Mancomunitat de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mancomunitat de Catalunya

Mancomunitat de províncies
(Regne d'Espanya)

Flag of Barcelona (province).svg
Diputació copy.jpg
Bandera de la provincia de Lérida.svg
Bandera antiga de la provincia de Girona.svg
1914 – 1925 Flag of Barcelona (province).svg
Diputació copy.jpg
Bandera de la provincia de Lérida.svg
Bandera antiga de la provincia de Girona.svg
de}}} de}}}
Bandera Escut
Capital Barcelona
Idioma oficial Català i castellà
Forma de govern Mancomunitat de províncies
President de la Mancomunitat de Catalunya
 • 1914-1917 Enric Prat de la Riba
 • 1917-1924 Josep Puig i Cadafalch
 • 1924-1925 Alfons Sala
Període històric Restauració borbònica
 • Establiment 6 d'abril de 1914
 • Aprovació del dret de mancomunitats provincials 18 de desembre de 1913
 • Inici de la Dictadura de Primo de Rivera 13 de setembre de 1923
 • Dissolució 20 de març de 1925

La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.[1] Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.[2]

Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país.[3] Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».[4] Després del cop d'Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.

En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.[2] També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.[2]

Context[modifica | modifica el codi]

Història de Catalunya
Història de Catalunya
Formació geològica
Prehistòria
Període iber
Període romà
Període visigòtic
Edat mitjana
Conquesta omeia
Dominació musulmana
Conquesta carolíngia
Comtats catalans
Feudalisme a Catalunya
Corona d'Aragó
Compromís de Casp
Dinastia Trastàmara
Guerra civil catalana
Edat moderna
Dinastia dels Habsburg (Àustries)
Tractat dels Pirineus
Guerra de Successió Espanyola
Decrets de Nova Planta
Dinastia Borbó
Història contemporània
Guerra del Francès
Primera restauració borbònica
Casal de Savoia
Primera República Espanyola
Segona restauració borbònica
Segle XX
Mancomunitat de Catalunya
Govern provisional de Catalunya
Generalitat republicana
Legislatures: 1a - 2a
Guerra civil a Catalunya
Franquisme
Tercera restauració
Govern provisional
Comunitat autònoma
Legislatures: 1a - 2a - 3a - 4a - 5a - 6a -

7a - 8a - 9a - 10a

Cronologia de la Història de Catalunya
Història militar de Catalunya
Jaciments arqueològics de Catalunya
Llista de presidents de la Generalitat

La bonança econòmica de la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la Renaixença cultural i el modernisme van promoure una generació d'intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per mirar a París, Londres o Roma, en el que teòrics com Vicente Cacho Viu anomenen un procés d'independència cultural. Era una generació optimista , potent a nivell intel·lectual, polític i econòmic.[5] La Renaixença i el catalanisme van generar corals, centres excursionistes, Ateneus, diaris, orfeons, escoles catalanes... tot un seguit d'elements que van bastir la societat civil d'un fort sentiment catalanista.[6]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El 1833 l'Estat espanyol es va dividir en províncies. A finals del segle XIX el catalanisme va anar agafant cada cop més força arreu del territori català, i va incrementar la seva demanda de competències al govern central. El 1880, Valentí Almirall va fundar el Centre Català. Pocs anys després, el 1882, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana. El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat. El catalanisme creixia de manera progressiva i sense aturador.[6]

A principis del segle XX, el 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la seva primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d'on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d'un sistema de mancomunitats de províncies. El govern central s'hi va oposar completament, i més encara arran dels fets de la Setmana tràgica de 1909.[6]

Fonaments legals[modifica | modifica el codi]

La Mancomunitat no va néixer de cap pacte ni cap reconeixement del govern espanyol envers Catalunya, sinó de la voluntat intrínseca dels catalans que van aprofitar al màxim les possibilitats que preveia el marc normatiu espanyol general. A banda de la llei reguladora de les províncies de 28 d'agost de 1882, fou un decret de 1913 del govern d'Eduardo Dato el que va permetre que les diputacions que volguessin s'agrupessin per fer més eficients llurs serveis administratius.[1] Les quatre diputacions catalanes foren les úniques que van utilitzar aquesta possibilitat. La Mancomunitat no va tenir mai més funcions que les que tenien les pròpies diputacions; tot i les aspiracions catalanes de superar-les per assolir una futura autonomia.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Procés de sol·licitud[modifica | modifica el codi]

