Mancomunitat de Catalunya
|
Mancomunitat de províncies |
|||||
|
|||||
|
|||||
| Capital | Barcelona | ||||
| Idioma oficial | Català i castellà | ||||
| Forma de govern | Mancomunitat de províncies | ||||
| President de la mancomunitat de Catalunya | |||||
| • 1914-1917 | Enric Prat de la Riba | ||||
| • 1917-1924 | Josep Puig i Cadafalch | ||||
| • 1924-1925 | Alfons Sala | ||||
| Període històric | Restauració borbònica | ||||
| • Establiment | 6 d'abril de 1914 | ||||
| • Aprovació del dret de mancomunitats provincials | 18 de desembre de 1913 | ||||
| • Dictadura de Primo de Rivera | 1925 | ||||
| • Dissolució | 20 de març de 1925 | ||||
La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Es va formar el 6 d'abril del 1914, si bé el procés per a la seva creació va començar el 1911. El Congrés de Diputats la va aprovar, però amb competències molt retallades respecte el projecte enviat pel Govern. En canvi, el Senat no ho va fer tancant la via legislativa. Finalment el govern, necessitat del suport parlamentari dels catalanistes, es va decidir per la via del decret que el 18 de desembre del 1913 el rei signà: el dret de mancomunitats provincials.[1]
Taula de continguts |
[modifica] Antecedents
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i en cert sentit un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes.
[modifica] Constitució
El 6 d'abril de 1914, inaugurada solemnement la Mancomunitat de Catalunya al Palau de la Generalitat de Catalunya, va començar una nova etapa per a la vida política contemporània catalana. El seu inspirador i president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, va saber unir esforços i iniciatives diverses: tot i que la promotora del projecte era la Lliga Regionalista, sense el suport del catalanisme republicà d'esquerra i dels catalans dels partits dinàstics espanyols no s'hauria aconseguit la unanimitat que va propiciar que, a finals de 1913, el Govern d'Espanya aprovés un reial decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats exclusivament administratives.[2]
En el seu discurs inaugural després de ser escollit president de l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 a Barcelona, Prat de la Riba va destacar la importància del que s'havia aconseguit: «La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà [...]», recordant que feia dos-cents anys que Catalunya havia perdut l'autogovern.[2]
La Mancomunitat, presidida primer per Enric Prat de la Riba i posteriorment per Josep Puig i Cadafalch, estava representada per una Assemblea General de 96 diputats de les quatre diputacions provincials. El Consell Permanent es va constituir amb 8 conselleries: Camins i Ports; Cultura i Instrucció; Agricultura i Serveis Forestals; Beneficència i Sanitat; Obres Hidràuliques i Ferrocarrils; Telèfons; Política Social i Hisenda. [2]
[modifica] Estructura político-administrativa
Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.[2]
La institució estava integrada per una assemblea que aplegava els noranta-sis diputats provincials - 36 per Barcelona i 20 per les tres restants - i que es renovava doncs a l'hora que aquestes - per meitats, cada dos anys, per sufragi universal masculí, a raó de 4 diputats per partit judicial - i pel Consell, format per vuit consellers i el President. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes.
Foren elegides sis Assemblees Generals: l'abril de 1914, març de 1915, març de 1917, juliol de 1919, juny de 1921 i juny de 1923. La IIIª Assemblea General, el 1917, estava composada per 36 monàrquics dinàstics (23 liberals, 9 conservadors i 4 maurins), 28 de la Lliga, 23 republicans, 6 carlins, 2 reformistes i 1 independent i la VIª i darrera, el 1923, 38 catalanistes (27 de la lliga i 11 d'acció catalana), 29 monàrquics, 21 republicans (15 del partit republicà català i 6 radicals lerrouxistes) i 8 de diverses, menors, adscripions polítiques, mostrant doncs, l'institució, una gran estabilitat política.
Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) i després per Josep Puig i Cadafalch (1917 - 1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista. A continuació ho féu Alfons Sala (1923-1925), imposat per Primo de Rivera el 1923. En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat.[2] També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.[2]
[modifica] L'obra de la Mancomunitat
[modifica] La construcció d'infraestructures
La Mancomunitat de Catalunya va crear l'any 1914 el Servei Geogràfic i un Servei Geològic per a la realització del Mapa de Catalunya a escala 1:100 000. Malgrat l'impuls dels primers anys, amb l'arribada de la dictadura el Servei Geològic fou suprimit, mentre que el Servei Cartogràfic va subsistir amb penes i treballs. Després de la Guerra civil espanyola passà a dependre de la Diputació de Barcelona i fou traspassat, l'any 1983, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya. L'any 1916 es creà la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, que havia de fer arribar el telèfon fins a tots el racons de Catalunya. Estava dirigida per Esteban Terradas i Illa, que guanyà el concurs per ocupar-ne la direcció. La Secció instal·là, l'any 1924, la primera central automàtica a Balaguer. L'any 1918, es creà la Secció de Ferrocarrils Secundaris de la Mancomunitat, que havia de descentralitzar el territori, tasca que no es va arribar a completar per què el 13 de setembre del 1923 va esclatar la Dictadura de Primo de Rivera. Esteban Terradas va ser triat per dirigir-la. El 31 de març del 1921, l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei Meteorològic de Catalunya, dedicat a la informació i la recerca meteorològica, durant 18 anys, fins que el règim franquista va tancar-lo el 1939. Més tard creà el Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, per a la construcció del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, inaugurat l'any 1926 i les d'altres línies de ferrocarrils de Catalunya.
