Manao tupapau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manao tupapau
Manao tupapau
Paul Gauguin, 1892
Oli sobre tela de canemàs
72,4 × 92,4 cm
Albright-Knox Art Gallery, Buffalo

Manao tupapau (en tahitià normalitzat, Mana’o tūpāpa’u), o L'esperit dels morts vetlla, és un quadre del pintor Paul Gauguin fet el 1892, en la primera estada a Tahití. Es conserva a la galeria d'art Albright-Knox de Buffalo. Es coneix per la referència núm. 457 del catàleg de Wildenstein.

Context[modifica | modifica el codi]

La model és Teha’amana, l'amant de Gauguin (que l'anomenava Tehura), i descriu una escena on mostra la por ancestral dels polinesis als tupapau. Són els esperits de la mort, o de la nit, que surten de la llacuna o del bosc quan es fa de nit per arrapar-se a l'esquena dels desprevinguts i emportar-se'ls.[1]

El títol Manao tupapau no té una traducció immediata, ja que està compost de dues paraules sense relació sintàctica: pensament o creença i espectre. Gauguin n'explica dos sentits: o ella pensa en l'espectre o l'espectre pensa en ella.[2]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Gauguin descriu l'escena en el seu diari Noa Noa. Un dia va tornar a la seva cabana quan ja era de nit, i per falta de provisions s'havia quedat sense enllumenat. Va encendre un llumí per orientar-se i va veure...

«la Tehura, immòbil, nua, ajaguda de bocaterrosa al llit, amb els ulls desmesuradament engrandits per la por [...] semblava que una lluor fosforescent li brollava d'aquells ulls amb la mirada fixa.» [3]

Tehura jeu nua al llit, però no es presenta de forma lasciva sinó atemorida mirant al pintor. Crispada i tensa, junta i estreny les cames i recolza les mans al coixí com si anés a saltar en qualsevol moment per sortir fugint.

La misteriosa figura de marcat perfil del fons mostra la presència d'un esperit dels morts vigilant i infiltrat com un dimoni en un món paradisíac. El fons es complementa amb unes estrelles que recorden els insectes nocturns fosforescents, una de les formes dels tupapaus. En aquest cas Gauguin no mostra l'harmonia entre home i natura, sinó el món de sentiments, instints i supersticions que havia anat aprenent de Tehura.

Olympia, 1863, d'Eduard Manet.

La composició és una clara imitació de l’Olympia d’Édouard Manet. Gauguin tenia a Tahití una fotografia de l’Olympia i havia manifestat una certa obsessió. La postura de Tehura és la inversa d'Olympia. La servent negra del fons és substituïda per la dona encaputxada de negre. L’Olympia havia provocat un escàndol a París, i Gauguin capgira la tradició dels nus europeus.

Gauguin escriu a la seva dona Mette que la postura resulta indecent. De fet, quan es va presentar a París, la crítica el va considerar indecent. Però el que li interessava reflectir és la por. Diu que una europea se sentiria atemorida si fos sorpresa en aquesta postura, però una tahitiana té altres pors i no és la nuesa el que més l'amoïna.[4]

Autoretrat amb barret, 1893

L'estima de Gauguin pel quadre queda de manifest quan el reprodueix parcialment com a fons de l'Autoretrat amb barret. El Manao tupapau es veu revertit, indicant que el pintor estava davant un mirall.

Historial[modifica | modifica el codi]

Va ser exposat el 1893 a Copenhaguen; el mateix any a París en l'exposició «Obres recents de Gauguin» de la Galeria Durand-Ruel; el 1894 a l'exposició d'impressionistes de Brussel·les; i en la subhasta del 1895 a l'Hôtel Drouot de París no va trobar comprador per 900 francs.

L'obra està publicada en el catàleg de Wildenstein de 1964 amb el número 457, i en el catàleg de Gabriele Sugana de 1972 amb el número 282.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El diccionari de l'Acadèmia Tahitiana ho defineix com cadàver o fantasma.
  2. Cahier pour Aline, de Paul Gauguin, citat del manuscrit per Victor Ségalen a Journal des Îles ISBN 9782851943408
  3. Noa Noa. Estada a Tahití, de Paul Gauguin i traducció de Mireia Porta, Quaderns Crema, Barcelona:2001. ISBN 84-7727-340-5
  4. Carta de Paul Gauguin a Mette Gauguin, 8 de desembre de 1892. Recollida a Paul Gauguin, la búsqueda del paraíso, de Bernard Denvir, Odín Editores, Barcelona: 1994. ISBN 84-493-0081-9