A partir de constitució de la Diputació de Barcelona el maig de 1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única, una idea impulsada pel diputat Manuel Folguera. Després d'aconseguir el suport de la resta de diputacions, es van redactar les bases del projecte comunitari que es va aprovar l'octubre i, el 8 de desembre de 1911, els quatre presidents de les diputacions catalanes li hi presentaren al president del govern espanyol, en José Canalejas, qui els va confirmar que ni ell ni el seu Partit Liberal no s'oposarien a la proposta, tot i que havia de passar per les Corts. La Lliga Regionalista va recuperar Francesc Cambó a l'escena política, qui fou escollit diputat el març de 1912, a fi que encapçalés la defensa de la proposta comunitària en l'àmbit parlamentari. El projecte va tenir l'oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també de les faccions liderades per Segismundo Moret i Alcalà-Zamora dins el Partit Liberal. Tot i això, l'interès de Canalejas per estar a bé amb els catalans va fer que tirés endavant i el projecte que es va aprovar a la cambra baixa el 17 d'octubre de 1912 amb l'abstenció de conservadors i lerrouxistes i el vot en contra dels moretistes i el grup d'Alcalà-Zamora. Però tan sols un mes després, el 12 de novembre, Canalejas va morir assassinat i el president Romanones va aturar el seu pas al Senat.[7]

El juny de 1913 es va reactivar el procés al començar el debat al Senat, però la dimissió de Romanones l'octubre va deixar un buit de poder i les Corts dissoltes. Davant la nova paralització, a Catalunya s'organitzen tres "diades regionalistes", uns actes reivindicatius de caràcter popular, als municipis de Falset, Cornudella de Montsant i Santa Coloma de Queralt. També es va organitzar un plebiscit entre els 1.073 ajuntaments catalans sobre la llei de comunitats, amb un suport de 1.016 d'ells que representaven el 95,7% de la població. El 24 d'octubre, la Lliga Regionalista va organitzar, junt amb els nacionalistes republicans, una "Assemblea catalana" amb presència de tots els partits catalans i una manifestació popular a Barcelona amb l'assistència de 60.000 persones. Tres dies després va prendre possessió Eduardo Dato com a president espanyol, i Prat de la Riba li va comunicar immediatament el resultat de la votació municipal. Tot seguit, els diputats regionalistes Cambó, Abadal i Duran i Ventosa es van reunir amb José Sánchez Guerra, ministre de Governació, per proposar-li una aprovació via decret i així evitar un risc d'aldarulls populars. Els catalans van redactar una proposta de decret, i el consell de ministres va aprovar el 18 de desembre de 1913 el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya.[8] El següent pas fou la promulgació del reial decret d'aprovació de l'estatut, pel qual, es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.[9]

Constitució[modifica | modifica el codi]

Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya

La llarga demanda històrica dels catalans per federar les quatre diputacions significava, en cert sentit, un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes.[6] La Mancomunitat naixia com una solució a la ineptitud d'un estat i el descontentament de les forces vives i de la població. El sentit finalista i polític dels seus creadors era construir els fonaments d'una societat amb instruments modernitzadors que el mercat i sobretot l'estat no proveïa, i que eren del tot necessàries per garantir el desenvolupament de la societat.[10] La rellevància d'aquesta institució fou que va començar una etapa nova de la vida política contemporània catalana.

Després del llarg procés d'aprovació, la Mancomunitat de Catalunya es va formar el 6 d'abril de 1914. En una solemne Assemblea general dels 96 diputats provincials reunida a l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya es va escollir Enric Prat de la Riba com a primer president. Era el president de la Diputació de Barcelona i l'inspirador del nou projecte que havia sabut unir els esforços de grups i persones diverses. Tot i que la protagonista política fou la Lliga Regionalista, cal tenir en compte que sense el suport tant del catalanisme republicà d'esquerres com dels catalans dels partits dinàstics espanyols no s'hauria aconseguit la unanimitat que va permetre la seva aprovació. En el seu discurs inaugural Prat de la Riba va destacar la importància del que s'havia aconseguit, recordant que feia dos-cents anys que Catalunya havia perdut l'autogovern:[2]

« La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà [...] »
— Prat de la Riba

Prat de la Riba, però també fou sincer en el seu discurs inaugural, reconeixent que la Mancomunitat era una concessió simbòlica: «L'Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s'ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».[4]

