Mamikonian

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vardan Mamikonian a la Batalla d'Avarayr (451)
Expansió dels Mamikonian

Mamikonian fou una antiga família de nakhararq (senyors hereditaris) d'Armènia, que van governar en diferents moments sobre les regions de Bznuniq, Taron, Bidlis, Sasun, Bagrevand i d'altres (c. 300-862). Tenien el títol de sparapets hereditaris de l'infantaria.

Se sap que el príncep Selkuniq d'Olakan al Taron, amb ajut del rei Shapur II de Persia, es van revoltar contra Tiridates IV, però fou derrotat per un Mamikonian que va rebre el feu del vençut, vers el 300-

El primer senyor conegut fou Vatshé Mamikonian cap al 330-339 en una epoca en què el rei va intentar posar pau entre els nobles i com que no ho va aconseguir ho va encarregar a Vatshé Mamikonian, que va exterminar a les cases Manavaz (de Manavazkert o Manazkert), dels que les terres foren donades en part als bisbes de Manzakert i Basean. Vatshé Mamikonian (i Vahan Amatuni) també van derrotar els Bzuni del Bzouniq (regió de Khelat) que s'havien aliat als perses i els hi van confiscar les terres. Els armenis van patir una greu derrota (338 o 339) en la que va morir el seu cap Vatshé Mamikonian i la direcció de la guerra va passar a Arshavir Kamsarakan príncep de Shirak i del Arsharuniq.

Vardan i Vasak Mamikonian, més tard del 339 van dirigir la família però vers el 350 van perdre el favor del rei Arshak II d'Armènia que els va proscriure i es van exiliar al Taiq on es van establir, recuperant el favor reial i els honors cap al 355. Vasak fou nomenat sparapet (generalíssim) i la família també va tenir el càrrec de stratelat. Vasak for cap del partit prorromà i Vardan Mamikonian fou cap del partit persa d'Armènia, després del 350 i fins a una data propera al 368.

El primer gran líder familiar fou Vasak Mamikonian, sparapet (general que va defensar Armènia contra els perses el 367-368 i que només va ser derrotat per la traïció de Marujan Ardzruni. Després d'aquesta derrota molts nakhararq (senyors) es van passar al bàndol persa, incloent-hi Vahan Mamikonian, germà de Vasak. Vasak Mamikonian van anar a Pèrsia, i fou torturat i mort i la seva pell exposada al Castell del Oblit (368). Vahan Mamikonian fou governador persa d'Armènia junt amb Marujan Ardzruni (369) i Vahan potser va ser assassinat pel seu propi fill Samuel quan va voler imposar al país el mazdaisme.

Vers el 370 els governadors perses van ser subornats per la reina i es van canviar de bàndol, i amb l'ajuda de Roma el rei Pap d'Armènia fou coronat el 370 i va tenir com sparapet a Mushel I Mamikonian, fill de Vasak, que va derrotar els perses per tot Armènia i els va foragitar. Pap va morir el 374 i la corona va ser donada pels romans a l'arsàcida Varasdat, que al començament va col·laborar amb Mushel, però sota consell de Bat o Sembat Saharuni, Mushel va ser assassinat i el càrrec de sparapet va recaure en Sembat. Llavors Vatshé Mamikonian va dirigir la família però quan Manel Mamikonian (germà de Mushel) va tornar de Persia on havia estat hostatge (juntament amb un altre germà anomenat Koms Mamikonian) Vatshé li va cedir immediata i voluntàriament la direcció de la família. Els Mamikonian es van rebel·lar i van derrotar el rei Varasdat i al seu general Sembat Saharuni a Karin. Manel i els seus fills Hemaiak i Artshés van capturar al rei poc després, però el van deixar fugir del país . Manel va col·locar a la reina Zarmandukht (viuda de Pap) al tron pewrò ell mateix va assolir tot el poder (378). Llavors va fer una submissió força nominal a Persia i va acceptar un marzban (governador) a canvi del respecte absolut a les lleis locals i l'autonomia. Durant quatre anys Manel fou regent junt a la reina i més tard (384) assumí la regència en nom d'Archak III (fill de Pap), que es va casar amb Vardandukh, filla de Manel; el 385 Manel va morir i cap al 386 o 387 Armènia va ser conquerida per Persia.

