Maièutica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La maièutica (del grec maieutikos, "llevadora") és el mètode socràtic de caràcter inductiu basat en la dialèctica. Consisteix a fer aflorar, com si es tractés d'un naixement -d'aquí en ve el nom-, la veritat concebuda com quelcom que és latent en la ment humana. Per tal d'aconseguir-ho, s'interroga a l'interlocutor pel que fa a una qüestió i, llavors, rebatent la seva resposta mitjançant l'establiment de conceptes generals, se li demostra l'error que hi havia. A través d'aquest mètode, s'arriba a un concepte nou que substitueix l'anterior, que era erroni.

Procés de la maièutica[modifica | modifica el codi]

La maièutica, que es basa en el diàleg, segueix una sèrie de passos per aconseguir fer arribar l'interlocutor a la veritat:

  1. Es planteja una qüestió que, en el cas de Sòcrates, acostumava a ser del tipus: "què és la virtut?", "què és la ciència?", "en què consisteix la bellesa?", etc.
  2. L'interlocutor dóna una resposta, que immediatament és discutida o rebatuda pel mestre.
  3. A continuació, se segueix una discussió sobre el tema que confon l'interlocutor. Aquest moment de confusió, d'incomoditat (l'aporia) per no veure clar quelcom que abans del diàleg es creia saber perfectament, és una condició necessària per aprendre. Sòcrates ho identifica amb els mals de cap que té una dona abans de tenir un fill.
  4. Després d'aquest moment de confusió, la intenció del mètode maièutic és elevar-se progressivament a definicions cada vegada més generals i precises de la qüestió que s'investiga (la virtut, la ciència, la bellesa...).
  5. La discussió conclou quan l'alumne, gràcies a l'ajuda del mestre, aconsegueix assolir el coneixement precís, universal i estricte de la realitat que s'investiga (tot i que en molts diàlegs de Plató no s'arriba a aquest ideal i la discussió queda oberta i inconclusa o en epokhé).

La idea bàsica del mètode socràtic d'ensenyament consisteix en el fet que el mestre no inculca a l'alumne el coneixement, ja que refusa considerar la seva ment un lloc buit on es poden introduir diverses veritats; per a Sòcrates, és el deixeble qui extreu de si mateix el coneixement. Aquest mètode entra en contraposició amb el dels sofistes: els sofistes feien discursos i a partir d'aquests esperaven que els deixebles aprenguessin. Sòcrates, mitjançant el diàleg i un tracte més individualitzat amb el deixeble, l'ajudava a aconseguir per ell mateix el saber.

Actualment[modifica | modifica el codi]

La maièutica segueix utilitzant-se com a mètode educatiu. De fet, és el mètode educatiu per excel·lència si es té en compte l'etimologia llatina de la paraula educació: mètode educatiu que funciona fent preguntes a l'alumne perquè aquest arribi ell sol a les conclusions; i, en aquest sentit, la maièutica és la màxima expressió de l'etimologia del mot "educació", en contraposició a la instrucció.

El segle XX, Jacques Lacan va entendre la psicoanàlisi com un mètode maièutic a través del qual l'analista (el psicoanalista) té la funció d'afavorir l'analitzat (el pacient) que considera que és qui és el que en veritat té (inconscientment) el saber d'allò que l'afecta; en aquest cas, l'analista ajuda, o més aviat estimula, incita, el pacient perquè pugui fer consciència del que és inconscient.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Nota[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Web dedicada a Sòcrates i al seu mètode: Academia Sócrates: método socrático {es}