Unes paraules fruit de l'abast autoritzat pel govern espanyol: "para fines exclusivamente administraticos que sean de la competencia de las provincias", una concessió clarament insuficient, sense capacitat legislativa ni la desaparició de les diputacions, encara que d'un gran simbolisme perquè es reconeixia la unitat administrativa de Catalunya per sobre de l'estructura provincial espanyola de 1833.[11]

Període Prat de la Riba (1914-1917)[modifica | modifica el codi]

El primer president va ser Enric Prat de la Riba, fins aquell moment president de la Diputació de Barcelona. El seu programa de govern fou considerable i es basava en l'ideari noucentista del moment.Era un catòlic practicant amb força vinculació amb la jerarquia eclesiàstica, partidari de l'autoritat, la vida tradicional i la família, defensor de la propietat i de l'ordre convencional, en resum un conservador; però llur projecte de modernització i voluntat de llibertat el diferenciaven de la vella dreta oligàrquica espanyola,[12] i també es distingia per insistir en la presa de consciència dels catalans com a col·lectiu, tasca que va practicar sempre des d'una òptica més nacional que no pas partidista. Precisament al recer de la seva obra van créixer diverses generacions dels futurs polítics catalans.[1]

Va crear les noves institucions necessàries que havien d'executar la política de modernització tant de l'educació com de l'economia catalana: va fundar i potenciar l'Institut d'Estudis Catalans (que volia agrupar els acadèmics més importants del país), la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, la Universitat Industrial i l'Escola del Treball. Paral·lelament la Mancomunitat va dedicar la major part del seu pressupost a realitzar diverses obres públiques d'infraestructures clau pel futur del país. I seguint l'exemple europeu es crearen alguns serveis d'assistència social. Aquests èxits es van poder assolir en un context de prosperitat econòmica.[1]

Durant 1917, el seu darrer any de mandat (fins que va morir a l'agost), la situació política espanyola estava en crisi: El govern de Garcia Prieto havia d'enfrontar-se a les Juntes Militars de Defensa, una mena de sindicat de comandaments que tenia un nucli radical precisament a Barcelona, i al no suportar la pressió va dimitir deixant pas al conservador Eduardo Dato que, com que estava en minoria, mantingué les corts tancades i no va gosar convocar eleccions degut a l'agitació social existent. Pel que fa a Catalunya, l'índex de conflictivitat laboral del 1916 es va multiplicar per onze respecte el de 1915,[13]i s'agreujaria durant l'època del pistolerisme.

Període Puig i Cadafalch (1917-1923)[modifica | modifica el codi]

A la mort de Prat de la Riba va ocupar la presidència l'arquitecte i polític Puig i Cadafalch qui havia estat el col·laborador més estret de Prat de la Riba. Si aquest havia estat l'estratega i dissenyador de la transformació, el nou president havia actuat sovint com l'executor i gestor dels projectes. No obstant això Puig i Cadalfach no tenia la força ideològica ni el carisma personal del seu antecessor, i a més a més va viure en un context d'auge de la conflictivitat social que el féu reaccionar aferrant-se als principis més conservadors.[1] Durant el seu mandat va continuar les diverses iniciatives de l'etapa anterior.

Projecte d'estatut d'autonomia[modifica | modifica el codi]

Va viure moltes dificultats per controlar el catalanisme més reivindicatiu (que de fet creixia fruit dels propis èxits de la Mancomunitat) i que aspirava a una autonomia plena i no a una mera descentralització administrativa.[12] Aquestes ànsies es varen amplificar en acabar la primera guerra mundial, la qual havia comportat la independència de nacions com Lituània, Letònia i Islàndia. Puig i Cadafalch va abordar aquesta qüestió emmirallant-se en el principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.[14]

Cercant estabilitat en la política espanyola, la Lliga Regionalista es va implicar amb el govern monàrquic de Dato el 1918 posant-hi Francesc Cambó com a ministre, sense demanar res a canvi (tot i que preparava un Projecte d'Estatut d'Autonomia). Paral·lelament el partit estava fent un gir per a esdevenir un partit clarament de dretes.[15] En canvi el nacionalisme estava vivint l'emergència des del catalanisme més alternatiu d'una nova figura agitadora: Francesc Macià. En aquest context l'Assemblea general va aprovar una proposta d'Estatut d'Autonomia per a Catalunya el 25 de gener de 1919,[1] i dies després Cambó va defensar-la en unes Corts espanyoles que l'esbroncaren completament oposades a la idea. La continuada inestabilitat social, amb exemples com la vaga de la Canadenca, van acabar portant al tancament de la sessió de corts el 27 de febrer i la caiguda de l'efímer govern de Romanones l'abril de 1919.[16]

