Música minimalista

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La música minimalista és un gènere de música clàssica i música experimental nascuda els anys 60. El terme deriva del concepte de minimalisme, que va ser prèviament aplicat a les arts visuals. Abans d'això van ser utilitzats termes com música processal o música sistemàtica, particularment per a músiques construïdes utilitzant unes normes molt estrictes.

Philip Glass

Característiques[modifica | modifica el codi]

La música minimalista mostra algunes o bé totes les característiques següents:

  • Èmfasi en l'harmonia consonant, si bé dins una tonalitat funcional.
  • Reiteració de frases o unitats més petites com ara figures o motius, amb subtils, graduals, i/o infreqüents variacions (sense desenvolupament musical) al llarg de extensos períodes de temps, possiblement limitats a la simple repetició.
  • L'estancament, sovint en forma de brunzit, pulsacions, i/o tons sostinguts.

Història[modifica | modifica el codi]

La paraula minimalisme va ser utilitzada en relació a la música el 1968 per Michael Nyman en una crítica de l'obra The Great Digest, de Cornelius Cardew. Nyman va expandir la seva definició del minimalisme a la música al seu llibre de 1974 Música Experimental: Cage i Més Enllà. Tom Johnson, un dels pocs compositors que van identificar-se com a minimalistes també reclama haver estat la primera persona a utilitzar la nova paraula per descriure l'estil. El descriu així (1989):

«La idea de minimalisme és molt més àmplia de la que la majoria de la gent pensa. Això inclou, per definició, qualsevol música que treballa amb materials limitats o mínims: les peces que tan sols utilitzen unes poques notes, obres que només utilitzen unes poques paraules, o peces escrites per un nombre molt limitat d'instruments, com ara platerets antics, rodes de bicicleta o gots de whisky. Això inclou peces que mantenen constant un so baluern generat electrònicament, peces fetes exclusivament de gravacions de rius i corrents. Inclou peces que es mouen en cercles interminables. Inclou peces que utilitzen un inamovible so d'un saxòfon. Inclou peces que requereixen molt de temps per passar gradualment d'un tipus de música a un altre. Inclou peces que permeten totes les notes, combinacions possibles, mentre modulen entre els tons de do i re. Inclou peces que s'executen en un temps que no sobrepassa les dos o tres notes per minut.»

Molta gent, especialment els fans de la música popular, van considerar la música minimalista menys difícil d'escoltar que el serialisme i d'altres músiques d'avantguarda. Per a uns quants, especialment amants de la música romàntica i fins i tot més nova, era una forma de música que consideraven avorrida, per excés de repeticions, aparent falta de complexitat i la rigidesa de la música processada.

Els compositors minimalistes més importants són John Adams, Philip Glass, Steve Reich i Terry Riley. El probablement no tan conegut La Monte Young és considerat generalment com el 'pare' del minimalisme.

Hi ha molta varietat de música anomenada minimalista, normalment fent referència a la instrumentació, estructura o la tècnica. Les primeres composicions de Glass i Reich tendien a ser molt austeres, amb un petit embelliment del tema, i escrites per a una agrupació petita d'instrumentistes (on els compositors hi formaven part), com, per exemple al cas de Glass, utilitzant òrgans elèctrics, vents (particularment saxòfons) i vocalistes. La tendència de Reich era posar èmfasi en instruments de percussió; aquestes obres podien ser escrites per una combinació qualsevol d'aquests instruments, com una peça de Reich, anomenada Six Pianos.

Les obres d'Adams són escrites, en la seva majoria, per les agrupacions més tradicionals: orquestra, quartet de corda i també piano sol. Tot i així, no només Adams en va fer; els quatre grans minimalistes tenen igualment simfonies, quartets, etc. Les seves obres tendeixen a ser més audibles per l'oïda clàssica; té un cor minimalista però la filosofia i l'estil en la realització és més tradicional, i una frase d'una obra d'Adams és menys semblant a romandre inalterable i amb els mateixos instruments (o instrument) al llarg d'un bon temps que no pas el que freqüentment identifiquem en altres obres minimalistes. Algunes obres orquestrals d'Adams han estat descrites com a maximalistes, encara que aquesta no és una paraula reconeguda per crítics i editors, ja que indueix a confusions pel seu significat. Per exemple, el serialista Charles Wuorinen s'autoidentificava com a maximalista.

