Manel I Comnè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manel I Comnè

Manel I Comnè (grec: Μανουήλ Α' Κομνηνός /Manuïl Komninós/)(1118-1180), emperador de Bizanci, va romandre al tron de l'Imperi Romà d'Orient des de 1143 fins a la seva mort.

Dades Biogràfiques[modifica | modifica el codi]

Era el més jove dels quatre fills de Joan II Comnè. Havent perdut el dos fills grans prematurament, l'emperador va considerar que en Manel estava més preparat que el seu germà gran Isaac. De bona presència, sòlida formació i grans dots militars i de lideratge, Manel tenia tot el que cabia esperar d'un digne successor.

El 1144, l'àrab Imad El-Din Zengi va prendre Edessa (l'actual Urfa), ofegant-la en sang. El Papa Eugeni III va cridar a una croada el rei Lluís III de França i Conrad III d'Alemanya. La notícia de la imminent croada va provocar enormes preocupacions al jove Manel, que tenia molt present el pèssim record del que havia succeït a la Primera Croada durant el regnat del seu avi.

En realitat, les incursions de francs i germànics a través de territori bizantí van portar el caos. Manel I va aconseguir, tot desviant-los de Constantinoble, fer-los passar immediatament a Àsia Menor, on àrabs i turcs van derrotar-los una vegada i una altra, ja que no disposaven dels mitjans, la instrucció ni els comandants adequats per dur a terme amb èxit la seva ambiciosa empresa. No van aconseguir alliberar ni un pam de terra. El desastre de la Segona croada va agreujar el cisma i la recíproca aversió de bizantins i occidentals, mentre s'ensorrava la fama del poder militar que tenia occident davant els pobles bàrbars de turcs i àrabs.

Al mateix temps, la flota del rei Roger de Sicília va atacar les províncies occidentals de l'Imperi Bizantí, provocant la ira de Manel I, que va veure's obligat a prendre mesures. Després de la Segona croada va dirigir la seva política a intentar recuperar les províncies d'Itàlia, cosa que constituïa un objectiu personal. Després de breus enfrontaments amb invasors serbis i hongaresos, va decidir fer front a Roger de Sicília. Aquest, però, va morir, i el seu fill i successor Guillem no posseïa les capacitats del pare. Així, exèrcits de l'Imperi Bizantí sota el comandament de Joan Ducas i Miquel Paleòleg, amb el vist-i-plau del Papa Adrià IV, aviat va alliberar tot el sud d'Itàlia. Dissortadament, però, en Guillem va tornar amb un grapat d'aliats i tot va acabar amb l'acord de 1158, en què totes les aspiracions bizantines sobre Itàlia es van esvair.

Manel I va tornar a posar la vista a orient. Va viatjar a Antioquia, on va imposar el poder de Bizanci. Va lluitar al costat de Balduí, rei del regne cristià de Jerusalem, va casar-se amb la princesa Maria d'Antioquia i va signar la pau amb el turc Kilitz-Arslan i amb el sarraí Nur-el-Din. Va intentar limitar el poder de la República de Venècia, així com resoldre els problemes de contínues amenaces sobre les províncies occidentals, tot i que no va sortir-se'n del tot.

Paral·lelament, Manel I va participar activament en els assumptes del regne hongarès. El 1167 en Béla, pretendent al tron hongarès, va esdevenir rei amb l'ajut de Manel I i va signar un pacte amb l'imperi Bizantí. L'any següent, probablement incomplint els termes secrets de l'acord entre les parts, exèrcits bizantins van envair i prendre les províncies hongareses de Dalmàcia i Bòsnia.

Imperi Bizantí a la mort de Manel I (1180

Per desgràcia, aquest nou interès de l'emperador per occident, va donar marge a Kilidj Arslan II per moure's contra ell. Manel I va concentrar grans forces per atacar-lo. Però un greu error estratègic va conduir, el 1176, tot l'exèrcit bizantí a una emboscada a la regió de Miriocèfal, a Àsia Menor. Les tropes bizantines van ser massacrades, per bé que Manel I va aconseguir signar la pau a l'últim moment havent de cedir .[1] Aquesta derrota va ser cop molt dur per a l'emperador, al temps que resultava decisiu per a la sort d'Àsia Menor. Els anys successius, malgrat la resistència que van oferir els bizantins, els turcs van consolidar-se al temps que continuaven avançant cap a occident.

El 1180, Manel I va caure malalt i poc després moria, deixant el seu fill Alexis II Comnè, menor d'edat, com a successor.

Figura cabdal de la història de Bizanci, Manel I Comnè va continuar la tradició del seu pare i del seu avi, amb indiscutibles dots per a la guerra, la diplomàcia i la política. Impulsiu i incontrolable, va aprofitar qualsevol ocasió que se li presentava. Va aconseguir grans victòries, però al final un petit error, quasi insignificant, va acabar per capgirar-ho tot.

Les simpaties de què gaudia a occident i a la cultura occidental el van dur a conservar sempre les mires a aquelles províncies, abans bizantines. Però amb això va distreure la seva atenció del gran perill a orient significaven els turcs. El seu fill, però, estava destinat a conduir l'Estat a grans aventures.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Angold, Michael. The Byzantine Empire, 1025–1204 (en anglès). New York: Longman, 1997, p.192-193. ISBN 0-582-29468-1. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manel I Comnè