Dissolució i dictadura (1923-1925)[modifica | modifica el codi]

A començament dels anys 1920 es va aguditzar la reivindicació nacionalista catalana i, en paral·lel, es va incrementar el pistolerisme i la inestabilitat social, uns fets que van provocar la reacció militar i la consegüent dictadura de Primo de Rivera.[17]

Poc després del cop d'estat del general Primo de Rivera de setembre del 1923, el dictador va fer públic que per resoldre el problema català havia decidit acabar amb el exclusivismo malsano de què gaudia Catalunya, malgrat que la Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola. El 29 de gener de 1924 el govern de la Mancomunitat va ser destituït. Durant uns dies el càrrec de president va estar ocupat interinament pel governador militar Carlos de Lossada, fins que l'anticatalanista Alfons Sala, de la Unión Monárquica Nacional, fou imposat per Madrid com a president definitiu de la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu d'espanyolitzar la Mancomunitat i buidar-la de contingut. A partir d'aquest moment tota l'activitat de la institució es va aturar, s'acabaren totes les mostres de catalanisme, es van deixar de seguir els exemples europeus de governança, i la d'investigació científica fou eliminada.

Un decret va dissoldre les diputacions provincials i també va cessar els diputats elegits per sufragi universal, mentre facultava els governadors civils per designar-ne a dit els nous membres. Finalment la Mancomunitat fou suprimida el 20 de març de 1925 amb l'establiment de l'estatut provincial,[1] ja que el dictador Primo de Rivera considerava que la institució "ayudava a deshacer la gran obra de unidad nacional".[18]

Estructura político-administrativa[modifica | modifica el codi]

Deute de la mancomunitat de Catalunya, exposat a La Pedrera

La institució s'estructurava en tres instruments: la Presidència, el Consell permanent i l'Assemblea general.

La Presidència de la Mancomunitat, que requeia en la persona que elegissin els membres de l'Assemblea general.[1] El càrrec fou exercit per:

El Consell Permanent estava constituït per 8 conselleries més la presidència. Per evitar el centralisme barceloní teòricament havien de recaure a dues persones de cada una de les províncies; i per evitar l'hegemonia política també es va intentar que altres partits a banda de la Lliga s'integressin en aquest "govern", tot i que els regionalistes sempre hi van predominar.[1] Les carteres que es van crear foren: Camins i Ports; Cultura i Instrucció; Agricultura i Serveis Forestals; Beneficència i Sanitat; Obres Hidràuliques i Ferrocarrils; Telèfons; Política Social i Hisenda.[9]

L'Assemblea general era sobirana i aplegava noranta-sis diputats provincials —36 de Barcelona i 20 de cadascuna de les tres restants—,[1] i que es renovava al mateix moment que aquestes —per meitats, cada dos anys, per sufragi universal masculí, a raó de 4 diputats per partit judicial—. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes.[20]

Foren elegides sis Assemblees Generals: l'abril de 1914, març de 1915, març de 1917, juliol de 1919, juny de 1921 i juny de 1923. La IIIª Assemblea General, el 1917, estava composta per 36 monàrquics dinàstics (23 liberals, 9 conservadors i 4 maurins), 28 de la Lliga, 23 republicans, 6 carlins, 2 reformistes i 1 independent i la VIª i darrera, el 1923, 38 catalanistes (27 de la lliga i 11 d'acció catalana), 29 monàrquics, 21 republicans (15 del partit republicà català i 6 radicals lerrouxistes) i 8 de diverses, menors, adscripcions polítiques, mostrant doncs, la institució, una gran estabilitat política.

