introduction", in Dixon, R. M. W. & Aikhenvald, Alexandra Y., Areal Diffusion and Genetic Inheritance: Problems in Comparative Linguistics, Oxford Linguistics, Oxford: Oxford University Press, pàg. 1–22.
  • Beekes, Robert S. P.. Comparative Indo-European Linguistics. Amsterdam: John Benjamins, 1995. 
  • Bloomfield, Leonard. «On the Sound System of Central Algonquian». Language, 1, 4, December, 1925, pàg. 130–56. DOI: 10.2307/409540.
  • Campbell, George L. Compendium of the World's Languages. 2nd. London: Routledge, 2000. 
  • Campbell, Lyle. American Indian Languages: The Historical Linguistics of Native America. New York: Oxford University Press, 1997. 
  • Campbell, Lyle. Historical Linguistics: An Introduction. 2nd. Cambridge: The MIT Press, 2004. ISBN 9780262532679. 
  • Churchward, C. Maxwell. Tongan Dictionary. Tonga: Government Printing Office, 1959. 
  • Crowley, Terry. An Introduction to Historical Linguistics. 2nd. Auckland: Oxford University Press, 1992. 
  • Fox, Anthony. Linguistic Reconstruction: An Introduction to Theory and Method. New York: Oxford University Press, 1995. 
  • Goddard, Ives. «An Outline of the Historical Phonology of Arapaho and Atsina». International Journal of American Linguistics, 40, 1974, pàg. 102–16..
  • Hock, Hans Henrich. Principles of Historical Linguistics. 2nd revised and updated. Berlin: Walter de Gruyter, 1991. 
  • Janda, Richard D.; Joseph, Brian D.. «In Further Defence of a Non-Phonological Account for Sanskrit Root-Initial Aspiration Alternations». Proceedings of the Fifth Eastern States Conference on Linguistics. Ohio State University Department of Linguistics [Columbus, Ohio], 1989, pàg. 246–260.
  • Kylstra, A. D.; Sirkka-Liisa, Hahmo; Hofstra, Tette [et al]. Lexikon der älteren germanischen Lehnwörter in den ostseefinnischen Sprachen. Band II: K-O (en german). Amsterdam, Atlanta: Rodopi B.V., 1996. 
  • Labov, William. «Transmission and diffusion». Language, 83, 2007, pàg. 344–387. DOI: 10.1353/lan.2007.0082.
  • Ladefoged, Peter. Phonetic Data Analysis: An Introduction to Fieldwork and Instrumental Techniques. Oxford: Blackwell, 2003. 
  • Lehmann, Winfred P. Theoretical Bases of Indo-European Linguistics. London: Routledge, 1993. 
  • Lyovin, Anatole V. An Introduction to the Languages of the World. New York: Oxford University Press, Inc., 1997. ISBN 0-19-508116-1. 
  • Mithun, Marianne. The Languages of Native North America. Cambridge: Cambridge University Press, 1999 (Cambridge Language Surveys). 
  • Pukui, Mary Kawena; Samuel H. Elbert. Hawaiian Dictionary. Honolulu: University of Hawai‘i Press, 1986. ISBN 0-8248-0703-0. 
  • Sag, Ivan. A.. «The Grassmann's Law Ordering Pseudoparadox». Linguistic Inquiry, 5, 4, Autumn, 1974, pàg. 591–607..
  • Schleicher, August; Bendall, Herbert, Translator. A Compendium of the Comparative Grammar of the Indo-European, Sanskrit, Greek, and Latin Languages, translated from the third German edition. London: Trübner and Co, 1874, 1877. 
  • Szemerényi, Oswald J. L.. Studies in the Indo-European System of Numerals. Heidelberg: C. Winter, 1960. 
  • Szemerényi, Oswald J. L.. Introduction to Indo-European Linguistics. 4th. Oxford: Oxford University Press, 1996. 
  • Thomason, Sarah G.; Everett, Daniel L.. «Pronoun Borrowing». Proceedings of the annual meeting of the Berkeley Linguistics Society, 27, 2005, pàg. 301 ff.
  • Trask, R. L.. Historical Linguistics. New York: Oxford University Press, 1996. 
  • Zuckermann, Ghil'ad. «Hybridity versus Revivability: Multiple Causation, Forms and Patterns». Journal of Language Contact — Varia, 2, 2009, pàg. 40–67.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]