Madame Sans-Gêne

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Madame Sans-Gêne
Llengua original: italià
Música: Umberto Giordano
Llibret: Renato Simoni
Font literària: Obra de Victorien Sardou i Emile Moreau
Actes: tres
Estrena: 25 de gener de 1915
Teatre: Metropolitan Opera de Nova York

Madame Sans-Gêne és una òpera en tres actes composta per Umberto Giordano sobre un llibret italià de Renato Simoni, basat en l'obra de Victorien Sardou i Emile Moreau. S'estrenà al Metropolitan Opera de Nova York el 25 de gener de 1915.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Gràcies a la prolífica ploma de Victorien Sardou, Catherine Hubscher, antiga bugadera i després Duquessa de Dantzing, es va convertir en Madame Sans-Gêne. Un sobrenom que mai va portar en vida i que va ser arrabassat a la veritable propietària de tal sobrenom, Marie-Thérèse Figueur, una dona-soldat que es va allistar en un regiment de dragons i va lluitar en gairebé totes les campanyes de la Revolució i l'Imperi, i va ser ferida en diverses ocasions. Catherine va fer la seva fortuna, sense saber-ho, en casar-se cap al 1783 amb un soldat anomenat François-Joseph Lefebvre. Amb el temps seria un dels Mariscals de Napoleó, a més de Duc de Dantzing. Pel que fa a la descendència toca, va ser nombrosa: els Ducs de Dantzing van tenir catorze fills. Per desgràcia només un d'ells va sobreviure.

El 1893 s'estrenà la comèdia de Victorien Sardou. Va tenir un èxit considerable, i va inspirar la creació d'alguna novel·la històrica badada en l'obra teatral. Amb l'arribada gairebé immediata del cinema, la història de Catherine Hubscher va saltar a les pantalles. De 1900 a 2002 han estat diversos els títols cinematogràfics que s'han ocupat d'ella, seguint més o menys les línies argumentals de l'obra teatral. I també s'hi ajusta l'òpera d'Umberto Giordano.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Geraldine Farrar

Madame Sans-Gêne es va estrenar al Metropolitan de Nova York el 25 de gener de 1915, amb Geraldine Farrar com a protagonista. Giovanni Martinelli feia el paper de Lefebvre i Pasquale Amato el de Napoleó. A la batuta, Arturo Toscanini. El crític del New York Times la va descriure com tuneful, but not of great distinction. Encara que va descriure la nit de l'estrena com un èxit, també va titllar l'humor present en el llibret de "voreja el ridícul" i va augurar que la nova òpera de Giordano no tindria una impressió duradora en el públic. En això no anava molt desencaminat. De fet, el compositor mai més va recuperar l'èxit de la seva altra obra sobre la Revolució, Andrea Chénier. De la resta només es va salvar Fedora.

Argument[modifica | modifica el codi]

El teló s'obre amb els acords de la Carmagnole que Giordano ja citava en Andrea Chénier. Estem a París, en un moment molt concret: el 10 d'agost de 1792. L'audaç Caterina Hubscher, anomenada Sans-Gêne, es casarà amb el sergent Lefebvre. El seu establiment és bastant popular: el freqüenta el sinistre Joseph Fouché, que mai paga les factures. També un jove oficial sense un cèntim al qual Caterina perdona que sigui tan lent a l'hora de pagar com l'anterior: un tal Napoleó Buonaparte al qual Fouché s'entesta a anomenar Timoleón. Després de la presa de les Tulleries, Caterina es compadeix d'un ferit, el comte austríac Neipperg i l'amaga en la seva alcova. També el seu promès, després d'una inicial arrencada de gelosia, contribuirà a salvar la vida a l'austríac.

Salt temporal important. També en la posició social dels Lefebvre. Corre l'any 1811 i Caterina és ara la Duquessa de Dantzing. No obstant això, sota els seus luxosos vestits, segueix sent tan franca com abans, una dona del poble. Ni tan sols els que treballen per a ella la prenen massa seriosament: el modista Leroy es queixa d'haver de servir a una persona d'extracció tan baixa. No obstant això, tant ell com Despréaux, que intenta ensenyar-li a sortir-se'n davant la cort, es desfan en afalacs davant Caterina, destorbada per les gales que ara vesteix. Quan arriba Lefebvre, li anuncia abatut que l'Emperador, fart de la malaptesa en societat de la Duquessa, li ha ordenat que es divorciï i busqui una dona més distingida. Els dos es desesperen. Una preocupació s'afegeix a les seves penes: Neipperg, el comte austríac al qual Caterina va salvar, està novament en perill perquè Napoleó sospita que estima a l'emperadriu Maria Lluïsa, i que és correspost.

Durant una festa a la Cort, Caterina és durament tractada per Carolina i Elisa, les germanes de l'Emperador -harpies en la vida operística i en la real. Caterina no s'acovardeix i li recorda a la primera que està casada amb el fill d'un hostaler i que tots els que estan en les Tulleries són d'alguna manera fills de la Revolució. Anuncien a Caterina que l'Emperador vol veure-la. Al començament Napoleó exigeix ​​a la Duquessa que es divorciï immediatament, sense reconèixer a la seva antiga bugadera. Aquesta treu una de les notes que el llavors tinent Buonaparte li va escriure, prometent pagar els seixanta francs que li devia. Tot sembla arreglat, però de sobte se senten veus: han sorprès Neipperg a les estances de Maria Lluïsa. Convençut de la culpabilitat del comte, Napoleó ordena que el degradin i que sigui executat. Desesperada, Caterina tracta de demostrar la innocència del comte. Finalment, aquesta queda clara gràcies a una nota dirigida per l'emperadriu al seu pare, en la qual li demana que faci venir Neipperg a Viena, perquè la seva presència és incòmoda a les Tulleries. Tot acaba bé i la triomfant Duquessa de Dantzing surt del despatx del braç de l'Emperador i amb el seu matrimoni intacte.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Madame Sans-Gêne no té una discografia massa nodrida i ni tan sols hi ha fragments que es puguin anomenar populars. La primera de les gravacions recollides és la de la RAI del 1957, amb Arturo Basile a la batuta i Magda László en el paper titular. Després van venir les funcions de la Scala dirigides per Gianandrea Gavazzeni i les tardanes de Mirella Freni.

Referències[modifica | modifica el codi]