Vahan Mamikonian i Samuel Mamikonian s'esmenten com a caps familiars prop del 390. Samuel fou dels pocs nakharars que no es va voler sotmetre a Pèrsia. Després apareixen altres caps de família: Hamazasp I Mamikonian, casat amb Sahakanokht, filla del patriarca Sant Sahak, governava cap al 393, i va tenir tres fills: Vardan, Hemaiak i Hamazaspian

Vardan va acompanyar al seu avi Sant Sahak a Pèrsia quan el patriarca fou cridat (i deposat) per Bahram V i el 428 Vardan va quedar presoner a Pèrsia però fou alliberat el 432. El 450 Vardan Mamikonian, va anar a territori Bizantí per no haver-se de convertir al mazdaisme, però va tornar per agafar la direcció de la revolta nacional que el governador Vasak de Siunia no podia assolir perquè tenia dos fills com hostatges. Vardan va anar a Ankl (Àngel) on ja havia esclatat una revolta cristiana local, i va decidir encapçalar l'aixecament. Vegeu: Rebel·lió d'Ankl. Vardan va lluitar contra els perses en una batalla decisiva a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarayr (2 de juny de 451) en la que va morir. Son germà Hemaik, que estava al Taiq, va agafar la direcció de la revolta però va morir en combat el 452 prop d'un llogaret anomenat Ordtxenhal, potser Artanudj, entre Taiq i la Klardjètia.

Hemaiak va tenir quatre fills: Vahan II Mamikonian (cap de la rebel·lió nacional el 481-482, que va tenir un fill anomenat Vard), Vasak II, Artaxes i Vard. Els tres gran eren presoners del perses però el 455 foren alliberats i es van establir amb la seva mare Tzuik a Tsurtav, capital del príncep de Gugarq i Tashir. Vard, rl fill petir, fou enviat a Taiq per a ser criat a la frontera amb Bizanci. Vahan destacava per les seves qualitats. El rei persa el volia al seu costat per donar-li el càrrec de marzban, però tots els nobles perses i més d'un d'armeni li desaconsellaven per les repercussions de la rebel·lió del 451 encapçalada pel seu oncle i pel seu pare. Vahan II va anar a la cort per dissipar les dubtes del rei, i es dedueix de la crònica de Llàtzer de Pharpi que va participar en cerimònies mazdaistes segurament per demostrar fidelitat, però no fou suficient, i no va rebre el nomenament.

El 481, fent cas al patriarca i al rei georgià Vakhtang I Gorgasal es va decidir a encapçalar la rebel·lió nacional. Al seu costat va tenir al seu germà Vasak II Mamikonian. Els revoltats van rebre el suport de molts nakharars i gent del poble. El nakharar Varaz-Shapuh Amatuni va revelar al marzban els plans del rebels. El marzban es va espantar i va fugir de Dwin cap a Artaxata. Vahan II va entrar a Dwin. Després les seves forces van anar a Artaxata d'eon també va fugir el marzban cap a Pèrsia. Vahan II va quedar l'amo del país, però per guanyar-se l'aliança d'uns dels nakharars més poderosos, Sahak Bagratuni, aspet hereditari (comandant de la cavalleria), va fer nomenar a aquest com a marzban. Vahan II, que era generalíssim hereditari d'Armènia, va conservar el comandament militar dels revoltats. El marzban Aderveshnasp va reentrar a Armènia i va lliurar la batalla de Akori, en la qual els armenis, dirigits per Vasak II Mamikonian i Babik de Siunia, van obtenir la victòria. Al mateix temps Vahan II va demanar al rei dels Ibers l'ajuda promesa i Vakhtang I d'Ibèria va enviar uns milers d'auxiliars huns, però al hivern el rei els va tornar a cridar al seu país.

