Mahmut II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Osmanli armasi.svg Mahmut II
en turc otomà: محمود ثاني Mahmud-ı sānī
Sultà Otomà
Califa
MahmutII.jpg
Retrat de Mahmut II, després de la reforma en el vestuari
Regnat 18081839
Predecessor Mustafà IV
Successor Abdülmecit I

Mahmut II (20 de juliol de 17851 de juliol de 1839) va ser soldà de l'imperi Otomà des del 1808 fins a la seva mort. Fill del soldà Abdülhamit I (el petit de dotze fills), el seu regne destaca principalment per les extenses reformes legals i militars que va instaurar.

Biografia[modifica | modifica el codi]

L'any 1807 els geníssers van derrocar el soldà reformista Selim III i el van obligar a abdicar a favor del seu cosí Mustafà IV, el germà gran de Mahmut. El paixà Mustafà Bayrakdar, un governador provincial partidari de les reformes, va reunir un exèrcit per restituir Selim. Per evitar-ho, Mustafà IV va ordenar executar a Selim, i també al seu propi germà Mahmut per evitar qualsevol alternativa al tron. Mahmut va poder amagar-se a temps i quan els revoltats van entrar al palau van fer executar a Mustafà portant a Mahmut II, única alternativa al tron, a ser nomenat soldà. Bayrakdar va convertir-se en el seu primer gran visir.

El visir va prendre la iniciativa en reprendre les reformes que havia iniciat Selim. El país estava en descomposició amb molts districtes en poder de senyors locals coneguts com els derebeys; un estat permanent de guerra amb Rússia i la Gran Bretanya. Una reunió feta a Istanbul va establir el sened-i-Ittifak que modificava el marc constitucional limitant la sobirania del sultà. A mitjans de novembre de 1808 Bayrakdar va ser enderrocat i assassinat i Mahmut II va haver d'abandonar temporalment les reformes. Per un temps els geníssers van fer regnat el terror a la capital però quan va aconseguir recuperar el control el sultà va tornar a les reformes.

El 1809 es va signar un tractat amb la Gran Bretanya tot i les protestes de França, però les converses amb Rússia (que havia ocupat Bessaràbia, Moldàvia i Valàquia el 1806) van fracassar i la guerra es va reprendre; els russos van atacar al sud del Danubi que amb dificultats van poder contenir els turcs, i finalment, davant l'amenaça francesa a Rússia, es va arribar al Tractat de Bucarest (1812) de 28 de maig, pel que Bessaràbia va passar al tsar i Moldàvia i Valàquia tornaven a l'Imperi Otomà.

En els següents anys Mahmut va provar de recuperar el control de les províncies pròpies, cosa que vers el 1820 ja havia aconseguit en bona part; però la destrucció dels senyors locals turcs va afavorir el poder dels nobles d'altres ètnies com serbis o grecs. En aquestos anys Egipte, nominalment sota sobirania otomana, va controlar el moviment wahhabita a Aràbia. Els serbis es van revoltar el 1804 i la revolta va durar fins al 1813, però el 1815 va esclatar una nova rebel·lió nacional (i el sultà va haver d'acabar concedint autonomia, sota pressió russa, en un procés que es va completar el 1829).

Mahmut abans de la reforma

La Porta va tenir un greu conflicte amb el senyor albanès Ali Pasha Tepedelenli de Janina que va afavorir als grecs. El 1820 es va produir la primera revolta i el 1821 el Peloponès estava aixecat en armes. Mahmut es va obstinar a dirigir la seva força contra Ali Pasha que fou derrotat i executat el febrer de 1822. Mentre alguns incidents fronterers amb Pèrsia havien portat a una guerra total fins que es va ajustar la pau el 1823. A partir d'aquí el sultà es va poder dedicar a combatre als grecs i encara que foren derrotats a Macedònia i Tessàlia, els turcs no van poder triomfar al Peloponès. El sultà va cridar a Muhammad Ali d'Egipte al que va prometre el govern de Creta i del Peloponès (febrer de 1825); els egipcis van redreçar la situació i després de la conquesta de la fortalesa de Mesolongi als grecs l'abril de 1826 la situació dels rebels va esdevenir desesperada. L'exemple de l'exèrcit modern egipci fou aprofitat pel sultà per fer reformes militars: els geníssers serien abolits i substituïts per eshkindiyan, un cos de soldats d'elit professionals. Aquesta decisió va provocar la revolta dels geníssers el 14 de juny de 1826; molts caps geníssers però estaven a favor de les reformes i l'aixecament fou aplanat en hores. El 16 de juny el cops dels geníssers quedava abolit per decret. L'afer fou considerat una cosa saludable (wak'a-yi khariyye). El cos dels eshkindiyan no es va constituir mai en favor d'un projecte més ambiciós d'exèrcit a la manera occidental, cosa que va progressar molt lentament (el 1828 el nou exèrcit només tenia 30.000 homes poc organitzats i equipats). Mentre les potències europees (Rússia, Gran Bretanya i França) havien intervingut en favor de Grècia i van enviar les seves flotes al port de Navarino el 20 d'octubre de 1827, on van destruir la flota otomana (van perdre 37 vaixells i 3000 mariners, o sigui dos terços del total de la marina turca); el 1828 els russos van atacar les possessions europees i asiàtiques de l'Imperi Otomà i el 1829 havien obtingut una victòria total. L'exèrcit rus sota Diebitsch va sobrepassar Shumla i va entrar als Balcans ocupant Edirne (Adrianòpolis) el 20 d'agost, i amenaçant Istanbul. El sultà va demanar la pau, i pel tractat d'Adrianòpolis del 14 de setembre de 1829 van haver de cedir a Rússia el delta del Danubi i la província d'Akhaltzikhé (al Caucas), i pagar una forta indemnització; Sèrbia, Moldàvia, Valàquia i Grècia eren reconegudes autònomes sota protectorat rus. Van esclatar revoltes a Bòsnia, Albània i Mesopotàmia (el mamelucs iraquians van ser sotmesos el 1831) sovint manades per geníssers o amb la seva participació. El 1830 els francesos van iniciar la conquesta d'Algèria. Mentre Muhammad Ali d'Egipte reclamava una compensació per les seves pèrdues a la guerra de Grècia i exigia la cessió de Síria que li fou refusada, i llavors els egipcis van envair la província l'octubre de 1831 i després de derrotar dues vegades als otomans la van dominar a meitat del 1832.

