Mals usos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un camperol a una Bíblia del segle XIII

Els mals usos són un conjunt de determinats costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l'edat mitjana a la corona d'Aragó i també en altres països europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera de 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.[1]

A mesura que avançava la baixa edat mitjana, amb la gradual recuperació d'usos propis del dret romà, els mals usos es comencen a veure com abusius. No obstant això, a causa de la crisi de l'Edat Mitjana, molts nobles veuen reduir les seves rendes i el seu nivell de vida. La «reacció senyorial» fa reviure els Mals Usos per tal d'augmentar la seva recaptació, cosa que provoca revoltes importants.

Catalunya[modifica | modifica el codi]

Al Principat de Catalunya la població va estar molt controlada per la noblesa feudal i generalment s'establia un nombre concret de prestacions que més tard serien considerades mals usos. Trobem sobretot aquests mals usos amb relació amb les terres de l'anomenada Catalunya Vella. La submissió del pagès a la terra que treballava, feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la. Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.

Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres d'aquestes obligacions (Intestia, cugucia i eixorquia), però a la pràctica varen existir-ne més, tot i que els més freqüents, i amb la possibilitat de ser redimits pagant un tribut al senyor a la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, són:

  • Intestia: És un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament. La penalització consistia en la confiscació d'una part dels seus béns, en la majoria dels casos, en una tercera part. Pella i Forgas esmenta com a costum del mal ús d'intestia “gairebé general” a la diòcesi de Girona[2] que l'“home jove” (el pagès que no tenia mas) que moria intestat i sense fills, els seus béns es repartien en tres parts una d'elles era per al senyor, l'altra per als familiar i la darrera es subdividia altre cop en tres part una per a la família, l'altra per als clergues, perquè resessin per l'ànima del finat i la darrera per a repartir entre els pobres.[3]
  • Eixorquia: Dret pel qual el senyor rep una tercera part de l'herència del pagès que no té descendència.[4]
  • Cugúcia: Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit, o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia.[5]
  • Arsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi fortuït de les seves pertinences.[6]
  • Ferma d'espoli forçada: Era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran del matrimoni dels seus vassalls. Hem de recordar que el pagès tenia el domini útil del mas i el senyor, el domini directe.
  • Remença personal: Els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles. Els preus de redempció varien molt en el transcurs del temps i estan en consonància amb l'avaluació que es fa del mas. Les donzelles incorruptes es redimien pagant al seu senyor una quantitat fixa. En la diòcesi de Girona eren dos sous i vuit diners.

A aquests sis mals usos principals, encara es poden afegir altres costums senyorials, com:

  • Farga de destret: El pagès té l'obligació de comprar i de reparar les eines de treball a la farga del senyor. Era el monopoli o destret senyorial de la ferreria o lloçol.[7]
  • Molí: Obligació o destret de moldre el blat al molí senyorial.
  • Forn: Obligació o destret de coure el pa al forn del senyor. Sobretot a les terres amb un poblament concentrat.
  • Jova: És l'obligació del pagès de treballar amb un jou d'animals les terres del senyor durant uns dies determinats a l'any.[8]
  • Tragí: Obligació de traginar el blat o qualsevol altre producte del senyor.

Els Mals Usos varen ser una de les causes, si bé no l'única, de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486, any en què foren abolits per Ferran II d'Aragó per la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.[9]

Corona de Castella[modifica | modifica el codi]

A la corona de Castella és difícil determinar en què consistien els mals usos per estar subjectes més a la tradició oral; però, en general fan referència als coneguts Malos fueros, és a dir, règims feudals més durs en prestacions. Com que a Castella la repoblació intentava atreure gent d'altres zones o països, rarament els furs o les lleis eren dures, per això els mals usos són esporàdics o simplement són pagaments monetaris. És difícil fixar una llista, però alguns exemples serien:

  • Adscripción del pagès a la terra, impedint que pugui abandonar-la. Equivalent a la remença.
  • Banalidades com l'obligació de fer servir el molí o el forn del senyor, previ el pagament d'una taxa.
  • La mañería o maniñádego: permetia al senyor apropiar-se de part dels béns d'un serf que hagués mort sense descendència.
  • Saca de pan: A França, per exemple, estava prohibit treure gra del senyoriu feudal, en part per a evitar l'escassetat i en part per a evitar l'especulació, doncs, a Castella es podia fer previ pagament d'una taxa.
  • La tercería era l'obligació de què el pagès es fes càrrec d'administrar béns senyorials. Aquesta càrrega significava dures responsabilitats, entre altres la de reposar qualsevol pèrdua amb el patrimoni personal del pagès. La tercería va ser prohibida a les Leyes Capitulares de 1440, promulgades per Enric IV de Castella.
  • El privilegio de corral: que permetia al senyor emportar-se aviram, vedells i tota mena de bestiar. Les Lleis Capitulars (En castellà, Leyes Capitulares) de 1440, obligaven al senyor a compensar en metàl·lic tot allò que s'emportés.
  • Sense Llet: Si la dona del noble tenia un fill i no podia donar-li llet per problemes de pit, els nobles miraven les dones que haguessin tingut un fill de feia poc i els hi manaven que anessin al castell i fessin de mare a la hora de donar llet.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Mals usos». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Pella y Forgas, José. «cap. XXXI parte. II». A: Luis Tasso y Serra (impresor). Historia del Ampurdan (en castellà). Luis Tasso y Serra (impresor), 1883, p. 654. 
  3. «Intestia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Eixorquia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «Cugúcia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Arsia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. «Farga de destret». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «Jova». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. Rotger, Agnès. «Pagesos contra nobles». Sàpiens [Barcelona], núm. 103, maig 2011, p. 26-33. ISSN: 1695-2014.
  10. de Hinojosa, Eduardo. El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña. V. Suárez, 1905, pp.366–367 [Consulta: 16 d'abril de 2012]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]