Obra[modifica | modifica el codi]

Construcció d'infraestructures[modifica | modifica el codi]

  • Telefonia: El 1914 només 38 dels més de mil municipis catalans tenien telèfon. La Mancomunitat va impulsar la creació de xarxes de telefonia independentment de la ubicació geogràfica i de la densitat de població, per garantir les comunicacions entre la ciutadania i afavorir el progrés. El 1923, ja 410 municipis disposaven de servei telefònic. Fou llavors quan l'Estat expropià la comunicació telefònica de la ciutat de Barcelona, la part de la xarxa més rendible i que ajudava a sostenir econòmicament zones menys poblades. La Mancomunitat es va quedar llavors només amb zones deficitàries, fins que el 1925 l'Estat va donar el monopoli total de l'explotació telefònica a la companyia Telefónica Nacional de España, llavors filial de l'empresa nord-americana National Telephone and Telegrah.[4] L'any 1916 es creà la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, que havia de fer arribar el telèfon fins a tots el racons de Catalunya. Estava dirigida per Esteban Terradas i Illa, que guanyà el concurs per ocupar-ne la direcció. La Secció instal·là, l'any 1924, la primera central automàtica a Balaguer.
« La neutralitat va beneficiar extraordinàriament l'economia catalana i fou una de les bases d'una nova arrencada de la indústria. Barcelona es converteix en una gran ciutat internacional, on canvien els costums i les modes, i a la qual van a parar espies, desertors i gent que fuig del conflicte. És l'inici d'una Barcelona cosmopolita, més europea i més moderna. La Gran Guerra canvia mentalitats, comportaments, estratègies polítiques. »
Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) (Edicions 62, 1999), p. 269[22]

Impuls al coneixement científic i cultural[modifica | modifica el codi]

Des de la Mancomunitat de Catalunya i amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona es van finançar diversos moviments culturals i científics com l'excavació de les ruïnes d'Empuries entre moltes altres.

Servei Geogràfic i Servei Geològic[modifica | modifica el codi]

La Mancomunitat de Catalunya va crear l'any 1914 el Servei Geogràfic i un Servei Geològic per a la realització del Mapa de Catalunya a escala 1:100 000. Malgrat l'impuls dels primers anys, amb l'arribada de la dictadura el Servei Geològic fou suprimit, mentre que el Servei Cartogràfic va subsistir amb penes i treballs. Després de la Guerra civil espanyola passà a dependre de la Diputació de Barcelona i fou traspassat, l'any 1983, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

IEC[modifica | modifica el codi]

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va ser creat el 18 de juny de 1907, abans que la Mancomunitat, de la mà de la Diputació de Barcelona amb Prat de la Riba. Va néixer amb la intenció doble de promocionar el català com a llengua científica i la codificació definitiva de la llengua.[11] L'ideari de Prat de la Riba ja ho recollia al seu discurs en prendre el càrrec de president de la diputació: "de la cultura catalana l'estat no se'n preocupa i les diputacions hem de suplir aquesta deficiència de l'estat fomentant el conreu i perfeccionament de la llengua".[23] En la seva constitució es recollia com a missió "el restabliment i l'organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana" i "la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana".[11]


Va adquirir una rellevància internacional, arribant a ser admès a la Unió Acadèmica Internacional el 1923. Un altre dels puntals de l'IEC fou la publicació el 1913 de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, que van dotar el català d'una ortografia formal.[4]

Servei Meteorològic de Catalunya[modifica | modifica el codi]

El 31 de març de 1921, el Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya va aprovar el Decret que establia la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, i Eduard Fontserè i Riba en va ser nomenat director. La Mancomunitat va assumir les despeses de funcionament i instal·lació, i el Servei va quedar sota la dependència científica de l'Institut d'Estudis Catalans. La seu del Servei ocupava el pis superior de l'edifici del rellotge de l'Escola Industrial. Des d'allà, recollia i tractava tant la informació subministrada pels observadors voluntaris com la informació rebuda de l'Estat Espanyol i els organismes internacionals que arribaven a través de la telegrafia sense fils. Fontserè va assistir, en representació de l'SMC, a diverses Conferències Internacionals de Directors de Serveis Meteorològics com a membre del màxim organisme rector de l'Organització Meteorològica Internacional, la Conferència de Directors.[24]

Des de 1922 l'SMC va elaborar una previsió diària del temps, que es donava a conèixer a edificis públics i les centrals comarcals de la Mancomunitat. Des de 1927 va retransmetre la informació sobre l'estat del temps i la predicció per a Catalunya través de Radio Barcelona,[24] una experiència pionera a Espanya i a Europa.[25]