Al trobar-se sol Vahan II va demanar l'adhesió dels nakharars neutrals: els Ardzruni, els Antzevatsi, els Reshtuni i els senyors de Mokq. Mentre un exèrcit persa es concentrava a Her (Khoi) i Zarevand, al nord-est del Llac Urmia, sota el comandament del gran visir (Hazarbadh) Suren Pahlav i del comandant de la guàrdia de corps (Putxtighbansalar) Adhur-Narsé. Vahan II va sortir de Dwin amb el seu exèrcit cap a la província de l'Artaz (Maku) i després cap a la regió del llac Van. Prop del llogaret conegut com a Nersehapat es van trobar els dos exèrcits i els armenis van obtenir la victòria. A més, Vard Mamikonian, germà de Vahan, que havia estat empresonat al Taiq pels perses i era el seu hostatge, fou alliberat. Vahan va fer reposar als seus fidels al districte de Dzalkotn al Airarat i mentre eren allí Vakhtang I Gorgasal va demanar ajut als armenis, car els huns no havien arribat i estava sent atacat pel general persa Mihran. Vahan va passar llavors al districte de Kangark o Kangarni al sud del Gugarq, entre Ibèria i Armènia (482).

Mihran remuntant el Kura (en georgià Mtkwari) va arribar prop dels armenis. La batalla es va lliurar a Akesga, a l'oest de Gori. Els armenis i ibers van tindre avantatge al començament però foren superats pel nombre d'enemics. Babik II de Sinuia fou ferit i salvat pel propi Vahan II. Vasak II Mamikonian va morir en combat, com també Sahak Bagratuni. Hrahat Kamsarakan fou fet presoner. Vahan es va retirar amb les restes de l'exèrcit cap a Taiq. Mihran va entrar a Basean i va arribar fins a Dou al nord-oest d'Erzurum, just fins a la frontera amb Bizanci. Finalment Mihran va parar la persecució, va oferir un tracte a Vahan (rendició a canvi d'intercedir davant del rei per obtenir una amnistia) però el general fou cridat a la cort de Ctesifont i va retornar. Al marxar Mihran, Vahan va retornar al Airarat i va entrar a Dwin on va romandre fins a l'any següent.

A la primavera del 483 un exèrcit persa va tornar al país, sota el comandament del Hazaraft Zarmihr de la família dels Karen i governador de Sakastene (Sistan). Va creuar l'Araxes i per Artaxata va arribar a Dwin i va preparar el setge. Vahan va ordenar una sortida en la que va causar algunes baixes, però que quasi va costar la vida al patriarca Hovhannes Mandakuni (fou deixat per mort però encara que ferit va poder tornar a Dwin) i hi van morir dos nakharars. Vahan va sortir de la ciutat abans de quedar assetjat i es va retirar a les muntanes de Basean i Taiq, territoris fronterers amb Bizanci. El general persa Zarmihr li va preparar una emboscada i encara que va poder fer presoneres a algunes princeses, Vahan i els principals nakharars es van poder escapar. Finalment el general fou cridat per anar a Ibèria a fer la guerra a Vakhtang I Gorgasal (que també va poder escapar cap a la Còlquida).

Vahan II va passar al Taron i es va establir a la vila de Dzalik (vila que era domini feudal dels Mamikonian) i de allí va passar a la Astianene (Hashteanq) i al districte de Karin (Erzurum) i cap al Arshamuniq. El 484 el marzban Shahpuhr de Rayy va sortir del país després d'una greu derrota dels sassànides contra els huns heftalites, per influir en l'elecció del nou rei. Vahan II va aprofitar i va ocupar fàcilment Artaxata i Dwin. El nou rei persa i el general Zarmihr, que no podien enviar cap exèrcit, van enviar a un ambaixador de nom armeni Nikhor Vexnaspadat (en realitat el nkhver Gushnaspdadh) amb la missió d'establir una autonomia política i religiosa per Armènia i acabar amb el problema nacional.