[modifica] L'assistència social
Una de les institucions més emblemàtiques fou la Casa de Maternitat.[3]
[modifica] L'obra cultural i la reforma educativa
Va crear i consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran, com ara l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior d'Agricultura, l'Consell d'Investigació Pedagògica, l'Escola Montessori, l'Oficina d'Estudis Jurídics o l'Escola del Treball.[2] Sota l'impuls de la Mancomunitat, l'Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i Poch l'any 1913, la Gramàtica catalana l'any 1918, i el Diccionari general de la llengua catalana l'any 1932.
La Mancomunitat va promoure també la creació de biblioteques arreu de Catalunya: les Borges Blanques, Canet de Mar, Olot, Sallent, Valls, Pineda de Mar o el Vendrell.[2]
[modifica] Reforma de l'administració local
Prat de la Riba va crear el 1912 l'Escola d'Administració Local,[2] d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans i que mantingué la seva activitat fins el 1939.
[modifica] Renaixement del sentiment d'identitat catalana
La Mancomunitat impulsà una campanya a favor del projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919, tot i que finalment no va tirar endavant. Una altra fita important de la Mancomunitat va ser la promoció de l'obra de Pompeu Fabra i Poch, qui va normativitzar la llengua catalana.[2]
[modifica] Llegat
Sense la Mancomunitat no s'hauria arribat a la recuperació de la Generalitat republicana. Els elements de continuïtat entre una i altra són superiors a les diferències derivades del canvi de marc polític general i de la correlació de forces. Durant la Mancomunitat, la secció informativa que apareixia a la premsa diària sobre la seva activitat portava el títol de «Palau de la Generalitat». Sovint es parlava del president de la Mancomunitat com a president de Catalunya. I en nom de tots els catalans la Mancomunitat va redactar i presentar el 1919 el primer projecte d'estatut d'autonomia, precedent de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, aprovat per les Corts republicanes el 1932.[2]
Poc després del cop d'estat del general Primo de Rivera de setembre del 1923, el dictador va fer públic que per resoldre el problema català havia decidit acabar amb el exclusivismo malsano» de què gaudia Catalunya. Posteriorment, un decret dissolia les diputacions provincials i cessava els diputats elegits per sufragi universal mentre facultava els governadors civils per designar-ne els nous membres. La Mancomunitat va deixar d'existir legalment el 12 de març de 1925.[2] La dictadura de Primo de Rivera va dissoldre definitivament la Mancomunitat de Catalunya el 20 de març del 1925[4] i va intentar desfer-ne l'obra.
[modifica] Resum cronològic
- 1907. La Diputació de Barcelona, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba, crea l'Institut d'Estudis Catalans.
- 1914. Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Inauguració de la Biblioteca de Catalunya.
- 1917. La Lliga Regionalista encapçala el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris. Amb la mort de Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch esdevé president de la Mancomunitat. La Lliga Regionalista entra per primer cop al govern de l'Estat.
- 1918-1919. Campanya a favor de l'autonomia de Catalunya.
- 1923. El capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera instaura la dictadura militar.
- 1924. El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat i, dins d'una política de repressió del català implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat.[5] Posteriorment el substitueix Alfons Sala, comte d'Egara.[6]
- 1925. La dictadura dissol la Mancomunitat.
[modifica] Presidents de la Mancomunitat
| Núm. | Nom | Període | Partit polític |
|---|---|---|---|
| 1 | Enric Prat de la Riba | 1914-1917 | Lliga Regionalista |
| 2 | Josep Puig i Cadafalch | 1917-1924 | Lliga Regionalista |
| - | Carlos de Lossada y Canterac | 1924 | Governador Militar. President interí durant el mes de gener de 1924[7] |
| 3 | Alfons Sala | 1924-1925 | Unión Monárquica Nacional |
Albert Bastardas i Sampere va ser-ne vicepresident en els inicis i va participar en la redacció de la constitució de l'organització
[modifica] Referències
- ↑ Mata, Jordi et al.. «300 anys d'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, p.26-37. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 «Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925)». Tricentenari del 1714 (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 27 abril 2013].
- ↑ Casassas, Oriol. Una faula i setze històries : excursió pel camp de les ciències humanes sortint del despatx d'un metge. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 114. ISBN 8484150968.
- ↑ «Mancomunitat de Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ La Vanguardia. 25-01-1924, pàg.6
- ↑ Llorens, Carles. «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.
- ↑ La Vanguardia, 31-01-1924