Durant els seus 17 anys d'existència, l'antic Servei va donar un impuls important a la meteorologia a Catalunya i, amb alguns dels seus treballs de caràcter científic, va adquirir un cert prestigi internacional. Entre els seus treballs de l'època destaquen la participació en l'elaboració de l'Atlas internacional dels núvols i dels estats del cel, la contribució a l'Any Polar Internacional (1932-33) amb la creació de dos observatoris d'alta muntanya a Sant Jeroni (Montserrat) i el Turó de l'Home (Montseny), i el disseny del pluviògraf Jardí. L'any 1939 amb l'inici del règim franquista, però, l'SMC va ser suprimit i els seus arxius i dependències requisats.[24]

Obra cultural i reforma educativa[modifica | modifica el codi]

Tot i que la partida pressupostària no arribava al 10% del total del pressupost,[26] es va crear i consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran, com ara l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, l'Consell d'Investigació Pedagògica, l'Escola Montessori, l'Oficina d'Estudis Jurídics o l'Escola del Treball.[2] Sota l'impuls de la Mancomunitat, l'Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i Poch l'any 1913, la Gramàtica catalana l'any 1918, i el Diccionari general de la llengua catalana l'any 1932.

  • Biblioteques: La construcció de biblioteques era una peça clau del projecte per fomentar una cultura de base.[26] Per Prat de la Riba, la biblioteca era «l'únic comú a tota mena de disciplines intel·lectuals», per això va promoure la creació d'una xarxa de biblioteques arreu de Catalunya i la cració de l'Escola de Bibliotecàries (1915).[26] Pel que fa a les elits, va promoure la creació de la Biblioteca Nacional de Catalunya (1914). Gràcies a aquest doble programa el nombre d'usuaris de biblioteques va pujar de 4.634 a 43.797 entre 1914 i 1922.[4]
  • Llengua catalana: El 1916 la Mancomunitat va enviar una petició oficial per reconèixer la llengua catalana com a cooficial, tot adjuntant un detallat programa de normalització lingüística. La proposta va provocar queixes i pressions de la Real Academia Española, fins que el llavors president comte de Romanones va dir que mai donaria aquest reconeixement al català, perquè es feia servir com a emblema polític.[3] Una altra fita important de la Mancomunitat va ser la promoció de l'obra de Pompeu Fabra i Poch, qui va normativitzar la llengua catalana.[2]

Educació[modifica | modifica el codi]

La introducció de les idees de l'escola nova a Catalunya havien començat de la mà d'iniciatives particulars com l'Escola de Mestres de Joan Bardina i de l'impuls d'aquest canvi i desenvolupament del coneixement per part de la Diputació de Barcelona i dels ajuntaments. El 1913 la Mancomunitat va crear el Consell de Pedagogia amb el repte de la renovació pedagògica, sota la direcció d'Eladi Homs com a secretari, una tasca seguida per Alexandre Galí. Des d'aquí es van crear el 1914 les Escoles d'Estiu per garantir la formació permanent dels mestres.[27]

Es va intentar donar cobertura a tot el cicle formatiu, des d'estudis bàsics a estudis superiors, incorporant tot tipus de tècniques d'estudi i ensenyament, que anaven des de l'ensenyament ambulant a l'ensenyament per correspondència. Es van dedicar molts esforços a formar a una generació de tècnics, per dotar la indústria catalana amb professionals de qualitat (Escola Industrial i Escola del Treball). El 1914 es va fundar l'Escola d'Estiu, per formar a mestres. Totes les classes es feien en català.[4]

En el camp de l'ensenyament tecnicoindustrial es crea l'Escola Industrial, l'Escola d'Indústries Tèxtils, l'Escola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Acabats,o l' Institut de Química Aplicada

Assistència social[modifica | modifica el codi]

La Mancomunitat va conviura amb uns moments d'alta conflictivitat social, amb un moviment obrer cada cop més radicalitzat i una burgesia conservadora. L'objectiu de la Mancomunitat fou assistir als més desafavorits, promocionant tant la beneficiència com la sanitat.[26]

  • Maternitat: El programa de Sanitat de la Mancomunitat es basava en principis d'accès universal a la cobertura sanitària. Un dels seus projectes més destacats fou la creació de la Casa de la Maternitat, un projecte que volia dignificar a la dona i oferir servei a tothom que no tingués mitjans per pagar-se un part. Per a professionalitzar-la, es va crear una escola de llevadores, ginecòlegs i puericultores, aconseguint baixar la mortalitat de nadons abandonats del 56,7 al 24,3% en 4 anys.[28] A Girona es va crear la Casa de la Misericòrdia, que donava asil a nadons sense família.[26]
  • Higiene: Es van construir centenars de safarejos als pobles, i es van crear les anomenades Brigades Sanitàries.[26]

