Magnetoscopi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ampex de 1961 Quadruplex VR-1000-A, la primera gravadora de cinta de vídeo produïts comercialment .. Quadruplex cinta reel-to-reel és de 2 polzades d'ample.
Ampex VR-3000 de 1967, maleta de mida "portàtil" Quadruplex gravadora de vídeo de rodet a rodet de cinta
VTR portàtil de Hitachi de 1976, Sony 1" tipus C. Els rodets d'origen i recollida s'apilen de compacitat, i només un rodet es mostra aquí.
1995 Panasonic D5 Digital VTR, model AJ-HD3700H
Sony Betacam-SP VTP BVW-65 VTR

El magnetoscopi (que prové de la unió entre magneto- i -scopi) és un aparell utilitzat per a gravar imatges en moviment en cinta magnètica. També és conegut com a VTR (acrònim de l'anglés Video Tape Recorder) i VCR (Video Cassette R ecorder), quan la cinta ve en una casset, com les cintes d'ús domèstic. Moltes vegades és denominat segons el format de gravació o com a vídeo.[1]

Inici i desenvolupament del magnetoscopi[modifica | modifica el codi]

El magnetoscopi sorgí de la necessitat imperiosa de gravar les notícies en els Estats Units d'Amèrica (EUA), ja que les notícies que eren de la nit en la costa est del país, en la costa oest era molt tard per transmetre-les. Cal tenir en compte que EUA té cinc usos horaris. Aleshores, el que es feia era filmar d'una televisió les notícies que es feien en directe. Aquest procés es gravava en cintes de 35 mm i una còpia de seguretat de 16 mm. Després s'enviava a dos laboratoris de revelat diferents (entre altres coses per seguretat) i a l'hora de l'emissió de la costa oest, s'emetia mitjançant un sistema conegut com a telecinema, el mateix informatiu que s'havia emès en la costa est. El primer model de magnetoscopi fou desenvolupat per la casa nord-americana Ampex sobre l'any 1956 i revolucionà la producció de televisió que fins aleshores es desenvolupava en directe. La clau del procés que donà lloc al primer model de VTR, fou la decisió d'utilitzar per a la gravació del vídeo una portadora modulada en freqüència. D'aquest desenvolupament sorgí el pioner quàdruplex que utilitzava cintes de 2 polzades i gravava el vídeo transversalment. La pròpia casa Ampex desenvolupà la gravació helicoïdal en cinta d'una polzada, que es convertí en el sistema de gravació conegut com a "sistema C". Les seves màquines més rellevant foren les VPR2 (creats entre els anys 70 i principi dels 80) i els VPR6 (de finals del 80). La casa alemanya Bosch va desenvolupar un altre format sobre cinta d'una polzada, també helicoïdal però de característiques diferents, que es va conèixer com a "sistema B". Aquests dos sistemes que, com el quàdruplex eren de bovines obertes, serviren a la producció de programes de televisió amb una qualitat tècnica "professional" que aseguraven la postproducció pels seus bons resultats en la multigeneració. La casa japonesa Sony va desenvolupar el "sistema [U-matic]" amb cassets de cinta de 3/4 de polzada amb característiques tècniques no aptes per a la producció de programes, però sí per a la producció d'informatius. Amb aquest sistema, el magnetoscopi anava unit a la càmera mitjançant un cable i es podia transportar en carro, cosa que facilitava la captació d'imatges i la seua gravació portàtil, fet que no s'havia aconseguit fins al moment. El sistema U-matic s'imposà en els equips de notícies anomenats ENG (de l'anglés electronic news gathering), degut a la seua facilitat d'utilització, per ser de mida i pes més petits. Posteriorment l'U-matic es va millorar amb l'U-matic HB i el magnetoscopi estigué adquirint una mida més petita.


El sistema Betacam[modifica | modifica el codi]

El desenvolupament per part de Sony del sistema U-matic donà lloc al sistema Betacam (cap a l'any 1985), que utilitzava cassets amb cintes de 1/2 polzada i tenia unes característiques tècniques millors que les versions anteriors. Ja no gravaven amb el senyal compost de vídeo sinó amb el senyal per components, amb els components R-Y, B-Y i Y pel que donava un pas a la universalització del sistema de TV. Amb aquest nou format de gravació es començà a integrar el magnetoscopi en les càmeres de ENG, naixent els equips anomenats camcorders o "camascopi". En 1987 Sony millora la cinta magnètica passant a gravar en cintes de metall en lloc de les anteriors d'òxid. Açò unit a incorporacions tècniques importants fan que es cree un nou sistema anomenat Betacam SP que es va universalitzar i vingué a substituir a tots els sistemes anteriors, tant de ENG (informatius) com de producció. L'èxit fou tal que fins al començament del segle XXI fou el sistema de gravació universalment utilitzat per totes les cadenes de TV, fins a l'arribada que amb l'arribada del nou sistema de gravació digital, la majoria de les TV han començat a substituir els antics sistemes de gravació analògica pels nous formats digitals. Durant l'era analògica hi hagué diversos intents per part d'altres cases com la japonesa Mashushita-Panasonic, de desenvolupar altres formats també de gravació de components i en cassets de mitja polzada com foren els M-I i M-II, però tingueren un èxit escàs en gran part per la tardança a l'hora d'eixir al mercat on ja regnava el Betacam SP. Les companyies tradicionals com Ampex i Bosch desaparegueren o canviaren la seua estratègia davant el monopoli del Betacam SP. Tant Sony com Panasonic intentaren desenvolupar nous formats de gravació més barats però tingueren una escassa acollida davant l'èxit que el Betacam SP tingué entre els seus usuaris i la seua major aproximació a la tecnologia digital.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.52. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 de desembre de 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Magnetoscopi


El Magnetoscopio y el monitor. Ministerio de Educación