El enviat va establir el seu quartell a Her i va enviar missatges a Vahan. Aquest va exigir llibertat de culte i prohibició del culte mazdaista a Armènia; i pels nakharars el dret d'apel·lació directa al rei (doncs per damunt del marzban). Les condicions foren acceptades. Després ambdós caps es van reunir i el persa va expressar a l'armeni que el rei Valash demanava ajut a Vahan contra el seu germà rebel Zarer. Les tropes armènies que Vahan va posar a disposició de Valash van ser decisives per aplanar la revolta. Poc després Valash va rebre a la cort a Vahan i el va confirmar com a generalíssim hereditari, va retornar totes les terres expropiades i (a petició de Vahan) va fer el mateix amb els Kamsarakan. Més tard altres nakharars (com els Ardzruni) també van veure restituïts tots els seus honors. Un mes després Vahan va rebre del rei el nomenament formal de marzban d'Armènia que de fet ja exercia. Vahan II fou marzban durant uns 25 anys, del 485 al 510. va reconstruir monestirs, esglésies i catedrals i va protegir a escriptors com Llàtzer de Pharpi. Vahan II va morir com a molt tard el 510 i el va succeir el seu germà Vard Mamikonian conegut com a Vard el Patrici, que fou reconegut marzban per la cort de Pèrsia.

Vard Mamikonian conegut com a Vard el patrici, for marzban d'Armènia per més de quatre anys, al darrere de Vahan II Mamikonian. Les dates del seu govern són incertes però es va iniciar entre el 505 i el 510 i va acabar entre el 509 i el 514.

Vasak II Mamikonian, germà de Vahan II, va tenir dos fills mascles y una femella: els mascles foren Manel Mamikonian (que va tenir un fill anomenat Gagik) i Vardan III Mamikonian. El nom de la filla no és conegut. Manel Mamikonian va encapçalar el partit nacionalista i el marzban el va fer matar. Això fou un greu error, ja que els nakharars del partit nacionalista es van revoltar. La direcció de la rebel·lió fou assumida per son germà Vardan III Mamikonian i pel patriarca Hovhannes II Gabelian. Vardan III va fer front al general persa Mihran a la plana de Khalamakh, a Taron, el va derrotar i li va prendre els elefants. Mihran va evacuar Armènia (573). Segons Sebeos, un altre general de nom Golon Mihran fou nomenat marzban i va envair Armènia, va ocupar Ankl i algun altra lloc i va dictar una amnistia general (574).

El 575 Vardan III es va unir a l'exèrcit bizantí i a la plana de Melitene es va lliurar una batalla de dos dies, on els perses foren derrotats, però després (577) els rebels armenis, sense ajut bizantí, van haver-se de limitar a xoc menors i vers el 578 es va retirar a territori bizantí i va passar al servei del emperador. Al seu costat va estar el seu fill Mamak Mamikonian, cap de família darrera el pare.

La filla de Vasak Mamikonian va tenir potser un fill anomenat Mushel II Mamikonian, en realitat de filiació no determinada i del que l'historiador Joan Mamikonian diu que fou nakharar de Mokq. Mushel fou marzban d'Armènia del 591 al 593 nomenat pel rei de Pèrsia. El 593 el rei de Pèrsia el va cridar a la cort i va ordenar que en arribar fos detingut. Mushel s'hi va presentar amb dos mil homes i no va poder ser detingut. Va presentar-se el rei, que no li va dir res, i sospitant el que li preparaven, va deixar el lloc i va tornar a Armènia. L'emperador rebé la queixa de Mushel II però no va voler trencar l'aliança amb Pèrsia. Llavors Mushel va dimitir i va retornar als seus dominis hereditaris o potser va passar al servei de Bizanci com a general.