Reforma de l'administració local[modifica | modifica el codi]

Prat de la Riba va crear el 1912 l'Escola d'Administració Local,[2] d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans i que mantingué la seva activitat fins el 1939. Es buscava una Administració Pública eficaç i moderna, que actués com a impuls modernitzador.[26]

Renaixement del sentiment d'identitat catalana[modifica | modifica el codi]

En ocasió de les eleccions generals espanyoles del 9 d'abril de 1916, la Lliga Regionalista presentà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran que es proposava la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars i la reorganització d'Espanya a través de la seva catalanització per equiparar-la amb els altres països europeus en el terreny tant econòmic, com polític i social.[29] El 16 de juny de 1916 es va convocar una manifestació massiva a Barcelona on catalans de tots els àmbits, incloent el llavors president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, demanaven més autonomia per a Catalunya.[3] Més endavant, impulsà una campanya a favor del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919, tot i que finalment no va tirar endavant. La corda es va començar a tensar progressivament fins que el 1918 el govern central de Madrid va començar una campanya de boicot contra productes catalans, amenaces que s'anirien repetint fins el 1932. Casualment, el 2005 es va repetir una situació similar durant la negociació de l'Estatut de 2006.[3]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Portada de l'Estatut de Núria.

La mancomunitat fou el primer intent de generar estructures d'estat en tots els àmbits, des de l'alta cultura fins a l'acció social.[3] Sense la Mancomunitat no s'hauria arribat a la recuperació de la Generalitat republicana. Els elements de continuïtat entre una i altra són superiors a les diferències derivades del canvi de marc polític general i de la correlació de forces.[30] Durant la Mancomunitat, la secció informativa que apareixia a la premsa diària sobre la seva activitat portava el títol de «Palau de la Generalitat». Sovint es parlava del president de la Mancomunitat com a president de Catalunya. I en nom de tots els catalans la Mancomunitat va redactar i presentar el 1919 el primer projecte d'Estatut d'autonomia, precedent de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, aprovat per les Corts republicanes el 1932.[31]

La Mancomunitat va permetre treure Catalunya de l'estancament en que estava sumit l'estat espanyol i europeïtzar el país, posant els millors professionals al front de les iniciatives i possibilitant l'entrada de noves idees i coneixent les noves experiències dels països més innovadors.[32]

Resum cronològic[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Mestre, 1998: p. 642, entrada: "Mancomunitat de Catalunya"
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925)». Tricentenari del 1714 (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 27 abril 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Marimon 18/12/2013.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Marimon 18-12-2013.
  5. Aragay 18/12/2013.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Balcells 18/12/2013.
  7. Grau Mateu 2003, p. 201.
  8. Grau Mateu 2003, p. 203.
  9. 9,0 9,1 Vilà 2004, p. 162.
  10. Cortès 2009, p. 135.
  11. 11,0 11,1 11,2 Grau Mateu 2003, p. 204.
  12. 12,0 12,1 Figueres i Artigues 2003, p. 122.
  13. Balcells 2010, p. 15.
  14. Cambó 1981, p. 310.
  15. Coll i Alentorn 1992, p. 121.
  16. Cambó 1991, p. 599.
  17. Figueres i Artigues 2003, p. 123.
  18. Figueres i Artigues 2003, p. 124.
  19. Redacció LV 31-01-1924, p. 7.
  20. Balcells, Pujol & Sabater 1996, p. 253.
  21. 21,0 21,1 21,2 Safont 2012, p. 48.
  22. Safont 2012, p. 53.
  23. Santamaria Balaguer 2010, p. 1017.
  24. 24,0 24,1 24,2 SMC 2012.
  25. Batlló 23-11-2002.
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 26,5 26,6 «Tema del dia: La Mancomunitat (bitllets)». Diari Ara, 18/12/2013 [Consulta: 19 desembre 2013].
  27. Darder 2008, p. 25-26.
  28. Casassas 1999, p. 114.
  29. Safont 2012, p. 51.
  30. Balcells, Pujol & Sabater 1996, p. 16.
  31. Balcells, Pujol & Sabater 1996, p. 15.
  32. Vilà.
  33. La Vanguardia. 25-01-1924, pàg.6
  34. Llorens, Carles. «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mancomunitat de Catalunya
Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Mancomunitat de Catalunya