En aquest temps les potències europees decidien que Grècia seria una monarquia independent condició acceptada pel sultà al tractat de Constantinoble el juliol de 1832. El sultà va reunir un nou exèrcit per fer front a Muhammad Ali a Síria però els egipcis van envair Anatòlia i van vèncer als otomans a Konya el 21 de desembre ocupant Kutahya el 2 de febrer de 1833, estant en disposició d'avançar cap a Istanbul sense que hi hagués possibilitat de resistència seriosa. El sultà va apel·lar a les potències però de moment només van reaccionar els russos enviant una flota a la capital turca (febrer del 1833) forçant així a França i Gran Bretanya a intervenir igualment. La convenció de Kutahya el 8 d'abril de 1833 concedia a Muhammad Ali el govern de Síria i la província d'Adana. La supremacia russa fou confirmada pel tractat d'Hünkar (o Khunkar) Iskelesi el 8 de juliol de 1833 que establia una aliança defensiva russo-otomana, tractat que va alarmar a les altres potències que van establir un virtual protectorat de l'imperi per part dels estats europeus (Regne Unit, Àustria, Prússia, França i Rússia).

En els anys següents el sultà va profunditzar en les reformes. El 1835 es va reformar l'administració dividida en tres branques: burocràcia civil, (kalemiyye), jerarquia religiosa-judicial (ilmiyye) i afers militars (sayfiyye) dirigits pel gran visir, el shaykh al-Islam i el serasker, tots tres amb el mateix rang i responsables davant el sultà. El gran visir va perdre atribucions i el títol es va canviar l'1 de març de 1838 pel de bash wakil (representant en cap o primer ministre), mentre els seus col·laboradors eren designats amb el títol de ministre (nazir després vakil) al front de tres ministeris (nezaret) que reagrupaven els antics departaments i es dividien en afers interiors, afers exteriors, i afers financers. El 1838 es va crear un consell suprem de justícia que va tenir funcions consultives pel sultà. El serasker va jugar progressivament el paper de ministre de defensa i de cap d'estat major amb tot l'exèrcit de terra al seu càrrec (la marina tenia una organització separada sota el gran almirall que era un ministre separat). El 1834 es va formar una milícia provincial (redif). L'exèrcit tenia 90.000 homes el 1839 sense comptar la milícia. La seva organització fou en gran part obra del oficial prussià Helmuth von Moltke des de 1835; es van crear escoles de medicina militar (1827) i escola d'oficials (1834).

El 1835 un cos expedicionari otomà va ocupar Trípoli de Berberia (Líbia) i posteriorment flotes otomanes es van presentar algunes vegades davant Tunis, si bé foren rebutjades. El 1839 va decidir expulsar als egipcis de Síria i va atacar la regió però els egipcis van derrotar als turcs fàcilment (24 de juny) a Nizib. L'1 de juliol de 1839 Mahmut II va morir de tuberculosi sense conèixer la derrota. Va ser succeït pel seu fill Abdülmecit I. El seu funeral va ser multitudinari. El nou regnat va materialitzar les reformes del Tanzimat, que van marcar l'inici de la modernització de Turquia i van tenir un efecte profund el aspectes socials i legals del funcionament diari de l'Imperi adoptant moltes costums europees en diversos àmbits, com el vestuari, l'arquitectura, el dret, l'organització institucional o la política territorial.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mahmut II Modifica l'enllaç a Wikidata
  • B. Lewis, The emergence of modern Turkey, Londres 1961.
  • M. Costanza, La Mezzaluna sul filo - La riforma ottomana di Mahmud II (1808-1839), Venezia 2010.