Kahan Gail Mamikonian era fill de Mouchel II i governava cap al 591/593 fins el 604

El seu fill fou Sembat Mamikonian el valent, que governava després del 604. Sembat va tenir un fill anomenat Mushel III Mamikonian que va morir vers el 650.

Mushel III va tenir dos fills: Grigor Mamikonian i Hamazasp Mamikonian que fou governador d'Armènia pel Califat del 656 al 657 i Curopalata d'Armènia per Bizanci del 657 al 662. Va adquirir el Bznuniq dels Reshtuni. El 662 el nou patriarca Nersès III i els nakharars van demanar al califa d'enviar com a governador al seu germà Grigor Mamikonian, que era hostatge a Damasc. Grigor era casat amb una princesa d'Aghuània i va restaurar molts edificis i l'economia i va governar pacíficament. Va traslladar les restes de sant Gregori el il·luminador de Thordan a Valarshapat. Una relíquia del sant fou donada al seu nebot Varasterdat d'Aghuània, que la van confiar al patriarca d'Aghuània Israel i va quedar dipositada a un monestir anomenat Glkhoivanq (Monestir del Cap). El 681 o 682, aprofitant les guerres civils al Califat, els armenis es van revoltar junt amb els ibers i els aghuans. Vers el 685 els Khàzars, aprofitant també les guerres civils, els Khàzars, van envair Kartli i van entrar a Armènia pel nord. Grigor Mamikonian va marxar contra ells però va morir en combat (685). Els àrabs, després de dos prínceps Mamikonian revoltats, van decidir canviar de casa, i van nomenar a Ashot I Bagratuni.

Després no se'n tenen notícies durant més de cent anys.

El 732 els germans Grigor II i David Mamikonian, que volien el càrrec de governador d'Armènia per a la seva família, al no obtenir-lo es van revoltar però el governador àrab Marwan ben Muhammad els va fer detenir i el va enviar a Damasc d'eon se'ls va enviar a Iemen. El 744 el governador Marwan va sortir del país i els germans Grigor i David Mamikonian, es van escapar i van tornar als seus dominis on es van revoltar contre el governador indigena Ashot Bagratuni.

El governador àrab Ishak ben Muslim va intentar posar fi a la lluita però no ho va aconseguir. Ashot va estar a punt de ser sorprès en una emboscada de la qual va escapar però va perdre els seus tresors. Ashot va deixar a la seva família a la fortalesa de Dariunq i es va traslladar a Damasc a demanar justícia al Califa Merwan o Marwan II. Al deixar el país Grigor (II) Mamikonian va obtenir d'Ishak el càrrec de patrici dels nakharars i comandant de l'exèrcit armeni (744 o 745 al 745 o 746). Ashot fou ben rebut pel califa que va ordenar tallar les mans i peus i estrangular a un dels germans Mamikonian (David) ordre que fou executada ràpidament per Ishak. Ashot fou enviat a Armènia altre cop ple d'honors i regals i Grigor Mamikonian va rebre l'ordre de reconèixer al seu rival i ser-li fidel.

El 750 els omeies foren enderrocats. Ashot, que restava lleial, va intentar resistir. Els nakharars van formar una Santa Lliga i es van declarar en rebel·lió general. L'exèrcit insurgent es va traslladar a Taiq prop de la frontera bizantina, ja que esperaven ajuda del emperador Constantí V. Ashot va sumar-se llavors a la rebel·lió però la va abandonar aviat i va tornar al Bagrevand, però a la tornada va caure en una emboscada de Grigor Mamikonian, que el va fer cegar (750). Després Grigor es va retirar a Teodosiòpolis (Erzurum) a la frontera bizantina, però va morir poc després. La direcció de la rebel·lió va passar a son germà Mushel III Mamikonian. Vers el 750 els Bagratuni ja havien desposseït als Mamikonian als que van confiscar Bznuniq (amb Khelat) i Taron (amb Mush i Bitlis), però vers el 754 els Bagràtides, considerats lleials als omeies, van veure confiscades part de les seves possessions al Taiq, Dariunq, Khelat i Vaspurakan vers el 754. Els Mamikonian, que encapçalaven la resistència, només es van aprofitar de la desgràcia dels Bagratuni ocupant alguns territoris del Taiq a la frontera amb Bizanci. Grigor II Mamikonian fou nomenat patrici i generalíssim, però uns mesos després el califa va ordenar destituir-lo i restituir a Ashot Bagratuni.

