Música clàssica del segle XX

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Períodes de la música europea
Medieval (476 - 1400)
Renaixement (1400 - 1600)
Barroc (1600 - 1760)
Classicisme (1730 - 1820)
Romanticisme (1815 - 1910)
Segle XX (1900 ...)

La música clàssica del segle XX es va veure afectada per un fet revolucionari: una nova manera d’escoltar música degut a les noves tecnologies desenvolupades per a capturar, enregistrar, reproduir i distribuir la música.

Per altra banda, el gran desenvolupament dels mitjans de transport i de comunicació a nivell mundial, han fet que sigui pràcticament impossible parlar de la música del segle XX com una realitat única, obligant a contextualitzar de manera precisa el fenomen musical, no només a nivell geogràfic, sinó també a nivell del mitjà de creació i transmissió de la música. Tota la música del període ha estat afectada per l'auge de la música popular.

Així doncs, en comptes de centrar-se estrictament en la producció musical europea del segle XX, la musicologia clàssica s’ha dedicat a l’estudi de la música escrita a partir de la tradició musical europea durant aquest segle.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

La música del segle XX és en la seva concepció no només diferent, sinó bàsicament oposada als principis en els que es basava la música en els segles anteriors. Aquest canvi va afectar a quasi tots els aspectes en els que treballa el compositor: en els elements melòdics i rítmics, les formes musicals i la instrumentació. Però la mutació més radical i més profunda va ser en el camp harmònic, concretament en la tonalitat.[1]

La música al segle XX va ser molt variada i per tant no hi ha cap estil dominant. Tanmateix, una característica destacada de la música clàssica durant aquest període va ser l'increment de l'ús de la dissonància. A causa d'això, aquest segle ha sigut designat a vegades com el “període dissonant", perquè gran part de la seva música va ser una reacció, a favor, o en contra, del període de pràctica comuna (1600-1900), que va fer èmfasi en la consonància.[2]

Corrents importants[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albet, M. (1974). La música contemporánea, pag. 37
  2. Schwartz i Godfrey 1993, 9-43

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • ALBET, Montserrat. La música contemporánea. Salvat Editores, Barcelona, 1974. ISBN 84 345 7380 6
  • SCHWARTZ, Elliott, and Daniel GODFREY. Music Since 1945: Issues, Materials and Literature. Wadsworth Publishing Co Inc, 1993. ISBN 0-02-873040-2