David Cope (1997) remarca les següents qualitats:

  • Silenci
  • Música conceptual
  • Brevetat
  • Continuïtat: requereixen modulacions lentes
  • Música basada en motius i fases, incloent-hi repeticions.

S'ha de dir que el moviment minimalista musical només té algunes relacions ocasionals amb el moviment del mateix nom a l'art visual. Aquesta connexió és probablement una raó del perquè molts compositors minimalistes rebutgen aquest terme. Philip Glass, el grup del qual tocava inicialment en galeries d'art on amics seus artistes minimalistes visuals mostraven la seva obra, va dir en alguna ocasió, referint-se al minimalisme: Aquesta expressió hauria de desaparèixer!

Primers compositors minimalistes[modifica | modifica el codi]

Els primers minimalistes van ser:

Autors considerats precursors[modifica | modifica el codi]

Altres compositors les obres dels quals han estat descrites com a precedents del minimalisme:

  • Jakob van Domselaer, els experiments del qual, a principis del segle XX, traduint les teories de Piet Mondrian, el moviment "De Stijl", que representa un precedent primerenc a la música minimalista.
  • Alexander Mosolov, la composició orquestral del qual, Iron Foundry (1923) és feta a partir de patrons mecànics i repetitius.
  • George Antheil, el Ballet Mecanique de 1924 és caracteritzat per la utilització de motius repetitius i motoritzats, a partir d'una instrumentació basada en pianos múltiples i percussións variades.
  • Erik Satie, considerat com a precursor del minimalisme en molta de la seva música, com per exemple la banda sonora per la pel·lícula de Francis Picabia de 1924, Entr'acte, que consisteix en frases, prestades de cançons populars, ordenades de forma aparentment arbitrària i repetitiva, donant un contrapunt rítmic al film.
  • Colin McPhee, el Tabuh-Tabuhan per a dos pianos i orquestra (1936) del qual, treballa la utilització de patrons motoritzats, repetitius i pentatònics agafats de la música balinesa (utilitzant, a més, una gran secció de percussió determinada)
  • Carl Orff, qui, particularment a les últimes obres teatrals que va crear, Antigone (1940-49) i Oedipus der Tyrann (1957-58), utilitzen instrumentacions (sis pianos i múltiples xil·lòfons, imitant la música gamelana) i patrons musicals (motoritzats, repetitius, triàdiques) reminiscents a les últimes músiques de Steve Reich i Philip Glass
  • Yves Klein, la 1947 Monotone Symphony consistent en un sol i mantingut acord, que ens recorden alguns treballs de La Monte Young.
  • Morton Feldman, els treballs del qual es basen sobretot en la repetició i l'aleatorietat de motius i patrons.
  • Alvin Lucier, els experiments acústics del qual intenten posar de manifest els fenòmens auditius que són més evidents a la música.

Altres compositors[modifica | modifica el codi]

Altres compositors d'arreu del món que estan considerats minimalistes són:

Minimalistes místics[modifica | modifica el codi]

Uns quants compositors que van mostrar una influència religiosa han estat etiquetats com els "minimalistes místics":

Influència en el rock[modifica | modifica el codi]

Alguns dels grups de rock que han rebut algun tipus d'influència minimalista són:

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cope, David (1997): Techniques of the Contemporary Composer, p.216. New York, New York: Schirmer Books. ISBN 0-02-864737-8.
  • Johnson, Tom (1989): The Voice of New Music: New York City 1972-1982 (una col·lecció d'articles publicats originalment a Village Voice. Eindhoven, Netherlands: Het Apollohuis. ISBN 90-71638-09-X. Descàrrega gratuïta
  • Lovisa, Fabian R. (1996): Minimal-music: Entwicklung, Komponisten, Werke. Darmstadt, Germany: Wissenschaftliche Buchgesellschaft.
  • Potter, Keith (2000): Four Musical Minimalists: La Monte Young, Terry Riley, Steve Reich, Philip Glass. Music in the Twentieth Century series. Cambridge, UK; New York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-48250-X.
  • Schwarz, K. Robert (1996): Minimalists. 20th Century Composers series. London: Phaidon. ISBN 0-7148-3381-9.
  • Strickland, Edward (2000): Minimalism: Origins. Bloomington: Indiana University Press. ISBN 0-253-21388-6.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]