Artavasdes Mamikonian governava cap al 770 i el 771 va dirigir la revolució nacional que com a primer acte va matar al recaptador fiscal del districte del Shirak, a la vila de Kumair. Però els àrabs eren molt forts i va haver de fugir cap a Kartli. Un parent seu, Mushel IV Mamikonian, es va refugiar llavors a les muntanyes i va dirigir una guerrilla per algun temps i va obtenir alguns èxits notables, essent el principal la derrota de la guarnició àrab de Dwin (quatre mil homes) que havia sortit a perseguir-lo, derrota que fou obra de Mushel amb només 200 homes. Mushel IV i Samuel Mamikonian van morir a la batalla de Bagrevand el 25 d'abril del 772 en què els armenis revoltats foren aplanats pels àrabs.

Les seves terres del districte d'Arsharuniq, el districte d'Ashotz, el Taiq oriental, i part del Taron, i altres antigues possessions de la família foren ocupades per Djahap al-Qaisi (fundador de la dinastia qaisita de Manazkert) el 772, menys Sasun i Bagrevand. Perduda Taron el 771, i la major part dels territoris el 772, els dos fills de Mushel es van refugiar al Vaspurakan on Hamazasp Ardzruni els va fer matar. Només una filla va conservar algun poder al casar-se amb el capitost àrab Djahap al-Qaisi que volia la dona per legitimar el seu poder. És molt possible que també una branca pogués subsistir a les inaccessibles muntanyes de Sasun i que en un temps va arribar a dominar de Taron a Arsamosata (va existir fins molt avançat el segle XI), i un altra branca va subsistir com a prínceps secundaris vassalls d'altres prínceps al Bagrevand (va existir fins a la meitat del segle IX).

El 778 els bizantins van derrotar els àrabs a Cilícia sota la direcció de dos exiliats armenis: Tadjat Antzevatsi i Artavasdes Mamikonian. Aquest darrer fou nomenat strategos del thema (província) dels Buccel·laris a Anatòlia.

A Sasun Kurdik Mamikonian hi governava cap al 800 i la família hi romandrà per molt de temps, però com un petit poder local. A Bagrevand governava vers el 850 un altra Kurdik Mamikonian però envait el país per Bogha al-Khabir, el seu fill Grigor (II) fou fet presoner i enviat a Samarra i Kurdik va haver de fugir a Sper, el príncep bagràtida protegit dels bizantins. Recuperades breument per Grigor II (vers 860-862), que havia retornat de Samarra, l'ostikan Muhammad ben Khalib va encarregar al princep d'Armènia Ashot d'agafar-lo i portar-lo a la seva presencia. Grigor va provar d'establir-se a Gazaneanq a la comarca de Bagaleanq, però va morir sobtadament als set dies d'arribar i això va evitar a Ashot una situació complicada en la que no podia desobeir a l'ostikan i no volia perjudicar a Grigor. Va fer veure que havia complert les ordres enviant el cap del difunt com si fos ell que li hagués talat per castigar a Grigor del que va dir que sospitava que es volia passar als bizantins. Ashot fou recompensat amb la cessió del Bagrevand, amb el que el poder dels Mamikonian va arribar a la fi.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • René Grousset, Histoire de l’Arménie des origines à 1071, París, 1947 (reimpr. 1973, 1984, 1995, 2008), 644 p., pàg. 641, « Généalogie des Mamikonian et des Pahlavouni ».
  • Cyrille Toumanoff, Manuel de généalogie et de chronologie pour le Caucase chrétien (Arménie, Géorgie, Albanie).